Romeu i Julieta/Acte tercer
ESCENA I. — Una plaça.
Entren Mercuci, Benvolio, un patge i servents
T'ho prego, bon Mercuci, retirem-nos;
fa xafagor, els Capulets es mouen,
i si ens trobem hi haurà per força tràngol:
bull la sang boja quan els dies cremen.
Tu ets com aquells minyons que, al posar el peu a la taverna piquen d'espasa sobre la taula, tot dient «Déu vulgui que no et necessiti»; i així que han traguejat dos cops, les emprenen amb l'abocador sense cap motiu.
I só jo com un d'aquests.
Anem, anem. A ta guisa tu t'escalfes com un altre cerca-raons d'Itàlia: per un no-res et sents provocat, i provoques per un no-res.
Vols dir?
Si n'hi hagués dos com tu, aviat no en tindríem cap, car l'un mataria l'altre. Tu! mireu's-el! Et barallaries amb qui tingués un pèl més o un pèl menys dels que tens a la barba: amb qui trenqués avellanes, sols perquè tens de color d'avellana els ulls; ves quin ull si no el teu hi veuria motiu d'enuig. Ton cap és tan ple de baralles com d'aliment un ou; i tan colpejat ha estat barallant-se, que ha esdevingut buit com un ou trencat. Un dia vas empendre-la amb un home que tossia al carrer, perquè havia despertat el teu gos que dormia al sol. No li anares a assobre a un sastre perquè estrenà gipó abans de Pasqua, i a un altre home perquè es cordava les sabates noves amb unes cintes velles? I em vens ara a fer de tutor sobre baralles?
Si jo fos tan camorrista com tu, qualsevol podria comprar en propietat ma vida, per cinc quarts d'hora.
Bona compra, bona!
Per ma testa, aquí vénen Capulets.
Per mos talons, tant se me'n dóna.
Seguiiu-me de prop, car vull parlar-los. — Cavallers, bones tardes: un mot a un de vosaltres.
Sols un mot a un de no salitres? Afegiu-hi quelcom: un mot i un cop.
Prompte em trobareu a fer-ho, si me'n doneu ocasió.
I no us la podríeu pendre, sense que se us doni?
Mercuci, tu estàs concertat amb Romeu...
Concertat! Ens prens per músics? Doncs si ens prens per músics, aparella't a sentir dissonàncies: aquest és mon arc de violí: aquest us farà ballar. Vatua! Concertat!
Estem parlant entre la gent, en públic:
anem's-en tots a qualque part secreta,
i tractem fredament els nostres greuges,
o separem-nos: tots els ulls ens miren.
Els ulls són per mirar; deixeu que mirin:
jo no he de moure'm perquè plagui a un altre.
Res tinc de dir-vos: ací ve el meu mosso.
Que el pengin si és que duu vostra lliurea:
eixiu al camp, i us seguirà ; d'eix mode
vô-senyoria podrà dir-li mosso.
L'odi que et tinc, Romeu, ja no m'inspira
un mot millor que aquest: ets un vilà.
Les raons que jo tinc per estimar-te,
excusen la rabiosa grolleria
del salut que m'has fet. Vilà, no en só:
per tant, adéu; ja veig que no em coneixes.
Això, minyó, no excusa les injúries
rebudes: desembeina i fes-me cara.
Jamai t'he fet injúria, ho asseguro;
ans t'estimo molt més, del que imaginis,
quan coneguis la llei de mon afecte:
així, bon Capulet — nom que aprecio
tendrament com el meu — res més demanis.
O innoble i blana submissió envilida!
«Alla stoccata» tot això es neteja. — (Desembeina)
Au, Tibald, caça-rates, passegem-nos?
Què cosa cerques amb mi?
Res més, bon rei dels gats, que una de tes nou vides, amb la qual penso divertir-me; i segons us comporteu amb mi després, fer que se us assequin les altres vuit. Voleu agafar per les orelles la vostra espasa i treu-re-la del cau? Apresseu-vos-hi, si no voleu sentir xiular la meva ans que la vostra surti.
Ací em teniu. (Desembeina)
Gentil Mercuci, remet l'acer.
Anem, cavaller, vostre «pasado». (Es baten)
Desembeina, Benvolio: desarmem-los.
Per favor, cavallers, lliureu l'escàndol!
Tibald, Mercuci, expressament el príncep
ha prohibit encontres dins la vila:
detureu-vos, Tibald! — mon bon Mercuci...
Só ferit — mala pesta en vostres cases — ;
ja estic ben llest; i ell se n'haa anat en orri?
Què dius, que estàs ferit?
Sí, sí ; una mica;
un esguerrany, i prou. — On és mon patge? —
Porta'm un cirurgià, beneit, de pressa.
Coratge, amic; el trep no pot ser cosa.
No, no és tan pregon com un pou, ni tan ample com un portal d'església; però ja n'hi ha prou, farà son fet: visiteu-me demà, i em trobareu seriós. Pel món, ja estic adobat, us en responc: — Sigui la pesta en vostres dues cases! — Rellamp! que un gos, un gat, un ratolí, una rata, pugui així esguerrinxar mortalment un home! Un no-res, un fanfarró que es bat amb aritmètica! — I per què, dimoni, t'has posat entre els dos? M'ha ferit per dessota del teu braç.
Jo per a bé ho he fet.
Aida'm, Benvolio, a recollir-me on pugui,—
o ací mateix cauré. — Pesta de cases!—
elles han fet de mi menjar de cuques:—
ja l'he ben atrapada, i bona, bona.
Eix cavaller, pròxim parent del príncep,
mon amic vertader, mortal ferida
ha rebuda per mi veient-me l'honra
per les injúries de Tibald tacada,—
d'aqueix Tibald que és cosí meu fa una hora—
O, ma Julieta! ta beutat divina
ha fet de mi un afeminat, i amolla
el bon tremp de l'acer de mon coratge.
Romeu, Romeu, el brau Mercuci és mort!
son gentil esperit ja munta als núvols,
desdenyós massa prompte de la terra!
Eix jorn fatal, molts d'altres en durà;
l'horror comença avui: quan finirà?
El furiós de Tibald ara ací torna.
Ell viu i és triomfant, i és mort Mercuci!
Vés-te'n al cel, considerat respecte,
i la fúria ull-de-foc sigui ma guia!
Ara reprèn, Tibald, car jo te'l torno,
aquell «vilà» que m'has llançat suara;
l'ànima de Mercuci encar deu ésser
arran dels nostres caps, guardant la teva
perquè s'apressi a fer-li companyia:
o tu o jo, o tots dos, hem de seguir-lo.
Tu, pobre noi, que ací l'acompanyaves,
ben prest seràs amb ell.
Això ha de dir-ho.
Vés-te'n, Romeu, no et torbis: fuig de pressa:
Tibald és mort, i els ciutadans es mouen:
no restis atordit; si és que t'agafen,
a mort haurà de condemnar-te el príncep:
Vés-te'n, fuig!
Só el bufó de la fortuna!
Per on ha anat el que matà Mercuci?
Tibald, son matador, per on s'amaga?
El Tibald que dieu, mireu-lo en terra.
Capulet i llurs mullers, i poble.
On són els vils que han incitat la lluita?
Jo puc, o noble príncep, descobrir-vos
el curs fatal d'aqueix fatal encontre:
mort pel jove Romeu, ací jeu l'home
que matà ton parent, el brau Mercuci.
Tibald, el meu nebot! Espòs! oh, Príncep!
o fill del meu germà ! La sang vessada
d'eix parent meu, o príncep, en justícia
demana sang de Montaguts!
Benvolio,
qui ha estat iniciador d'aqueix encontre?
Tibald, que jeu ací, mort per Romeu;
Romeu, molt suaument, cuidà mostrar-li
la mesquinesa del motiu de batre's,
i també com a vós us desplauria;
i tot això — parlat amb gentils moldes,
serè tot ell, corbant humil son geste —
no pogué deturar la desfrenada
còlera de Tibald, sord a concòrdia,
ans, al contrari, dirigí la punta;
de son acer al pit del brau Mercuci,
qui cop per cop mortal va anar tornant-li.
Romeu cridà aleshores : «Separeu-vos!
pau, amics! pau, amics!» i amb més llestesa
que a parlar, s'esmerçà a tombar les armes,
bracejant entre els dos; i aprofitant-se'n,
sota el braç de Romeu, Tibald engega
un cop traïdor, que se n'enduu la vida
del valerós Mercuci ; i allavores,
Tibald fugi; mes retornant tot d'una
vers Romeu, qui sentia ja fiblades
de revenja, com llamp el va escometre,
i ans que jo desbeinés per separar-los,
el brau Tibald morí; veient-lo caure,
Romeu prengué el camí de la fugida: —
á això és el cert; que em matin si és mentida.
És un parent dels Montagut; no parla
veritat, car l'amor li fa adobar-la.
Vint eren en eix jorn de mala sort,
i amb tots vint sols pogueren fer un mort.
Justícia, príncep! l'heu de fer complir!
Romeu matà Tibald, i ha de morir.
Romeu matà Tibald, i ell a Mercuci;
qui em pagarà d'aqueixa sang la pena?
Romeu no, puix de sobres sabeu, Príncep,
sa amistat amb Mercuci: per sa falta,
s'és complert ço que en llei acabaria:
la vida de Tibald.
Per tal delicte,
el desterrem, de la ciutat des d'ara:
el curs dels vostres odis també em toca,
i corre la sang meva amb vostres lluites;
mes jo us imposaré tan greus penyores,
que a tots vos faré doldre de ma pèrdua:
seré sord al pledeig i a les excuses;
ni plors ni precs recaptaran les faites:
dones no n'useu. Ixqui Romeu de pressa,
o altrament, si és trobat, perdrà la vida.
Plegueu el mort: ja sap ma llei Verona:
mata el perdó, si els matadors perdona.
Corsers de peus de foc, galopeu ràpids
vers el palau de Febus : si en la cursa
vos menés Faetó, prompte seríeu
fuetejats vers occident, i prompte
planaria per tot l'ombra nocturna.
Estén arreu els cortinatges foscos,
nit vessanta d'amor, perquè s'acluquin
els ulls curiosos i Romeu arribi
ignorat de tothom fins a mos braços.
Per al ritus d'amor bé prou que hi veuen
en sa pròpia beutat els que s'estimen;
i la nit se li escau, si amor és cego.
Vina, agradosa nit, dama senzilla
només coberta amb negres vels, i ensenya'm
de perdre un joc guanyat, quan els que el juguen
són dos verges amors sense cap màcula;
sobreïx la pura sang que em bat el rostre
amb ton negre mantell, fins que esdevingui
audaciós l'amor, que és tímid ara,
i en l'amor vertader trobi modèstia.
Vina, Romeu, tu que, de nit, ets dia!
car sobre l'ala de la nit has d'ésser
blanc, més que en l'ala d'algun corb neu nova.
acosta't, gentil nit; vina amorosa;
porta'm el meu Romeu ; i quan es mori,
pren-lo i fes-ne bocinets d'esteles,
i el cel esdevindrà de tan bell rostre,
que de la nit es prendarà la terra,
i el sol encegador perdrà son culte.
D'un amor he comprada la vivenda,
mes, ai de mi! no el posseesc encara;
i encar que só adquirida, no só presa.
Tan tediós el jorn d'avui se'm torna,
com ho és la vetlla d'una festa grossa
per l'infant impacient que té nou trajo
per estrenar, i encara no pot dur-lo. —
Mes, o bon Déu!, ja veig que ve ma dida,
portadora de noves: tota llengua,
com parli de Romeu, anomenant-lo,
ja parla amb eloqüència sobirana.
Què em contes, dida? Què és això? les cordes
que Romeu comanà?
Sí, sí, les cordes.
Per què et torces les mans? Déu meu, què passa?
És mort, és mort, és mort! Oh, dia negre!
som perdudes, Julieta, som perdudes.
Ha fugit, l'han matat, és mort! quin dia!
El cel pot ser cruel?
Romeu pot ser-ho,
si al cel no li és permès: Romeu, Romeu!
Qui mai s'ho hauria imaginat? — Romeu!
Quin redimoni ets, que així em turmentes?
Eixa tortura sols d'infern és pròpia.
Romeu s'és donat mort? Amb «sí» que digues,
hi haurà més de verí en eixa paraula
que en els ulls assassins del basilisc.
Si l'han mort, digues «sí» ; si no, «no» : digue-ho;
i així ben curt sabré mon bé o mon mal.
Li he vist el trep, l'he vist amb mos ulls propis;
tot ell agrumollat, pàl·lid com cendra.
Romp-te, cor meu, ja trossejat! desfes-te!
torna a la terra, terra vil; que ens tanqui
a tu i Romeu una pesanta caixa.
O Tibald, l'amic meu que més volia!
Que hagi viscut per contemplar tos restes!
Quin regolfâ és aquest que tant m'assota?
Tibald és mort, i mort també Romeu?
mon bon cosí, i el meu espòs que adoro?
si ells ja no hi són, qui és doncs que viu encara?
Tibald és mort, i és desterrat Romeu;
Romeu és qui l'ha mort ; per'xò ell desterren.
O cor de serp, oculta en florit rostre!
Ha tingut cap dragó tan bella cova?
Tirà enciser! angelical dimoni!
Corder lladre de llops! substància infecta
d'aspecte divinal! Que la perfídia
visqui en tan bell palau!
No hi ha honradesa
en cap home, ni fe, ni confiança;
tots són falsos, perjurs, dolents, hipòcrites. -
Aquests disgustos i els dolors m'acaben.
Vergonya per Romeu!
Nafri's ta llengua
per tal desig! no és nat per vergonyes:
la vergonya en son front no s'hi sap seure;
car es tron on l'honor pot coronar-se
com sol monarca de la terra tota.
Oh! que bèstia he sigut en fer-li càrrecs!
Diràs bé de qui ha mort el teu cosí?
Diré mal d'ell que és mon marit? Ai pobre,
ai pobre marit meu! on hi haurà llengua
que endolceixi ton nom, si jo, ta esposa
de fa tres hores, ja el llançava a terra? —
Mes com va ser que a mon cosí el matessis?
perquè t'hauria mort aquest, sens dubte:
torneu's-en, folles llàgrimes, torneu's-en
a vostra font nativa; aquestes gotes,
que com tribut a la dolor corrien
per error, són ofertes a mon gaudi.
Viu l'espòs, que Tibald matar volia;
mor Tibald, que a l'espòs volia batre;
tot això és un consol; doncs, per què ploro?
Mes, pitjor que eixa mort, un mot digueres
que em mata: bé he tractat de no pensar-hi;
mes me'l sento clavat a la memòria,
com en la ment culpable els fets damnosos:
«Tibald és mort; per a Romeu... l'exili»;
aqueix «exili», aqueix sol mot «exili»,
ha mort deu mil Tibald. Ja prou desgràcia
era eixa mort, si no an seguís més pena.
«Romeu és desterrat» — talment em sona,
pare, mare, Tibald, Romeu, Julieta...,
tots són morts : «desterrat» — no té mesura,
ni té límits ni fi, aqueixa paraula
de mort; no hi ha paraules que la diguin.—
On deuen ser els pares? ho saps, dida?
Sospirant i plorant prop del cadàver
de Tibald.
Que li renten les ferides
amb llàgrimes: les meves han de córrer,
quan les seves s'assequin, per l'exili
de mon Romeu. Recull aqueixes cordes: —
pobra escala de corda, quina befa
per tu i per mi : Romeu és en exili:
ell vos guarní per arribâ als meus braços,
i ara deuré morir...
Vés a ta cambra;
jo trobaré Romeu perquè et conforti;
prou sé jo on és: aquesta nit mateixa
serà aquí tom Romeu: vaig a cercar-lo:
sé que en sa cel·la fra Llorenç l'amaga.
Cerca'l, dida! i daràs-li en record meu
a mon bon cavaller eixa tumbaga,
pregant que em vingui a dar l'últim adéu.
Ja pots eixir, Romeu; deixa't de témer:
l'aflicció s'ha prendat de ta persona,
i ets en nuviatge amb la dissort.
Bon pare,
quines noves teniu? Què sentencia
el Príncep? Quin dolor tinc a la vora
i que encar no conec?
Prou bé coneixes,
fill meu, la companyia de la pena:
prou he sabut ço que disposa el Príncep.
I què menys que de mort son ban pot ésser?
És més gentil el que ha dictat sa boca:
no et mata el cos, fill meu; sols te'l desterra.
Exili? digues «mort», sigues benigne;
car l'exili té cara més horrible
que la mort: i l'exili no el nomenis.
Des d'ara se't desterra de Verona:
sigues pacient, que el món és gran i ample.
Fora murs de Verona, món no en trobo,
ans hi trobo turment i purgatori,
i fins l'infern; doncs qui d'ací em desterra,
em desterra del món, que és com matar-me.
Oh! quin pecat mortal! Ingrata fera:
ton erim és reu de mort; però el bon príncep,
fent ta part i deixant la llei de banda,
del negre mot de mort n'ha fet exili:
això és pietat, i tu no la saps veure.
Això és turment i no pietat: la glòria
del cel és sols ací, on viu Julieta;
on no hi ha gat ni gos ni mala cosa
que aquí no visqui al cel, podent-la veure;
i això no pot Romeu: si fins les mosques
del muladar, podran besar a lleure
la blanca mà de ma Julieta cara,
a furtar l'alè cèlic de sa boca,
que en sa moldèstia virginal judica,
ruborosa, pecat d'aqueixos besos!
les mosques poden fer-ho: jo, haig d'anar-me'n;
elles són lliures, però jo en exili.
I dius encar que no és la mort l'exili!
No tenies verí, fulla punxanta,
ni medi ràpid, però mai tan ràpid
com dir «exili» per matar-me. Exili!
O frare! eix mot només a l'infern l'usen,
ben seguit de renecs: com tens cor, digues,
essent un sacerdot, un que confessa
santament i ens neteja la sutzura
del pecat, i per mi sent com un pare,
d'anorrear-me amb aqueix mot: «exili».
Home afollat escolta el que vull dir-te.
Em vols parlar un altre cop d'exili?
Contra eix mot vull donar-te una armadura,
que és la filosofia, la mel dolça
que en tota adversitat pot confortar-te,
fins en l'exili.
De l'«exili» encara?
Que la pengin, a la filosofia!
sinó és que pugui fer una Julieta,
mudar de lloc una ciutat o rompre
la sentència d'un príncep, m'és inútil,
no val res, i d'això ja no me'n parlis.
Aleshores ja veig que els folls no hi senten.
Com sentiran, quan els de seny no hi veuen!
Parlem de ton estat: vull esbrinar-lo.
De coses que no sents no pots parlar-ne:
fossis jove com jo, ton bé Julieta,
casat de sols fa una hora, mort Tibald,
encegat com só jo, i com, jo en exili,
llavors podries parlâ a to, arrencar-te
els cabells, i gitar-te, com jo, a terra,
prenent la mida que tindrà ma tomba.
Aixeca't, truquen; bon Romeu, amaga't.
No ho faré; a no ser que l'alè càlid
d'un cor malalt, m'emboiri i m'abscondeixi
als ulls que em busquin. (Truquen a la porta)
Calla: sents com truquen?
qui demana? qui hi ha? — Romeu, aixeca't;
t'agafaran, segur! dret! — Espereu-vos!
(Truquen a la porta)
vés-te'n a mon estudi. — Bah! — Em comano,
al sant voler de Déu; quina demència! —
(Truquen a la porta.)
Ja va, ja va! Qui truca amb tanta força?
d'on veniu? què voleu?
(Des de dins ) Deixeu-me que entri:
em fa venî a trobâ-us, dama Julieta.
Benvinguda, llavores.
O sant frare,
on puc troba el senyor de ma senyora?
on és Romeu?
Mireu-se'l: rebolcant-se,
sobre la terra, embriagat de llàgrimes.
Oh! que igual és el cas de ma mestressa!
el cas mateix!
Penosa simpatia!
llastimosa igualtat!
També es rebolca
per terra, i quan no plora és que sospira.
Aixequeu's, aixequeu's, si sou un home:
per amor de Julieta alceu's de terra;
per què heu de caure en desesper tan negre?
(S'aixeca.) Dida!
Ai, senyor! Bé; la mort tot ho acaba.
Parles de ma Julieta? com es troba?
És que no em creu un homeier d'ofici,
després d'haver tacada la infantesa
de la nostra ventura, amb sang que estima
tan de prop, com la seva sang mateixa?
No diu res senyoret, sols plora i plora,
í ara es tomba en son llit, ara s'aixeca,
crida Tibald, crida Romeu després,
i torna a caure al llit.
Com si aquest nom,
eixit d'arma de foc ben dirigida,
l'hagués mort, com la mà d'eix nom infauste
matà en el seu cosí. — Bon frare, digue'm,
en quina mala part d'aquesta còrpora
s'està el meu nom? per arrencâ'l de pressa
del cau odiós. (Es treu la daga)
Ten-te la mà, detura't:
és que ets un home? si així ho diu ta forma,
tos plors són de femella; i en tos actes,
s'hi veu la fúria irracional de bèstia:
una dona, abscondida en semblant d'home!
o un ésser monstruós que als dos s'assembla!
Em deixes atordit: per mon sant hàbit
que et feia condició més temperada.
Després que has mort Tibald, vols també occir-te?
i a ta dona també, que per tu alena,
carregant damunt teu damnada còlera?
Ton noble aspecte és sols imatge en cera
que gens conté de la valor d'un home:
ton tendre amor jurat, és sols perjuri!...
Anem, aixeca't, home! Viu Julieta,
per l'amor de la qual fa poc mories;
això és afortunat: volgué matar-te
Tibald i tu l'has mort; també és fortuna
grossa per tu: la llei t'amenaçava
de mort, i declarant-se amiga teva,
s'acontenta amb exili: gran fortuna:
damunt teu hi ha a dojo benaurances,
i la sort es guarneix per seduir-te;
mes tu, com terca mossa mal criada,
a ta sont i a l'amor els fas ganyotes: —
pensa-hi bé, pensa-hi bé, que d'eixa guisa
s'acaba malament. Vés, vés a casa
de ta aimada, segons ja convinguérem;
munta a sa cambra i de consol li siguis:
mes mira eixir-ne ans que la guàrdia es munti,
car llavors no podries anâ a Màntua,
on deuràs viure, fins que arribi l'hora
de dir com sou casats, reconciliar-vos
els que sou enemics, pregar al Príncep
que et perdoni, i cridar-te perquè tornis,
amb cent i cent mil cops més d'alegria
que de pena sents ara per anar-te'n. —
Vés-hi, dida, primer: i a ta senyora,
saludant-la, li dius que doni pressa
perquè tots els de casa es recolleixin,
ço que amb tanta tristesa els serà fàcil:
Romeu et seguirà.
Com restaria,
senyor, tota la nit, oint paraules
de tan de bon consell! el que és ser savi! —
Diré que prest hi aneu a ma senyora.
I que es prepari bé per a renyar-me.
Em manà que us donés eixa tumbaga:
cuiteu, que ja és molt tard: 'neu-hi de pressa. (Ix)
Com això ricament em reconforta!
Véste'n ja, bona nit; la sort és clara:
o ja ets a fora ans que la guàrdia es munti,
o te'n vas disfressat en trencâ el dia:
a Màntua restaràs; cercaré un home
per innovar-te ben sovint les coses
falagueres per tu que ací esdevinguin:
do'm la mà, que es fa tard; bona nit, vés-te'n.
Si un goig tan gran no em fes sentir sa veu,
em fóra trist eix freturós adéu.
Hores tan greus, mon bon amic, ens passen,
que no hem pogut ni consultar la filla:
a son cosí Tibald se l'estimava
molt tendrament; mes ja li he dit, jo: noia,
tots som nats per morir. — Com és nit alta,
no compteu ja que baixi.
Aquestes hores
de dolor, no són pas festejadores.
Bona nit: comaneu-me a vostra filla.
Ho faré, i aviat sabré sa pensa:
ara és, segur, amb son dolor reclosa.
Tinc, senyor Paris, la més gran fermança
en l'amor de ma filla; ha de deixar-se
guir en tot per mi, no hi poseu dubte. —
(A la senyora Capulet.)
Ans d'anâ-us-en al llit tracteu de veure-la,
fent-li avinent l'amor de mon bon Paris,
i que, penseu-hi, que el vinent dimecres, —
poc a poc! què és avui?
Dilluns encara.
Dilluns? Bé, no; dimecres és molt pròxim:
fixem dijous; doncs que dijouis, digueu-li,
serà l'esposa d'aquest noble comte. —
Us va bé? Us agrada aquesta pressa? —
No hi farem gran soroll: dos o tres íntims;
car, enteneu, amb la desgràcia fresca
de Tibald, semblaria poc apreci
del parent, el fer boda de gatzara.
Per tant, convidarem mitja dotzena
d'amics i s'ha acabat. I de que sigui
el dijous, què en dieu?
Doncs que voldria
que dijous fos demà.
Plau-me d'oir-vos:
aneu, aneu: serà dijous, llavores, —
Ans d'anar-te'n al llit, veu a Julieta,
i que es prepari per al jorn de boda. —
Adéu, senyor, adéu. — Llums a ma cambra ! —
Bona nit. Ja és tan tard, que en bona fe
aviat podrem dir que és de matí.
Ja vols anar-te'n? no és pas dia encara:
ha estat el rossinyol, i no l'alosa,
el qui ha ferit la temerosa orella:
cada nit canta al magraner llunyà.
ha estat, amor, el rossinyol, pots creure'm.
Ha estat l'alosa, que anuncia l'alba,
no el rossinyol: esguarda, a orient, ma aimia,
l'envejosa fulgor que ribeteja
els núvols que en el lluny s'esfilagar-se'n:
els llums del cel s'han fos, i el jorn alegre
dreça's de peus sobre els cimals boirosos.
Per viure haig de partir; si resto, moro.
Eix clar llunyà, no és d'alba, en só segura:
es qualque meteor que el sol envia
per a servir-te aquesta nit d'antorxa,
que et faci llum sobre el camí de Màntua:
resta, doncs; no cal pas que encara et moguis.
Que em prenguin, doncs, i que a la mort em duguin;
só content, si és així com vols que sigui.
Diré que el gris llunyà no és l'ull de l'alba,
sinó el pàl·lid réflexe de la lluna;
i que d'alosa no ho sósn pas les notes
que sonen cels amunt sobre noisaltres:
no vull anar-me'n, ans restar daleixo:
sigues, mort, benvinguda ; ho vol Julieta. —
Què tens, amor? parlem — encar no és dia.
Sí que ho és, sí que ho és — fuig prompte, vés-te'n;
sí que és l'alosa ta que eix cant aixeca,
estrident, dissonant, aspre a tot ser-ho.
Diu que l'alosa fa, lligades dolces;
avui no, car és ella qui ens separa:
diu que l'alosa i el gripau infecte,
es canvien els ulls; així s'haguessin
també mudat la veu de l'un a l'altre!
puix sa veu desanua nostres braços,
i et persegueix amb matinal cridòria.
Vés-te'n. la llum és cada cop més plena.
Cada cop és més negra nostra pena.
Senyoreta.
Què hi ha, dida?
Vostra mare s'acosta a vostra cambra:
ja és dia; no us torbeu, tingueu prudència.
Que ma vida se'n vagi, i entri el dia.
Adéu, adéu! un bes, i prenc l'escala.
Te'n vas, doncs? espòs meu, ànima meva!
vull tenir noves teves a cada hora,
car en un minut sol hi ha massa dies;
i, fent-me eix compte, que en seré de vella
d'ací que a mon Romeu el torni a tindre!
Adéu! no perdré pas avinentesa,
amor, perquè t'arribin noves meves.
Creus ben bé que altre cop hem de trobar-nos?
No en dubto; i serviran aquestes penes
per al dolç conversar de temps a vindre.
O Déu! jo tinc mals averanys a l'ànima!
Ara, que et miro a sota, em sembla veure't
com si fossis un mort dins de sa tomba:
o em fallen els ulls meus, o tu estàs pàl·lid.
També t'hi trobo a tu, amor meu, pots creure'm:
se'ns beu la sang la pena horrible Adéu.
O fortuna! Tothom et diu mudable;
si ho ets, què hi tens de fer amb qui té fama
de fidel? Però sigues-ho, fortuna;
sigues mudable; car llavors espero
que no me'l retindràs molt temps, tornant-me'l
ben aviat.
(De dins) Estàs llevada, filla?
Qui és que em crida! No és estat la mare?
No encara al llit, o tan dejorn llevada?
Quin motiu no previst la deu fer vindre.
Com estàs, filla?
No pas, bé, senyora.
Plorant sempre la mort de ton cosí?
Es que voldries treure'l de sa tomba
per a rentar-lo amb llàgrimes? Inútil:
no li podries retornar la vida;
prou, doncs: que un xic de pena mostra afecte;
però massa, és senyali d'esperit dèbil.
Deixeu, però, que plori tan gran pèrdua.
Eixa pèrdua, sí, podràs sentir-la;
mes no a l'amic que plores.
Res, puc fer-hi,
puix la pèrdua sento, que plorar-lo.
Bé, noia; cal plorar, més que sa mort,
que el vilà que va occir-lo visqui encara.
Quin vila voleu dir?
Per Romeu parlo.
(A part.) Entre ell i un vilà hi ha bona estona.)
Déu el perdoni, com de cor perdono;
i això que el cor ningú em ferí com ell.
És perquè aquell traïdor encara alena.
O, sí! I aquestes mans no el poden heure.
Així ningú degués més que jo sola
venjar la mort de mon cosí!
No temis;
ja ens venjarem: no ploris més. A Màntua,
on viu eix renegat, hi anirà un home
per a donar-li a beure tal beguda,
que a Tibald farà prompte companyia;
i esnero que llavors seràs contenta.
En efecte, jamai seré contenta
de Romeu, fins que el vegi... mort. Em sento
per la mort del cosí tan afligida!
Senyora, si podeu trobar un home
per portar el verí, jo he d'arranjar-lo,
per a forçâ a Romeu, així que el rebi,
a dormir prompte en pau. Com s'horroritza
mon pobre cor, d'oir que se'l nomena,
sons podê anar vers ell, per saciar-me
de l'amor que al cosí Tibald tenia,
damunt del cos d'aquell que va matar-lo.
Cerca els mitjans i jo cercaré l'home;
mes ara escolta noves ben alegres.
I bé que escau là joia en temps tan tristos!
Quines són eixes noves? vos ho prego.
Tanmateix, tens un pare molt bo, noia:
un pare que, per treure tes angúnies,
ha arranjat d'improvís un jorn alegre,
que tu no has esperat, ni jo hi comptava.
En bon moment! I eix jorn quin és, senyora?
Dijous vinent al de matí, ma filla,
un noble cavaller, galant i jove,
el comte Paris, de Sant Pere al temple
farà de tu, per sort, sa alegre esposa.
Pel temple de Sant Pere, i per Sant Pere,
de mi no en podrà fer sa alegre esposa.
M'admira tanta pressa, perquè em casi
ans que em faci la cort qui ha d'esposar-me.
Digueu-li al senyor pare, vos ho prego,
que no em vull casâ encar; i en fer-ho, juro
serà amb Romeu, a qui sabeu que odio,
abans que amb Paris. Verament són noves!
Ve el teu pare ; pots dir-li-ho tu mateixa,
i ja veuràs, oint-te, com s'ho prengui.
A la posta del sol, l'aire os destil·la
en rosada ; prò així que és a sa posta
el fill de mon germà, plou de valent.
I ara, noia : t'ets feta un canalobre?
llagrimetes encar? pluja seguida?
Ton cos menut oontrafà bé una barca,
i un vent i un mar; car tos ulls sempre tenen,
perxò en dic mar, flux i reflux de llàgrimes;
el cos teu és la barca, que navega
en l'onada de sal; i els teus sospirs
són el vent, que amb tes llàgrimes en lluita,
i elles lluitant amb ell, faran que es tombi,
sinó és que sobrevingui prest la calma,
ton cos tempestejat. — Li has dit ja, dona,
ço que hem resolt?
Li he dit, senyor; mes ella
no ho vol, i em remercia. Així la folla
sigués casada ja amb sa sepultura!
Poc a poc, poc a poc! fes que t'entengui...
Com és, no vol? És que no ens dóna gràcies?
No en té orgull? No se'n troba ben sortosa
de que, indigna com és, puguem donar-li
per marit un tan digne gentilhome?
Orgull, no; mes pel fet vos só agraïda;
mai podré sê orgullosa del que odie;
mes hi ha amor, agraint, fins sent per odi.
I ara, i ara, saviassa! Què empatolles?
«Orgullosa...» i «mercès...» i «no mercès...»
i no, «orgull, no»; mestressa xica, sigues
o no agraïda, i amb orgull o sense;
però tingues ben llestes les juntures
per anar a l'església de Sant Pere
dijous vinent amb Paris, o he de dur-t'hi
per força a còpia d'arços. Vés-te'n, vés-te'n,
cloròdica, carcassa! lluny, bagatge!
cara groga!
Ep!, ep!, que us torneu boig?
De genolls, mon bon pare, vos ho prego:
amb paciència oïu-me una paraula.
Penja't, drapot novell! rebel coquina!
Et dic que siguis el dijous a església,
o ja mai més no em miris a la cara.
No parlis, no repliquis, no em responguis:
que els dits se'm frisen. — Prou ens crèiem, dona,
de Déu poc beneïts quan ens donava
només aquesta filla; però ara
ja veig que hi és de massa fins aquesta,
i que hem estat ben maleïts tenint-la.
Mossota, a fora!
El Déu del cel l'ajudi!
No està bé, mon senyor, tan mal tractar-la.
Per què, ma dama seny? Guardeu's la llengua,
gran Pruldència; a garlar amb les comares.
No parlo amb traïdoria.
Déu vos guardi!
No puc parlar?
Ja prou, xerraire folla;
garleu sentències a l'entorn de l'olla,
que aquí res n'hem de fer.
Vos cremeu massa.
Pa del cel! Això em porta a la follia.
Dia, nit, d'hora, tard, a casa, fora,
jugant o treballant, amb gent o a soles,
semtpre ma cura ha estat de ben casar-la;
i ara que trobo un cavaller, de noble
parentela, hisendat, jove, amb bons modos,
farcit, com se sol dir, de totes prendes,
tals com un hom pensà tingués un home,
cal que em piuli una folla desgraciada,
una nina ploraire, en sa sort tendra,
dient: «no em vull casar», «só massa jove»,
«no en sé d'amar», «perdó, vos ho demano»;
doncs no et casis; veuràs com et perdono:
pastura on vulguis, però no en ma casa:
mira-t'ho, pensa-t'ho, jo no faig bromes.
Dijous és prop; amb la mà al pit resol-te.
Et daré a mon amic, si ets filla meva;
si no ets ma filla, penja't, cerca almoina,
mor-te de fam per els carrers; car juro
per mon ànima, mai més reconèixe't,
ni els béns de casa per a tu hauran d'ésser.
Pensa-hi bé, que al jurat no he de mancar-hi.
És que no hi ha pietat a dalt dels núvols,
que hi vegi fins al fons, dins de ma pena?
O bona mare meva, no em llancéssiu:
que tot s'ajorni un mes, una setmana;
del contrari, dreceu mon llit de boda
en el trist monument on jeu Tibald.
No em parlis, car ni un mot hauré de dir-te.
Per mi t'has acabat: fes el que vulguis. (Ix)
O Déu! O dida! Com podré lliurar-me'n!
Ma fe és al cel i mon espòs en terra;
com podrà a terra retornar ma fe,
si el marit des del cel no me l'envia,
deixant la terra? Do'm consell, comforta'm.
Qui ho diria que al cel es fessin trampes
contra un ésser tan fluix com jo mateixa!
Què em dius? No tens per mi un mot alegre?
Dida, consol!
A fe ací ell tens. Romeu
és desterrat; i, el món per res em jugo,
mai gosarà tornar per acusar-te:
o si ho fa, caldrà bé que se n'amagui.
Doncs sent el cas així tal com és ara,
crec millor que tu et casis amb el comte,
que és un bell gentilhom! Prop d'ell, Romeu
és un mal drap; no té pas l'àguila
tan verds, tan vius els ulls, ni tan formosos
com els que Paris té. Maleït siga
fins mon cor, si no penso que hauràs d'ésser
ben sortosa en aquest segon casori,
car millora el primer! i si no el guanya,
aquell ja és mort; o que ho fos més valdria,
puix ni que siga viu no pots servir-te'n.
Parles amb tot ton cor?
I amb tota l'ànima,
o els dos sigueu damnats.
Amén.
Què dius?
Molt bé; tens un confort que em meravella.
Vés-te'n dins, i diràs a la senyora,
que havent ofès el pare, só a la cel·la
de fra Llorenç, per confesar-me'n i ésser
absolta.
Li ho diré : bona pensada. (Ix)
Pervers mal esperit! damnada vella!
Quin és més gros pecat, volê'm perjura,
o que maldigui de Romeu la llengua
mateixa, que el preà, sens comparança,
centes de voltes? Vés, vés, consellera;
tu i el meu cor ja seran dos des d'ara.
Vaig a veure si em dôn remei el frare:
si no pot, per morir em basto sola.