Romeu i Julieta/Acte quint
ESCENA I. — Màntua. Un carrer
Entra Romeu
Si hom pot fiar del que dormint s'albira,
mos somnis m'anuncien belles noves:
el senyor de mon pit hi regna alegre;
i tot avui que un esperit insòlit
m'alça de terra amb pensaments joiosos.
He somiat veure arribar ma dona
i que em trobava mort, — fantàstic somni,
que a un mort deixa pensar; — i m'infondia
tal vida amb sos petons sobre mos llavis,
que vaig reviure, i em trobí monarca.
Oh! que dolç és l'amor fruït de veres,
quan l'ombra sola ja és de goig tan rica!
Baltasar! — Dóna'm noves de Verona!
No t'ha domada fra Llorenç cap lletra?
Com està ma muller? Com està el pare?
Com està ma Julieta? torno a dir-t'ho;
car si ella està bé, cap mal no espero.
Llavors ella està bé, i cap mal pot vindre-us:
dorm son cos en la tomba dels seus avis,
i sa part immortal viu amb els àngels.
Jo he vist com la baixaven a la cripta,
i he pres ràpid la posta per contar-vos-ho:
perdoneu si us he dut tan tristes noves,
complaint, senyor, l'encàrrec que em donàreu.
I és cert això? llavors, estels, no us temo! —
Saps mon estatge: porta'm papê i tinta:
lloga'm cavalls; aquesta nit parteixo.
Sossegueu-vos, senyor, us ho demano:
us veig tan pàl·lid i alterat que em temo
qualque desgràcia.
Bah! tu t'equivoques:
deixa'm, i fes les coses que t'he dites.
No t'ha donat per mi cap lletra el frare?
No cap, mon bon senyor.
Aquesta nit dormiré amb tu, Julieta.
Vejam els medis: — O maldat! que prompte
en els cervells desesperats arribes!
Em ve a l'esment un cert apotecari —
deu viure per 'quests vols, — a qui vaig veure
espelligat, amb la mirada fosca,
triant herbes: l'aspecte era molt magre;
la fam se'l rosegava fins als ossos;
i en sa tenda hi penjava una tortuga,
un gripau empallat i altres pells seques
de peixos de figura esgarrifosa:
en els prestatges, velles capses buides,
pots de verda terrissa, herbes pansides,
bufetes, fils penjant i pans de roses,
tot escàs i esbargit per a fer tenda.
Veient tanta misèria, jo vaig dir-me :
«si un home vulgues ara una metzina,
que té pena de mort avui a Màntua,
hi ha aquí un desgraciat que li pot vendre».
i eix pensar precedí el que necessito;
i aqueix necessitat cal que m'ho vengui.
Si no recordo mal, ací viu l'home:
com és festa, la pobra tenda és closa. —
Obriu, apotecari!
Qui és que em crida?
Amic, vina'm aquí: — veig que ets molt pobre;
pren quaranta ducats, i proporciona'm
una forta metzina, una substància
que ràpida corrent totes les venes,
mati el desesperat que se la prengui;
i llenci el cos tot son alè, amb la fúria
i amb la vivesa d'inflamada pólvora
eixint del ventre del canó mortífer.
Tinc eix verí; però la llei de Màntua
condemna a mort a qualsevol que en vengui.
Et veus bo i despullat, ple de misèria,
i tems morir? La fam és en tes galtes,
mancança i opresió els teus ulls traspuen,
el menyspreu miseriós corba ta esquena:
el món no és ton amic, ni ho són les lleis:
el món no et dóna llei perquè enriqueixis;
no sigues pobre, doncs, i pren, i riu-te'n.
Mon voler no hi consent; és ma misèria.
Misèria, i no el voler, és ço que et pago.
Mescleu això amb qualsevulga líquid,
i beveu's-ho bé tot ; i ni que fóssiu
fort com vint homes, a l'instant cauríeu.
Ací tens el teu or; pitjor metzina
pels humans esperits, i que executa
més morts en aquest món abominable,
que eixes mixtures, que no et deixen vendre:
jo et venc metzina; tu no em l'has venuda.
Adéu, amic: compra menjar, i engreixa't. —
Vina, cordial, i no verí, acompanya'm
on jeu Julieta, que és on deus servir-me.
Entra Fra Joan
Sant frare francisícà! Germà: obriu-me!
Deu ésser fra Joan: la veu m'ho sembla. —
Benvingut sigues de retorn de Màntua:
què diu Romeu? Si portes lletra do'm-la.
Cerquí, per fer viatge amb companyia,
un cert germà descalç de nostre Orde,
que visitant malalts feia aquí estada;
i en topar-lo, la ronda de la vila,
sospitant que hi havia pestilència
en la casa on als dos varen trobar-nos
segellaren les portes, i ens privaren
d'eixir; i per això esdevingué inútil
el meu desig d'anar de pressa a Màntua.
A Romeu, doncs, qui li dugué la lletra?
No la hi poguí enviar, — aquí la porto; —
ni trobí missatger per retornar-vos-la,
car tots tenien por de son contagi.
Dissortat entrebanc! Per mon sant Orde
que no era cosa de no res la lletra,
ans contenia avisos d'importància;
i el no tindré'ls, pot ser de gran seqüència.
De pressa, fra Joan; vés a cercar-me
un bon parpal, i de seguilda porta'l
a ma cel·la.
Germà, vaig a cercar-lo.
Ara jo al panteó; sol haig d'anar-hi;
ans de tres hores la gentil Julieta,
serà desperta, maleint-me força
de què Romeu ignori aquests successos;
mes jo de nou li escriuré tot a Màntua,
i a ella la tindré closa en ma cel·la
fins que ell vindrà; pobre cadàver viu,
tancat al fons del panteó d'un mort!
Un cementiri, i en ell, el panteó dels Capulet
Dóna'm l'antorxa, noi, i un xic allunya't;
apaga-la, és millor, no vull que em vegin.
A sota aquell xiprer vés-te'n a jeure,
posant l'oït sobre la terra flonja;
així no es darà un pas pel cementiri —
prou estovat de tan cavar fossanes —
sens que tu el sentis: aleshores xiula'm,
en senyal que ja sents que algú s'acosta.
Dóna'm les flors: Compleix mes ordres, vés-te'n.
(A part) Gairebé sento por que sol em deixi
en aquest cementiri: bé, provem-ho. (Es retira)
Ton llit nuvial, flor dolça, adorno amb flors —
o dolor, pedra i pols et fan doser! —
i amb aigua-rosa cada nit, o amb plors
si altre no, sospirant les regaré:
ma ofrena, doncs, de cada nit, serà
guarnir de flors ton panteó i plorar.
El noi m'avisa que ja algú s'acosta.
Quin peu damnat per aquests llocs camina,
torbant l'esplai de ma amorosa pena?
Duu antorxa? O nit! per un instant amaga'm.
amb antorxa, càvec i parpal.
Dóna'm el càvec i el parpal de ferro.
Atén: aquesta lletra, en ser de dia,
fes que a les mans arribi del meu pare.
Dóna'm l'antorxa: per ta vida, et mano,
que enc que sentis o vegis — el que siga —
no t'acostis ni em vulguis interrompre.
Si vinc a eix lloc de mort, és per reveure
la faç de ma senyora, i de passada,
per treure-li del dit, ja sense vida,
un anell molt preciós, que necessito
per cosa que m'afecta: per tal, vés-te'n: —
mes si el recel et fa tornar, sotjant-me
en ço que he de complir, per Déu et juro
que he de rompre't juntura per juntura,
i pel fossar esbargiré els teus membres:
els meus intents, i l'hora, són sinistres;
més ferotges i més inexorables
que tigre amb fam o bramulantes ones.
Senyor, me n'aniré, i no he d'inquietar-vos.
Amistat provaràs. — Pren eixa bossa;
viu, i prospera: adéu, bon camarada.
(A part.) Per 'xò mateix m'abscondiré amb cautela:
sos ulls fan pô, i dels seus intents no em fio.
Ah! detestable pap, horrible ventre
de ia mort, ple del mos millô en la terra!
T'obro per força les podrides barres,
(Romp les portes del panteó}
i, a despit teu, t'afartaré amb més presa!
És l'exiliat, el Montagut altívol
que occí el cosí de mon amor — sent causa
la dolor que en rebé, segons sospiten,
de la mort de la bella criatura —
I ara ve ací per qualque villania
amb els cossos dels morts: vaig a agafar-lo. —
Para, vil Montagut, ton braç sacríleg!
Pot enllà de la mort 'nar la venjança?
vilà que ets en condemna, jo t'agafo:
obeeix, vina amb mi, doncs cal que moris.
Haig de morir, ben cert; per 'xò aquí em trobes. —
Bon jove, a un hom desesperat, no el temptis;
fuig d'ací, i deixa'm: — amb aquests morts pensa,
i que ells t'allunyin. — Jo t'ho prego, jove,
no em posis més pecats damunt de l'ànima,
excitant-me la còlera: — sí, vés-te'n!
Et jur pal cel que més que a mi t'estimo,
car armat só vingut en contra meva:
allunya't, vés-te'n ; — viu, i després digues
que un boig piadós et va manar fugissis.
Els teus conjuris i precs jo desprecio,
i ací mateix per ser feló t'apreso.
Vols provocar-me, noi? Doncs, bé; defensa't.
Lluiten, o Déu! vaig a cridar la ronda
Só mort! — Si em tens pietat, obre eixa tomba
i posa'm a la vora de Julieta.
A fe ho faré. — Deixa'm mirar-li el rostre: —
el parent de Mercuci, el comte Paris! —
Què em digué mon servent, mentre corríem,
i que l'ànima; meva no escoltava?
Em sembla que ell em va contar que el comte
havia de casar-se amb ma Julieta :
és que ho he somniat, o és que va dir-m'ho?
o só jo un foll, que de tan sols oir-li
nomenar Julieta, vaig forjar-m'ho?—
I bé: dóna'm, la mà, o tu que fores
inscrit com jo mateix en el trist llibre
de les adversitats! Jo he d'enterrarte
en una tomba triomfal ; —en tomba?
O, no, en una llanterna, pobre jove,
car hi és Julieta, i sa beutat transmuda
la cripta en lloc de festa; encegadora.
Jeu ací, mort, que un altre mort enterra.
(Posant Paris a la cripta)
Com és freqüent que així que un hom arriba
a punt ja de morir, experimenti
una certa alegrança! Els que l'enronden,
la revivalla de la mort en diuen:
doncs jo també puc dir-ne revivalla
d'aqueix goig! — O amor meu! esposa meva!
La mort, que t'ha xuclat la mel divina
de ton alè, no ha pogut pas encara
dominar ta beutat: no t'ha vençuda;
el pavelló de la beutat rogeja
enear en els teus llavis, i tes galtes,
i la mort, amb sa pàl·lida senyoria,
no hi ha arribat. — Tibald, no ets ací dintre,
embolicat amb ta sagnant mortalla?
Com et podria fer major obsequi,
que amb la mà aquesta que et tallà la vida,
rompre també la que et sigué contrària?
cosí, perdona'm. — O ma cara esposa!
O Julieta; per què ets tan bella encara?
És potser que en mirar-te hauré de creure
que la mort incorporia és amorosa,
i que el monstre avorrit i flac et guarda
per fer de tu on la fosca sa joguina?
Doncs jo prop teu vull ésser per lliurar-te'n;
sens anar-me'n mai més a veure'm fora
d'aqueix palau de la gran nit profunda:
aquí, aquí, jo vull restar per sempre
amb els cucs que són ara tes cambreres!
mon repòs eternal aquí el vull tindre,
lliurant del jou dels perniciosos astres
aquesta carn, d'anar pel món retuda. —
Ulls meus, mireu per la darrera volta!
Doneu, braços, la última abraçada!
I llavis, — o vosaltres que sou portes
de l'alè! segelleu amb bes legítim
un llarg pacte amb la mort cobdiciosa! —
Vina, amarg conductor, empestós guia!
Pilot desesperat, llença ben ràpid
contra les roques ta cruixida barca,
lassa de navegar! — Bec per Julieta! — (Beu}
Honrat apotecari! Tes metzines
són segures. — Així, moro besant-te. (Mor)
amb llanterna, parpal i picot.
Ai, valga'm Sant Francesc! Com m'entrebanco
de peus aquesta nit amb les fossanes! —
Qui sou? qui hi ha? (Encontrant-se amb Baltasar)
Un amic que us aprecia.
El cel us beneeixi, amic; digueu-me:
què és aquell llum, què fa allà baix, debades,
llum als cranis sens ulls i als cucs? Diria
que és en l'espai dels Capulet on crema.
Segur, bon pare; allí hi ha el meu amo:
un que vós estimeu.
Qui és?
Romeu.
I fa molt temps que hi és?
Una mitja hora.
Vina amb mi al panteó.
No m'atreveixo:
el meu amo no sap que jo aquí siga,
i molt irat amenaçà matar-me
si jo restava per sotjar què feia.
Resta, doncs: hi vaig sol. — La pô em trasbalsa;
o Deu! em temo alguna mala cosa.
Dormint sota eix xiprer, fa poca estona,
he somniat que l'amo es barallava
amb algú altre, i que el matava l'amo.
Romeu!! (Dirigint-se al panteó)
Jesús, Jesús! De qui deu ésser
la sang que taca aqueix llindar de cripta? —
Què volen dir, abandonats per terra,
i en aquest lloc, eixos acers sagnosos?
(Entra al panteó)
Romeu! Que pal·lid! — N'hi ha més! És Paris,
cobert de sang! — Quina hora despietada
és culpable d'aqueix terrible encontre!
La dama es mou.(Julieta es desperta)
O mon sol·lícit pare!
on és el meu espòs? — Prou bé em recordo
d'on devia trobar-me, i d'on só ara: —
on és el meu Romeu? (Soroll dins de gent que ve)
Es sent cridòria, —
Fuig d'aqueix niu de mort, son falsa i pesta:
un poder molt més gran que el poder nostre,
implacable, ha desfet ço que intentàvem:
vina, deixa aquest lloc: el teu marit
el tens ací prop teu estès exánime,
i també Paris: vina, penso estiguis
amb una germandat de santes monges:
no em vulguis preguntar, la ronda arriba;
anem, vina per Déu! vina, Julieta!
Jo no goso esperar-me més aquí : — jo fujo-.
Vés-te'n, vés-te'n d'aquí: jo no em vull moure.
I això? una copa, que Romeu apreta?
Ja veig que amb un verí s'és mort ans d'hora: —
Ingrat! tot te'l begueres, sense deixar-me'n
per mon salut, ni una preciosa gota?
Els ill avis vull besar-te, per si encara
sortosament quelcom en regalimen,
i en ells trobi una mort encisadora. (El besa)
Tos llavis són calents!
DinsPrompte, noi; guia'ns!
Déu meu, ja ve la gent: no dec atendre'ls.
O daga benfaetora! (Agafant la de Romeu}
Eixa és ta beina.
(Clavant-se-la)
Resta ací dins, i fes que prompte em mori.
(Cau sobre el cos de Romeu, i mor)
Ací, mireu: és on l'antorxa crema.
Registreu el fossar: hi ha sang per terra: —
si algú trobéssiu sospitós, porteu-lo. —
Penosa vista! ací jeu mort el comte; —
i Julieta és sagnant; amb sang calenta,
i acabant de morir, quan fa dos dies,
que és enterrada. — Aneu a dir-ho al Príncep,
i a Capulet, i a Montagut! Deu's ànsia!
Veiem el siti on el tropell s'és fet;
però la causa del funest tropell,
sense notícies ens devé secret.
El servent de Romeu: l'hem trobat dintre
del clos.
Guardeu-lo fins que vingui el Príncep.
Ací hi ha un frare que sospira i plora
tremolós. L'hem trobat amb eixes eines
venint d'aquest indret del cementiri.
Fa sospitar: no us deseixiu del frare.
Quina desgràcia ha estat tan matinera,
per treure'ns tan dejorn a tots de casa?
Què hi ha, que per la vila tothom crida?
Uns nomenen «Romeu», altres «Julieta»,
i uns altres «Paris» ; i esverats tots corren
escridassant envers la cripta nostra?
Quin temor ens eixonda les orelles?
Mon sobirà, ací jeu el comte Paris,
assassinat, i mort Romeu: Julieta,
morta abans, tot just morta, encar calenta.
Cerqueu i pregunteu fins que es conegui
com s'han fet eixes morts.
Ací hi ha un frare
i el criat de Romeu, duent les eines
per obrir d'eixos morts les sepultures.
Déu meu del cel! Esguarda, dona, esguarda,
mira com és sagnanta nostra filla!
eix punyal s'és perdut! — mira sa beina
buida a l'espatlla de Romeu, — i amb erro,
s'ha embeinat en el pit de ma Julieta.
Pobra de mi! Eixa mort és, la campana
que assenyala als meus anys la darrera hora!
Vina ací, Montagut, puix et llevares
de jorn, per veure, més de jorn encara,
el teu hereu i fill estès per terra.
Ai! príncep meu! Aquesta nit ma esposa
ha mort. La pena horrible de l'exili
del meu fill l'ha ofegat. Quin nou martiri
conspira contra mi?
Ací el tens : mira.
O tu, malensenyat! És de bon ésser,
d'anar-te'n a la tomba ans que ton pare?
Tanqueu la boca de moment als reptes,
fins que s'aclarin les accions ambigües,
i en coneguem sa font, son cap, sa cursa
certa; i en vostre dol seré llavores
el general, fins a la mort guiant-vos:
entretant, conteniu-vos, i que sigui
l'infortuni l'esclau de la paciència.
Porteu-me els detinguts per sospitosos.
Jo en só el més gran, encara que el menys apte,
però el més sospitós; car lloc i hora
són contra mi en aquest cas horrible:
i aquí só per defendre'm i acusar-me
essent jo qui es condemna i qui es disculpa.
Digues, doncs, aviat, tot el que en sàpigues.
Seré breu; car em manca l'alenada
com una llarga relació voldria.
Romeu, el mort aquí, fou de Julieta
l'espòs; i ella, la que ací jeu morta,
l'esposa de Romeu; jo vaig casar-los.
El jorn mateix de sa secreta boda,
morí Tibald; i per sa mort nefasta,
va ésser desterrat el novell nuvi,
per qui plorà, no per Tibald, Julieta.
Vós, per lliurar-la del pllanyívol setge,
la prometéreu, i a desgrat, per força,
volíeu que acceptés el comte Paris;
i ella llavors em, va venir a veure,
demanant-me afollada algun arbitri
que la lliurés del segon llaç sacríleg,
o altrament en ma cel·la es mataria.
Jo aleshores, per art de mon estudi,
vaig donar-li una droga soporífera,
que obrà com jo esperava, presentant-la
amb tota l'apariència d'una morta:
entretant a Romeu li vaig escriure
que avui vingués — aquesta nit funesta, —
per treure a ella de sa falsa tomba,
car la força acabava del narcòtic.
Mes aquell que ma lletra hagué de dur-li,
fra Joan, per dissort no pogué fer-ho,
i anit, ja tard, em retornà ma lletra.
Aleshores, tot sol, car ja era l'hora
de son desvetllament, vinguí per treure-la
de la tomba pairal, amb el propòsit
de servar-la en ma cel·la recollida
fins i tant que a Romeu la pogués retre.
Mes en venir, — poc ans de desvetllar-se, —
trobí amb pena ja estès el noble Paris
i mort el bon Romeu. Ella es desperta;
l'exhorto a eixir sens perdre temps, i a rebre
amb paciència eixa prova de l'Altíssim ;
mes llavors la remor dels que s'acosten
em fa fugir abandonant la tomba,
i ella, en ple desesper no vol seguir-me,
ans, pel que sembla, a si mateixa es mata.
Això és tot el que sé: del matrimoni,
la dida n'ha estat bona confidenta;
i si d'eix gran trastorn jo tinc la culpa,
sacrifiqueu ma ancianitat — algunes
hores només ans que son terme arribi, —
al dictat de les lleis més rigoroses.
Sempre us havem tingut per un sant home.
I el criat de Romeu? Què és que pots dir-nos?
Jo vaig dur-li al meu amo la notícia
de la mort de Julieta; i aleshores;
ell per la posta se'n vingué de Màntua
al lloc aquest mateix, a aquesta tomba.
Em donà per son pare aquesta lletra,
i em menaçà de mort, prop de la cripta,
si no el deixava sol i me n'anava.
Dóna'm la carta, que la vull conèixer. —
I on és el patge que cridà la ronda?
Digues, noi, cosa feia aquí el teu amo?
Cobrir de flors la tomba de sa dama;
em manà m'allunyés, i així vaig fer-ho;
després un vingué amb llum a obrir la cripta,
i l'amo tot seguit el va escometre,
i jo vaig córrer a cridar la ronda.
La lletra prova ço que ha dit el frare,
el curs de sos amors, i la mort d'ella;
i ací escriu que comprà certa metzina
a un pobre apotecari, i que arribava
per morir en la cripta amb sa Julieta.
On són aquestos enemics? què hi diuen?
Capulet, — Montagut, — mireu quin càstig
tan afros han portat els vostres odis,
que el cel, per a matar-vos l'alegria,
s'ha servit de l'amor! — També jo en peno!
O germà Montagut, dóna'm la mà!
eixa és l'herència de ma pobra filla;
res més demano.
Penso més domar-te:
car jo faré aixecar l'estàtua seva
d'or pur, i mentre sigui coneguda
Verona per son nom, no n'hi haurà un altra
tan estimada, com la que recordi
al món, la ferma, la fidel Julieta.
Romeu, igualment ric, jaurà a sa vora;
sacrifici mesquí per nostres culpes!
Trista és la pau que ens porta aquest matí:
el sol, penós, no vol mostrar sa faç;
per a parlar de tot, eixim d'aquí;
si castigo, el perdó no serà escàs:
car d'històries tan tristes, no se'n veu,
com eixa de Julieta i son Romeu.