Rondalles del poble/La Cova de San Feliu

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





LA COVA DE SAN FELIU (8)

(Tradició de Xátiva)





 I

A Setabis ha arribat
Caçador destre y actíu
De la Galia transalpina
Que pareix un paradís.
En negra cova s' aloixa,
Que 'n la forana s' obrí,
Com temerós que l' aguayten
Implacables enemichs,
Com alimanya asquerosa
Que al fons de l' androna viu.
No és caçador dels que busquen
L' aucell pintat ó sencill,
Si no los cors que aletejen
Pera oferirlos á Crist.
Son parany es la paraula
Que va caént en los pits
Com la llavor en la terra
Que 'ns ha de dar lo hermós fruit.

Dictá Ireneu sa endresera;
Y ell, sense por als perills.
Rublert de dolça alegría
Y la santa fe en lo pit,
Deixá la Galia risenta,
Tramontá 'l Pirenne altíu,
Y á la Setabis Augusta
Son peu lleuger dirigí.
Feu, romeu, bona replega:
Bona fortuna Felíu.

 II

Poch després de s' arribada
Y al esclat de un bell matí,
L' estranger, mirant al poble,
Tot encantat diu aixís:
«Que eres hermosa Setabis;
»Que eres hermosa y gentil
»Com la perla en la petjina,
»Com en l' anell lo rubí.
»Recolsada en la montanya,
»Que enflayren los romanins,
»Fores un temps la fenicia
»De suau y dolç somrís,
»Y avuy garrida matrona

»Admirada p'el latí.
»Vullga Deu que la pagana,
»Que tant anyora mon pit,
»Cristiana siga ben pronte
»Esbelta com es lo llir,
»Y casta com tortoreta
»Que 'n les arbredes fa 'l niu.

 III

Del alberch en que 's trobava
Lo noble apostol Feliu,
Cap al poble s' en venía,
Venía totes les nits.
Y práctich en la casera,
Com á destre casa-nius,
Estenía la llaçada
Que filá l' amor diví.
Ben pronte la seua fama
Per tot, per tot va cundir
Y va passar á Valencia,
Gobernada p'els gentils.
Son President, al saberho,
Les dents ab força cluixint
Y punyegant ab coratje,
Va prorromper enfurit:

«Bon cazador diuen que eres,
»Ningú com tú s' en ha vist;
»Mes vorém qui té més manya,
»Quí en el art es més feliç;
»Si tú pera 'ls cors atraure,
»O yo per' darte 'l castich.»
Y al moment tramet les ordres
Y fa que 'l busquen seguit.

 IV

—«¿Hon aneu soldats de Roma?
»¿Hon aneu per tals camins?»
—«Tots los dèu aném en busca
»De un romer que 's diu Feliu.»
—«Més enllá, feu vista dreta;
»Més enllá, molt més adins.»
Quan arriben á Setabis
Li pregunten á un vehí:
—«¿Podréu dirnos hon s' alberga
»Un romer que 's diu Feliu?
—«Al repeu de la montanya
»N' una cova uberta allí.»
—Cap á munt; nostra es la gloria
Si en lo cau está 'l conill.
Per l' algatzara que mouen

L' estranger los distinguíx.
Al instant la feyna deixa,
S' agenolla tot contrit;
Y mirant al cel, alegre,
Li parlava á Jesucríst:
»A empresonarme ja venen
»Com á vos en Getsamí.
»Si la misió que me dareu
»Vostre esclau ha ja cumplit,
»Feume lo do del martiri
»Per semblarvos més aixís.»
Mentres pregava l' apostol,
Apresa una aranya tix
Blanquinosa taranyina
De llarchs y vixcosos fils,
Que tapa la negra cova
Esborrantla del camí.

Quan los fers soldats apleguen
Fassen corrent tot seguit,
Sens que puguen adonarsen
Que la cova estava allí.