Romeu i Julieta/Acte quart
ESCENA I. — Cel·la de Fra Llorenç
Fra Llorenç i Paris
i no em sento tardà per retenir-lo.
el pensar de la noia: i això trobo
que no és procedir bé; jo no ho aprovo.
la mort de son cosí, poc m'ha estat lleure
por als col·loquis de l'amor; car Venus
no pot somriure en un casal de llàgrimes.
Per sa banda, el seu pare tem que sigui
peirillós el lliurar-se a tanta pena,
i amb bon seny precipita nostra boda,
per deturar la inundació de llàgrimes,
que si creixen com més hi pensa a soles,
estroncar-les podrà la companyia:
veu's ací la raó d'aquesta pressa.
Mireu, ja ve la dama, senyar comte.
a espatlles vostres que no en vostra cara.
car ja era prou penosa ans de ferir-me.
i el que ha dit, jo m'ho he dit ben a la cara.
Esteu desocupat, ara, bom pare,
o hauré de tornâ a vindré a toc de vespres?
Deixeu-nos sols, senyor; vos ho demano.
En ser dijous, ben de matí, Julieta,
aniré a despertâ-us ; fins aleshores,
adéu: deixeu que santament us besi.
veniu amb mi a plorar: no hi ha esperança
ni auxili, ni remei que pugui valdré'm!
que em trasbalsa molt més del que puc dir-te:
sé que deus, sens que res pugui detindre-ho,
en ser dijous, casar-te amb aqueix comte.
no em dius ço que em cal fer per evitar-ho:
si amb ton saber no em pots donar auxili,
digues almenys que és mon conhort legítim,
i el remei trobaré amb aquesta daga.
Mon cor i el de Romeu, Déu va lligar-los,
i tu les nostres mans: dones, ans que aquesta
que amb la mà de Romeu tu segellares,
pugui d'un tracte nou ésser fermança,
o ans que mon cor fidel, amb traïdoria
de rebel·lió, vers el d'un altre es giri,
això farà que cor i mà fineixin.
Per tant, doncs, tu que tens tanta experiència
do'm un ràpid consell, o, del contrari,
entre eixa lluita i jo, aquesta daga
farà de mitjancera, procurant-me
ço que el pes dels teus anys i de ta ciència
no hauran pogut portar a un honrós terme.
desesperada, tant com pugui ser-ho
el cas desesperat que hem de previndre.
Ja que tu, ans que esposar el comte Paris,
tens voler per matar-te tu mateixa,
em penso que podràs també arriscar-te
a una mort falsa, per fugir deshonra,
i fent semblant de mort per a lliurar-te'n.
Et puc donar remeis, doncs, si és que goses.
des del ràfec estant d'aquella torra;
o que camini per camins de lladres,
o entre serps verinoses; o encadena'm
entre les feres bramulants; o tanca'm
de nit en la tenebra d'un ossari,
replè d'ossos de mort que cliquetegin,
de tíbies, de pelades calavares;
o vulgues que m'allargui en una fossa
cobrint-me amb la mortalla d'un cadàver, —
coses que, sols d'oir-les, m'han fet sempre
tremolar tota, i que sens por ni dubte
ara faria, solament pen viure
com esposa fidel d'aquell que estimo.
i demana llicència, ben alegre,
per a casar-te amb el comte Paris:
procura aquesta nit quedar-te sola;
ni a la dida la tinguis en ta cambra;
pren aquesta ampolleta, i quan ja siguis
al llit, beu-te eix licor: tot de seguida,
sentiràs que et circula per les venes
una humor com glaçada i letargiosa,
i el pols se't retraurà, parant sa cursa;
ni calor ni alendar diran que ets viva;
les roses de ta boca i de tes galtes,
es marciran fins devenir com cendra;
cauran les tanques de tos ulls com cauen
al sol del viure quan la mort les tomba;
cada membre, privat de govern àgil,
semblarà com ja mort, glaçat i rígid:
i en eix semblant de vera mort, fingida,
restaràs per quaranta i dues hores,
despertant-te'n després, com d'un bell somni.
Així, doncs, quan demà vagi a cridar-te
el teu promès, es trobarà que ets morta:
llavors, segons a vila s'acostuma,
ben vestida, en la caixa, i descoberta,
et duran a la pròpia vella cripta
on la nissaga Capulet reposa.
Jo, en l'entretant, abans que tu et despertis,
a Romeu li espriuré l'estratagema;
i ell vindrà; i ell i jo guardarem l'hora
de ton desvetllament, i en ser que arribi,
la nit mateixa et portarà Romeu
a Màntua. I així et trobaràs lliure
del present deshonor; si per caprici
d'inconstància o temences de femella
no se't tomba el valor en ser a l'obra.
en ta resolució: jo a tota pressa
un frare llec faré partir a Màntua
amb lletres per Romeu.
i així em donarà ajut la força teva.
Adéu, pare estimat.
(Donant un paper al servent, que ix)
Tu, bona peça: cuida't de llogar-me
una, vintena de cuiners ben destres.
Ens trobarà desprevinguts la festa. —
lla anat a veure Fra Llorenç ma filla?
Que díscola i rebeca que és, la mossa!
del pecat de faltar a l'obediència
a vós i a vostres ordres; fins m'obliga
el sant frare Llorenç perquè ací em, postri,
demanant-vos perdó: — Doncs, perdoneu-me!
ja sols faré ço que volgueu que faci.
vull que aqueix nus demà dejorn es nuï.
i tant com he pogut li he estat amable,
servant límits que imposa la modèstia.
havia d'ésse' així. — Vull veure el comte;
sí, sí ; mal llamp ! aneu, i feu que vingui. —
Veu's ací, Déu m'ajut, que aqueix sant frare
s'ha ben guanyada la ciutat sencera.
ajudant-me a triar les boniqueses
que creguis que demà hauré de posar-me?
ja és bo i nit.
i tot aniré bé; t'ho ben prometo:
vés amb la noia, i en ses coses aida-la;
jo aquesta nit no dormiré; — deixeu-me;
vull fer jo de mestressa una vegada. —
Ep, ep! — són fora tots; bé, que diantre!
jo mateix cercaré el comte Paris
perquè demà al matí tot s'enllesteixi:
mon cor s'ha tret la pena més gruixuda,
d'ençà del mudament d'eixa tossuda.
dideta, que eixa nit em deixis sola;
necessito pregar a Déu moltíssim
perquè el cel a mon estat somrigui,
car prou saps com és dur i ple de culpes.
que exigeix per demà l'acte d'església:
I ara us deman volgueu deixar-me sola,
restant amb vós aquesta nit la dida;
car certa só que no estaran en vaga
ni un punt les vostres mans amb tant de feina.
car prou ho necessites.
Adéu, mare.
(Ixen senyora Capulet i la Dida)
Déu sap només quan tornarem a veure'ns.
Em sento córrer una por glaçada,
que fins refreda mon calor de vida:
oh! si; les cridaré perquè em confortin; —
dideta! — Però ací què té de fer-hi?
Ma trista escena vol que em trobi sola. —
Vina, licor. —
I si no em fes efecte eixa mixtura?
No, no! — me'n lleva aquesta: — jeu ben pròxima.
(Es treu una daga i la posa sota el coixí)
I si fos un verí que, amb traça, el frare
m'hagués administrat perquè jo em mori,
ans que pugui afrontar-lo aqueixa boda,
puix que ell abans em maridà amb Romeu?
Temo que sí: mes no, no deu de ser-ho,
car ell d'ésser un sant ha donat proves:
no vull alimentar tan mal judici. —
I si, quan sigui ja en la tomba estesa,
em desperto ans que vingui a alliberar-me'n
mon Romeu? Ve't aquí un punt que esgarrifa!
No m'haurà d'ofegar el subterrani,
d'infecta boca, per on mai alena
l'aire espessit, i de l'asfíxia mori
ans que arribi Romeu? I si no em moro,
no és ben probable que l'afrós connubi
de la nit i la mort, amb la feresa
d'aquell lloc — una cripta, un vell recinte,
on de segles ençà les ossamentes
dels meus avantpassats van aplegant-se;
on Tibald, tot sagnós, de fresc en terra,
es comença a podrir en sa mortalla;
on, segons és contat, en ser nit closa
revoten esperits — ai! no és probable,
que si abans d'ésser l'hora jo em desvetllo —
entre bafades pestilents i uns xiïscles
sinistres, com xisclar de la mandragora
així que de la terra se l'arrenca,
que torna folls tants com mortals la senten — ;
Oh! si em desperto, no em tornaré boja,
voltada d'infeccions tan paoroses,
i amb restes dels passats jugaré folla?
i a Tibald ventaré de sa mortalla?
i ja en deliri, amo l'os d'algun besavi
d'un cop m'aixafaré cl cervell frenètic? —
O Déu! què miro! De Tibald és l'ombra
cercant Romeu, que el cos va travessar-li
amb l'espasa. Tibald, Tibald, detura't!
Ja vinc, ja vinc, Romeu! Bec per seguir-te.
dos cops cantar el gall, i fins em penso
que ja han tocat a l'alba; són tres hores: —
cuida bé dels pastells, ma bona Angèlica;
no hi planyis res.
aneu's a ficâ al llit: aquesta, vetlla,
en bona fe demà us cruixirà els ossos.
i amb molt menys de motiu, m'he passat tota
la nit vetllant, sens ressentir-me'n mica.
mes ja us en privaré d'aqueixes vetlles.
amb cistells, graelles i feixos de sarments
Ep, noi, què portes?
Bona peça:
cerca fogots més secs: si el Pere crides,
ell et dirà on n'hi ha.
que trobarà fogots sens cridâ el Pere.
faràs bon cap de fusta. — Déu! ja és dia:
el comte prompte arribarà amb els músics,
segons va dir-me. (Música dins)
Té; si ja m'arriben! —
Dida! dona! sentiu? Vinga la dida!
Vés a cridar Julieta; que es vesteixi; (Ix la dida)
jo me'n vaig «a entretindre el comte Paris : —
doneu-vos pressa; ja lia arribat el nuvi;
pressa, pressa tothom.
Julieta! — com un tronc, en so segura: —
Colom meu! corderet! au, dormilega! —
anem prenda! cor meu! senyora núvia!...
Ni així? ni un mot? — Ja pots aprofitar-te'n,
car la propera nit jo t'asseguro
que no dormiràs tant: Déu me perdoni!
Amén. — No he vist jamai son tan pesada!
cal que es desperti, no hi ha més: Julieta!
Senyoreta Julieta! — Com, vestida?
tombada al llit de nou, sens despullar-se?
no hi ha remei, anem, deus despertar-te:
Julieta! senyoreta! senyoreta! —
ai, ai, Déu meu! socors! socors! és morta! —
O mal jorn! així mai jo fos nascuda!
Beure, beure! — Veniu! senyor! senyora!
Reviu, obre els ullets, o si no em moro! —
Socors, socors! Crideu tothom que vingui!
el nuvi ja ha vingut.
ja ha finat, ja ha finat! Quina desgràcia!
la sang no corre, tota ella és erta;
de ses llavis fa temps fugí la vida;
i la mort se li ha estès com un mal gebre
sobre la flor més tendra de les prades!
la llengua em nua i ni parlar em deixa.
Ai, fill; la nit abans del jorn de bodes,
Ja mort jeu amb ta esposa: — veu-la estesa,
flor tal com era, per la mort marcida.
Mon gendre és ja la mort, la mort ha d'ésser
mon hereu; ha esposat la meva filla:
en morir, vull que tot sigui per ella:
la vida, els béns, tot a la mort li deixo.
i veure una desgràcia com aquesta!
Hora la més de dol que hagi mai vista
el temps en som etern pelegrinatge!
Sols una, només una, una filleta,
que era tot mon consol i tot mon gaudi,
i dels ulls me la treu la mort ferotge!
Dia trist, dia trist, el més trist dia
que mai, mai hagi vist! un dia horrible!
mai se n'és vist un altre de més negre
horrible, dia horrible, dia horrible!
Enganyat só per tu, mort detestable;
per tu, cruel, cruel, tombat per terra!
O amor! O vida! — no;
ans amor en la mort, i no en la vida!
Per què has tingut de vindré, hora funesta,
a ésser l'assassí de nostra joia? —
Filla, filla! — què, filla: ànima meva! —
Ets morta, morta! — ai Déu, ma filla és morta;
i amb ella enterraran mes alegries!
no és pas el desesper. Si finses ara
de vosaltres i el cel ha estat la noia,
ara el cel la vol tota, i ella hi guanya:
la vostra part, era a la mort subjecta;
mes la del cel, serà una eterna vida.
Tot el vostre desig fou d'enlairar-la;
car d'eix enaltiment en feien glòria:
i ara ploreu, quan la veieu gloriosa
sobre els estels, i com el cel tan alta?
Ameu tan mal, amb vostre amor, la filla,
que veient que està bé esdeveniu bojos:
no és la que hi viu més temps, la ben casada;
la casada millô és la que mor jove.
Sequeu's el plor, i sobre el bell cadàver
esbargiu romaní; després guarniu-lo
amb ses robes millors, segons s'estila,
per portar-lo a l'església; car si ens força
a plorar un instint d'amor nadiu,
dels plors aqueixos la raó se'n riu.
signi, mudant l'ofici, pel sepel·li:
seran els instruments, tristes campanes;
dinar de dol serà el dinar de boda;
càntics planyívols, les cançons de gaudi,
les flors nupcials, per a guarnî un cadàver,
i faci som contrari cada cosa.
tarnbé vos, senyor Paris; — que es disposin
tots per acompanyar eix bell cadàver
a son enterrament: el cel se us posa
sever per qualque culpa. que no us damni
molt més contrariant ço que Ell disposa.
puix veieu que és un cas ben de desgràcia.
joiós, si em voleu bé!
canta Tinc el cor ple de dol; toqueu, per a refer-me,
alguna complanta alegre.
Quan un punyent dolor el nostre cor ferí,
i la tristesa ve l'ànima a torbar-nos,
la música llavors amb el seu so argentí...
Per què so argentí? Per què la música amb el seu so argentí? Què hi dieu Simó Prima?
la música llavors amb el seu so argentí
ràpida em dóna ajut per redreçar-me.
- ↑ Els propis crítics anglesos no han pogut treure l'entrellat dels jocs de mots i al·lusions que emplenen aquest final d'acte. I els traductors, uns han obtat per suprimir-lo; altres per posar-hi el que s'imaginen que hi deu dir; resolent-nos, en la present, a fer versió del que és clareja, però, prescindint del que hem trobat inexplicable.—N. del T.