Sanch Nova/L'arch de Sant Martí

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





V



L'arch de Sant Martí





I


A
trench d'alba, el poble de Vall de Pedres apareixía envolcallat d'aquella borina tènue, visible sols de lluny, que'n matinadas de calma se forma entorn dels conglomerats de la vida humana. D'algunes xemineyes comensavan á eixirne fils de blavosa fumarel-la quan el sol no besava encara els alts turons que al poble dominan.

 Dos homes ensopits dins de llurs capots rossos de caputxí y ab les barretines enfonsades fins dejús de les oreyes, estavan sentats en un bancal de pedra del carrer de la Iglesia enfilant la porta de la Rectoría. De tant en tant cambiavan alguna frase que eixía mandrosa y enfarfegada d'en mitg de glopades de fum agre de tabach d'Andorra que xuclavan d'unes pipes pudentes y carralloses,

 Son posat de nyonya y son desfardament els denunciava com á captayres, mes en realitat eran dos dignes funcionaris del Cerdá, dos números de la milicia apostats per son quefe al agoit de la Rectoría.

 ¡Creus tú que pot durar gayre aquest misteri? —deya l'un.— Bona pò'm fa que'l millor día els civils ne farán una cordada de tots nosaltres. May he vist que durés molt això de que'ls pobres se fessin la lley.

 —Me vull pensar que tens massa rahò, —feya l'altre escupint,— y'ls mateixos pensaments me venen cada día al matí, qu'es con un hom te'l cap mes clar. Aquest janfosca del Cerdá, me dich jo, no procura sinó per ell y en con vegi la seva ens deixará á tots á l'estacada.

 —¿Y què t'has penssat que no ho veig també? som pas tan tou. El Cerdá com tots els poys ressucitats pica més fort que'ls altres, y llevat de que'ns necessita per ferse'ls seus, tant se n'hi'n fó de nosaltres com de lo que he trovat avuy.

 Sinó que ja veurás, lo que jo penso; com de la feta de sant Antoni ne gemego encara, si tant sols puch ficá la má en això de Serra Bruna avans de que'ls demés ne facin net... hagut hagut. Mes ja conto ferme desseguida fonedís, perque, com te dich, aquest misteri no pot pas durar...

 En això l'atenció dels dignes milicianos fou atreta per un tracatreix pausat de ferradures que venía de carrer amunt. Prengueren els retacos que tenían arrimats á la paret en el moment en que girava la cantonada un cavaller d'aspecte mitgeval, empolaynat fins als genolls, mig abrigat ab una esclavina curta y folgada y cubrint son cap ab un capell tyrolés ab ploma y tot, trajo molt en boga entre'ls que podríam dirne sportmans d'aquell temps. Ben aviat el reconegueren per en Ramon de Montbrió, y, com, si fos ell justament l'obgectiu de sa vigilancia, se quadraren al mitg del carrer ab posat de barrarli'l pás.

 Alto y quien vive, —li cridaren. Mes el cavaller avansava pausadament com si, absort en sos pensaments, no s'adonés dels centinelles fins que'l cavall hi fou de nassos. Allavors un d'aquestos estengué'l bras parant la bestia y cridant ab veu bastant ferma,

 —¡Alto! Aquí no's passa.

 —¿Què? —feu el cavaller com si's despertés.

 —¡Qu'aquí no's passa! —cridá l'altre més alt, tal com si parlés á un sort.— Vostè va á veure el Rector, y aquí no passa ningú sense primís.

 —¿Primís de qui? —respongué aquell ab un ayre de candor que l'altre no comprengué.

 —Del Presidenta de la Junta Revolucionaria, —respongué ab ènfassis.

 —Y qui es el Presidenta de la Junta Revolucionaria? —inisistí'l cavaller ab la mateixa socarronería d'abans y esguardantlo ab una ficsesa que ja á n'el pobre home comensava á ferli pessigolles. En això, fentli chor el seu company, respongué:

 —¡El Cerdá; qui vol que siga!

 —¿El Cerdá? ¡El senyor Cerdá jo li diría! ¡parlèune ab major respecte, bribons! —cridá ab gran urch en Montbrió com escandalisat de la franquesa ab que'ls milicianos tractavan á tan elevat personatge.

 Aquesta sortida de tò y les inquisitorials y furioses mirades ab que'ls abrigava, deixaren als infelissos tots desconcertats, fins al punt de baixar la vista com subjugats per un poder estrany.

 Allavors el cavaller apretá lleugerament al cavall y, halo, halo, passá per entrer'ls dos guerres que's quedaren palplantats com uns enzes mirantlo com tirava carrer enllá, fins á la porta de la Rectoría, en la que la propia bestia trucá mansament á cops de ferradura.

II


A
ve Cesar, —cridava mossen Joan desde'l cap de la escala, obrint els brassos com un Sant Christ, dins dels quals se tirá en Montbrió, no ab aquell enjogassament d'altres díes, sinó ab certa gravetat ò, mellor dit, esllanguiment, que no impedí pas que son oncle l'estrenyés ben fort.

 —¡Válgam Deu y lo que't feyas gruar! Ens havías ben aborrit.

 —¿Que m'he fet gruar? —feu el jove, corresponent ab cert descuyt á les caricies del vey capellá. —Figuris que vaig rebre al propi ahir á sèt hores del vespre y... ja'm té aquí. ¿Què vol més?

 —¿Un propi ahir? respongué'l Rector ab alguna estranyesa.— ¡Ah! ja ho entench, —afegí ab un lleuger deixo de dolsa amargura;— el colós d'or ab peus de fanch s'ha adonat, per fí, de qu'era ben caygut, y esvahit com fum son orgull, demana quart y ajuda al despreciat de ahir, qui...'s deixa convèncer. Y jo, que m'escarrassava inutilment cridantlo per mon compte...

 —No hi toca pas sinó á mitges, perque sols a mitges sab del vent y del torrent, —digué en Montbrió, animantse una mica.— Lo cert es que vostè no'm donava gran cuydado, perque sé que no li volen pas mal. En quant al colós d'or, que li diu vostè, ¡que'n fa de temps que'l fanch se li n'es pujat al cap! ni esma té ja pera cridar á ningú. Encara que no sé què puch adobarhi en el plet qu'aquí's debat, mentiría si digués qu'he pujat per ell.

 En això entravan al estudi y'l jove, trencant de conversa, preguntá:

 —Y bé, ¿còm está això?

 —Tant mal com vulguis, —respostá'l Rector posantse més sério.— Això ja no es pas aquell poblet de bosquerols, de costums patriarcals. Aquella ignorancia paradisíaca d'altres díes, se n'es ben fugida: ara estem sots l'anarquía més desfrenada. Dius que no'm volen pas mal: també ho crech que la meva persona'ls hi mereix encara algun respecte, però es ben cert que la meva gerarquía'ls hi fa nosa y tiran á anorrearla. Fins me tenen segrestat, ab guardes de vista. ¿Que no'ls has trobat als meus escarcellers? ¿Per quín miracle has pogut passar?
 —Sí, —contestá en Montbrió, —m'he topat ab dos infelissos que semblavan vetllar un mort.

 Y sense donar més importancia á n'aquell incident, continuá:

 —Y á Serra Bruna ¿còm está allò?

 —¡Oh! no me'n parlis, qu'allò fa plorar! Ja deus saber lo d'ahir al matí. ¡Deu meu! Ni que m'ho haguessin jurat, hauría cregut may á ningú d'aquí capás de semblants atreviments. Veritat es que'ls més desanimats son casi tots forasters, però aixís y tot... D'allavors ensá poch més ne sé. Jo vaig intentar, á la tarde, forsar mon captiveri, però vaig desistir davant de la forsa, per temor de provocar un sicrilegi; però avuy volía intentarho de nou, petés com petés. M'horroritzo de pensar còm estarán aquelles pobres dònes, vegent la casa sitiada y atacada, com si fossim als temps dels moros. Y que t'asseguro que hi há desanimats que portan intencions les més depravades.

 Y ab quatre mots enterá á son nebot de lo que sabía y feya'l cas, referent als progectes de reacció d'en Llissás y alguns pochs vehins de bona voluntat, si bé manifestant ses desconfianses per lo acobardit qu'estava'l país davant del desvergonyiment del Cerdá y'ls seus en vista del desamparo de l'autoritat.

 —Però, dígasme, —exclamá de sobte, mentres en Ramon feya'ls honors á un senzill esmorzar servit per la Felissa.— ¿Qu'es això que passa, que jo'm torno boig per esbrinarho? Som vey y n'he vistes moltes de coses, però no recordo haver vist may tal desconeixement de tot principi d'autoritat. Aquí no hi há frè ni lley, ni rey que governi ni papa qu'excomuniqui. ¿Es qu'estem en els temps apocalíptichs de la fí del món?

 —Això es la Revolució, senyor oncle, —contestá pausadament en Ramon, entre mossada y mossada. Y mentres el pobre Rector, ab la cara entre les dues almostes, sospirava amargament, continuá ell ab la mateixa tranquilitat:

 —Figúris que lo que semblava una bassa de oli, no era més qu'un toll d'aygues mortes que s'anavan descomponent en pustema que, ò anava al fons en forma de fanch ò surava per la superficie formant xapes de verdós llot. Per entre'l fanch y'l llot hi creixían munió de plantes grasses, ufanosament nudrides de la por quería de dalt y de baix. De sobte, ha vingut... això, la revolució, un rebull de gasos com si diguessim, qu'ha somogut brutalment les aygues. El fanch ha pujat á dalt y'l llot, revolcat ab les plantes grasses, ha anat al fons. Ara tot put.

 Mossen Joan alsá'l cap d'entre les mans; com consternat per lo gráfich del símil, y exclamá:

 —Però ¿no eras tu que proclamavas la neccessitat d'un daltabaix, com á únich remey pel mal social?
 —Sí qu'es cert, y perxò no m'enquimera gayre lo que succeheix, aduch qu'en la revolta se m'hi han enfonzat bona part de mes ilusions, perque prefereixo una ferida y rabiosa á una llaga morta y freda.

 —¿Es á dir, que hi tenías ilusions en això?

 —Sí que n'hi tenía, no moltes, però les suficientes pera ajudarhi poch ò molt. Jo era un dels iniciats en el complot, per més que no'm plavían gayre les persones y menos els ideals ò, mellor dit, els obgectius qu'aquestes perseguían. Jo'm deya: «Ajudèmlos á volcar la barca veya y podrida, y molt será que no surtin homes pera fabricarme una de nova, que ben dolenta ha d'esser que no valgui més qu'aquesta».

 —Y ara que la barca veya es á fons, ¿ahont son els qu'han de fabricar la nova? —interrogá el Rector, mirant á son nebot fit á fit.

 —Enlloch, per ara, —contestá aquest ab un deix d'amargura,— y es per això que li deya que hi havía perdut bona part de mes ilusions. Jo ja hi contava ab qu'el rebull de gasos de que li parlava suara, capbussantho tot, havía, de moment, d'enterbolir les aygues, però creya en la possibilitat de que la sotragada, obrant per reacció, restablís la corrent purificadora de les aygues sanes, precipitant al fons els gèrmens de corrupció. Desgraciadament, veig que m'he equivocat. La forsa de la estancada es tan veya, que la corrent ja no existeix.
 Acabat son modest refrigeri, el jove, ja més animat, continuá:

 —M'he equivocat sobre'l gènessis d'aquesta revolució que, en veritat, no es pas filla de la conciencia del poble. Les masses honrades, per l'habitut de viure entre'l fanch de baix y'l llot de dalt, estan tocades d'un fatalisme mussulmá que'ls hi lleva'l coneixement de son poder y son valer. Tampoch es filla d'una escola de pensadors que s'hagi assumit la tutela del poble inconcient, pera conduhirlo, ab mellor ò pitjor criteri, vers un ideal més ò menos encertat, no senyor; es senzillament nascuda de les eternes desavinenses entre'ls explotadors de sempre, qüestions de recapte entre'ls actors de la veya comedia. Sinó qu'aquesta vegada, surtintse de test, ab ses barroeres manotades, han enfonzat les taules y esbotzat les ja prou abonyegades y primparades mampares del teatre, qu'ha caygut ab estrèpit.

 El bon Rector, escruixit de la ironía gráfica del seu nebot, no capía la relació entre la trascendencia del fet y la miseria de la causa. Perque lo cert es que'ls conceptes despreciatius d'aquest no rebaixavan pas la gravetat de les circunstancies presentes, ans al contrari, la feyan més pahorosa per l'ausencia d'un impuls noble y honrat, per la carencia d'un ideal.

 —Però ¡Senyor! —exclamava, posantse les mans al cap, —diguèu qu'estem abocats al cataclisme! ¿Què fan, donchs, aquests grans polítichs, aquestes distinguides plomes que diu que figuran com á capitossos del moviment? ¿Perquè no hi posan frè á n'aquest desgavell que, per deletèrces que siguin les seves doctrines, no deu pas esser l'anarquía desfrenada lo que patrocinan? ¿Es que no poden ò que son odi sectari'ls impulsa á obrir les comportes de tots els vicis? Perque encara que tu diguis qu'aquest moviment careix d'obgectiu, jo n'hi veig un de ben clar: la impietat.

 —La impietat d'aquests grans polítichs y de aquestes distingides plomes, que vostè diu, es tant mentida com ho será la seva relligiositat de demá que, per virtut de la natural reacció, tornin á surar certs convencionalismes qu'ara van per terra y'ls convingui afalagar als remats de la conservaduría, que son els qu'eternament fuman mentres els altres escupen. Avuy son impíus perque d'aquest cantó's decanta la corrent iniciada pels polítichs de tercera y quarta fila, quíns somouen al poble oferintli carn de capellá, creguts de qu'encara es gustosa com en temps de la desamortisació, ò perque troban que la Iglesia es un entrebanch pera la llicencia que proclaman ab el nom de llibertat.

 Té vostè rahó al dir que la impietat ò, mellor dit, la clerofovia es la nota característica de aquesta revolució: de tot ne té la culpa'l clero, diuen ells, mes apart d'això, que fa fástich, fa rabia sentir les teoríes que, com á salvadores de la patria, exposan en clubs y periòdichs nostres pseudo-regeneradors. No es possible concebir major incongruencia d'idees, inflades com bombolles de sabó unes, y altres escarransides com un gastament. Textos de brumosa filosofía del nort, mal digerits pels cervells semites dels nostres germans de ponent, helenismes de segona má rebrechs de la gran revolució francesa, desperdicis d'escoles passades de moda en els paissos ahont s'inventaren y que cap resultat han donat enlloch, com no sigui obrir la porta á noves tendencies que, desbocades, han anat á parar cent hores lluny del pensament del inventor. Tot això, reduhit á formulismes rutinaris, lligat ab carrincloneríes d'aquesta llegenda oficial, que'n diuen Historia de España, fent un farnat de frases tan lluhentes de forma com buydes de sentit è incomprensibles pels mateixos que les exposan.

 ¿Creurá qu'he escoltat discursos d'una hora de durada, sense compèndren un borray? Donchs aquests discursos que jo, home de carrera, ab més ò menos antecedents y ab tota la voluntat no capía, eran aplaudits frenèticament per una massa de gent de brusa y americana, sols perque sonavan com els cascabells d'un tronch desbocat. Fòra d'això, qu'afalaga les oreyes, pas un concepte clar y concís, pas una idea práctica y verament factible, ni un res que tiri al blanch, fónt y orígen de nostres desditxes, ni que posi'l dit en la nafra social, qual escoysor tothom sent. Ens presentan la democracia com el verb d'una nova era de llibertat, igualtat y fraternitat, com si fossin conceptes nous de trinca, y fa pena considerar qu'això's diu y s'escolta sobre un terrer en que, en època gloriosíssima, aquests principis informavan lleys y costums, fructificant riqueses y explendors y creant una civilisació que era miray dels pobles vehins. Allavors ningú els descrivía aquests principis, perque eran en la massa de la sanch y's professavan ab la inconciencia de la honradesa; son els que n'han perdut la conciencia que volen ara servírnosels reduhits á fòrmules filosòfiques, covades en el gabinet del teòrich; son els mateixos doctrinaris de sempre, tancats dins del ou dels seus convencionalismes, que prescindint del valor ètich y racional de les societats que volen regir, volen que les lleys, en lloch d'esser fruyt de la essencia del poble, se subgectin rigorosament als ditxosos principis, als que hi há que sacrificarho tot, fins la salut de la patria. Donchs aquests son els que sublevan á les masses, al crit de ¡Abajo lo existente! ¡Farsánts!
 ¡Ah! senyor oncle! No es lo que á mi més me apena l'espectacle d'aquestos valldepedrenchs, regirantse irats contra'l senyor que, en lloch d'ampararlos, els agraviava. Encara es això un síntoma biològich, digne d'esser tingut en compte, per quant revela en ells un cert grau de vitalitat que'ls fa posar la má ahont senten la escoysor de la ferida. No succeheix tant allá baix, ahont veuría les masses desferse en estúpides manifestacions, cridant sense saber lo que demanan, pagantse de retòriques y com si estessin mancades del instint de conservació, ni saben distinguir els amichs dels butxins que'ls aquissan contra persones y coses que cap mal els hi han fet. Això es lo que á mí m'apena y'l convenciment de que aquell sentit práctich de rassa, el caliu de patria catalana que contava revifar d'entre les despulles del cataclisme, es ben acabat.

 Jo prou he probat de ferme escoltar, cridant que á casa nostra lo vey es la llibertat y lo nou la tiranía; que la democracia, nostres avis la tenían en la massa de la sanch y la practicaren fins que morí á mans dels qu'ara'ns la envían falsificada; que calía reconcentrarnos en nosaltres mateixos, perque dintre nostra rassa hi trobaríam tots els elements necessaris pera esser lliures, sense recórrer á pautes exòtiques, expedides per un centre, per temperament, per historia y per educació avassallador, absorvent y corruptor, com els hi probava ab fets històrichs. Tot inútil: el nostre poble no la coneix la seva historia, perque, á semblansa d'aquells antropòfagues de l'África, que diu que pera engreixar als presoners destinats al festí'ls hi suministran un brevatge que'ls fa perdre la memoria, á nosaltres se'ns ha esborrat la historia, qu'es la memoria de l'ánima social. Això esplica'l fenòmen desesperador de sentir á aquestes desviades masses glatir la llibertat en la mateixa parla del butxí que'ls l'ha cremada.

 Uns me titllavan de boig, altres me miravan ab estranyesa, preguntant d'ahont era eixit, y els capitossos me denunciaren com un reaccionari perillós. ¡Reaccionari jo, qu'en radicalisme vaig més lluny que tots ells! ¡jo, qu'ab major gust veuría córrer torrents de sanch que no'ls bassals de pustema ahont xipollejan ells, ridículs jacobins de quincalla! ¡Prou que'n farán vessar de sanch, prou! mes no será pas exposant la seva al tay de la guillotina, ni será la sanch blava de cap poder caygut, sinó la roja dels pobres, qu'aquissarán els uns contra'ls altres, ab sos miserables egoismes, perque ells dels richs no'n volen sinó'ls diners. ¡Ah! no'n surtirá, d'entre aquests formidables ciutadans, cap Robespierre, no hi há perill.

 Encara ab alguns amichs varem intentar una darrera proba, pera veure si revetllavam al poble ab un cop de corneta. Un día aparegueren les cantonades cobertes de rètols que, ab lletres vermeyes, deyan: Guerra á Madrid.

 Sols se'n commogueren els capitossos, perque de Madrit n'esperan la legalisació de llurs pirateríes y la confirmació de les canongíes que se van repartint. La policía'ls arrencá en mitj de la indiferencia de tothom.

 Mossen Joan alsá d'entre les mans el cap, que ja li bullía, afectat per tot aquell ordre de consideracions, y exclamá:

 —Y donchs, ¿còm ha d'haver nom tot aquest bullit y com ha d'acabar, pobres de nosaltres?

 —Ne dirèm la Gloriosa, per mal nom, —feu l'altre, arronsant les espatlles. Y després afegi: —En quant á sa finalitat, fa de mal preveure. Sería inútil voler rebaixar la trascendencia dels fets y negar la gravetat de la crisis que's desperdicia: al contrari, crech que portará una trista seqüela de llágrimes y de sanch. Mes com no oviro enlloch la virtualitat d'una corrent regeneradora, me temo que'ls que restarán en peu veurán tornar el fanch al fons y les taques de verdós llot clapar de nou la superficie de les aygues térboles y mortes, que seguirán descomponentse pera aliment de les plantes grasses, que no morirán may. Tot aquest brugit no es pas la extremitut d'un cos viu que reacciona: es sols la xanès del mosquer que formigueja, barayantse, sobre les nafres d'un rossa.
 En Ramon feya estona que parlava exitat passejantse amunt y avall de la sala y son oncle continuava de colzes sobre la taula, com recapacitant sobre'ls amarchs conceptes que son nebot anava vessant. Per fí, aprofitant un moment de respiro, li digué alsantse:

 —Fill meu, te trobo més descoratjat de lo que podía esperar de ton carácter, y sentiría que flaquegessis en una tasca en la que jo'm comensava d'interessar. Ja es trista la consideració de que aquest terrible terrabastall hagi d'esser la eterna faula del mons parturiens, sense qu'en sa mateixa gravetat s'hi pugan entreveure elements de reconstitució, com en les més graves malaltíes, mes hem de considerar que'ls pobles, á diferencia dels indivíduus, poden aniquilarse al darrer extrem, però no moren may. El nostre poble no es ni mort ni aniquilat; tu ho has dit mil vegades y jo ho abono. Lo que li falta es conciencia de la seva vida y aquesta conciencia no es per un trángul que li ha de venir (per més qu'aquest puga empènyer la corrent un cop iniciada), sinó per un trebay perfidiós y reposat. Lo que tu volías fer ara, era cullir la fruyta abans de florir l'arbre que l'ha de llevar, un excés de confiansa en tu mateix, t'ha portat, ab el fracás, el descoratjament. Lo que hi há que fer... mes de lo que hi há que fer ja'n parlarèm en ocasió més oportuna, perque ara lo qu'urgeix es veure còm resolem el conflicte de casa. Recòrdat qu'allá baix hi há una colla d'infelissos, que t'esperan com el Messíes.

 —Si tanta confiansa tenen en mí, —respongué en Ramon ab certa displicencia,— ja estarán més tranquils, perque á hores d'ara ja saben que som aquí.

 —¿Ho saben? —feu el Rector ab interès;— y ¿còm els hi ha fet anivent, estant la casa sitiada?

 —Si tanta confiansa tenen en mí, —respongué en Ramon ab certa displicencia,— ja estarán més tranquils, perque á hores d'ara ja saben que som aquí.

 —¿Ho saben? —feu el Rector ab interés;— y ¿còm els hi has fet avinent, estant la casa sitiada?

 —Se n'ha encarregat el mateix recader; un xicotás decidit com un brau, qu'es menjá en poch més de sis hores, la tirada que hi há de aquí á casa y que, ab una hora de descans, ja estava disposat á desfer el camí, marxant tota la nit, á salt de cá, davant dels nassos del cavall al trot. M'ha deixat ans de día part de sá del hostal del Porxo, tirantse pel dret á Serra Bruna, decidit á entrarhi, anch que fos á ganivetades.

 Després de curts moments de silenci, pará'l jove de passejar y encarantse ab son oncle ab la cara transportada com pel curs de noves idees.

 —Homes com aquest, —exclamá,— á montanya n'hi há un á cada casa. ¡Aquests si que son catalans de veres, tan bon punt els hi cau la capa d'encongiment que'ls ofega! ¡aquests sí que m'entenen! fins els uys se'ls mullan quan els hi parlo ab l'esperit de la veya Catalunya. Y de pensar qu'aquest papanates de senyor, tenint á má tals elements, s'ha deíxat engabiar com un mussol, aborrit dels seus mateixos... Jo, en son lloch, fóra l'amo de la montanya...

 —Bé, home, bé, —feu el Rector, més animat pel nou giro de la conversa;— ja qu'ara't demana, encara s'hi podrá adobar quelcom.

 —¡Si no es ell qui'm demana, sant cristiá! —exclamá en Montbrió, y acostántseli á cau de oreya, li digué aquestes paraules, que'l sant cristiá recullí com les plantes assedegades el ruixím que cau del cel:

 —Si no es ell, es ella, la Montserrat, que s'ho empren; aquella ánima tan pura y generosa, capassa per sí sola de redimir tots els pecats de la familia y del poble; ella, el cálzer hermós ahont s'hi guarda aquella sanch nova, verb substancial ab que jo conto pera regenerar aquesta terra.

III


P
er tot el poble ja s'ha esbombat la nova.

 —¡L'hereu Montbrió es aquí!

 —¡Ha arribat don Ramon!

 —¿Quí l'ha vist?

 —La Ballaruga l'ha vist entrará la Rectoría.

 —Y la Mariagna també.

 —Sí, sí. En Pere y en Baldiri, que'l volían deturar, no s'hi han vist ab cor, perque ab un cop d'uy els ha atuhit.

 —¡Quína enrabiada tindrá'l Cerdá! Veyám si s'acabará d'una vegada aquesta guineya, qu'ara mateix això sembla una gabia de boigs.

 —De boigs y de malfactors, —afegía una altra.

 Y totes les comares donavan á entendre la importancia que pera'l poble tenía l'arribada del jove enginyer.

 Poch després, aquest, que montat á cavall creuava la plassa tot xano xano, se vegé desseguida rodejat: d'un estol de dònes y criatures que'l seguían y'l contemplavan com á un benaventurat.

 —Bon día, mestresses, —les hi deya ell, tornántleshi campetxanament les salutacions que, ab la poquetat d'esperit característica de sa rusticitat, li dirigían.— Y donchs, ¿qu'heu fet dels homes, que casi no'n veig un per medecina? ¿Es qu'encara jauen, els ganduls?

 Les dones reyan senzillament, mentres que alguna afegía:

 —¡Ja pot pensar si jauen! ¡Pansé que n'hem vist cap d'anit!

 —¡Ah! ja ho entench, —persistía en Montbrió seguint la comedia;— aprofitan la sahó pera fer els aixadius y goretar les terres de repòs. Ben fet que fan, perque, com diu l'adagi: «Quan la grua va á ponent...» y ara ja deuen passar les grues ¿oy?

 Y les dònes seguían rihent, ab la simplicitat ab que riu el malalt les gracies del metge que bromeja ab sa malaltía. Alguna, més decidida, exclamá:

 —¡Massa qu'ho sab vostè ahont són els ximples dels nostres homes! ¡Per aquí baix que cercan la perduda!

 —¡Y ara! ¿Què diheu? —exclamá'l jove, fentse'l sorprès.— ¡Ah! Es veritat: que'l Rector me ha dit qu'ara casi tots vivíau de renda. ¿Qu'es cert això? ¡Vetaquí perque esteu tan cofoyes! Donchs ara serán á cassar. ¿Á furar un cau, potser? Ja es divertit això, sinó qu'es una mica exposat si no tenen llicencia.

 Les bones dònes ja no reyan tant. L'alusió era massa viva per aquelles infelisses que, ab més bon seny que'ls seus marits, pressentían qu'allò un día ò altre acabaría malament.

 En Montbrió també deixá son posat de drolle y digué de sobte:

 —Y bé, ¿qu'es lo que passa á n'aquest poble, que sembla que tothom s'hagi tornat boig? Abans jo vos veya contents en mitj de vostres pobreses; vostres camps florían y granavan com un bé de Deu. Bé es veritat que ploravau, sempre de que'ls pactes vos endogalavan y de que la malvada cuca se vos menjava lo més substanciós, però aixís y tot, encara vos ne quedava tantipotent pera viure pobrets y alegrets, com á bons cristians, que no hi há res que donga tan bona geya com les suades del trebay honrat. Avuy veig que tot s'es mudat. Desde assí'm miro'ls camps ab les corretjoles vives, els gorets per merèixer y'ls rostoys estan cridant l'arada, y això qu'estem ja encarats ab Sant Martí. ¿Es que creyeu que baixarán els ángels á llaurar, ò teniu qui vos fa un violari pera quan els canyats hagin fet les darreres expremituts?

 Callavan les pobres dònes, abaixant els caps com mitj avergonyides davant del cavaller, que s'anava tornant més seriós cada vegada. Aquest continuá, alsant el bras dret ab posat amenassador:

 —¡Ah! poble de Vall de Pedres, que'n vas de malament! Bé es veritat que per tot arreu avuy s'han trabocat les coses, qu'en molts indrets el poble desmandat trepitja les lleys que fins ara'l governavan, però á vosaltres la malura vos ha tocat més fort que á ningú. Abans teníau la espina d'un amo poch considerat, que no us estimava com mereixíau, perque no us coneixía; avuy, per desférvosen, vos aprofiteu de la revolta y, á manca de desvergonyits que no heu trobat entre vosaltres, els heu fet venir de fora, clavantvos una altra espina que pica més fondo qu'aquella; vos heu entregat á gratcient á un malvat que vos explota pitjor que l'amo, perque us coneix massa, però que us ofereix part del fruyt de les seves dolenteríes.

 ¡Prou qu'ho sé ahont son els vostres homes! Són allá baix; són á furar el cau, com vos deya suara. Els més desanimats van al davant, ab l'arma als dits, á punt de fer foch; els més vergonyants els hi guardan les espatlles, provehits de sach y cordes, pera enfardar el fruyt de la rampinya que'ls tenta; y vosaltres, les seves esposes y filles, aquí, esperant que tornin, quí sab si pera fer rahons als que no s'hagin sabut aprofitar prou de lat desfeta.
 ¡Ah, gent de Vall de Pedres! Abans vos estimava perque érau honrats y us planyía perque us veya poch sortosos. Avuy no us puch plányer perque la sòrt vos l'heu jugada en mans d'un dolent, ni us puch estimar perque heu perdut la honradesa, entregantvos á les gaubanses de la gandulería y del furt. Els vostres pares vos ensenyaren á témer á Deu y á guanyarvos el pá ab el suor de la cara, y vosaltres, ¡diguèume!: ¿què'ls hi ensenyarèu als vostres fills?

 La peroració senzilla y concisa del jove, dita ab vibranta que ressonava fins als darrers recons de la plassa, se clavava al mitj del cor d'aquelles bones dònes, que comensaren á sanglotar, fent protestes de ignocencia y de bondat. Moltes d'elles comensaren á agenollarse, com si's trobessin davant d'un ministre de Deu.

 —¡Nó, nó! No soms pas nosaltres. Són ells, qu'obran per llur capritxo. ¿Què hi podem fer, pobres de nosaltres, davant de llurs fatxenderíes? Bona sòrt eneara si no'ns toqués el rebre! No ho cregui, nó, don Ramon, que siguem tan dolentes.

 Alguns dels pochs homes qu'al poble quedavan, s'atansaren, tractant també de reivindicarse als uys d'en Montbrió que, á cavall, en mitj d'aquella gentada de dònes y criatures ploroses, semblava un profeta dels temps bíblichs reptant al poble d'Israel per llurs malvestats.

 —Si vostè no hi posa un remey, el poble está perdut, —avansá una.

 —¡Sí, sí! Vostè ho pot fer, —clamaren totes á chor.

 —¿Jo? —contestá en Montbrió, ab certa aspresa.— ¿Y què puch ferhi jo en coses que no'm pertocan? ¿Som el vostre batlle, per ventura? Vosaltres podíau ferho y no ho heu fet; vosaltres podíau avenirvos y conjurarvos, negant als vostres homes la pau de la llar, fins que posessin seny. ¿Perquè no ho féyau?

 Aquí teniu un pobre vey, qu'es vostre pare esperitual. L'he trobat presoner, ab guardes á la porta; l'he trobat sol y vern, plorant ab llágrimes de tristesa la ingratitut de sos feligresos. Y jo us pregunto, dònes: vosaltres que bescanteu als homes ¿qu'heu fet pera aixugarli les llágrimes al vostre pare? ¿quantes de vosaltres heu anat á trucar á n'aquella porta, duentli un consol al cor, vosaltres, que tantes voltes hi heu trucat, pera pidolar una almoyna ò un remey pera vostres mals?

 Y d'aquelles pobres dònes d'allá baix, que vostres marits y fills, al comando d'un brètol foraster, assetjan ab l'odi al cor, com el gat á la rata, ¿què teniu que dirne vosaltres que sabeu bé que sos uys ploravan ab els vostres y ses mans s'afanyavan á curar les propies ferides que'l seu patró inconsideradament vos obría?

 Els sanglots creixían, prenent accents d'arrepentiment. Aquelles dònes, qu'abans se creyan dignes sols de llástima, comprenían ara que també hi tenían el seu tant de culpa en el sofriment de ses desditxes.

 —¡Perdó! ¡Perdó! —clamavan moltes d'elles, encara per terra, mentres el cavaller procurava surtirse del rotllo, tot dihent, ab sa habitual tranquilitat:

 —Alsèuvos, bones dònes, que jo res vos haig de perdonar, ja que á mí en res m'haveu ofès. Els pecats contra'l cel, el Rector vos els perdonará si'ls hi confesseu; dels demés, si no'ls heu comès no hi há que parlarne: qui l'hagi feta que la pagui. Jo no vinch pas com á enemich del poble; vinch sols en defensa de les persones a qui estimo. Á manca d'altra autoritat, jo seré'l defensor dels desvalguts. Vinch sense armes, com veyeu, perque la justicia de Deu no'n necessita. Jo la imposaré la rahó, á les bones, si la gent de bona voluntat m'ajuda; y si nó, á les males y allavors tots ne plorarèu.

 Y tirá pausadament carrer avall, seguit de tota la gentada. Á la surtida del poble's para de nou y, girantse vers la multitut, cridá ab veu ferma y pausada:

 —Seguèixinme'ls homes de bona voluntat! Dònes y criatures: tornèu enrera, y si no heu de posar l'olla al foch, perque'ls vostres ja's guanyan el pá, amanit per les rencunies, anèusen á la iglesia y demanèu al bon Rector que us ajudi á pregar per vosaltres, pels vostres y per mí, perque en bona veritat vos ho dich abans que caygui'l día, ò posarán seny els esbojarrats ò més de quatre no tindrèu prous uys pera plorar!

 Y torná á empendre la marxa sense girar la cara, com qui té la seguretat de que les seves ordres no tenen retop. Efectivament: se triaren els homes de les dònes y aquella massa de gent, influhida com per art de bruixería, formiguejá una estona en la estretor del carrer, fins que per fí, capficada y mormolanta, prengué vía carrer amunt, anant á recontar ses penes y ses esperanses sota les naus del temple, ahont son vell y xacrós Rector procurá confortarla ab mots de bé eixits del cor.

 

IV


B
é hi escau la soletat en els herms y boscos, ahont s'hi veuen apenes senyals de la industria humana; mes quan se manifesta en les viles y en les planes conreuades, ahont cada pam de terra porta la imprempta de la má del home, ¡que n'es de trista la soletat! Si heu vist una vila assolada per la pesta, si heu trepitjat una comarca deserta pels horrors de la guerra ò pels cataclismes de la naturalesa, bé l'haurèu sentida la tristesa d'aqueixa soletat, qu'allavors pren el nom de desolació, punyenta com un sarcasme, si per ventura'l sol rialler joguineja ab tots els esclats de sa natural riquesa.

 Aixís ho pensava en Montbrió quan, al desembocar dels carrerons empedrats de rierenchs y encaixonats per les tapies, dels horts del poble, s'estengué davant de sos uys, inundada de llum, l'ampla vall, vorejada de boscos y herbeys, que comensavan á enrogirse pels primers entretochs del hivern. Els camins eran deserts. Els blatdemoros, ab les panotxes mitj esberlades, tot just aprofitades les espigues com per má mal agradosa. Les trumferes, mitj descolgades y florejades, com per obra d'un massa-fart. Els ferratjons pudrintse per les volques, y les vessanes, voluptuosament assahonades, semblavan cansarse d'esperar les maritals caricies de l'arada, que deposités en ses prolífiques entranyes la sement, signe potencial de vinents esplets. Per lo demés, ánima viventa enlloch.

 Sols més avall comensaren á veure algun qu'altre indivíduu, que marxava arrambat per los margeres ò posantse á cobert sota'ls roures dels propers boscatges y que, carregats ab fardos més ò menos visibles, se comprenía bé qu'anavan de frau, per la dalior que posavan en ferse fonedissos.

 Els acompanyants d'en Ramon ne donaren prompte la esplicació. Eran els fadrins de la grilla qu'havían iniciat el saqueig en les cases vehines á Serra Bruna, més compromeses pel senyor, de primer d'un modo vergonyant y aprofitantse del general desori, com qui diu pera fer boca y ensenyar als aprenents.

 De sobte, en un girant de camí aparegué en Pascal, que's llensá ab grans demostracions d'alegría.
 —¡Visca don Ramon, vatualisto! ¡Y quant m'alegro de vèurel! ¡Repuday, y que ve just! que sinó, li dich qu'aquí hi há un desfècit!

 En Montbrió correspongué ab el bon humor de sempre á les demostracions del seu amich.

 —¡Y donchs, Pascal, ¿què'm diheu? home! Si sembla que'l dimoni hi balli en aquest poble. Y... poch á poch. ¿De quíns sou vos? Perque ara vaig comprenent qu'això s'ha de preguntar, per no trobarse en un compromís.

 Á la broma d'en Montbrió en Pascal hi contestá en sèrio:

 —¡No me'n parli, home! Si ara mateix ni un ho sab. —Y acostantse més al jove y baixant la veu, afegí:— Si's tractés no més que d'aquest puday de mal-fart, li juro que no m'hi enquimeraría pas gayre, á fè á fè, mes... aquella senyora ¡pobreta! qu'es tota bondat, ¡quín fart de patir de cos y d'ánima, la santa dòna! ¿Y aquelles dimosel-les? La pubilla, que li juro qu'es d'allò que no hi há y que's va decandint ¡puday! com una candela de xavo... ¡li dich que per elles soles me perdería!

 Y decantava cap al jove sa cara migrada, repelosa com una escorsa de roure, ahont hi brillava tot un mar d'expressió y de sentiment.

 —Per més que... ¡no's cregui, don Ramon, —afegí,— qu'això va mal! Aquest brètol del Cerdá ho ha empastifat de tal manera, qu'ara mateix aquí no hi podrèm viure, ni richs ni pobres. ¡Això no s'havía vist may!
 Y ab aquella verba especial, que tant divertía á n'en Montbrió, comensá á donar compte de tot lo que sabía y de lo que suposava, interrompentse ell mateix á cada pás.

 —Ara ja ho sab tothom que vostè es aquí. Jo mateix vinch d'innovarho á n'en Llissás, y ¿sab còm ho he sabut? Donchs venía de rebre ordres d'en Llissás y m'encaminava, fora camí, dret á la Rectoría, quan me veig venir á n'en Baldiri y'ls demés qu'estavan de punt vigilant al pobre Rector... ja ho deu saber que á mossen Joan me'l tenen vigilat com á un pres ¡pobre home! Aquest sí qu'es un altre mártir que'm trenca'l cor, y ¿ha vist còm está xafat? Les penes se'l menjan, sant home; y, no's pensi, que li ve tant d'aquí baix com d'allá dalt, —senyalant successivament á Serra Bruna y al poble.— Donchs, com deya, baixavan revents... jo que dich: «¿Quí repuday els empeny á n'aquests que tant rodolin?». Jo que'ls crido: «¿Què hi há, noys?». Res... per avall... No més en Baldiri m'ha fet una mueca, com volguent dir: «Sí, féste l'orni, manu...». Jo que dich: «Això es qu'ha arribat don Ramon ò la Guardia Civil». Més amunt una dòna m'ha dit: «Es l'hereu Montbrió qu'es arribat ara mateix». «¡Ah, puday! Ja ho deya... Y ara aquests corren á avisarho al Cerdá». Jo que giro cua y cap á contarho á n'en Llissás, que ja era allá baix, á les anques del món. ¡No n'ha estat poch de content! perque l'home, de coratge ja'n té, però li dich que s'hi veu vert ab tot això. «¡Vés, búscal corrents, m'ha dit, y dígali que vinch tot darrera!» y aquí'l té, vègil.

 L'altre feix de nervis d'en Llissás ja apareixía al lluny y no trigá pas gayre en adjuntarse al estol d'en Montbrió, saludantlo ab la efusió del que, empenyat en un mal negoci, veu acostárseli un bon puntal. Expontáneament y sense que ningú, ni'l mateix Montbrió ho estranyés ni discutís, semblá quedar convingut qu'aquest era'l general y aquell el seu segon. Aixís, s'apressá á donarli compte de lo qu'havía fet y de com estava la cosa, afegint tot sovint:

 —Ara, vostè dirá lo que cal fer, —ò— Si á vostè li sembla's podría fer això ò allò.

 Com ja feyan un grupo massa visible, s'havían ficat en el primer terme d'un bosquet proper, ahont celebraren una mena de consell de guerra. En Montbrió parlava poch, però escoltava molt, imposantse bé de la situació. Se limitava, de quant en quant, á fer preguntes concises, per exemple:

 —¿Quants creyeu que són els més desesperats?

 Á n'aquesta pregunta hi contestá en Llissás ornamentant ses paraules ab tota la riquesa de sa mímica expressiva.

 —Ja veurá; ens hem d'entendre: si, com fins ara, no hi há qui puga rebatre al Cerdá, conti que tot el poble es d'ell. Si surt algú qu'ab una mica de sòrt li fassi cara, ja li responch que de prompte li pendrá la meytat de les forses. ¡Ben dolents, dolents..! cregui que no passan de dues dotzenes, contanthi'ls forasters, y encara aquestes dues dotzenes són temibles com á brassos del Cerdá. Sense ell... uns ab altres per un got de ví se'n faría lo que's volgués. ¡Ara, tingui ben compte, que'l Cerdá val per tots! ¡Pensi qu'es dolent com un mal grá, que está endimoniat fins dalt de tot y, com qu'está compromès fins á l'ánima, fará'l diable quatre al jugarse'l tot pel tot. Cal regonèixerho, don Ramon: la situació es grave, conta ab bons padrins, y aquest home no s'aturará davant del més gros disbarat.

 Resumint el resultat de la conversa, en Montbrió'n deduhí qu'en Llissás no duya cap plan concret, ni's sentía ab prou forses pera fer resoltament cara al Cerdá. Sols, portat per l'instint de conservació y sublevat pels desmans qu'aquell cometía, havía procurat realsar l'esperit dels vehins de mellor voluntat, per veure si li posavan un frè. En part ho havía lograt, però'n trobava molts que no s'atrevían á declararse, per temor de quedar en pitjor situació si fracassavan.

 Ara li tornava á preguntar:

 —Vegi, donchs, què podem fer.
 En Montbrió's mostrá poch esplícit, potser perque tampoch tenía un plan ben concret. No obstant, n'insinuá un.

 —Jo, —digué,— me'n vaig á Serra Bruna.

 —¡Oydá! Y qu'aviat ho ha dit! —interrompé en Llissás.— ¿No veu que no'l deixarán passar? Y còm vol anarhi?

 —Á les bones, si puch, y sinó... com pugui; però jo abans d'una hora, si som viu, seré á Serra Bruna, —contestá impertorbable y sense afectació'l jove.— Un cop dins completaré'l meu plan. Probablement convocaré á tothom y allavors es precís que víngueu tots, barrejats uns ab altres, ab posat de pau. Entre tant, feu córrer aquesta veu y que ningú falti.

 Encara que vagament expressat, s'entreveya la idea d'en Montbrió y tots l'aprobaren. Sols en Llissás repetía fent mueques:

 —¡El Cerdá, el Cerdá, es qui'm fa por! Recordís de que disposa de més de quaranta homes armats. S'ha de gastar molta mònita, don Ramon.

 —¿Mònita? —feu aquest.— No'n conech sinó una, aplicable al cas present: procurar fer obrir els uys als de més bona fè y desemmascarar als malvats. Aquestos botarán, ja ho sé, y será precís oposalshi'ls desenganyats. Si això no dona resultat, donèuho tot per perdut. Ja será sols qüestió de la defensa individual. Ara vosaltres escampèu en totes direccions la nova de que jo porto la pau. Fèu que vegi forses cares amigues entre la colla. Estèu tots á la mira, y... del demés Deu dirá.

 Y, quedantse sols ab quatre ò cinch dels menos compromesos, seguí'l camí cap á Serra Bruna.

V


N
o trigaren gayre en veure petits escamots de gent, estacionats á les envistes de la masía de Serra Bruna, que's dibuixava al fons, severa y silenciosa; semblavan volades de corbs que sotjavan pacientment les darreres extremituts de la bestia estimbada, ab quals carns esperavan deleytarse.

 En Ramon se desviá pera estudiar la possibilitat de forsar el seti passant per llochs excusats, però veyentho difícil, torná al camí ral seguint avant.

 Sa aproximació devía haver ja sigut notada, perque's produhí algun moviment d'anants y vinents, particularment en un dels escamots qu'ocupava'l camí en la mateixa línia del seti. En mitj d'aquest hi descollava'l Cerdá, ab son ayre petulant, vestit de gorra de pell, gech pelut, calses amples y la manta rayada, cayentli á grans plechs del muscle esquerre. Duya á la espatlla una tercerola.
 En Montbrió no abandoná son posat indiferent, ni pará la marxa fins á toparse ab el capitost que, veyentlo venir, estava palplantat al mitj del camí.

 —¡Bon día, bona gent! —digué allavors, ab la major naturalitat, salutació que sols fou debilment contestada per alguns de la colla, però no pel Cerdá que, ab la vista ficsa sobre'l cavaller, semblava que se'l volgués menjar.

 —¿Y això? —continuá aquest en el mateix tò.— ¿Qu'estem de gales? ¿Qu'esperem al Bisbe, potser?

 La xulada feu tan poch efecte com la salutació. Sols els més ignocents mitj rigueren; els demés semblavan tots preocupats, com si esperessin alguna cosa més sèria. Els llavis prims del Cerdá's desplegaren sota un nas de òliva y sos ullets vius accentuavan sa penetrant intenció.

 —Lo qu'esperem, —exclamá en tò imperatiu,— á vostè poch li importa. Lo que convé es saber vostè qui es y ahont vá.

 El jove's posá prompte á l'altura de les circunstancies y sense perdre l'aplom li respongué:

 —Qui som jo, no tinch pas de dírvosho, com tampoch necessito preguntarvos qui sou vos. Jo faig la meva vía y passo pel camí ral. ¿Què hi há que dir en això?

 —Es que'l poble está en estat de siti y aquí no passa ningú sense'ls passaports del Presidente de la Junta Revolucionaria.

 Dihent això'l Cerdá's despenjava la carrabina de la espatlla, tot quadrantse al mitj del camí, ab posat de ferma resolució.

 Era inútil discutir ab un home que ja presentava les forques per davant y'l jove li medí d'un cop d'uy tota la malignitat d'intencions. Ademés, els moments se feyan crítichs, ja que la espectativa del xoch qu'anava á produhirse entre'ls dos personatges, atreya als grupos de armats. Dintre pochs moments en Montbrió'n sería voltat è impossibilitat de lliurarse de les grapes del Cerdá, que no desaprofitaría pas la ocasió de destruhir la darrera esperansa dels sitiats. Calía, donchs, aprofitar aquells instants en que l'enemich estava encara descuydat, en espera d'una agarrada que, més ò menos llarga, estava sols al comensament.

 Aixís ho comprengué'l jove, ab admirable rapidesa de pensament, y, sense cap senyal de tranzició, passá de la tranquilitat qu'aparentava á l'acció més enèrgica. Replegá les regnes, ensemps que clavava sense compassió'ls esperons al ventre de la pobra bestia, que, al sentirse tan brutalment obligada, llensá un ruflet de dolor y, redressantse com un mal esperit, botá per sobre'ls del grupo que, sorpresos de la violencia del inesperat moviment, els hi faltá temps pera ferli lloch. El Cerdá, qu'era el primer, cullit en el mateix moment en que anava á encarar l'arma, entrebancat ab la manta que li privá la llestesa de l'acció, rebé una forta refregada que'l feu giravoltar y mitj caure de morros damunt la margera del camí.

 —¡Alto! ¡Alto! ¡Foch á n'ell tothom! —cridava, renegant com un condemnat, y, tot redressantse, acompanyava l'acció á la paraula. La seva bala passá brunzint y esfullant els arbres del camí. Se seguí un espetech d'escopetades, però fos que no hi havía prou mala sanch ò fos perque lo soptat y atrevit de l'acció'ls deixá á tots glassats, lo cert es que la ordre del Cerdá s'obehí massa tardanament pera fer bona puntería, y'ls més restaren bocabadats, mirantse com s'allunyava'l cavaller, aplanat sobre la bestia allonsada, fins arribar al portal de la masía, que se li obrí de bat á bat.

VI


B
asi, cadascú al seti lloch! —cridá en Montbrió, separantse dels que joyosament li donavan la benvinguda. Y enfilá l'ampla escala amunt, saltant els grahons de dos en dos.

 Mitj enlluhernat per l'esclat de sol que deivava á fora, apenes s'adonava de la ombra graciosa d'una dòna que, mitj esvahida sobre'l catxapit de ferro, l'esperava al replá de davant del vestíbul. La llum que queya de la claraboya, illuminantla pel cim de la testa, feya joguinejar, com una boyrada de primavera, una tofa de cabells artísticament descuydats sobre son front. Sos uys, encesos per l'insomni y les angunies, brillavan plorosos sota ses negres ceyes, y sa boca, tristament plegada, no jugava casi, ab els clotets d'aquelles galtes abans tan xamoses y ara ben desmayades.

 Ses mans s'allargaren dolorosament vers el jove que, adonantsen, se pará corprès. Aquella melancólica visió de línies ascètiques y pures, de tal manera transparentava'ls sofriments de l'ánima aclaparada per un dolor sense expansió, que malgrat sa bellesa, que sintetisava totes ses aspiracions y follíes d'artista enamorat, li produhí un sentiment de pietat profondíssima. —Més encara quan sentí sa veu dolsa y baixa com un sospir que li deya:

 —T'he vist venir y aquells trets se m'han clavat al mitj del cor, penedintme greument d'haverte cridat. Perdónam, que no pensava posar en perill la teva vida. ¿Has près mal, estimat del meu cor?

 —Nó, hermosa, —feu ell, prenentli abdues mans y rabejantse dins la dolorosa serenitat de ses mirades.— Nó, hermosa; allò eran salves que galejavan la bona arribada del teu enamorat.

 La delicada transposició del jove feu somriure amargament á la donzella.

 Aquell continuá, tot menjántsela ab els uys:

 —Te trobo més hermosa que may, però traspassada d'un modo que'm trenca'l cor. ¿Que estás malalta, filla?

 —Sí, malalta d'anyorament, de passió d'ánima y... de tant fingir un valor que fa temps que'l som acabat. ¡Prou que t'ho contava en mes cartes, però tu no me'n creyas...!

 —Sí que te'n creya, filla, —contestá en Montbrió ab exaltament, adonantse de que s'enfosquía encara més la cara de madona adolorida de la seva estimada;— sí que te'n creya, y Deu sab la guerra encesa en què's debatía mon cor, bategant d'amor per tu y crudelment injuriat per ton pare. ¿Creus tu que's resolen tan facilment els plets en que s'hi interessa un cor bárbarament partit en dos? Allavors me semblava que cedir massa aviat era egoisme, mes ara penso que l'egoisme estava en ferme sort á vostres penes. M'afalagava'l vèurem solicitat d'allá ahont n'havía sigut rebutjat com un captayre y trobava, fentme gruar, un refrigeri á les ferides de mon amor propi. De lo que no m'adonava, desventurat de mi, era qu'ab mes grolleres satisfaccions, xipollejava sobre un cor ignocent y del que may n'he sigut prou digne. Me'n arrepenteixo de veres y t'ho confesso perque'm perdonis, vida meva. Me perdonas ¿oy?

 ¡No l'havía de perdonar, pobra noya! sols que no pogué manifestarli sinó ab l'arrobament de sa fesomía, que passá com de mort á vida, perque en aquell instant aparegué la Loreto que, més arrebatada que sa germana y més disculpada pels pochs anys, se llensá inconsideradament al coll del jove, plorant com una Magdalena. Á poch comparegueren les minyones del servey, també plorant d'esperansa, com els náufrechs al ovirar la llanxa de salvament.
 Al vestíbul hi trobaren á donya Dolors, que se desfeu en iguals demostracions. Sa figura esllanguida y sa cara demacrada y malaltissa, afectaren extraordinariament al jove, ja prou arrepentit d'haver retardat tant un ausili que poch abans hauría sigut relativament més facil qu'ara.

 —Senyora, —exclamá, procurant reaccionarse á sí mateix, un poch desconcertat per aquelles manifestacions que sa arribada provocava, ni més ni menos que si ell fos l'únich amparo de tots aquells sers desvalguts; —m'han cridat y aquí'm tenen; vègin en què les puch servir. Dispòsin de mi per quant me creguin necessari.

 La bona senyora no pogué respondre, sinó ab sanglots y mitges paraules, que demostravan el decaiment de sa naturalesa, gastada per tants mesos de sufriments físichs y morals. Fins semblava que s'anés á desmayar y en Ramon, prenentla, ab el carinyo y familiaritat d'un fill, per la cintura, la obligá amorosament á assèures en un pròxim sofá, tot probant de portarli ánim y consol.

 En aquell moment s'obrí poch á poch una porta y en son llindar hi aparegué la silueta de don Eudalt, dibuixantse debilment sobre la fosquetat del passadís que duya al estudi. Desfardat, ab la roba plorantli damunt del cos esllanguit á forsa de perdre greix y ab la barba de quinze díes, talment semblava un espantapardals que's mogués á impuls del vent.

 Feu alguns passos dins de la estancia y quan en Montbrió, posantse de peu, anava á surtirli políticament al encontre pera saludarlo, se li encará y, ab veu més forta del que podía esperarse de son aspecte, exclamá:

 —¡Ah! es l'hereu Montbrió, el profeta de les desgracies, el que tocava á rebato clamant revolució. ¡Aquí la té la revolució; ja s'han trabocat totes les coses, tal com vostè volía; ja lo de baix va á dalt y tot lo qu'abans mereixía respecte ja ho té ara per terra! ¡Ja no hi há Rey que governi ni Papa qu'excomuniqui y la gent de bé's veu perseguida com les feres! ¡Aquí'ls té'ls de la sanch nova, assedegats de la dels que tenen alguna cosa per perdre! ¡Vatja, que ja pot estar content de la seva obra!

 Aquest parlament en boca del home que creyan aniquilat pel pès dels contratemps y per l'arrepentiment (inútil per tardá) dels propis actes, feu en aquelles atribulades dònes igual efecte que'l barbol del tret quan ix de una escopeta que tothom creya descarregada. Comprengueren, ab estupefacció, que l'enxiquiment d'esperit que tenía al home en els primers límits de la estupidesa, no era sinó efecte del terror per les desgracies presents y futures qu'havía provocat, però nó fill del convenciment moral del propi mal procedir, y que la vista de la persona á la qu'en sa mesquinesa de sentiments continuava atribuhint la font de ses desgracies, li havía revetllat totes ses antigues antipatíes.

 No fou menos terrible l'efecte que produhí á n'en Montbrió. L'espectacle llastimós d'aquell home que gallejava sense tò ni sò, no tenint esma pera surtirse sol del mal pás en que, per sa incalificable tossudería, se trobava; lo punyent de la injusticia qu'ab ell cometía, suposantlo autor de lo qu'ab tant d'empenyo havía profetisat, y potser la desilusió que li causá al compendre que son ofensor no li estimava en res l'ausili que venía á oferirli, fins ab perill de la vida, lo qual semblava cambiar son brillant paper de redemptor en el d'un vulgar trapasser que's fica en lo que no li pertoca, li portá una glopada de fel al cor, produhintli tal rebull de sentiments, qu'havía d'esclatar ab una d'aquelles tempestats propies de son temperament apassionat. Oblidá circunstancies de temps y lloch, no's recordá de que's trobava en casa agena, en presencia de dònes aclamaides per les penes, ni tan sols de que entre elles s'hi trobava ella, la seva estimada, el gran amor de la seva vida.

 —Vostè s'enganya, don Eudalt, —comensá á dir ab veu reposada, però qu'havía de fer la creixensa del trò.— Vostè s'enganya; els revolucionaris que hi há allá fora, no'ls he fet jo sinó vostè; no son els meus, els de vostè son. Aquesta sanch que bull sota les tapies de la casa y que's frissa per la destrucció y el pillatge, no es la sanch nova per la que jo clamava y clamo encara, no; es la veya, la sanch recremada pels agravis de vostè y emmatzinada pels desprecis y l'abandono de la iglesia conservadora del propi benestar en que vostè combrega. Son els infelissos parcers, als que vostè disputava la meytat de les suades, perque deya que ab els dos tersos s'hi feyan richs y orgullosos y á vostè li convenían pobres y humíls, carregántloshi per tornes les tayes, la llevor y'l delme; son els menestralets, als que vostè edificava ab exemples d'equitat, carregántloshi les contribucions que's feya rebaixar per sos padrins de la política; son tots aquells á quins disputava les engrunes del empriu, esclafantlos ab sentencies injustes, comprades á pès d'or... no m'ho negui, perque estich disposat á tirarli les probes per la cara. Son, en fí, aqueixa plebe que'l senyor á cops de peu llensava als brassos d'altre perdulari que'ls acabava de escorxar per son compte, explotant sa pobresa y sa ignorancia.

 Però ara, per virtut d'un sacudiment precursor d'altres pitjors, s'han escapat del jou de aquesta justicia convencional, de la que vostè se n'aprofitava tan bé, tot bescantatla per cara y dolenta, y... aquí'ls té, reclamant lo que creuen seu y que s'ho pendrán, perque aquells padrins qu'abans li guardavan les espatlles... prou feynes tenen per ells.

 Y ¿sab ahont son els meus revolucionaris? Li diré pera sa major vergonya. Son darrera'l cèrcol d'aixalabrats qu'envolta la casa, promptes á fer quelcom en favor d'aquell qu'en sa vida ha fet res per ells. Y jo mateix, aquí'm té, fins ab perill de la vida, oferintli mos bons oficis, creyentlo redimit pels desenganys y la experiencia, no pensant may que qui no ha sabut ferse respectar per la rectitut y justicia dels seus actes, ni ha tingut coratge pera fer cara á les situacions qu'ab son orgull y falta de sentit comú s'ha creat, fóra capás d'insultar al que li allarga la má pera salvarlo.

 Quedis en nom de Deu, miserable sibarita de la poltronería, —afegí, dirigintse vers la porta;— súrtisen com pugui de la terenyina que vostè mateix s'ha teixit, y... perdóni del enfado. Però no me'n aniré sense dirli que'l faig responsable, davant de Deu y dels homes, de les desgracies qu'atreu sobre sa desditxada familia, tan ignocenta de les seves baixeses com malaguanyada per qui, havent sigut bò pera embolcallarla en una atmósfera d'odiositat y desprestigi, es incapás de defensarla com un home que s'estima.

 ¡Bé n'havía rebudes don Eudalt d'embestides del jove enginyer, que diferentes vegades l'havía sofocat ab la seva sátira punyenta y crua, però may l'havía reptat ab tal feresa, ni l'havía anorreat ab aquella contundencia de boig! Ses paraules li caygueren á sobre, com garrotades, y'l darrer párrafo sobre tot el feu caure aplomat sobre un silló, com un bou sota la massa del carnicer.

 Y ¿què dirèm d'aquelles pobres dònes, arrossegades de conflicte en conflicte, que quan, ja al fons del abim y ab l'aygua al coll, donavan els darrers crits de misericordia, sentían esborronades com l'home fatal que les havía perdudes, sense esma ja pera valerse á sí mateix, rebutjava encara, rencorós, la má generosa que'ls hi ofería la darrera esperansa de salvació? Son desconsol fou tan intens, qu'en Montbrió se'n impressioná fortament. Donya Dolors, presa d'un gros trastorn, se li tirá als peus, pregantli que no fes cas d'aquell boig suicida, que ja no sabía lo que's deya, y que no les abandonés en aquell tránzit de mort. La Loreto, repenjada al seu coll, li banyava'l pit ab ses ignocentes llágrimes; en tant que les minyones del servey, de genolls per terra y plorant llágrimes vives, li barravan el pás de la porta.

 En quant á la Montserrat, cas estrany (y qual esplicació es difícil desentranyar dels més fondos replechs del cor de la dòna), en els moments en qu'en Montbrió triomfava, alsantse com un deu irat sobre aquella trista y desvalguda familia que, postrada á sos peus, li implorava perdó y misericordia, ella, la deixebla convensuda, la seva enamorada, la que s'emmirayava en sos uys y li dedicava tots els sospirs de la seva ánima, el deixá pera córrer als peus del pobre y vensut autor de totes les seves penes, á qui prodigá les més tendres caricies.

 —¡Pare! —li diu, ab sa veu flexible y carinyosa.— ¿Perquè es tan crudel ab nosaltres? ¿Què li hem fet perque'ns vulgui perdre, fins perdentse vostè mateix?

 Hi há entre'ls experiments de la física recreativa, el de la nota simpática, á qual única vibració's commou la flama d'una candela cada vegada que ressona en mitj dels ruixats de armonies d'una tocata. No sé si això es prou bona comparansa, pera esplicar lo que li succehí á don Eudalt al sentir la darrera frase de la seva filla. Li vingué com un tremolor, y una suor freda inundá son cos. Després sentí com si se li esquinsés alguna cosa á dins del cor y, nuántseli la gola, comensá á sanojotar y á vessar abundoses llágrimes, ell que, en mitj de totes ses tribulacions, de sos terrors, de sos desenganys y de tots els rebregaments de son amor propi, no havía pogut may vessarne ni una.

 —¡Filla meva! —cridá ab veu afónica y prenentli la cara entre ses mans.— ¿Què puch ferhi jo, si som d'una manera que sembla com si les veus de la rahó no poden entrarhi en mon cor, sinó á forsa de punyalades?

 En Montbrió que, desconcertat y sense sapiguer que fer, pugnava pera tornar á donya Dolors en son seti, copsá al vol aquell crit de suprema agonía de don Eudalt y ab son temperament admirablement afinat, ne comprengué tota la trascendencia. Aquell esperit enterch, rebelde y orgullós, aquella ánima que encara bategava irreductible dins un cos sense esma, aplanat y desfet, estava en la seva crisis. Y ell, que l'havía tantes vegades apunyegat sense compassió y qu'ara mateix acabava d'aglanarlo ab el pés de la catilinaria més cohenta qu'havía pogut, en son despit, conjuminar, se'n sentí vivament interessat.

 Se li assegué al costat y prenentli les dues mans, ab les qu'escondía son plor, tal com se fa ab un nen á qui's vol afalagar, li digué, ab sa veu clara y reposada:

 —¡Don Eudalt, mírim á la cara!

 El pobre home obehí maquinalment. L'altre continuá:

 —Vostè m'ha tingut sempre per un aixalabrat, per un busca—rahons, fins per un descamisat, però crech que may m'ha tingut per un embustero. ¿Es veritat?

 Donchs, aixís, —continuá, veyent que don Eudalt assentía, —creurá lo que vaig á dirli ara. Vostè y jo no hem sigut may amichs, tal volta perque no'ns hem entès. Potser jo no he distingit prou en vostè lo que son idees del seu temps è influencies del medi en que ha viscut sempre, es á dir pecats de la seva època y de la seva escola, y al personalisar mos atachs, he sublevat son amor propi, portantlo á extremar sos procediments. En cambi vostè, imbuhit d'una escola plena de respectes humans, adoradora del fet consumat y del ordre material y que, ademés, professa la teoría de que sols els veys saben alguna cosa, m'ha prés per un criatura sense judici y fins sense educació ni vergonya, y me li he fet antipátich.

 Per primera vegada, don Eudalt trobá que s'identificava ab les idees d'en Montbrió, comensant á assaborir els efectes d'aquell bálsam misteriós ab qu'aquest ungía les ferides per ell mateix obertes ab sa franquesa selvatge, y que tenía la propietat d'acabarli de rendir els cors. Ho demostrá ficsantli dolsament els uys á la cara y aclaríntseli un poch sa embotornada fesomía.

 —Ara, —continuá en Ramon, que no'l perdía de vista, —comenso á pensar que vostè val més del que'm creya y espero qu'ab el temps vostè també rectificará son criteri respecte de mí.

 Mes d'això ja'n parlarèm més llargament un altre día, —continuá, vegent que don Eudalt arribava fins á mitj riure entre'ls pellingos de sa cara marcida.— Ara, anèm al cas, que'l temps es curt.

 No tinch pas de ponderarli, don Eudalt, que la situació de vostè y familia en aquests moments es gravíssima. Per no tornarnos á enfadar, no esbrinèm pas de qui es la culpa; consignèm el fet y fora. El país está en plena revolució, y no hi há avuy més autoritat que la que cada hú's pren y sosté ab son major ò menor prestigi. Á Vall de Pedres está en mans d'un enemich jurat de Serra Bruna, home sense escrúpols ni conciencia, y aquest ha concitat el poble contra vostè, aquest poble entre'l que vostè no ha sabut sembrarhi ni una llevor de carinyo... Aquesta es la veritat, don Eudalt, si val á dirho, perque fins els pochs elements qu'estan disposats á ajudarlos, es sols per la cara d'aquestes bones senyores y tal volta per instint de propia defensa.

 La fesomía del senyor torná á enfosquirse, comensant de nou á sanglotar, y dirigintse vers sa filla gran, que seguía aclofada á sos peus, exclamá:

 —¡Còm vos he perdut, filla meva! ¡Perdonèume si us plau! —Y dirigintse á n'en Ramon, afegí:— Y bé, ¿què tinch de fer ara, pobre de mí?

 —Rendirse á discreció, don Eudalt.

 —¿Rendirme? ¡Deu meu! ¿Y no estich pas prou rendit encara?
 —Rendirse, vull dir abdicar de la seva autoritat; donar poders á la seva familia, si es que ab mí no té prou confiansa; despuyarse de tot residuu d'orgull inútil y d'amor propi fora de lloch.

 —¡Orgull! ¡Amor propi! Li juro qu'ho he ben acabat tot. La idea de qu'aquest orgull y aquest amor propi m'han fet jugar la sòrt de aquestes infelisses dones, únich amor de la meva vida, me rosega'l cor. Obrin com vulguin, sense cuydarse més de mí. Si té algun plan, execútil, però aviat, perque jo pugui veure fora de perill als meus, y ja no demano res més á Deu.

 —Sí que'l tinch el plan, —exclamá en Ramon ab resolució,— però es un plan de quals resultats no'n puch respondre, sinó disposant de la omnímoda confiansa de tots vostès y de plens poders pera obrar, perque pera salvar els interessos personals, potser será precís sacrificar... bona cosa dels interessos materials.

 —¡Sacrifíquiho tot, don Ramon, inclòs jo mateix... però que's salvin aquestes pobretes, á les que tant he fet sufrir!

 Y empresonant ab una abrassada á la seva esposa y filles, qu'atretes per sos accents de compunció s'havían arrupit á son entorn, exclamá:

 —¡Dolors! ¡Filles meves! Es ara, apagada la darrera espurna d'amor propi que'm cremava les entranyes, que comenso á compendre que'l vostre amor es la única aspiració noble y digna qu'he sentit en la meva vida.

 Y en Ramon de Montbrió, de peu, creuat de brassos, observá que tota la familia de Serra Bruna, feta un capdell á ses plantes, podía abrigarse, allò que's diu, ab un davantal.

VII


M
i senyor m'ho acaba d'innovar, —deya en Basi, tot fregantse les mans de goig, dirigintse á n'en Montbrió;— «Don Ramon es ara aquí l'amo; respectèulo y obehíulo en tot, com si fos jo mateix». Aquí'ns té, donchs, al seu comando. Soms pochs, però decidits á tot. Vostè mani, que ningú li replicará un pèl.

 Vejám ara si'n treurèm l'entech, —continuava, no poguent ocultar la seva satisfacció,— que li asseguro que m'han fet posar cabells blanchs. Basi aquí, Basi allí, sempre en Basi per tot y en Basi no podía fer res de profit. Mi senyor espatarrat y sense esma per res, no fent ni deixant fer, qu'es lo pitjor; mi senyora sempre malicosa y feta una esponja, y encara sòrt de la Montserrat, que té un esperit com un brau y un cor que no l'acaba may, mes una senyoreta... ja se sab, ¿què pot fer? Jo prou el tenía'l meu plan, però...
 —Vejámlo, donchs, el vostre plan, —feu breument en Ramon.

 —Es molt senzill: això sí, s'ha de pegar falconada á la bossa de mi senyor, perque... ja se sab que no's fa pas xacolata sense cacau, y quan convé... Donchs, vegi lo que hi há que fer. La gallardía del Cerdá consisteix en que disposa de més de quaranta homes armats, á quins paga (de la bossa del comú ¡eu!) dues pessetes diaries; donchs fem córrer la veu de qu'aquí se'n donan tres, y abans de dos díes ne tindrèm més que no'n voldrèm, y... allavors, ja me'n encarrego jo de posarli les peres á quarto á n'aquell brètol...

 —¡Ay, amich Basi, que n'aneu de lluny de osques! —feu en Montbrió, interrompentlo.— Ja li vull pegar la falconada á la bossa de mi senyor, que diheu vos, mes no pera comprar homes á tres pessetes. Hem de picar més fondo y tractar de curar la llaga en lloch d'enverinarla. Jo no tinch pas de defensar als terralloners, encara que'ls crech més enzes que criminals, ni menos al Cerdá, al que tinch en el mateix concepte que vos; però no s'está pas Serra Bruna tan net de culpes y pecats, que poguem gastar gayres gallardíes. Á n'això hem d'anar: á que la causa de Serra Bruna sigui la del dret y la justicia, no planyent sacrificis pera lograrho, y veurèu com expontáneament se desllindan els camps; allavors sí que podrèu dir que son enemichs tots els que tingueu al davant y tractarlos com á tals.

 —Sí, prou... —feu, tot gratantse'l cap, en Basi, que no comprengué pas bé lo qu'en Montbrió li deya;— ja ho entench, però míri que'l Cerdá es un mal sorge... y per aquest camí, quan hi arribarèm... potser será tart.

 —¿Será tart? —respostá l'altre cloguent la conversa.— Potser sí, si perdèm el temps. Lo que convé es parlar menos y obrar més. ¡Apa, mans á l'obra!

VIII


D
e la primera feyna se'n encarregaren les dones. Les minyones y masoveres més animoses surtiren del más, unes cap á llevant altres cap á ponent, parlaren ab les avansades y escamparen la nova de que'l senyor de Serra Bruna convidava á tots els homes del poble á una reunió á la llissa del más, ahont s'hi trobaría don Ramon de Montbrió.

 El cas era grave y de moment ningú's decidía, perque quan ne fou sabedor el Cerdá's posá fet un foll, trasmetent l'avís de que faría foch contra qui s'atansés al más.

 Però'l corch treballava ja en les files dels amotinats, perque'l nom d'en Montbrió era garantía de pan y de serietat, y més ara, aumentat son prestigi per l'acte portat á cap poques hores abans, burlantse del Cerdá á les barbes dels seus sayons.

 Per fí, alguns més coratjosos, escorrentse mitj d'amagat, comensaren á entrar en la llissa. Son exemple animá á alguns altres, que ja ho feren més descobertament, y com el Cerdá, ab tots sos esbufechs, no s'atrevís á cumplir la amenassa de fer foch, de mica en mica s'hi anaren aplegant, de primer molts dels que, á falta d'armes, recordant l'adagi que diu «en temps de belluga campi qui puga», anavan provehits de sach y cordes, y després altres y altres, fins els armats, alguns d'ells á sòu del Cerdá.

 Aquest treya foch pels caixals. Si'ls deixava fer, el resultat sería que, persuadits per en Montbrió, no sols aumentarían considerablement la defensa de la masía, sinó que fins posarían en verdader perill la seva autoritat.

 «Á atrevit, atrevit y mitj», se digué, resolentse á jugar el tot pel tot.—¡Á dintre tothom! —cridá á n'els seus.— Hem de desfer aquest marro, anch que sigui á escopetades.

 Mitj plena la llissa de gent, vegeren arribar al Cerdá, acompanyat dels seus voluntaris, inclòs la secció uniformada dels de Vall-llosell, al comando del Sastret, que de nou havía solicitat d'aquella Junta Revolucionaria, com á gent de més confiansa.

 En Montbrió fou aconsellat de barralshi la porta, però s'hi negá en rodó. Ni tan sols la entrada de la casa permeté tancar. Això sí: feu reforsar la guarda de la escala y apostar alguna gent prop de la miranda, ab ordres rigoroses de que ningú's fes visible ni dongués senyals de vida sense les seves expresses ordres. De tot aquest rem ne quedá encarregat en Basi.

 Ab això, ja entrava'l Cerdá ab gran gallardía, rodejat de la plana major de la Junta Revolucionaria.

 La situació's feya imponent y tothom estava ab l'ánima en un fil, fites les mirades en els dos capitossos, l'un vert de coratge y l'altre, en Montbrió, passejantse reposadament y ab les mans á les butxaques per davant de la porta.

 Formada la gent ò, mellor dit, arrenglerada al mitj de la llissa, la esquadra de Vall-llosell, tan prop de la porta com fou possible, el Cerdá, després de dirigir furioses mirades á dreta y esquerra y d'escupir repetidament la bilis que li pujava á la boca, se dirigí ab descaro á n'en Montbrió, preguntant ab veu rogallosa:

 —¿Ahont es l'amo d'aquesta casa?

 —Som jo l'amo, —feu l'altre, deixant de passejar y plantántseli tranquilament al davant.— ¿Què us ofereix, mestre?

 —¡Responèu ab més respecte! —cridá'l Cerdá tractant d'imposarse.— Es el Presidente de la Junta Revolucionaria qui us parla.

 —Está molt bé, per servirlo, però no hi tinch res que veure jo ab aquest senyor; no m'ha tet may cap favor ni me'n deu cap. Me pregunteu per l'amo y us dich que som jo.

 —¿Vos, l'amo? Vos, un foraster vingut de qui sab ahont. ¿Y ab quín dret vos atreviu á dirvos l'amo de Serra Bruna?

 —Ab el mateix dret que vos us tituleu Presidente de la Junta Revolucionaria de Vall de Pedres.

 La surtida d'en Montbrió, cridant tant com ell, desconcertá un moment al Cerdá, qu'acabá de desapacientarse.

 —¡Ja n'hi há prou de comedia! —digué variant de tò.— Vull saber quí ha convocat al poble, ab quín dret y á quín obgecte.

 —Jo l'he convocat, —feu l'altre seguintli sempre'l tò,— ab el dret que té tothom de mirar per sos interessos com bé li plagui y al obgcete de tractar els assumptos pendents entre'l poble y Serra Bruna.

 ¡Donchs, sabrèu qu'aquí no hi há més que la Junta Revolucionaria pera tractar dels assumptos del poble; qu'aquesta reunió es clandestina, subversiva, ilegal y reaccionaria y queda desde ara disolta; que lo que s'hagi de tractar ho tractará la Junta, un cop allotjada la gent, y no aquí, sinó á dalt, ab l'amo veritable, y no ab un farsant que no es ningú!

 Feu posat d'avansar, mes el jove se li quadrá al davant, cridantli ab veu ferma:

 —¡Alto! —Y fitantlo valentment á la cara, continuá:— Mestre, sembla que teniu ganes de acabarme la paciencia y ho lograrèu; ja aquest mati vos he topat al camí ral y m'heu assaltat com un lladre y m'heu fet foch, de qual delicte me'n respondrèu al seu día. ¡Basta de comedia! també dich jo. ¿Quí sou vos pera cohibir la llibertat d'un ciutadá honrat, que tranzita llibèrrimament per la vía pública, ni menos pera assaltarli'l domicili sense auto judicial? Avuy qu'als raigs explendents de la llibertat han caygut les cadenes de la esclavitut sota'ls peus del poble, fart de sufrir les vexacions dels tirans; avuy que s'han proclamat tots els drets del home, fins els inalienables, illegislables, indiscutibles è interminables; avuy que la democracia resplandeix com un sol, que la igualtat nivella totes les gerarquíes y que la fraternitat estreny en un sol llas á tots els ciutadans, es avuy que veniu, en virtut d'uns poders que ningú vos ha dat, á ressucitar l'absolutisme, proclamantvos rey, qu'es igual que dir tirá assedegat de sanch y or, á pertorbar la tranquilitat del comú, á explotar la bossa del contribuyent y, lo qu'es pitjor, á atacar la llibertat dels ciutadans y á comprometre les conquistes de la gloriosa revolució, que d'una manera tan admirable...

 Proba de qu'en Montbrió conservava tota la serenitat, era la humorada de voler desmontar al seu adversari tirantli pels nassos tot una parrafada d'oratoria de club, justament de la mateixa qu'hores abans ne feya sarcástica burla.

 Lo cert es que'l Cerdá perdía terreno als uys dels seus y aquest convenciment li feu sentir la necessitat d'acabar aquella escena, tapant de qualsevol modo la boca del jove. Vegentse molt superior en forsa material, tractá d'imposarse, interrompentlo de mala manera.

 —¡Cálla, malehit burgès de terra baixa, rellotge de sagristía; mellor farías de cuydarte del teu patrimoni, si te'n queda, hereu escampa, que no ficarte en lo que no't pertoca! ¡Vés á veure si'n queda cap dels moltons que tondía el teu oncle! ¿Que't creus que no sabem lo que cercas per aquí, rondayre de bons partits? Tu fas com els gats al Febrer...

 Y aquí buydá una frase bestialment crua, perfilada ab tot el relleu de sa oratoria estrafalaria.

 Si ab això's proposava distraure al enginyer de son obgectiu, fentlo surtir de tino y precipitar el conflicte reventantho tot, no hi há dubte qu'ho lográ, perque de sobte se'l vegé venir vert y avansarse vers el provocador ab els punys closos y tremolosos els llavis.

 Allavors se produhí una escena curta, original y estranya, que'ls presents contemplaren esborronats y sense atrevirse ni á respirar. Els dos enemichs, encarats com dos mastins gelosos, devorantse ab llambregades plenes de odi, s'increpavan á mitja veu, lo que donava á la disputa un carácter més violent encara.

 —Tu callarás, —brunzía en Ramon,— miserable desertor de galeres, escanya—pobres arrastrat.

 —¡Guíta... guíta...! —bufava l'altre, cargolantli frases impossibles d'escriure, d'aquelles que sols se troban en els diccionaris dels bordells y presiris.

 —Badall del infern, potulás, fill de ningú... —tornava aquell;— vomita fins ta llengua d'escorpí pera fástich dels gossos, malvat penjoy de forca.

 —¡Guíta... guíta...! —repetía'l digne president, guanyantlo encara per la virulencia dels calificatius qu'eixían de sa boca, sechs y crusos com imprecacions de condemnat, ab la visible diabòlica idea de portarlo al darrer extrem y tenir peu pera desfersen.

 Exasperat aquest y avergonyit de vèures compromès en tan bestial contenda, se llensá en avant, agafant pel canó la tercerola que'l Cerdá tractava d'encararli.

 —¡Aquesta es la meva! —cridà aquest ab rabia, y mentres alsava la grapa dreta per sobre el muscle del seu enemich, braholá ab veu de comando:— ¡Voluntaris, á mí! ¡Aquest home es près: lliguèulo!
 Fou obra d'un instant. El bras dret del enginyer giravoltá ab moviment rápit, son puny clos descrigué una curva horitzontal á tay de boxér y aná á esclatar á les barres del president, que ressonaren ab un feréstech claqueig, tal com un cop de mall que caygués damunt d'un sach replè de grava. L'infelís aixamplá'ls cólzers, ab moviment de garra—tibat, y sense dir ¡ay! caygué com un plom.

 Se produhí una sensació tan intensa com indescriptible. Amichs y enemichs quedaren esgarrifats davant d'un fet que per forsa havía de senyalar la general conflagració. El mateix Ramon degué compendre lo crítich de la seva situació, precipitada per sa propia falta de corretja, y sense més reflexions, que no hi cabían en tal moment, se disposá á ferhi cara ab tota l'ardidesa de son temperament fogós. Se trobava en un d'aquells moments únichs, segons Napoleon, en cada conflicte, que decideix l'èxit en favor de qui sab aprofitarlo, com si diguessim el capillum fortunæ dels llatins, que decanta á n'aquesta coqueta vers l'audax qu'ha sabut cullirlo al vol y s'hi llensá com un boig.

 Donchs al espetech d'aquella bestial punyada que al Cerdá li desfeu la cara, fentlo caure en basca, hi respongué un grunyit sort y terrible, com de fera, trepitjada, corejat per un criquejar de fusells que s'engallavan, però'l valent jove no s'encongí, sinó qu'encarantse ab les files, empunyant la tercerola qu'aquell li havía deixat als dits y ab la dreta encara nervosament reclosa á tay de gladiador enfurismat, els hi presentá'l pit exclamant:

 —¡Aquí'l teniu, patuleyos de Vall de Pedres, el vostre capitá! ¡Vegèulo de morros per terra, besant la pols que jo trepitjava! Jo vos l'he bofetejat per brètol y brut de boca; l'he bofetejat y escupit com bofetejaré y escupiré al primer de vosaltres que s'atreveixi á repetir ses paraulades. ¡Foch á mí, bretulalla miserable; tirèume, però tirèu dret, si es qu'hi lluqueu encara, culs de taberna, enllepolits del vici, que sinó, aquí hi há pit de sobres pera fervos dragar les bales que á preu de vi vos ha venut el potulás que vos comanda!...

 Ni's pot escriure lo qu'en son foll exaltament els deya en Ramon als capitossos del poble, increpantlos ab una tenacitat qu'esborronava als propis amichs, burjantlos de mil maneres, igual que'l domador á les feres engabiades.

 —¿Quí, quí de vosaltres, —tornava,— s'atreveix á surtir fiador d'aquest malparlat que vomita per terra la fel y'l ví de les seves entranyes? ¡Es vostre quefe; es el qu'heu dut á coll-y-bè com uns ximples, perque us tirava'ls rosegons de la seva taula...!

 Y atansantshi més, á mida qu'ells reculavan, vensuts, esdernegats y aglanats per aquell torrent desbordat d'improperis, per aquell devassall d'audacia y pel no sé qué de terriblement sugestionador que tenían sa veu, son accionat y ses mirades llampegantes, comensá á reptarlos personalment, un á un, anomenantlos per llurs noms, fitantlos als uys, frech á frech, fins á espurnejalshi les cares ab sa bilis encesa, apagántloshi successivament les gallardíes, com les flames dels ciris del altar s'apagan una á una al buf del sagristá.

 Y ningú piulava, igual que si se'ls haguessin paralisat les llengues y glassat les mans sobre les armes qu'empunyavan.

 Sols el Sastret que, potser per rahó del uniforme que vestía, se cregué obligat á intervenir com á autoritat superior, s'avansá no ab posat de desafío sinó ab ayre d'agent de l'Autoritat que vol cumplir ab son dever ò, mellor, á tay de soci de club, ab veu y vot, que surt en defensa del reglament trepitjat, y alsant la espasa cridá:

 —¡Companys: això es un delicte de lesa autoridad y jo'n protesto en nom del país...!

 —Vostè, senyor oficial, —exclamá en Montbrió regirantshi y cambiant de registre, ab aquella ductilitat maravellosa que'l feya amo de totes les situacions.— ¿Vosté voldría tacar els seus galons defensant á un escapat de presiri, á un brètol com aquest? ¡No! Això no es possible. Vostè, com á militar, es el defensor nato del honor y de la justicia! Ab vostè'ns entendrèm desseguida: èntri.

 Y, prenentlo rápidament: pel bras, se l'emmená cap á dintre, deixiantse ell conduhir, de segur encantat de vèures tractat ab tanta cortesía.

 Seguidament torná á aparéixer en Montbrió fet un argent viu y, mentres feya introduhir també al pobre Cerdá, estabornit encara y glopejant sanch, cridá al sargento del piquet:

 —Sargento: prèngui dos números y èntri.

 Aquest obehí, ni més ni menos que si'l manés son quefe natural. Al replá de la escala, mitj de grat mitj per forsa, se'ls feu deixar les armes en un recó.

 —Dos números més, —cridava de nou als del piquet, ja sense cap superior.

 Obehiren els dos de cap de fila, y aixís de dos en dos y mansament anaren entrant y depositant les armes sense cap dificultat ahont veyan apilades les dels seus companys.

 Els capitossos que, sustrets un moment á la influencia hipnotisadora d'en Montbrió, tornavan á grunyir, com tractant de revifar l'esperit dels seus, quedaren per virtut d'aquesta rápida maniobra més confósos y aixafats. Comensaren á xiuxiuejar entre ells y, fos per temor, per vergonya ò per previsió, se dirigiren al portal y desaparegueren sense donar cap ordre y seguits d'alguns, pochs, dels seus.
 Estudiant lo que se'n diu psicología de les multituts, pot notarse la semblansa que hi há entre l'acció de les corrents passionals oposades reflectantse sobre un aplech d'individualitats y la de les corrents atmosfèriques esgrafiant ses lluytes sobre la superticie del mar.

 En el cas present, ab sols observar aquell atapahit conjunt de fesomíes anheloses y corpreses, podían apreciarse les diverses facies de la lluyta trascendental entaulada entre les dues corrents que's disputavan el predomini sobre aquell petit mar de passions, fins á cert punt inconcients. La bofetada mascle ab que l'enginyer clogué la disputa, fou el período álgit del procés psicològich. L'audacia del un nivellava l'excés de forses del altre; les dues potencies se contrabalansavan. Un moment de vacilació ò de feblesa per part d'en Montbrió, y sa influencia hauría sigut retuda ab conseqüencies difícils d'apreciar. Ara, sa bona estrella ò la fè en sí mateix l'havía salvat. La tasca més perillosa quedava feta. La fera, si no rendida encara, estava dominada.

IX


L
ograt el propi domini, en Montbrió torná á esser el mateix d'abans. Una mescla estranya de febrosa activitat y de calma freda, un humorista empeltat de filosoph, ab una verba irònica y penetrant, ab deixos de fonda amargor y esclats de franquesa selvatja, ben apropòsit pera dirigirse á n'aquella caterva d'amotinats que, esborronats per lo que acabavan de veure y sentir, l'envoltavan encara ab les armes als dits.

 —¡Al cap soms, valldepedrenchs! —els cridava ardidament,— y á veure si m'espliqueu què hi cercavau á Serra Bruna, com no fos fer para—esqueneta al nou amo que us heu triat, pel gust de tenirne sempre un que us bati les costelles. Sembla que us prometía la grilla y ben cert que vosaltres poch qu'hi feyau escarafalls, pensant que, com estem en temps de llibertat, se pot robar sense perill d'anar á presiri. ¡Infelisos! ¿Què us heu pensat? La impunitat, si n'hi há, que no es pas sempre, avuy com en tot temps es sols pels grossos, pas per vosaltres que, mentres no poseu seny, sempre vos tocará'l rebre. ¿Que us heu cregut qu'ha de durar sempre aquest desgovern, que permet qu'un miserable escribantot de poble's fassi rey, montant una moixiganga de junta y armant á costes del vehinat algunes dotzenes de desanimats pera que li ajudin á ferse'ls seus? Bona ò dolenta, tornará la lley á imperar. De bon grat ò per forsa, l'ordre s'imposará, tal volta en profit dels mateixos capitossos que avuy empenyell y s'aprofitan del desordre, y vosaltres ¡infelissos! pagarèu la pena dels que us han engalipat pera que'ls hi traguesseu les mellors castanyes del foch.

 Me direu que quí tenía obigació d'ampararvos vos havía abandonat y fins s'havía constituhit en vostre enemich. Això ho he deplorat jo abans d'ara y això mateix ha amargat la vida al bon Rector, que us estima més del que mereixeu. Però vosaltres, qu'heu tingut memoria pels agravis del senyor d'aquesta casa, no n'heu tinguda pera recordar les vegades que d'aquí n'heu tret beneficis en les supremes necessitats; vosaltres, qu'heu sabut trucar á la porta de la Rectoría per les vostres conveniencies, n'heu fugit quan d'allá'n surtía la veu de Deu, qu'es la de la justicia y la honradesa; vosaltres, qu'en temps de pestes y secades heu corregut á implorar la misericordia Divina, heu renegat del Cel quan heu pensat tenir la forsa á les mans.

 ¡Infelissos! Igual que'ls peixos heu saltat de la paella pera caure á les brases. Renegant de un amo que us empobría ab una má y ab l'altra us donava almoyna, vos heu entregat á un altre amo que us roba ab totes dues, que us diu que no hi há Deu ni lley pera que no us talayeu de les qu'ell vos imposa, que us parla de llibertat pera que no vegeu el dogal que us cenyeix al coll.

 Y vosaltres el seguiu á uys cluchs á n'aquest home, que no creu en el vostre Deu y que ni tan sols porta la vostra sanch á les venes. Y vosaltres, que mil voltes heu malehit al govern que us lleva'ls fills pera durlos á guerrejar contra quí no us ha fet cap mal, vos heu fet soldats de sòu, abandonant les vostres dones y fills á la miseria y'ls vostres camps á les males herves. Y ell vos ha fet tastar la gandulería, á vosaltres, fills del treball, vos ha imbuhit instints de rampinya, que vostres passts no havían may conegut, y us ha conduhit fins á les portes del crim, tot diguentvos qu'era això un acte de justicia. Igual que'ls cans, li cassavau les llebres á cambi dels òssos que us tirava.

 ¡Ja l'heu vist ara mateix al vostre quefe, caygut á les plantes de qui no té més forses qu'una conciencia honrada y la virtut de parlar clar y catalá, pesi á qui pesi! Mes, entenèuho bé, jo l'he castigat á n'aquest brètol per mon compte y rahó, per lo que m'ha faltat á mi y á n'aquesta casa, ahont tantes vegades hi havía mort la gana y deixat la mengía de la miseria, nó per lo que us hagi faltat á vosaltres, que d'això no me'n havía pas comissionat ningú, ademés de que tampoch es tota seva la culpa, perque ben sabut es que mentres hi hagi ases no mancará quí s'estalvihi d'anar á peu.

 Donchs ara us diré perque us he cridat, y us ho diré ben clar y ben alt perque'm sentiu tots. Vos he cridat pera dirvos: ¡malvats y lladres!, y us ho dich jo, que no m'he mossegat la llengua pera defensarvos quan vos creya honrats, y us ho dich á la cara, sol y desarmat, contra la boca de vostres fusells; si algun de vosaltres gosa ferme tornes, que surti.

 Ja n'estava ben guardat en Montbrió. Aquella massa de gent senzilla, més esgarriada que perversa, fascinada y corpresa de primer per aquell bras de ferro y aquell temperament atrevit qu'en un sol moment y pel sol esfors de sa persona havía esmicolat la potencia que tenía á tot el poble sota'l peu, esllomits y esdernegats pel xáfech de veritats incontestables que'ls hi tirá damunt ab aquell parlament que tan bé desentranyava un á un els sentiments dels seus cors, se trobavan igual que'ls primers pobladors del Paradís quan Deu els preguntava qu'es lo qu'havían fet del depòsit d'ignocencia que'ls havía confiat y, com ells, ajupían els caps de vergonya davant del dit inexorable que'ls hi posava al descubert les interiors miseries.

 La conciencia havía ressucitat; la bestia humana era ben atuhida y podía en Montbrió reptarla y burxarla impunement.

 Confosos y avergonyits, formats en grupos, silenciosos uns, altres sentats sobre les carretes, trulls, sòchs y altres mil obgectes de que estava ple'l cubert y sembrada la llissa, semblava que no sabían què ferse de les escopetes, retacos y altres eynes que'ls ballavan pels dits. Tots estavan seriosos y capficats y alguns fins semblava anessin á espurnejalshi'ls uys.

 Era'l moment oportú pera entrar en la darrera facies del problema que l'enginyer s'havía plantejat. Ja'ls tenía despuyats de la roba de disfressa; era ja temps de tornárloshi la de persona honrada.

 En Llissás hi ajudá, intervenint com á advocat del poble.

 —Ja veurá, don Ramon, —deya, á la seva manera,— s'ha de dir tot lo que hi há. Aquí'ls pillos y criminals cregui que son ben pochs, y si tant m'apura li diré que, llevat del Cerdá, que de temps es l'esca del pecat del poble, els demés...

 —Els demés s'hi feyan sopes, —afegí en Ramon, endolcint ab una mitja rialla la duresa de la interrupció.— Per lo demés, —continuá,— ja ho reconech aixís, y per això no'ls dono tota la culpa. Ja sé jo qui'n té bona part, si no tanta com el Cerdá. Ja sabeu vosaltres á quí'm refereixo, perque no es pas cap secret per ningú les topades qu'ab don Eudalt he tingut, ab motiu de les coses del poble. Avuy aquell, allissonat per la experiencia, ha comprès que no anava bé y está disposat á reparar els mancaments en que pugui haver caygut. Ara falta saber si'l poble de Vall de Pedres está disposat á escoltar la veu de la rahó y de la justicia.

 Aquells senzills pagesos alsaren les oreyes, igual que'l noy agobiat per la reprensió del mestre, al sentir les primeres paraules que li profetisan el perdó, mitjansant la esmena.

 —¡Vehins de Vall de Pedres, escoltèume! —cridá en Montbrió, aprofitant tan bones disposicions;— aquí sou la majoría dels habitants del poble; donchs ara es hora bona pera que deliberèu sobre lo que us convé. Ficsèuse bé en que qui us parla no es fill del poble, si bé us ha donat més probes d'apreci, tal volta, que altres qu'aquí son nascuts; que tampoch té aquí interessos que puguin anarne més bé ni més malament, per lo que feu ò deixeu de fer. Tampoch aspiro á esser vostre batlle, ni vostre jutge, ni tan sols president de vostra Junta Revolucionaria: es á dir qu'entre vosaltres y jo el pá es ben partit. Però en aquests moments jo porto la representació de don Eudalt de Serra Bruna y es en son nom que us he convocat, ab plens poders que tinch pera fervos proposicions de pau y concordia. ¿Voleu, donchs, escoltar lo que us diré?

 —¡Sí, sí! —contestaren tots á una.

 —Está bé; mes abans es precís que'm doneu una proba de la vostra confiansa. Fins ara jo us he parlat y us he reptat, sol y sense armes, á vosaltres, armats casi tots fins á les dents. Ab això us he probat que no us temía; però ara exigeixo que desaparescan aquestes eynes, que tan poch hi escauen en vostres mans. ¡Llensèules!

 Les armes foren apilades en un recó; de primer les visibles, seguidament comensaren alguns á desembutxacar pistoles, punyals, ganivets de tota mena, formant un tan fastigós pilot de porquería, que al mateix Montbrió'l feu esgarrifar, exclamant:

 —¡Ah, traydors! ¡Si'n portavau de verí amagat!

 Després d'això, com si s'haguessin tret un pes de la conciencia, se prepararen alegrement á escoltar la paraula d'en Montbrió.

 Allavors comensá á desenrotllárloshi un verdader punt doctrinal. Els hi esplicá qu'algun temps la terra catalana's governava per ella mateixa, ab lleys propies, que per causa que fóra llarch esplicar y per la desunió de sos propis fills, vingué á menos, cayguent en mans de gent que de la governació'n fan un modo de viure; qu'aquests tenen interés en mantenir y enfondir la desunió, pera aixís acabar d'atuhir l'esperit de la terra y sérloshi més facil viure sobre'l país.

 D'aquest rahonament, fet ab frase crua y despuyada de fuyaraca, ne tragué la conclusió de que res de bò podían esperar de fora.

 —Si vosaltres mateixos no us podeu valer, no us valdrá pas ningú. D'aquesta revoluciò, que tot ho fa anar en renou, no n'esperèu res, ben res, pel vostre profit. Es sols una xarbotada d'aygua bruta, surtida del viot ahont xipollejan nostres polítichs. Son les baralles de llops ab llops, que no's farán gayre mal ni cap bé al país, qu'es quí pagará á la fi'ls plats trencats.

 L'únich bé que podeu trauren, —continuá—, es aprofitarvos d'aquesta anarquía pera unirvos ben fort tots els vehins del poble. Uníuvos tots, propietaris y masovers, menestrals, y terralloners. Tots els que viviu sobre una mateixa gleva, tots teniu una comunitat d'interessos que defensar; no permetèu que passi á mans, de segons quí, aquesta Junta Revolucionaria ò lo que sigui, que'l nom poch té que veure, sinó que deveu aprofitarla, ja qu'avuy es la única autoritat que hi há, mes formèula vosaltres mateixos, no hi fiquèu ningú que no tingui res per perdre, mal no sigui més que la vergonya, y designèuse vosaltres el president, no consentint que sigui aquest que's nombri á sí mateix. No les deixèu tampoch aquestes armes (de les llargues parlo, que tota aquesta altra porquería anirá al femer), però empunyèules, ab cor honrat y no pera fer foch contra vosaltres mateixos ni per mor del sòu, sinó per l'interès del comú, que quí sab si us fará prou menester. La unió no us fará may nosa peti com peti aquest daltabaix, perque si no son prou forts pera repelir les imposicions de fora, sempre ho sereu pera fervos respectar.

 Ben preparats ab aquests rahonaments, que anavan assahonats ab observacions y reflexions de bon sentit, entrá de ple en l'obgecte de la convocatoria. Els esplicá que don Eudalt, qu'havía obrat sempre per un mal entès punt d'honra, cansat de guerra havía obert els uys á la rahó y escoltat els consells de tota la familia y dels que li volían bé. Que l'havía revestit á n'ell de plens poders pera proposar un arreglo, qu'acte seguit els llegí en mitj d'un silenci sepulcral, y qu'en resum venía á dir:

 —Cal reconèixer que hi há faltes graves y leves de part y altra y que'ls agravis y'ls perjudicis son mútuus. Partint d'aquesta suposició, s'imposa l'oblit de tot lo esdevingut en aquests darrers temps: qui's cregui ofès que perdoni á truco d'esser ell també perdonat. Pera donar l'exemple de concordia, don Eudalt no sols perdona'ls agravis personals y materials, sinó que renuncia, pera sí y pera tots els seus, els drets guanyats per virtut d'aquella sentencia de trista recordansa.

 Una forta remor de satisfacció extremí les files d'aquella atapahida massa. L'altre continuá:

 —En aquesta renuncia á favor del poble, s'hi compren no sols els drets de senyoríu, als que don Eudalt reconeix que sols hi tenía un dret molt dubtós, ò casi prescrit, sinó que també'ls drets de gallorsa, que may el poble li havía disputat. Tot ho cedeix don Eudalt, en compensació dels perjudicis qu'aquest ha rebut de ell.

 Aquí la satisfacció ja esclatá en entusiastes crits de joya.

 —En cambi'l poble, —continuá l'orador, forsant la veu, pera dominar la situació;— en cambi'l poble ò, mellor dit, els vehins, ja que's tracta d'un dret individual, deurán cedir, en benefici del comú, el dret de rompuda, aquest dret tan mal entés y tan perniciós, que á la llarga acabaría ab la riquesa del empriu. ¿Vos está bé?

 —¡Sí, sí! —clamaren tots á una.
 —Encara una altra condició imposa'l senyor, que també l'acceptarèu, perque en bona fè us dich qu'es en favor vostre. L'empriu, com á riquesa del poble, será administrat per una Junta de representants, per parts iguals, dels propietaris, masovers, terralloners, y menestrals, ab el Batlle per president y'l Rector per conseller. Cada vehí no podrá tirar al empriu més cabal del qu'al hivern pot mantenir en son terme. Les gallorses, contractades á bon preu, donarán un bon rendiment, que s'empleará de primer en rescabalar als que varen surtir més esgarrapats de la feta de Sant Antoni, com també á les pobres víctimes de les vostres darreres malifetes; després servirá pera llevar les cargues del poble.

 La idea era ben exposada y lo práctich, racional y just de la mateixa, entusiasmá als vehins, que comensaren á tirar les barretines enlayre, cridant:

 —¡Vísca don Ramon!

 El glas estava fós del tot; aquells sublevats, malmenats y surruts, s'havían convertit de nou, per virtut del alè de casa, llensat per en Ramon, en pacífichs pagesos, bonatxassos y riolers com criatures. Tot eran acudits de bona lley, que demostravan la satisfacció íntima que brollava de llurs cors senzills. Els defensors de la casa, desades les armes, ja feya estona qu'eran en mitj de llurs convehins. El mateix Basi havía ja encaixat ab tots sos enemichs més significats y's complavía en donar y rebre probes d'oblit y bona amistat.

 ¡Á què entretenirse més en detallar un acte que, havent revestit tots els preparatius d'una tragedia, acabava definintse dintre les formes d'un idili campestre! Basti dir que, havent algú demanat per la familia Serra Bruna, aquesta aparegué, essent fortament aclamada. Don Eudalt, ab sa figura espellofida y vinguda á menos, impressioná als espectadors, qu'esclataren seguidament en crits d'entusiasme al veure qu'arrencantse, aquell, de la butxaca'l famós patracol, el llensá á sos peus fet á miques. Les senyores, no cal dir si foren ben rebudes. Les senyoretes, qu'ab son tracte falaguer havían desarmat ja del tot al Sastret y la seva cobla de guerrers, ab major gust encara feren el cumpliment als valldepedrenchs, servintlos per ses mans y abundosament tota mena de recaptes. Solzament els midaren el ví. En fí, que tot aná com una seda, tal com se sòl quan, havent la bruixa posat en renou una societat de persones, que de fet no son nascudes pera'l mal, de sobte per un voler de Deu els cau la vena dels uys. Tot lo qu'abans era mala voluntat, se torná bondat de sentiments, y uns y altres, s'esforsaren en demostrarho fins al excés.

 La clausura d'aquella mena de festa de desagravis, tocava á n'en Montbrió, qui's disposá á pronunciar les darreres paraules de comiat.

 —Ja estem entesos, eh? —els digué.— Diumenge, després del ofici, tots á la plassa, pera nombrar la nova Junta Revolucionaria, qu'ha de cuydar dels vostres interessos. Jo ja he acabat la feyna, perque us repeteixo qu'en les vostres coses, quants menos forasters hi voldrèu mellor.

 De l'altra Junta no us ne recordèu més. Al Cerdá li he donat á escullir entre anar á Vall-llosell de bon grat ò anarhi per forsa. De bon grat li acompanyará la seva guardia del Sastret, y si per forsa, li portaré jo mateix, anch que sigui á rossegues. Y encara li he fet prometre no posar més els peus á Vall de Pedres, y del cumpliment d'aquesta sentencia es de la única feyna que m'encarrego, si no hi há altre que la fassi.

 —¡Nó, nó! ¡Ja'ns n'encarregarèm nosaltres! —cridaren moltes veus.

 —Ja pot estar content si no se li demanan altres comptes de ses malifetes, —continuá'l jove.

 Vosaltres ¡units sempre! ¡Aprofitèuvos del desgovern d'avuy, pera cuydarvos ab llibertat de vostres coses! ¡Armèuse en sometent, ab bons cabos d'aquells d'estar per casa, que no mosseguin ni xuclin! ¡Fèuse forts, no pera molestar á ningú, sinó pera esser respectats! De aquesta manera, si això dura, mellor per vosaltres, que serèu amos á casa vostra, y si un día's restableix el govern que, com vos deya, me penso que no será pas mellor que'l passat, serèu tant més ben considerats com mellor vos haurèu sabut entendre; si us troban ab plets y barayes, ab major motiu vindrá'l foraster á fervos la lley y... ja sabeu el qüento del plet de l'avellana: una esclofolla á cada un y el grá per l'advocat.

 Demá á treballar, ganduls, que ja fa masses díes que teniu els jornals al cos y us anyoran els camps y les assoleyades; ja s'ha acabat la vida de senyor, papanates, que son mellor diner dos rals guanyats ab el treball y la santa pau de Deu, que les dues pessetes que cobravau, pera fer d'estira-cordetes. Y les vostres dones també anyoran la bona geya que portavau ab les suades del treball, després de tants días que les embafeu ab les bravades del vinás de la taberna.

 Y entre crits y esclats de joya, emprengueren tots el camí del poble.

 En Pascal que, com hipnotisat, seguía per tot arreu á n'en Montbrió, sense trèureli la vista de sobre, aprofitá un moment de relatiu silenci pera exclamar, ab aquella ingenuitat que li era propia:

 —Ja m'agradaría de saber ahont se n'apren de manejar l'almosta com vostè sab. M'ha semblat veure al Fort-farell quan d'un cop de puny obría'l creny de la Portella pera passarhi les remades del seu senyor. ¡Repuday! quína bofa més ben aprofitada!

X


D
iu que l'elefant arrabassat del bosch, es terrible als primers temps, però una táctica especial del domador, encaminada á probarli'l domini d'una potencia superior á la seva, combinada ab un tracte assíduu y carinyós, á fí y efecte de ferli lo més dols y agradable possible son captiveri, el portan á la resignació, acabant per trobarshi bé en son nou estat.

 Don Eudalt, opulent per sos cabals y poderós pel retruch del nom que duya, venía á esser com l'elefant de la montanya. Sinó que'l poble comensá á plantarli cara. Més tart vingué l'enginyer ab ses catilinaries, á torbarli la beatífica pau en que vegetava, mostrantli com altre profeta Daniel, estampat á la paret, el terrible Mane, Thecel, Fares, que profetisava sa ruina. Ell se revoltá contra sa planeta, confiant en la poderosa inercia de sa massa respectable. Tot fou inútil: anorreat per la forsa de les circunstancies, capolat pels contratemps y pels desenganys, caygué ab estrèpit de son pedestal y, esvahit del tot son orgull, bon goig de rebre l'ajuda de la mateixa má q'havía menyspreuat.

 Però'ls domadors el cubrían d'atencions y de carinyos, y l'elefant, llassat de tant lluytar y fart dels trenca-caps y angunies que li havían amargat les hores, fentli perdre la testa, no gayre forta ni avesada als contratemps de la vida, s'hi comensava á trobar forsa bé en sa nova situació.

 De bon grat havía legalisat els compromisos contrets en son nom per en Montbrió'l día de la cayguda del Cerdá, fent donació al poble de tots els drets certs y dubtosos que pogués tenir sobre l'empriu de Serra Calma, abans y després de la darrera sentencia, mijansant les condicions estipulades, sense les quals se reservava sa reivindicació. Coadjuvá á la instauració de la nova junta de Govern del poble (que, per consell d'en Montbrió y atenent á les especialíssimes circunstancies perque atravessava'l país, conservá'l nom de Junta Revolucionaria, quedant á la mira de lo qu'esdevingués) y fins accedí, sense repugnancia, á les insinuacions de la seva filla de repartir bona part del bestiar de la darrera cría entre els vehins més mal parats pel desastre de Serra Calma y de condonar les anyades als masovers y parcers perjudicats per les darreres revoltes.

 Encara havía anat més enllá: solemnement prometé aprofitar les vetlles del hivern, pera estudiar y revisar els arrendaments ab tota conciencia y modificarlos en tot allò que fos de lley.

 D'aquesta manera, posat en pau ab sa conciencia y tastant les íntimes satisfaccions que sempre produheix el fer bé, tornava á esser el gurmant de la vida patriarcal, recobrant poch á poch l'aspecte sanitós del bon burgès qu'está bé ab els seus amichs, donantse á sos ignocents entreteniments y tornant á sos passeigs per les galeríes, ab tot l'ayre campetxano y ab tota la mansuetut y bonhomía d'un elefant casulá.

 —¡Som un vensut! —exclamava sovint, com pera justificarse de ses condescendencies; y ho deya ab aquella cara de bon Jan ab entretochs de guineu que li era característica y que deixava suposar qu'en el fons més era un vensut qu'un convensut.

 Les coses havían reprès á Serra Bruna son curs normal, tornant á renáixerla vida y la salut. Donya Dolors, lliure d'angunies, mellorava de día en día, y la Loreto, joganera y enfutimada com abans, semblava no talayarse de qu'era poncella ja á punt d'esclatar. Mossen Isidro tornasa á esser l'animació de la familia: fins havía reanusat ses palestres ab don Eudalt ab motiu dels gossos y dels canaris. Però sa obra sèria era un plan de catequística qu'havía ideat y anava á posar en práctica, ab plena aprobació del senyor Rector y de la familia.

 La qu'havía cambiat poch era la Montserrat. Cert que'l restabliment de la tranquilitat pública y de la salut de la familia, trayentli un gran pes de damunt, l'havían tota retornada, recobrant els colors sanitosos de sa robusta y explèndida naturalesa, mes li havía quedat bona cosa d'aquella grave serenitat adquirida ab tant de temps de lluytar, sobreposantse al decaiment general. Se podía dir qu'havía desaparegut en ella la donzella senzilla y joganera, pera fer plassa á la dona de govern, experta y entenimentada. Ella era la mestressa efectiva de la casa, fent cap á tot ab ordre y previsió, qualitats qu'havía heredat de sa bona mare, però desenrotllantles y perfeccionantles ab son superior talent. Treballava menos que ella en el sentit material de la paraula, però manava més y més á temps, y com no perdía may de vista la feyna y sabía mellor compendre les capacitats individuals del servey, ne treya mellor partit. Aixís succehía sovint que quan donya Dolors li advertía la conveniencia de fer tal ò qual cosa, ella somrient li contestava que ja estava feta.

 Certament qu'hi havía una circunstancia que motivava la concentració d'esperit de la Montserrat y la melancolía dissimulada que li negava l'ánima. Els demés sols tenían un plet en joch y, esbargides les negrors y'ls mals pressagis de dòls y llágrimes, ja podían respirar; mes á n'ella li quedava enclara pera resoldre'l problema de son cor, qu'ara, lliure de altres preocupacions, se li presentava ab més forsa que may. Havía fruhit, es cert, ab les glories del seu amat, qual figura s'havía engrandit als uys de tothom com la d'un hèroe llegendari; però això, tot afegint més llenya al foch que li abrandava'l cor, no havía avansat d'un pás la resolució del seu plet d'amor. Passavan els mesos sens que la redempció general alcansés á sa ánima, que seguía encara als llims del dubte.

 Son pare, expansiu en tot, se mostrava excessivament reservat encara no's tocava un punt que pogués referirse á les relacions personals ab el jove Montbrió. Ab prou pena havía notat la noya que les úniques ombres qu'entelavan la recobrada beatitut de son progenitor, s'originavan de tals converses. Fins sa mare, fos per no torbar de nou aquella beneyta pau tan desitjada, fos per no donarli més pena ja que no li podía dur un remey, ni per víes de consol li parlava de la cosa. Aixís, soleta ab ses penes, sos desitjos y sos somnis, sense més confidenta que la Verge, sa patrona, feya sa vía la Flor de la Montanya, trista y melangiosa per dintre, per fora serena, tranquila y magestuosa com la lluna al flamench.

XI


U
n día don Eudalt se passejava febrosament per la galería, ab les mans á la esquena, però sense xiular, com feya de costum. Donya Dolors se'l mirava, ab aquell resel ab que s'espía al malalt estimat que, en plena convalescencia, dóna signes de recayguda. Per fí, com quí pren una resolució heròyca, el vegé regirarse á mitj volt y, passant á frech de les noyes, enfeynades ab llurs tasques de cusidor, digué ab veu seca:

 —¡Montserrat: arríbat fins al estudi! —ensemps que, sense girarse, emprenía ell la propia direcció.

 Semblava aquella la frase sagramental de les grans resolucions del senyor de Serra Bruna, ja que recordava molt bé la Montserrat qu'un any enrera y en semblants circunstancies pronunciada, havía presagiat la clausura del primer período de les seves ilusions. Com allavors, també ara ses mare y germina li dirigiren fondes mirades d'encoratjament. No calía pas tant, perque'ls temps, que no transcorren may en vá, havían trempat sa ánima en els grans dolors, en les grans sequetats y en els grans exemples.

 Aixís es que, mitj alegrantse de la ocasió que se li presentava pera surtir de dubtes, el seguí ab pás ferm, entrant al estudi quan ja aquell s'asseya á la poltrona y comensava á regirar llibres y tinters, tot carraspejant, sonantse y pipant el cigarro, tal com un home que vol donar més gravetat á una sentada que no sab per ahont comensarla. Pel fí, asseguda la noya al seu costat, comensá:

 —Poch més d'un any fa, filla meva, qu'en aquest mateix lloch varem parlar d'un assumpto que va portarme un gros enfado... enfado que dugué molta cua, perque ajudá á ferme perdre l'enteniment y vingué... tot lo demés. Ara bé... jo no sé còm dirho ni còm agafarho, mes entench que tinch obligació de parlarte del mateix assumpto. Dígam, donchs: ¿has reflexionat sobre lo qu'allavors me vares dir y jo te vaig respondre? ¿De quín parer ets ara?

 —Jo crech, —digué modosament la noya,— que no tinch pas motiu d'haver mudat de pensar. Fins me sembla qu'avuy estem més lligats que may ab... aquell senyor, després de lo succehit.
 —Ja veurás, —feu don Eudalt, un poch picat,— no's pot pas negar que'ns ha fet un bon servey, però, si val á dirho, jo també hi he posat el coll, donant tot lo que se m'ha demanat, perque sápigas, noya, que'l patrimoni de Serra Bruna, ab unes coses y unes altres, ha rebut una llisada que tardará á refersen y... ¡aixís ray! abaixantse un á tot lo que l'altre vol, no n'hi há pas may de plets.

 La Montserrat alsá'ls uys y clavá en son pare una mirada plena de dolorosa sorpresa, en la qu'aquest hi llegí clarament la interrogació: «¿Y ara? ¿Que ja hi tornem?».

 —Nó, nó, —s'apressá á contestarli,— lluny de mí volguerli llevar el mèrit de l'acció ni d'escatimarli'ls regratciaments. Però'm sembla que son dues qüestions molt distintes. Crech que hi há mil maneres de demostrarli nostre agrahiment y fins de pagarli, si convé, el servey que'ns va fer, sense necessitat de recórrer al sacrifici teu en qüestió de tanta trascendencia. Ni ell crech que sigui tan desconsiderat, pera exigir tal pago de son favor. Perque has de saber que, ara més que may, estich convensut de qu'aquest matrimoni no'ns convé y á n'á tu encara menos.

 —¿Y perquè? —respostá la noya ab una veu seca, que dissimulava una mar d'angunies, al compendre que son pare rossegava encara la veya túnica de son egoisme.
 —Perque... —acostántseli y baixant més la veu,— perque dich y torno á dir qu'es un esbojarrat qu'acabará malament; crèuho, filla. Nosaltres li devem molt; ens va treure d'un verdader apuro; però l'egoisme det no'ns ha pas de cegar fins al punt de no regonèixer que lo que va fer es una gatada que podía costarnos ben cara, y á n'ell primer que á ningú. ¡Míra qu'empendre á bofetades á un mala—ánima com el Cerdá, davant dels seus sayons, armats fins á les dents y, de més á més, reptar á n'aquells galifardeus, diéntelshi pillos y lladres á la cara, presentántloshi'l pit nu, demanant que'l foradessin... qu'això no ho fa sinó un boig! Un home aixís, té sempre la vida al encant; el mellor día te les empren contra un regiment de coracers y's fa enastar com un galápat.

 —Á mí'm sembla, —respongué la noya, ab modesta rialleta,— qu'es un boig qu'ha demostrat tenir més fè en la rahó y la justicia qu'altres que's diuen sabis, y si va fer lo que va fer, bé calía, pera engalzar lo qu'havían malmenat els que creuen que á cops de mal! se pot fer entrar el clau per la cabota.

 Don Eudalt se trobá agafat pels dits. Válgali que les circunstancies l'havían ja domesticat: bona cosa, perque en altre temps hauría botat com una pilota al sentir el sinapisme que, com qui no hi toca, li aplicá sa filla. Ara's mossegá els llavis y's limitá á dir:
 —Ja veurás: deixèm aquest punt, en el que ja fa temps me som donat per vensut. Á home rendit no li feu guerra. Aném al cas.

 ¿Que sabs tu en quína situació está ara en Montbrió respecte d'aquest assumpto? Perque he notat en ell una conducta molt anòmala, que'm fa sospitar que pensa ara molt distintament qu'un any enrera. Fins sembla que fuig de tot compromís. El día de la feta, va desaparèixer sense dir oste ni moste y sense volguer tastar ni un bossí. Vaig anarlo á visitar pera regratciarlo personalment y... això sí, l'home tan campetxano y ab aquell humor que sempre sembla que totes li ponen, y quan me creya tornarlo á veure per aquí, un cop enllestida la organisació del poble, tot plegat sento á dir que ja es fora. ¿Què vol dir tot això? Al meu entendre vol dir qu'ho dona tot per llest y jo me n'alegro, perque creume qu'es un noy al que son esperit fantasiós y amich de ficarse en lo que no li importa'l perderá.

 La Montserrat se mogué en son seti y comensá á respondre ab modesta resolució:

 —Donchs jo, papá, crech tot lo contrari de vostè. Si recorda'ls termes de la carta que va llegirme l'any passat, veurá qu'en Ramon está encara dins de la mateixa situació qu'en ella's colocava. Fassis cárrech ara de son carácter excessivament delicat y compendrá facilment perque, fins haventnos prestat un servey tan gran com es salvarnos ab perill de la seva vida, se retirés discretament y s'escusés de posar de nou els peus en aquesta casa, ahont sa petició trobá tan mala acullida.

 —¡Còm el defensas, filla meva! —feu don Eudalt, ab un cert deix d'amarga compassió.

 —¡Sí que'l defenso! —respongué ella animantse;— el defenso perque'm fá pena y vergonya'l comportament qu'aquí's segueix ab aquest jove. Quan temps passat, ab la vivesa propia de son carácter, senyalava les coses per llurs noms, tirantnos en cara defectes y mals procediments qu'havían de conduhirnos á un mal pás, se li deya esbojarrat y poca-solta; quan, cumplertes ses profecíes, ens hem trobat enfangats fins al coll y ell y ningú més qu'ell ens ha allargat la má pera salvarnos y'ns ha salvat jugantshi la vida, ¡se'l paga tractantlo de boig! Ell té'l dò de gents qu'aquí no hem conegut may; quan parla tothom l'escolta y'ls més desencaminats entran en rahó; tothom el beneheix, tothom busca son consell y ell ne té per tots, però d'això, que tant l'honra, nosaltres, tot gaudintnos dels beneficis, ¡ne dihem batxillería y ganes de ficarse en lo que no li importa...!

 —¡No díguis això, filla —exclamá don Eudalt, acobardit per la filípica de la Montserrat.— ¡Tu exageras! Ja t'he dit y repetit que li estich reconegudíssim per lo que per nosaltres ha fet. Això mateix li tinch manifestat personalment; fins li vaig demanar perdons per les paraules ofensives que contra d'ell vaig proferir; li vaig pregar de venir á casa pera ferli més patentes les meves manifestacions, y estich disposat á pagarli sos serveys á qualsevol preu. ¿Què vols més?...

 ¡Si n'eran de fondes les arrels que la mesquinesa tenía clavades dins del cor de don Eudalt! Vensut en tots terrenos, rebregat per totes les circunstancies y per tothom, obligat á cantar la palinodia en tots els tons, quan semblava del tot convertit, surtía encara ab ciris trencats que denotavan ensemps sa curtedat de inteligencia y sa petitesa d'esperit. Sa filla l'escoltava ab verdadera pena quan anava dihent:

 —¿Què vols més? Però, veurás: una cosa son els meus interessos y altra cosa la meva sanch representada pels meus fills. Crègasho, filla: si't parlo aixís, es per lo que t'estimo, per la temensa que tinch de qu'aquest home no't fará felissa. Es un gran home, es cert, molt sabi, molt valent; té'l dò de gents, que tu dius; tothom, l'exalta, portantlo en palmes; mes ¿no comprens qu'això mateix l'haurá malejat, fentlo tornar orgullós? La costum de veure á tothom sota d'ell, l'haurá fet voluntariós. Y aquelles promptituts de geni... dòna... ¿no't fan por? Y aquestes delicadeses... Perque has de saber que'ls homes son molt diferents de marits que de promesos; de primer tot son glories y després totes les tares surten, quan ja no hi há remey. Fins de mí mateix pots pèndren exemple... ¿Y quína necessitat té la pubilla de Serra Bruna de lligarse aixís, poguent escullir un marit que no li fassi may ombra?...

 Les senyals d'impaciencia de la noya interromperen al bon senyor que, comprenent que no anava pas bé, desviá'l curs de la seva tontería per altre indret:

 —Veus? si m'hagués demanat la Loreto, menos mal, perque ell, ab la posició que té y ab el dot qu'ella li portaría...

 La Montserrat pogué resistir encara menos aquell nou curs de filosofía estúpida, que per desgracia informa massa sovint l'esperit de nostres pagesos.

 —¿Es á dir, —exclamá,— que la Loreto s'hi fa menos tala que jo, pera llensarla en mans de qui per endavant suposa qu'ha d'esser un mal marit? ¡Llástima que no puga jo agrahirli tanta atenció! Cregui, papá, qu'aquesta conversa me fa més mal del que vostè's pensa. Per ma part, sols dech repetirli lo que ja sab: ò'm casaré ab en Ramon ab consentiment de vostè, ò no'm casaré ab ningú, encara que vostè m'ho mani. Si es el pubillatge que'l fa patir, no'n frissi pas més perque, casada ò fadrina, li'n faig ben franch, com ben franch li'n feya ell en sa demanda. Fassi cas omís dels meus somnis, ja que tinch la desgracia de que no vagin acordes ab els de vostè; déixinme en pau y tranquilitat, baldament sigui al darrer recó de la casa, que ja m'acontentaré ab el recort d'haver merescut les preferencies d'un home que... será tan boig y tan trapacer com vostè vulgui, però jo no conech pas encara qui sía digne de descalsarli una sabata.

 Y posantse les mans á la cara, com avergonyida de sos propis atreviments ò llassada de una lluyta tan perfidiosa com antipática, esclatá en amarchs sanglots.

 Confòs y aturrullat, don Eudalt arribá per fí á compendre que ni sabía lo que's pescava. Per fortuna, dels darrers fracassos n'havía tret quant menos el convenciment de la propin inferioritat, perdent aquell orgull que'l feya emmarranarse en ses capritxades. Fins arribá á entreveure la grandesa dels sentiments de sa filla y, sentintsen tocat, s'avergonyí de sa conducta, horrorisantse de veures de nou en el mateix camí que tants disgustos antany li havía portat. Sentí la necessitat de recular.

 —¡Y còm te'l estimas, filla meva! —feu dolsament, mirantla enternit y prenentli les mans.

 —¿Si l'estimo? —exclamá ella ab foch,— ni ho sé, perque no sé pas lo qu'es estimar una persona de fora casa, ni tinch termes de comparació ab qu'expressarme; no més puch dirli que n'estich corpresa desde que'l vaig conèixer, que no més penso ab ell nit y día, que'm sento ab ell tan identificada, que ses paraules, sos conceptes y ses doctrines m'entran á dins com cosa propia; que'l veig gran, molt gran, per sobre de mí y per sobre de vosaltres tots, que us veig petits al costat seu, tan petits que fins me feu llástima, despertántsem un sentiment de fonda commiseració que'm mou á estimarvos més del que us estimava, ab el desitj de vèureus grans com ell, igual qu'aquella mare que sent aumentar son amor envers al nen malaltís y neulit, després d'admirar la robustesa y plenitut dels altres. Perque en bona veritat me sembla que tots soms malalts, tots soms raquítichs y disminuhits y sols ell es sanitós y ple de vida, y al vèureli escampar arreu aquesta salut, oferintla á dojo, al veure á tothom abocarse á la font del seu remey, me'n sento plena d'admiració, sense mica de gelosía, compadint caritativament als que's negan á beure en la seva font. Y quan penso qu'ha posat els uys en mí, convidantme á associarme á la seva obra, no puch menos que benehir á Deu, pregantli sols que'm fassi digne d'ell.

 En mitj del trastorn que li produhí á don Eudalt l'exaltament de la seva filla, comensá á entreveure un món nou, aquell món del que sovint n'havía sentit rafagades y ecos confosos, que prenía per fantasíes y veus de boigs, arribant á compendre una existencia moral superior á la vulgar è instintiva en que fins ara havía viscut. Perque fins aquells sentiments de familia qu'havía fruhit y aquelles práctiques cristianes que l'havían fet gosar en sa vida patriarcal, eran sensacions que ben considerades no li entravan gayre més fondo que'ls egoismes de la carn.

 Llarga estona estigué contemplant á sa pobra filla que, ab la cara llagrimosa cayguda sobre'l pit, semblava gosarse en les propies amargures y fins trobar dolses les fiblades que li partían el cor. Per primera vegada, com si sos sentiments anessin adquirint una perfecció desconeguda, pressentí aquelles dolceses del dolor resignat, dolceses inesplicables, que sols es dat assolirles á les ánimes redimides de les miseries del món. Y'l nou curs de sos sentiments, esterrajant les crostes d'egoisme que encara entelavan son amor de pare, deixá á aquest al descubert y triomfá, no poguent resistir ja la tentació d'atraure á sa filla sobre son sí.

 —¿Tant l'estimas? —repetí ab veu baixa y tremolosa.

 —¡Sí! —respongué ella ab tendríssim esclat.

 Allavors ell comensá á amanyagarli la testa, desembullant els abundosos rinxos que li tapavan la cara, separantlos poch á poch á una y altra banda, acabant per estamparli un òscul al front. Com la sensitiva's reviscola al bes del sol ixent, aixís aquella ánima adolorida se sentí amarada d'inefable consol, al escalf de la besada paternal, y la mirada de sos grans uys blaus se creuá ab la de son pare, que la contemplava embadalit. Animada ab aquelles mostres d'entendriment, alsá'ls brassos, pass-Antloshi per sobre les espatlles y allargant el coll, refregá ses fresques y humides galtones ab les d'ell, decaygudes y pansides.

 ¿Heu tingut may una criatura abrassada al coll? Si li heu tinguda y, sobre tot, si aquesta criatura era carn de la vostra carn, aquell dols refrech de pell fina y molsuda com la dun préssech madur, aquell crich-crich d'un cor minúscul, batent lleuger com l'esperit d'un rellotge, el pessigolleig d'uns llavis humits y gelatinosos, escampantvos per entre la esbrotada pelussera del coll la escalfor tebiosa y rosada d'un alè sense mácula y'l panteix melòdich de una respiració fácil, ritmantvos sòns inarticulats á cau d'oreya, vos haurán fet fruhir una sensació sense nom, de reminiscencia paradisíaca, sugestiva, fonda y regeneradora com cap altra de les que lleva l'arbre de la familia.

 Donchs això es lo que sentí don Eudalt, admirántsen com d'una impensada troballa. Com si dins son cos s'obríssen comportes y ventalloles, rovellades per la inacció, li semblá que'l fluit vital circulava més lleugerament per son organisme, rejuvenintlo ab nova sava; allavors sentí cáureli del cor les cadenes del vensut, desplegántseli les ales del redimit. Vegé clar, ab els uys de l'ánima y's sentí home, però home ab deliquis de creyent y ansies d'apostolat. Plorós de goig, tremolós d'emoció y ubriach de paternal delicia, volgué expressarse ab sa filla... y tots sos esforsos y tots sos desitjos cristallisaren en una sola exclamació:

 —¡Dígas, filla meva, ¿què vols de mí? Demana!

 La Montserrat no torná rahó, però sos uys somrigueren á través de les llágrimes, com l'arch de Sant Martí entre les gotellades de la esboyrada tempestat.

XII


T
ot això está molt bé, y ja que vostè opina que no es pas cosa de desayrar á don Eudalt, tan respectuós per les veyes consuetuts de pura ceremonia, única cosa que li queda del antich senyoríu, aquí'm té provehit de tot el menester pera disfressarme de senyor, segons els darrers figurins. Es tot de confiansa y confeccionat ò visurat per en Pedrell de la plassa Real, que á Barcelona sab més ell sol d'etiquetes, que tots els nobles del carrer de Moncada. Tot es de trinca; vegi: no té més que la estrena del día que'm varen rebre á la Academia de Ciencies, que també allá s'exigeix la disfressa y no's dona pas la patent de sabi á qui no estigui bé de roba.

 Mentres tant en Montbrió, rebregantho tot ab má barroera, anava ensenyant á son oncle la maleta rublerta de roba negra y blanca, de rigurosa ceremonia, y de tots els demés detalls complementaris.
 Se tractava d'evacuar la diligencia de demanar oficialment la má de la Montserrat de Serra Bruna, y don Eudalt semblava voler esborrar el recort de les passades repugnancies, donant al acte la major solemnitat possible, ajustada als rituals de la casa.

 —Crègui, —continuava en Montbrió,— qu'es per mí un sacrifici donar aquest pás en la forma que se m'exigeix. Mes, en fí, no se'n demanan pas cada día de blancas manos y'l meu cas bé val la pena de ferlo un sacrifici. Ademés, ho faig per compláurel á vostè, que s'hi ha empenyat, perque'l futur sogre, desde qu'hem fet les paus y s'ha resignat ab les meves estranyeses, crech que m'admetería tal com m'hi presentés, y en quant á n'ella... no necessitarem pas tanta requincalla'l día en que de veritat ens varem prometre.

 —Desengányat, fill, —digué'l Rector, ab veu reposada;— si volem viure en societat, es precís que n'acceptem les molesties que'ns proporciona. Això t'ho porta l'hèureteles ab noya bonica, de bons cabals è illustre prossapia. Vés á demanar la mossa dels Rònechs ò la pubilla de Xanachs y podrás ferho en cos de camisa y ab calses de burell.

 —Ja estich en aquesta, ja; però no les ha pas calculades totes les dificultats del nostre compromís, ni jo tampoch, fins ara. Figúris que jo me posaré de vintiún punt, segons la pauta del mestre Pedrell, tal com si hagués de presentarme á la cort de Madrit; mes li pregunto ara: ¿còm hi anem d'aquí á Serra Bruna, á les dues de la tarde y ab aquest pet de sol? En tot el país no hi há més tartana que la del senyor y aquesta no está pas bé que la demanem ni sería ja hora de ferho. ¿Puch anar jo vestit de llagostí per aquests carrers, seguit d'un estol de maynada, y fer una hora y mitja de camí pera arribar, entre la pols y el sol, fet un cessant? Jo podría anarhi montat, desafiant als espectadors, ab lo qu'hi arribaría un poch menos rebregat y ple de borrissol y de suor, però y vosté, que no pot ni vol montar, ¿vindría agafat á la cua del cavall? ¿Vol anarhi ab una carreta de bous, com els nobles del noranta tres quan els duyan á la guillotina? Á menos d'anarhi desmudat y allí demanar un quarto pera cambiarme; però això ja fóra comedia y mitja.

 Efectivament, mossen Joan no havía pas atinat ab semblant conflicte, que per lo tonto y difícil feya riure y preocupava ensemps.

 —No queda més qu'un medi, —digué al fí.— Surtím ab les maletes y, essent á la masovería del Planell, podrás cambiarte.

 En Montbrió arrufá la cara.

 —Es lluny encara del mas, —digué,— y'm d'onarán una cambra com una tuta, ahont m'hi ompliré de pusses... Anèm, anèm; ¿quín altre remey ens queda?
 En Pascal passá endavant, carregat ab les maletes, y esperá al Planell; però en Ramon se resistí á entrar á la casa. Son temperament expeditiu li havía sugerit un altre medi. Seguiren avant, fins á un kilómetre del mas. Allí, apartantse del camí ral, entre maleses y roures centenaris que creixían prop d'un torrent, en plena naturalesa, son element predilecte, escullí l'arcoba ahont fer la transformació de indumentaria que devía dignificarlo, segons les fòrmules del convencionalisme social, fins á les altures de la etiqueta.

 Se despuyá fins de la camisa y, al sentir sobre ses carns nues el bes del oreig del bosch y reflexarse sobre son pálit cutis les daurades tintes d'una llum tamissada pel fullatge primaverench, destacant sa explèndida musculatura sobre'ls tons bistrosos de les maleses, sentí renáixer en son pit uns instints de llibertat selvatge, com recordances d'una naturalesa primitiva qu'hagués encarnat en ell, passant per sobre'l decadentisme de les darreres centuries. Allavors, com may, experimentá l'horror de la ficció y'l convencionalisme. Fins arribá á sentir escrúpuls, com de propia claudicació, escrúpuls que sols lográ esvahir ab la consideració de que, estant sotmesa la humanitat á les conseqüencies del pecat d'orígen, l'home ángel va desaparèixer ab l'època paradisíaca.

 En el propi torrent feu ses ablucions y comensá á cubrirse de finíssima roba blanca. Camisa de gran pitrera brodada, punys de campana y coll dret (allavors de darrera novetat), subgectes ab gemelos d'or y botonets de brillants; tern de panyo negre, de gran etiqueta; bota fina de xarol; guants blanchs y corbata idem; capsat tot ab l'imprescindible barret de copa alta, lluhent y brunyit com si fos de acer; sense mancarhi sos cosmètichs al cap y barba y ses aygues oloroses, perque, lo que deya ell, com pera ofegar aquells escrúpuls de que parlava suara: «posat per hú posat per dèu; les coses ferles bé ò no ferles».

 Prop d'una hora feya que'l senyor Rector, assegut damunt d'una pedra del camí, esperava pacientment fumant cigarrets, quan vegé comparèixer son nebot, transformat, olorós y flamant com un dandy surtint de la capsa. Darrera d'ell venía en Pascal, que li havía fet d'ajuda de cambra.

 —¡Jo no hi estich pas per aquest puday de coses que no treuen á res, —anava dihent aquest, tot rodant el cap y ab el nas arrufat.— ¿Que á vostè la noya li escau y la vol? De lley es que la demani ben demanada, que'l demanar es cortesía. Però'm sembla que tan bé ò mellor la demanaría ficat dins d'unes calses de vellut ò de burell, qu'amortayat ab un trajo de tanta justicia, que casi no entra, encartronat de camisa, ab xescles al coll y grillons á les mans, caminant sobre punxons y encarcarat com un rave, per aquestes terres de boig, que Deu hi gort que li vingués un estornut... ¡Això es posar en perill la vida d'un home, puday!

XIII


T
ot acabá en bé, grat sía á Deu. La embaixada fou ben rebuda y mellor escoltada. Mossen Joan, que devía portar la paraula, pretextant que mellor qu'ell s'esplicaría'l propi interessat, deixá á n'aquest á la estacada, suant d'angunia pera esplicar senzillament sa petició, ell qu'estava avesat á fer cara á la societat en pes. Per fí se'n surtí y ses ingènues esplicacions commogueren fondament, sobre tot quan dedicá tendríssimes paraules en invocació dels seus pares, als que no havía arribat á conèixer.

 Ceremoniosa y reposadament correspongué don Eudalt que, igual que sa muller, vestía sols de mitja etiqueta, per estar en domicili propi. Manifestá per quants motius li complavía la demanda, á la qu'accedía gustós, ab tal de que fos també del gust de la seva filla.

 —¿No ets tu també del mateix pensar, Dolors? —feu, dirigintse á la seva esposa, quan, ja descarregada la part que tenía preparada de son discurs, no feya sinó repetir les mateixes idees, si fa no fa ab les mateixes paraules.

 Donya Dolors surtí un moment y reaparegué acompanyant á la Montserrat, qual silueta se dibuixá en el buyt de la porta, fina y esblaymada com una aparició, animant la escena ab l'encís de sa esculptural modestia.

 Enterada ab un nou discurset de son pare de lo que feya'l cas y requerida de donar ò negar son consentiment, per tota resposta allargá la má al jove, rebent d'aquest un rich anell de prometatge.

 El notari estengué l'acta, que firmaren els interessats y'ls testimonis.

 Fidel al ritual de la familia, don Eudalt feu cridar á la Loreto pera comunicarli la bona nova y presentarli solemnement son futur germá.

 —¿Y per això fan tots la cara tan llarga? —feu aquesta, escarrabitllada com sempre, y trencant la nota solemne y seriosa de la ceremonia.— M'havían donat un sust, pensant si sería cosa de posarse dol.

 Després fou cridat mossen Isidro, considerat com indivíduu de la familia, y, per fí, tot el servey, reunit á toch de campana. Y vingan nous discursos de don Eudalt, qu'estava en plena possesió de son paper, recomanant á sos servidors que desendavant reconeguessin á don Ramon de Montbrió com á altre membre de la familia Serra Bruna.

 L'alegría era universal y les cares d'amos y servidors vessavan satisfacció.

XIV


A
veure com te lluheixes, mestressa, —havía dit don Eudalt á sa muller, al tractar dels obsequis que devían tributarse á la embaixada. Y ella, qu'en la cosa hi tenía'l cor, no s'ho feu pas dir dos cops.

 La taula del gran menjador brillava ab la rumbosa vaixella senyorial de la casa Serra Bruna. Safates curulles de pastissos, dels més renomenats especialistes de les localitats vehines; plates rases de cremes, nates y confitures, confeccionades ab la flor dels productes de la casa per expertes mans casulanes; restells de beyres, de transparencia immaculada, presos en les súbtils malles d'artística beyreda, irisantse mútuament, com les bombolles d'un glop d'escuma sabonera; marcelines, com polleres en miniatura, ab ses blanques xicres de viuets d'or, esperant la mesura de la clásica xacolata, que ja venía fumejant pel broch de ventruda escudella; fruyteres replenes de fruytes en confitura ò destrament conservades com saltant del arbre; tot de revellida plata, macissa, repujada y llustrosa pel bon entreteniment, de formes pesantes, acusant aquell gust decadent de la terra que, havent perdut la clásica puresa de línies de sos bons temps, conservava en cara'l sentiment de la sobrietat y severitat del art de debò; de porcellana fina y de cristall tallat, de marca extrangera; tot reflectantse sobre finíssima tovalla de gemada ginesta.

 Benedicite... —feu el Rector, creuant ab la má l'espay per sobre la explèndida taula.— Vulga Dea benehir el pacte qu'avuy hem celebrat, com jo beneheixo aquesta taula, y siga l'abundancia y la riquesa que tinch davant dels uys, símbol d'abundancia y riquesa de cristianes virtuts, de patriarcals exemples, com de gaubanses de tota mena, aixís en l'ordre esperitual com en el temporal, que resplandescan sobre la familia en progecte.

 —Amen, —feren tots, sentantse á taula.

 En Montbrió procurá esvahir l'encongiment de la etiqueta, que ja feya massa temps que'l tiranisava, esplatjantse en ses gracies expontánies, que tan agradós feyan son tracte per tota mena de gent.

 Un altre potser hauría evitat certs recorts y reférencies que podían esser causa de mortificació pera don Eudalt, però ell deya que no li plavían els núvols al horitzó, ni res que'l pogués fer caminar reparat, y que'l gran sistema pera esbargirlos era embestir de front les causes d'ells. Aixís ho feu; però ab tanta discreció aludía á ses antigues antipatíes y topades ab don Eudalt y ab tanta gracia les comentava, qu'aquest, no sols no se'n vegé mortificat, sinó qu'acabá per ríuresen de debò, regratciantli en el fons del cor la bona obra de disòldreli tots els reparos que podrían darli pena.

 —Don Eudalt y jo, —deya ell,— soms fets l'un pera l'altre, igual que tap y carbassa, sols que ens ha costat un xich d'enténdrens, perillant de fer com els Iguals de la Pobla, dos pobres veyets mendicants que captan sempre junts, després que de joves s'aterraren mútuament ab competencies del ofici, fins qu'un día, ja empobrits y desesperats, tingueren una agarrada tan sèria, que l'un hi perdé'l nas y l'altre l'oreya. Curats en un mateix llit, desde llavors data llur proverbial amistat, que'ls ha fet inseparables com bessons, tant, que'l poble'ls designa ab un sol nom. Ara's parteixen la miseria, després d'haverse tirat la riquesa pel cap.

 Nosaltres no hem pas arribat tan enllá, —afegía rihent,— però de tots modos la nostra bona amistat ve d'aquella agarrada en que si'ns deixan... ¡pobres nassos y oreyes! La sòrt que vostè s'ha compadit de mí á temps, quan jo ja estava á les acaballes de les meves energíes, perque ha de saber que, encara que gallejava y feya l'home, tenía ja'l cor com un pinsá, trabocat del seny per aquesta dolenta, que sembla que m'hagi donat cervell de gat. Però no se'n penedirá pas, don Eudalt, jo li abono. Crègui, encara que mal m'está'l dirho, qu'arreplega un gendre de tota confiansa, y sinó, aquí está'l senyor Rector de Vall de Pedres, que no li'n dirá de menos.

 Y posat á dir tarambanades, no acabava, mentres el bò de don Eudalt, com un beneyt, esclafía rialles que feyan la joya de la familia que'l corejava, especialment la Loreto, per qui aquella expansió d'intimitat casulana era un segar de pèsols, després de tants díes negres com havía passat.

XV


C
omenso per vostè, senyor oncle estimat, ja que vostè representa aquí nostra suprema autoritat esperitual, —deya en Ramon, tot mostrantli un hermós gotim pansit al sol,— y li dedico aquesta hermosura, que simbolisa l'aliment de l'ánima com fòrmula de la sagrada sanch de Jesucrist. Faltat de la sava vivificadora de la planta, les assoleyades li han pansit els grans, xuclántloshi la substancia sobrera, però quintaessenciant sos elements y tornantlos incorruptes. Ara es tot dolsor, com certes ánimes de virtuts purificades per les sequetats del món.

 El vey Rector copsá la intenció y finesa de la dedicatoria y acceptá'l present espurnejantli els uys.

 —Dono la preferencia al clero, per lo mateix que's veu avuy tan atrotinat, —seguí en Montbrió.— Mossen Isidro, va per vostè: accéptim aquest pessigadet de gers, que semblan talment de coral. Se cullen entre aquells esbarzers dels cingles, ahont vostè hi alsa les perdius. Un s'hi esgarrapa les mans pera abastarlos, com se les esgarrapa també vosté pera reclutar aquells estols de brivalls mitj selvatges, als que, pera ensenyarlos la doctrina, té de comensar per ensenyarlos á parlar, y aixís com els sacrificis de sa missió se li centuplican en satisfaccions del cor, també copsará les dolceses d'aquesta fruyta bosquerola y esquerpa per excelencia.

 Vaig pera donya Dolors, la excelent mare y mestressa model... vaja, no'n diré pas més per no sofocarla, però permètim que li dediqui aquesta escullida mostra dels exclelents fruyts de nostra terra; aquesta poma camosina, que no té rival en el món, y'l día qu'aprenguem á conresarla, será una font de riquesa pera nostres montanyes. Vull afegirhi que les virtuts d'aquesta fruyta no son ben apreciades, sinó pels qu'han tingut ocasió d'assaborirles. ¡Vègila que daurada, que sencera y qu'aromática! Aquí no hi há desperdici; tota ella es cor.

 Y mentres la poma giravoltava lleugera per la punta de sos dits, la fuya del ganivet la despuyava de la pela, qu'anava allargantse y cayguent en graciosa espiral.

 —Á don Eudalt, vaig á dedicarli... el rey de la fruyta de convit, aquest rumeu de crosta rugosa, que tanca una verdadera riquesa de gustos, que fan la enveja dels bons gurmants. Com té la crosta dura, costa d'arribarhi, perque sembla bona mica gelós de les propies intimitats, que no fa pas accessibles á tothom. Però arrebassèuli'l secret de la seva resistencia, obriu l'arquimesa ahont tanca les seves virtuts y us quedarèu emmaravellats del seu tresor.

 El meló caygué al fons del plat, formant una estrella que don Eudalt acceptá ben cofoy.

 —¿Y per tu, germaneta? —encarantse ab la Loreto.— ¿Què trobaré que fassi per la nostra dayna? Míra: vaig á ferte present d'aquest ramell de nespres, qu'es fruyta saltadora y molt del gust de la gent de poch seny. Es de forma graciosa y de sentit delicat... una mica picantona, com tu mateixa, sols que pera madurar necessita... paya y temps. Té.

 Y ara vinch ab tu, promesa meva. De propòsit t'he deixat la darrera, lo que vol dir que ja comenso á considerarte com de casa. Vull dedicarte aquesta preciosa taronja, vinguda de vora'l mar. Els grechs ne deyan el fruyt de or y'n feren el símbol de la bellesa, tancantla dins d'un jardí, guardada per un drach de sèt caps. Lluny de mí forsar el símil, que resultaría injust y fora de lloch, —afegí somrient;— considerèmla sols com la mística representació de la bondat del cor, reclosa en la bellesa de la forma y envoltada dels perfums de ses propies virtuts.

 El ganivet llepá finament la superficie de la daurada esfera, trassant figures geomètriques, y poch després la pela's desclovía, com els pètals d'una rosa, deixant al descubert altra bola blanca y rossa com un roveyó.

 La Montserrat, roja pel rubor, prengué delicadament entre sos dits la despuyada molla y, portantla á la boca, n'arrencá la meytat ab ses dents de marfil, presentant l'altra meytat á son promès, quí, sense mica de cumpliment, la prengué y engolí com una bresca. Quedaren un moment mirantse, com sorpresos d'aquella primera entremaliadura d'enamorats. Després s'enrogiren tots dos, al adonarse de l'atenció picaresca dels circunstants y al sentir que mossen Joan deya bondadosament:

 —¡Deu vos beneheixi y us fassi ben bons!

XVI


D
on Eudalt, l'home dels prejudicis y respectes humans; que, per accidens, es á dir, quan era en benefici de les bones idees, (les propies) professava les teoríes de que'l fí justifica'ls medis, que pecat amagat es mitg perdonat y allò de peor es meneallo; que's lamentava sovint de lo dolent dels temps en que vivim, (sobre tot quan manan els contraris) encomiant la necessitat d'aplegarse totes les persones de be entorn d'un bon govern (el propi) pera extirpar tanta corrupció, mes sense fressa, no fos cas que s'alterés l'ordre, sense escándol, perque de certes coses que com més se rememan més puden, no convé que'l vulgo se n'enteri massa, tot sempre ab el degut respecte als drets adquirits, als fets consumats, perque les lleys no han de mirar may enrera, sempre aprofitant lo que bonament se puga per allò de interin gaudeamus etc. etc., teoríes mamades é interpretades del diari que per aquells temps se cuydava de pasturar les remades del infinitus numerus per les sempre delitoses margenedes dels grans egoismes socials, se manifestava girat com una mitja, fent de mal sentirli contar lo que sabía dels polítichs de sa coneixensa, d'aquells mateixos qu'havía rebut y obsequiat en sa propia casa acceptantne les engrunes de favor que li feyan.

 Tocat del sentiment de la ingenuitat ò del esperit de la confessió en aquell sobretaula memorable, don Eudalt buydava secrets que no havía tret may á la llum del sol. Allavors se aclarí aquell misteri qu'embolcallava el rápit período de sa diputació á Corts, del que no parlava may, ab estranyesa dels que coneixían son carácter vanitós. Sembla que alguns companys de diputació li conegueren prompte la flaca de la vanitat y la curtedat de gambals (això no ho deya ell, ho deduhían els oyents) y prenentlo per primo, com ells diuen, li embestiren la bossa desconsideradament, comprometentlo per fortes sumes. Sa fama de ricatxo tonto se degué estendre tant que arrivaren á atuhirlo. Fins contava que s'havía vist assaltat pels corredors del Congrés, ni més ni menos que quan se les havía ab els timadors del moll de Barcelona. Però aixís com aquests no li feyan gran por per que sabía que els municipals els agafavan, als del Congrés els temía perque'ls empleats se'ls hi llevavan la gorra y per no despláurels se deixava saquejar.

 —¡Tu tenías rahó! (se complavía ja en tutejar al seu futur gendre) tu tenías rahó al assegurar que de polítich verdaderament honrat no n'hi há cap. El més inofensiu (com jo per exemple) es culpable de complicitat ab els verdaders criminals als que obeeix, defensa, vota y se'n serveix ò quan menos oculta esplícita ò tacitament.

 Tot això no ho aprench ara, perque quan tu ho asseguravas jo ho regoneixía interiorment, però creya que s'havía d'ocultar per conveniencia y para evitar un mal mayor. Lo que he après ara es el valor necessari pera publicarho y confessar mon tant de culpa. Quan convingui ja'n treuré de caretes, però comenso per trèurem la meva, prometent formal esmena. D'aquí endevant no tinch de callarmen cap, al pá pá y al ví ví, y qui no li agradi que ho deixi. Entre tantes coses com tinch d'agrahirte, una d'elles, l'unió del poble, l'hem de conservar á tot preu, pera defensarnos dels polítichs anch que sigui á escopetades.

 —¡Poch á poch! —li deya rient en Montbrió que's complavía en ferlo cantar, admirat de lo radical del cambi qu'en ell s'havía operat,— ¡poch á poch! vejám si jo l'esbojarrat y revolucionari d'abans, encara li hauré de tirar la corda. Recordis de que temps enrera jo li proposava formar un triumvirat del que vostè formaría la dreta, jo l'esquerra y'l senyor oncle ne sería el poder director y moderador. Mes ara si tots dos ens decantem cap á l'esquerra ¿còm s'ho fará'l senyor Rector pera mantenir dreta la rega?

 Mossen Joan que s'havía mantingut molt callat, manifestant sols per medi de bondadoses rialletes sa complacencia y assentiment, parlá per fí, però ho feu ab un posat d'aclaparament y d'amargura que impressioná als presents.

 Molt me plau, —digué,— el cambi radical que denotan les confessions que acaba de fer, y propòsits que acaba de senyalar don Eudalt, més que per lo que son en sí, perque significan la resurrecció d'una ánima bona que jeya en el fanch de l'apatía ja que nó del embrutiment de les modernes concupiscencies polítiques, es á dir, l'entrada d'un nou confrare en aquest gremi de la sanch nova que sembla que tu vas estenent. Es una de les conquestes de més valua que haurás fet y es cosa de felicitarten de tot cor.

 Ab quín goig m'hi associaría jo á la vostra obra si les meves forces físiques estiguessin á l'alsada de mos desitjos y conviccions. Mes jo som com un soldat tardá que ha gastat tot son delit buscant la bretxa desde hont fer foch. Permetèume no obstant dues paraules de consell que crech apropiades al moment. Treballèu de ferm, mes no siguèu ni obtimistas ni impacients pera no esposarvos á les crueltats del desengany. Fèuse cárrech de que, llevat de vostres propòsits, tot lo demés está per fer. Cal tenir en compte que l'enemich es poderós y qu'en quan s'adongui de vostre treball y del fruyt que reculliu, abocará totes ses forces á refermar la porta per hont pot escapárseli son poder.

 Tot lo que no sigui deixondir la conciencia del poble y revetllar l'esperit de la terra, será perdre'l temps. No vos fassin por el homes per distanciats que semblin, mentre no siguin corromputs de cor y de conciencia, perque ells á la fí vindrán ab vosaltres. Recordèuvos de la parábola del publicá y el faritzèu del Evangeli.

 Fèu forsa acopi de fè y d'energía pera sostenirvos, perque tot vos caldrá. Sovint els mateixos que voldrèu salvar serán vostres inconcients enemichs; potser dels vostres mateixos partirán les sagetes més crudelment enverinades. Mes si teniu fè en Deu, si obreu sols per la caritat y per l'esperit de justicia, si vos inspireu sols en los grans exemples de nostra historia y en el puríssim amor á nostra terra que ha infantat les institucions més democráticament cristianes que presenta l'historia de la civilisació, quín dubte té que veurèu créixer d'una manera consoladora vostre camp, que veurèu recular els moderns alarbs, vergonya de nostres temps, y si més nó, deixarèu ben assahonada la terra pera que'ls vostres fills pugan recullirne'ls vinents esplets.

 Per això beneeixo una vegada més el pacte que avuy hem, celebrat y demano á Deu que'l casal de Serra Bruna sigui'l cenobi hont s'hi consagri la sacrossanta fòrmula de la sanch nova, única esperansa de salvació d'aquesta malhaurada terra.

 En quant á mí, —afegí ab veu commosa,— vos ho repeteixo, no hi contèu pas. Som com el patriarca Moisès que sols lográ la gracia de llambregar al lluny la terra de promissió, suprema aspiració de la seva vida. També l'he ben cobdiciada la nostra terra de promissió, si bé per mos pecats he trigat á veuren el bon camí. Ara que'n sento ses alenades, ara la vida'm manca y conech qu'he acabat ma missió en aquest món. Es un pressentiment que no falla. Deu ho vol aixís, alabat sía Ell per sempre.

XVII


E
ls nostres cors s'han parlat públicament esquinsantse per fí'l vel que ocultava el misteri; nostres futurs destins estan ja trenats pel darrer nus; nostre pacte que tenía ja la sanció dels homes, ha rebut avuy la consagració del ministre de Deu. ¿Estás contenta, videta meva?

 —Contenta hauría d'estar, perque's veuen realisats tots els més fervents desitjs de la meva vida. Els meus somnis daurats van prenent el cos de la realitat, mes no sé perque tinch el cor oprimit y'ls uys sempre á punt de vessar.

 —Esplícam, donchs, això, hermosa. ¿Sería que tems l'avenir ò que't reca la perduda llibertat del cor?

 —No temo l'avenir en la teva companyía, però sí'l temo per si ella un día'm mancava, y may havía pensat tant en que pogués mancarme, sinó quan he vingut á assolirla. Tampoch anyoro la llibertat del cor, que de temps la tinch perduda, ja qu'era ell més esclau abans, forsat á bèures les propies amargures, qu'ara que, poguent treure sos esclats á la llum del sol, se complau en reblar els claus de sos grillons. Lo cert es que les llágrimes qu'en temps de les grans penes retenía en el fons del cor, ara que toco'l cumpliment dels meus desitjs... ara no puch aturarles ¿veus?

 —Escóltam, filla, y respònme de veritat: ¿creus avuy en el meu amor, com ahir hi creyas?

 —¡Oh, sí!

 —¿Estás segura de tu mateixa, fins al punt de respondre de la llegitimitat dels teus sentiments envers mí?

 —Ni sabría còm dubtarne.

 —Tanca'ls uys de part de fora y òbrals de part de dins y recocía'l darrer replech del teu cor: vejas si hi trobas una senyal de penediment pels compromisos contrets ab mí y que avuy hem refermat... ¡No m'enganyis, que t'enganyarías á tu mateixa!.. ¿No n'hi trobas cap?

 —Cap, ni un.

 —Dónam les mans y míram á la cara.

 —Ja't miro, mes casi no't veig. Tinch el cor ple de goig; tes paraules me fan pressentir la bogería de la felicitat; però en lloch de ferme riure com les alegríes, sento més y més ganes de plorar. ¡Jo que'm creya que sols les penes donavan llágrimes...!
 —Es un error del que'ns hem de sustreure els temperaments com tu y com jo. Les rialles son sols demostratives de les afeccions lleugeres y superficials; quan el sentiment cava fondo, aduch arrencant del cor sensacions platxerioses, aquest no té mellor manifestació que son les llágrimes. Jo beneheixo á Deu, perque cada vegada veig més que soms carn d'una mateixa carn. Jo ploraría ab tu si no fos home.

 Lo que sents tu ara, es la virtualitat del acte qu'hem realisat, ab totes ses inescrutables conseqüencies. Tu estás encara sots la impressió de la nota trista del senyor oncle, quals tendres accents t'han impressionat á tu com á mí ab la certitut de quín será'l primer dolor que'ns ferirá en comú. Tu has entrevist ara la immensitat de dos amors, ja de sí ben grans, que, compenetrantse, s'agegantan fins á límits inconcebibles, y tot això, sadollant ton cor, el fa esclatar en sensacions d'un ordre desconegut que, no trobant son equivalent en les forses humanes, salda ab llágrimes.

 ¡Plòra, donchs, sense reparos ni vergonya! ¡Salúda ab llágrimes el llindar de la era de ditxa qu'avuy se'ns obra, qu'en actes tascendentals com el del sant matrimoni... sols els ximples hi riuen!