Rondalles del poble/L'infant y la dida

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





L' INFANT Y LA DIDA (9)

(Romanç popular)




A cassar s' en va lo rey,
Ell y tota sa familia;
Res se deixa en lo palau
Mes que l' infant y la dida;
La dida s' encén bon foch
Calfantse en una cadira;
Al caloret del calíu
Va quedarse ben dormida;
Cada becada que fa
Pareix que á caure s' en vinga
Ab lo bell infant que dorm
En sa falda tova y llisa.
De les becades que ha fet,
Y sense que ella ho sentira,
Ha caigut l' infant al foch
Tot tornantse cendra viva.
Quan la dida veu aytal
Gran baticor li prenía.
L' arreplega en un plat d' or
Recamat de pedra fina;

A la Verge 'l fa present
Dihentli molt entristida:
«Remeyeume, Verge, al punt
»Si no seré perseguida
»De soldats y caballers,
»Com lo rey ho manaría.»
Mentrimentres dia açó
Ou que 'l rey li parla axina:
—«¿Hon está lo meu infant?
»¿Qué rahones bona dida?»
—«He perdut del meu collar
»La pedra de més estima.»
—«No plores ma dida, no;
»N' hi han millors en la botiga.»
—«Cap més bona se vorá
»En los díes de ma vida.»
—«Yo 't promet que 't compraré
»La que hi hatja més bonica.»
Mentres parlaven aixís,
Veuen vindre á una fadrina
Tota vestida de blau,
Que diu ab tendra somrisa:
—«Dida, dida pren l' infant
»Que alletarse ja voldría.»
Va despareixer al punt;
Era la Verge María.