Romeu i Julieta/Acte segon
ESCENA I
Una plaça, tocant al mur del jardí de Capulet
Entra Romeu
Torna-te'n, fang groller: cerca ton centre.
(Escala el mur i desapareix darrera.)
s'ha furtat, per ma fe, a son llit da casa.
Crida'l, Merenci.
Romeu, caprici, boig, amant, passió;
presenta't sots la forma d'un sospir;
recita un vers només i m'acontento;
plora sols «ai de mi!», tot fent de guisa
que vagin consonants «senyor» i «amor»;
diu-li un bell mot a ma Comare Venus,
i un motiu propi per son curt de vista
de fill i hereu, el noi Cupidó-Adam,
que amb tanta traça ferí el rei Cafetu,
fent que estimés una donzella pobra.
No em sent, no es mou, ni es remou gens; el simi
és mort; cal conjurar-lo: i et conjuro
pels ulls enlluernats de Rosalina,
sa front alta i sos llavis escarlata,
per sos peus menudets, ses cames dretes,
sa viva cuixa i el restant que hi toca...,
que ens apareguis en ta pròpia forma.
si evoqués en el cercle de sa amada,
un esperit de discordant natura,
i deixant-li fins tant que el vencés ella
amb sos conjurs; en ço hi hauria ultratge;
ma invocació, però, és honesta i bona,
i sols volguí, iamb el nom de sa estimada,
fer-lo aparèixe' a ell.
entre eixos arbres s'ha amagat, sens dubte,
per sentir-se parió amb la nit humida;
cec és l'amor i li escau bé la fosca.
Sota un nespler deu ésser segut ara,
desitjant que sa amada siga nespla,
com diuen rient a soles les minyones.
Oh, Romeu! ei ella fós, oh, si es tornava,
un «et cætera» obert i tu una pera!
Romeu, molt bona nit: mon llit de rodes
és millô; és massa fred eix jaç a terra
per dormir. Ens n'anem?
cercar aquí, a qui no vol que el trobin. (Ixen)
ESCENA II. — Jardí de Capulet
Entra Romeu
(Julieta apareix a una finestra de més amunt)
Mes, oh! allà dalt, quina claror esclata!
a dalt deu ser l'orient i el sol Julieta.
Trenca, bell sol, i mata en sec la lluna,
que ja, d'enveja, és groga i torna's feble
veient que la donzella és més formosa.
Puix que gelós et té, no la serveixquis:
la lliurea vestal és verda i groga,
i no la porten, sinó els bojos: llença-la.
Es ma dona gentil! Es la que estimo!
Oh! si ella, almenys, en pugés heure noves!
Parla, i no em diu pas res; mes, per ventura,
parlen sos ulls: els donaré resposta. —
Só un presumit: no és pas a mi a qui parlen.
Dos estels d'allà dalt, dels més formosos,
han pregat als seus ulls, per una estona,
que brillin en l'esfera, fins que ells tornin.
I si els ulls fossin dalt, i ells en son rostre?
Estels fondria son fulgir de galta,
com fon la llàntia el solejar del dia;
i els ulls seus, dalt del cel, farien l'aire
tan fulgent, que oiríem tot seguit
cantâ els ocells, pensant que no és de nit. —
Ves, com sa galta se sosté en la mà!
Així d'aquella mà jo fos el guant.
i sa galta toqués!
Parla altre cop, bell àngel, car t'albiro,
ara, sobre mon cap, tan gloriosa,
com ho és un missatger alat del cel,
als ulls girats en blanc, i plens de pasme
dels mortals, que el contemplen testa enrera,
mentre el cavalca els peresosos núvols,
per anâ a perdre's en el si de l'aire.
Nega al teu pare i el teu nom rebutja,
0 jura'm, si no bo vols, que tu m'estimes,
i jo una Capulet deixaré d'ésser.
tu no ets un Montagut, ets tu mateix.
Què és Montagut? Noi és pas ni braç, ni cara,
ni peu, ni mà, ni res d'altra part d'home.
Sigues un altre nom! Un nom, què porta?
Ço que rosa en diem, dit d'altre mode
flairaria, igualment; així Romeu,
ni que Romeu no se'n digués, tindria
els mateixos encisos que atresora,
i que en res volen dir com s'anomena.
Llença ton nom, Romeu: i per bescanvi
d'un nom que no té res de ta persona,
pren-me a mi tota.
digue'm «amor», i en rebré nou baptisme;
d'ací endavant, mai més seré Romeu.
sorprens mos pensaments?
qui sóc, si és que algun nom he de donar-me:
mon nom, santa adorada, és avorrible
per tu, car és d'un enemic dels teus.
Si jo el dugués escrit, l'esqueixaria.
d'aqueixa llengua, i ja en conec el so.
No ets Romeu Montagut?
si et desplau qualsevol, formosa santa.
els murs de l'hort són alts i prou difícils;
i si penses qui ets, has de trobar-te
la mort aquí, si algú dels meus t'hi troba.
car a amor no el deturen murs de pedra:
ço que pot fer l'amor, l'amor ho afronta,
i, per tant, de què em trobin poc me curo.
que en vint espases seves. Sols que em miris
dolçament, ja no temo sa envestida.
i si no has d'estimar-me, que m'hi trobin:
val més que l'odi seu m'escurci el viure,
que prorrogar la mort si amor em negues.
ell em donà consell: jo a ell ma vista.
No só pilot, mes ni que enllà et trobessis
de l'ampla riba de la mar llunyana,
per tal tresor ben bé m'hi arriscaria.
altrament, em veries galta encesa
pel que he parlat i tu escoltat suara.
Voldria, en bona fe, servar les formes,
i, en bona fe, negar tot ço que deia;
mes, adéu compliments! És que m'estimes?
Sé que em diràs que sí, i que jo he de creure't
sots ta paraula; però, si ho juressis,
creuré que no ets sincer: car dels perjuris
dels amants, diuen que se'n burla Jove.
O! bon Romeu, si de debò m'estimes,
digue-ho sincerament: i si et pensessis
que m'he deixat guanyar massa de pressa,
faré gestos esquius, seré difícil,
i tu em festejaràs; però aleshores,
no seré teva. En veritat, confesso,
bell Montagut, que só massa expressiva,
i per tal pots pensar que só voluble:
mes, creu-me, cavaller: seré més ferma,
que aquelles que són llestes per fingir-ho.
Més reservada hauria estat, pots creure-ho,
si no haguessis oït, sens jo enfundar-me'n,
l'esplai de mon amor: per ço perdona'm;
i no pagui l'amor una feblesa,
que el mantell de la nit t'ha fet palesa.
que els cims més alts d'aqueix arbrat argenta,
et juro...
per la lluna inconstant, que fa sa via
mudant-se cada mes: qui sap si fóra
el teu amor tan mudadís com ella.
O jura, si això vols, per ta persona,
que és el déu de ma tendra idolatria,
i et creuré.
no em fa goig que pactem aquesta nit:
va tan viu, és tan ràpid i impensat,
com el llampec, que ja s'és fos abans
de dir «llampega». Bona nit, cor meu.
Eix brot d'amor que un bes d'istiu madura,
serà una bella flô en tornar a veure'ns.
Bona nit, bona nit! tan dolç repòs
trobi ton cor com en el meu em sento.
Així em trobés, però, abans de donar-te'l.
Cert és que tinc ja tot el que desitjo:
el meu bon cor és, com la mar, sens límits;
mon amor, tan pregon: com més te'n dono,
més en tinc: són dues coses infinites.
Sento soroll a dins; adéu mon àngel. —
(La dida crida de dins)
Dida, ja vinc! —Bon Montagut, estima'm.
Espera't un moment: tornaré a vindre.
(S'aparta de la finestra)
que essent cosa de nit, tot sigui un somni,
massa dolç i enciser perquè jo el cregui.
(Ix de nou Julieta a la finestra)
Si és que ta llei d'amor és honorable,
i ha entrat el matrimoni en tos propòsits,
demà al matí fes que algun mot m'arribi,
per un enviat meu que anirà a veure't,
sobre l'hora i el lloc on hem d'unir-nos;
i als tens peus posaré ma sort sencera,
i al fi del món et seguirá ta esposa.
(La dida, dins: Senyoreta!)
Ja vinc, ja vinc! —Mes si altra cosa penses,
et prego...
que m'abandonis, i amb ma pena em deixis.
Demà t'enviaré....
del noi que tanca els llibres que estudia;
però l'amor deixa l'amor, i plora
com noi en ser d'anar a estudi l'hora.
(Anant-se'n. — Reapareix Julieta a la finestra)
del falconer, perquè el ocell tornés!
Rogalla, la presó: no es pot cridar;
si no, ja hauria rebentat la cova
on l'Eco jeu, i fins sa llengua d'aire
li hauria en rogallat més que la meva,
fent-li cridar el nom de mon Romeu.
que argentina és de nit la veu amada,
dolça a l'oït com la més dolça musica!
haig d'enviar-te el missatgê?
Ara no sé per què he volgut cridar-te.
i pensi en com em plau ta companyia.
i oblidant que en el món hi hagi altra casa.
no més lluny que l'ocell d'un noi alegre,
que el deix', de la mà estant, volâ una estona,
com pobre presoner que arrastra ferro,
i estira el fil de seda perquè torni
engelosit de veure'l volar lliure.
mes potsê et mataria amanyagant-te.
Bona nit, bona nit! Tan dolç penar
hi ha en separar-se, amor, que seguiria
dient-te bona nit fins ja gran dia. (Es retira)
t'embolcalli la pau! — Oh! qui sigués
la pau i el son que ton repòs vetllés!
'Nem ara a fra Llorenç per a contar-li
ma bona sort i son ajut pregar-li. (Ix)
Entra Fra Llorenç amb un cistell
lluint a orient amb trets de llum els núvols,
i la fosca vençuda a pas d'embríac
fuig del camí del jorn novell, que fressen
del Tità les grans rodes foguejantes:
ara, ans que el sol avanci l'ull cremant
que an el dia somriu i va assecant
l'humit rou de la nit, em caldrà eixir
per de fora i aqueix cistell omplir
amb rels fatals i flors de sucs preciosos.
La terra, mare que és de la natura,
n'és sa tomba també; sa sepultura
n'és també sa matriu, i n'ixen d'ella
fills diversos, nodrits a sa mamella,
alguns tenint virtuts molt excel·lents,
i altres, poques; mes tots són diferents.
O, com són poderoses, grans i quantes
les virtuts que hi ha en terra, flors i plantes!
car res en terra viu tan envilit,
que no doni a la terra algun profit,
ni hi ha res excel·lent en son bon ús,
que fatal no esdevingui per l'abús:
la mateixa virtut, mal aplicada
torna's un vici, i més d'una vegada
el vici per un acte, s'és trobat
per virtut de l'acció dignificat.
Al fons del calze d'eixa flor menuda,
hi ha verí poderós i medicina:
flairant-la, se'ns desvetllen les potències;
i en gustar-la, sentits i cor es moren.
D'eixa faisó, tal com dos reis, acampen
dos contraris en l'home, com en l'herba:
ia gràcia santa, i el voler indòmit;
si el dolent és qui venç, petjant la santa,
prompte un càncer de mort podreix la planta.
Qui és que em fa oir tan matinera veu?
Revela, fill, que el cap és excitat,
en dir bon dia al llit tan aviat,
i em penso que ta pressa vol dir prou,
que un destemper ton esperit remou;
o altrament voldrà dir que, aquesta nit,
Romeu encar no ha reposat al llit.
l'he oblidat, car per mi és un nom funest.
Avui he estat de festa amb mon contrari;
i un allí m'ha ferit, sens jo pensar-hi,
ferint-lo jo també: la medicina
pels dos, ens la darà vostra doctrina.
No em mou l'odi, sant home; ja ho veieu:
per mi demano i pel contrari meu.
que és fosca, se'n duu fosca absolució.
de la filla gentil de Capulet.
Com jo l'estimo, ella m'estima a mi;
i sols ens manca, per podê'ns unî,
que ens caseu: quan i com ens hem parlat,
i un amor vertader ens hem jurat,
després vos ho diré: ara ens daleix
que ens uniu santament avui mateix.
No eres tu el foll d'amor per Rosalina,
i ja l'has oblidat? Veig que el jovent,
pels ulls estima i no pel cor que sent.
Jesús, Maria! quanta humor salina
tes galtes ha mullat per Rosalina;
quant de líquida sal llançada al vent
per saonâ un amor que ja no es sent!
El sol encar no ha netejat el cel
dels teus sospirs; encar ta pena vella
me la sento plorar aquí en ma orella;
i en ta galta la taca es veu marcada
d'una llàgrima encara no rentada.
Si fossis ara tu, i teus tos sanglots,
per Rosalina haurien d'ésser tots.
Si tant et sents mudat, deus declarar
eixa justa sentència: pot fallar
i pot caure la dona, quan es veu
que homes hi ha d'un esperit tan lleu.
de fer-ne un ídol ; d'estimar-la, no.
torna amor per amor; l'altra, no, pare.
de cor, però amb prou feina confegia.
Anem, doncs, capgirell; vos aidaré
per un motiu que pot fer molt de bé.
Qui sap si vostra unió tindrà la sort
de fer amics els enemics a mort.
que és fàcil caure quan la pressa empeny. (Ixen)
Entren Benvolio i Mercuci
Es bat com tu cantes amb el paper davant, mesurant temps, distàncies i proporcions: em descansa, una mínima, i una, dues, la tercera al pit; és verament un foradador de botons de seda, un duelista, un duelista; un cavaller de casa principal, i del primer i segon motiu de batre's. O l'immortal «passado»! el «punto reverso» ! el «hai»!
Una vella llebre rància
i una vella llebre rància,
per quaresma és bon menjar;
però amb una llebre rància,
a més de vint mata l'ànsia
si es fa rància ans d'acabar.
Aniràs a casa teva, Romeu? Hi serem a dinar.
d'anar a confessar-se aquesta tarda;
i fra Llorens, allí, en sa pròpia cel·la,
la casarà, després de confessar-la.
Pren per ta pena.
mon servent 'nirà a veure't d'ací una hora,
portant-te feta amb cordes una escala,
per la qual muntaré en la nit secreta
al cim del cim galant de ma ventura.
Adéu; sigues fidel: jo he d'agrair-t'ho;
i encomama'm de cor a ta mestressa.
prometent retornar passat mitja hora.
Qui sap si és que ella no ha pogut trobar-lo;
mes no, no és per això: és que coixeja!
i els correus de l'amor haurien d'ésser
els pensaments, més ràpids de vegades
que els raigs del sol, quan amb son flam allunyen
les ombres més enllà dels cims boirosos.
Coloms de ploma lleu l'amor transporten,
i és per això que Cupidó té ales,
més ràpides que el vent. El sol ja arriba
al punt més alt de sa diària cursa,
i de les nou ja van tres llargues hores;
i ella encar no ha vingut. Si tingués ànsies
d'amor, i sang de joventut ardent,
ja hauria dut, lleugera com pilota,
a qui m'encisa, les paraules meves,
i les seves per mi:
els vells, però, ja semblen cosa morta;
feixucs i pàl·lids com el plom, ni es mouen...
però, o Déu! ja és aquí! (Entra la Dida)
Què em dius, dideta?
L'has trobat? Digues que es retiri eix home.
Per què és tan trist el tu posat? Encara
que em duguis noves tristes, parla alegre,
i si són bones noves, no em pertorbis
sa música cantantme-la afligida.
em fan mal tots els ossos! quina cursa!
anem, t'ho prego, dida meva, parla.
No veus que em sento sense alè?
que ets sense alè, quan tens alè per dir-ho.
L'escusa que te'm fas del que em retardes,
és més llarga que ço que tens de dir-me.
Es bo, o dolent? només això respon-me,
i com sigui, després tindré paciència,
perquè em puguis contar les circumstàncies.
És bo o dolent ço que has de dir? Complau-me.
Què t'ha dit de casar-nos? Què li'n sembla?
i em bat com si em caigués i es fes vint trossos!
I aquest costat d'espatlla!... Ai, l'espatlla! —
No tens cor d'enviar-me per la vila,
a guanyar-me la mort amb tant remoure'm.
mes què ha dit mon amor?, conta-m'ho, dida.
molt amable, cortés,... — On és ta mare?
a dins! Tens el parlar de despropòsits!
«Diu ton amor, com tot un gentilhome, —
on és ta mare?»
Cremes tant? Està bé: vés encenent-te;
és eix el bàlsam per al meu mal d'ossos?
Endavant, tu et faràs els teus encàrrecs.
de Fra Llorenç, sens que t'hi torbis massa;
trobaràs un marit que et farà esposa:
la sang ja a les galtones se te'n puja,
que es faran d'escarlata amb altres noves.
Vés a l'església; jo pendré la via
de trobar una escala, per on pugi
l'amor teu fins al niu en ser nit closa.
Jo só el bastaix per ton desig; després,
en ser de nit, tu en portaràs el pes.
Anem's-en:jo a dinar; tu a ton Romeu.
Entren Fra Llorenç i Romeu
perquè mai amb tristesa se'ns retregui.
tant com n'hi hagi, no em valdran la joia
que em dóna un sol minut de contemplar-la
Les mans junteu-nos amb els mots del ritus,
i ja podrà la mort, devoradora
de l'amor, fer després tot ço que gosi, —
per mi ja és prou que pugui dir-li meva.
i mor en son triomf ; com foc i pólvora,
que, en besar-se, es consumen: ens allunya
la mel més dolça amb sa dolçor mateixa,
i l'apetit es va perdent gustant-la:
modera doncs, l'amor; sols així dura;
i de pressa, o amb pausa cl fi li arriba. —
Ací tenim la dama: — un peu més àgil
mai gastarà les perdurables lloses:
l'enamorat pot cavalcar, sens caure,
damunt del tènue fil de terenyina
que a l'aire capriciós d'estiu vogueja;
tan lleu és sa il·lusió.
foren massa mercès.
si és la mesura de ta joia el ple,
com ho és la meva, i si el teu ingeni,
més que el meu, pot pintar-la, encisa eix aire
amb la música rica de ta llengua,
i pinta la ventura somniada
que un i altre rebem d'aquest encontre.
s'envaneix en l'essència i no en pinitures.
No són sinó uns captaires els que poden
comptar els sens cabals; i ha fet crescuda
tan gran el meu amor, que ja no arribo
ni a sumar la meitat de ma riquesa.
car que us deixi estar sols no és oportú,
fins que de dos l'església en faci u.