Rondalles del poble/El Salt de la Mora
I
En la serra d' Espadá,
Que aixeca als núvols son front
Pera que 'l bese l'albada
En sos primers resplandors,
Aniua tendra coloma
D' ales blanques y bech d' or,
Que gentil la parrupeja,
La parrupeja un colóm.
Es la parella amorosa
De l' africana regió,
Mal abeurada en les aigües
de safareig fanguillós.
Mes huy, resolta y joliva,
Remuntar pensa lo vol
Pera anar á fer niuada
En l' arbre sant del amor,
Y en les ones refrescarse
Del Jordá miraculós
Es el nom d' ella Zenaida,
Aliatar es d' ell lo nom.
Ella sembla á Sulamitis
Que va cantar Salomon.
Son cabell es l' ala negra
Que lluenteja en el corb;
Sos ullets, que 'l cel reflecten,
Tranquiles y clares fonts;
Panal riquíssim sos llabis,
Y son alé candorós,
suau oreig que aleteja
Entre herbasanes y flors.
Es ell garrit com lo roure:
Com cerv del Xúquer, graciós,
Quan tresca per la montanya
O salta lleuger un toll.
Du com l' alzina copuda
Ab altiveça lo front,
Y és son pit lo santuari
D' hermosa fe y convicció.
Colomets, tendra parella,
Tendra parella de amor:
Quan alséu la voladuria,
Remunteula com los cors
A la morada divina,
Lo niuet mes bell de tots.
II
En hermosa matinada,
Que ostenta llums en son front
Y blanques vestes brodades
Ab perles de la rosor,
Com se desperta Natura
Ab somrís tranquil y dolç,
També Aliatar y Zenaida,
Esperançats en nou jorn,
A nova vida desperten
Sos jovens y tendres cors
Rublerts d' esencia amorosa
Com les floretes de olor.
Amagats los dos rahonen
Com temerosos de un colp.
Ella vol dirse María,
Que es del cristiá amparo y nort;
Y ell li promet portarla
Al temple d' allí mes prop
Hont lo bateig puguen rebre
Y darli la ma d' espós.
—«Mes ¿cóm será, li diu ella,
»Que pugám mampendre 'l vol
»Y els peus besar de la Verge
»De qui vullch pendre lo nom?»
—«Esta nit, la lluna posta,
»Quan la ombra siga major,
»Vindré per tu y la volada
»Alsarém juntets els dos.»
—«Que Jesús nos allumene.»
—«Fins la nit quan dorga tot.»
III
Vingué la nit endolada;
¡Qué era negre son crespó!
Solamens deixava vore
Sos estels com belles flors.
¿Eixirá del colomer
La parelleta d' amor?
No 'l deixará en la foscuria,
Ni tampoch quan vinga 'l sol.
La parella está engabiada,
Té per gabia un calabós.
¡Malehit qui va sorpendre
Parrupejant los coloms,
Y ab lo parany los feu caure
Sense tíndrels compasió!
Beniaf, el moro indómit,
Los va empresonar al dos.
¡Malhatja la empresonada!
¡Malehit lo caçador!
Emisaris van y venen
De la cambra á la presó
Li demanen á la filla
Que rebuje son amor,
Que renegue 'l cristianisme,
Fera manada de llops.
També ab lo jove la emprenen
Fentli ad ells iguals rahons.
Diu la filla als emisaris:
Aço á mon pare responch:
«Si avants, lliure, no cantava,
»Ara, presa, cante ab goig
»Les belleses de María
»Y Jesús lo redemptor.
»Ells serán los que m' esposen
»Ab qui elegí per espós.»
Aliatar també 'ls contesta,
Aixís mateix los respón.
Quan Benïaf tal escolta,
S' encén, s' encén com lo foch,
Y fer crida als emisaris
Dictant sentencia de mort:
«Pronte, ben pronte, tragueulos,
»Tragueulos de la presó.
»A Aliatar lo coll talleuli,
»Y á ma filla, dende 'l roch
»Mes enlayrat de la serra,
»Destimbeula cap el fons.»
Quan los jovens van saberho
Esclaten en cántich dolç,
Tal aixís com l' aucellada
Al saludar al nou jorn.
IV
¿Hon va la gentil parella?
¿Hon va trescant per el mont?
¿Es que va á fer la niuada
En lo mes secret del bosch
No va á fer lo niu alegre,
No va á buscar el redós
Ni en la ciutat ni en la vila,
Ni en la plana ni en lo mont,
Tot teixit de ses plometes,
Tot covadet ab sos cors;
Esparvers los perseguixen,
Los envolten negres corbs.
De Benïaf la sentencia,
La vil sentencia de mort,
Está propera á cumplirse,
De dur á cap ja está prop.
Fers soldats los acompanyen;
Va el butxí darrer' dels dos,
Que porten ses mans hermoses
Ben esposades al dors.
¡Dauli solta á la parella,
Que son novellets coloms
Y ánsien sos bechs abeurarse
En la clotxa del amor!
Als peus de un tallat apleguen;
Es del suplici lo lloch.
Diu Aliatar al que mana
Ab accent plé de dolçor:
«Bon germá, Deu te illumine;
»¿Podríes fernos un dó?
»Ja que sempre somnïarem
»Viure junyits baix el jou
»Que té enllaçats als esposos,
»Mateunos juntets als dos.»
—«Jove, jove, ¿qué 'm demanes?
»Aliatar: no pot ser, no.
»Be volguera jo complauret,
Complauret en ta dissort.
»Ara van á descapsarte;
»Y quan hatjen fet açó,
»Dende aquell cim de la serra
»Caurá Zenaida en lo fons.»
—«¡No la estimbeu, per ma vida!
»Bon germá, feume este dó!
»Miréula com és de tendra,
»¡Sembla de lliris un pom!
»Contempleu cóm és d' esbelta,
»¡Pareix florit pomeró!
»Miréula cóm és d' hermosa,
»¡Sembla rajada de sol!
»¡No la estimbeu, per ma vida!
»¡Bon germá, feume este dó!
—«Jove, jove, que m' acores;
»Aliatar, no pot ser, no.»
Zenaida, tota entristida,
Ab llabi trémol prorromp:
—«Oh mon promés, no t' oflixgues,
»Tingám ánimo y valor.
»Felís tu que vas á vore
»La gloria primer que yo.»
—«No, que esperaré á que vingues
»Pera entrarla junts tots dos.»
Dit açó lo cap rodava
De Aliatar per entre 'l rochs.
V
¡Qué asoles va la doncella
Pujant lo calvari rost!
Sols la mártir acompanyen
Les ginestes y timons
Ab sos efluvis puríssims,
Ab sos besos de flairor,
Y los aucells del boscatje
Ab sa canturia de dol.
Delicada tortoreta:
¿Tan pronte busques la mort?
¿Lo bell jardí no 't falaga
Roset y gemat y capoll?
¡Empomeula hermosos ángels
Ans que la nafre cap colp,
Y remunteula ab canturies
A la divina regió!
No 's detura la doncella;
Seguixla 'l butxí feroç.
Aixís que á la cum apleguen
Cau la jove de genolls;
Aixeca al cel la mirada,
Asoma á sos ulls el plor;
Mes ans que del llabi brolle
La fervorosa oració,
Lo butxí la empenta rápit
Cap el abim horrorós,
Y rodola la doncella
Rebotant en los turóns.
Poch després veren los moros
Remuntar al cel lo vol,
Ab la somrisa en los llabis,
Dos ángels de cabet ros.