Sanch Nova/Síntessis
Y el blanch era l'idili conjugal, que johía de ses primicies, entre'ls primaverals esbarjos, sublims delectacions, lluminoses perspectives y deliciosos arrobaments d'aquest período, únich en la vida del home, que se'n diu lluna de mel, en que, com si no bastessin els elements de ditxa qu'en sí porta la sobtada expansió de les reprimides cobejanses deslliurades per virtut de sagramental benedicció, les ánimes enamorades se tiran á emborratxarse de tot lo bell, lo imprevist y lo confortable que la vida moderna fa accesible á la gent adinerada.
Els poètichs misticismes, reconcentrats per la fè en llegendaris cenobis y miraculosos santuaris, ahont els cors recentment lligats corren á depositar el testimoni de llur regoneixement y de llurs esperanses; les lluminoses y alegroyes perspectives de les regions riberenques, ahont la molicie humana hi ha acumulat, entre perfums de taronger y roses de tot l'any, totes les seduccions de la naturalesa posada á jou per l'artifici del home; les febrosenques activitats de la civilisació del sigle, representades per la moderna Babilonia, ab ses grans virtuts y sos grans vicis; les romántiques riberes dels grans rius del nort, ab ses rònegues calitges y daurades celisties, ab sos castells llegendaris, ses ciutats arcayques y sos museus plens de recorts d'una civilisació mitgeval, qu'encara s'hi respira, modernisada per una superior cultura; els jolius panorames de l'Arcadia moderna, ab sos alterosos pichs d'argent, ab ses valls d'esmeragda y sos llachs d'atzur... ¡quín caminal més idílich, quína rossoladora més ampla y suau pera deixarshi lliscar bressat per la joventut, l'amor y la esperansa, en aquest lapso paradisíach, en aquest parèntessis de la vida, mena d'armistici en que'l destí sembla suspendre les hostilitats de sa crua prosa, tal volta pera reempèndreles ab més feresa no ben apagat encara'l resplandor d'aquell foch follet.
Bon exemple n'es el missatge surtit de Serra Bruna, frissós de vessar el doll de fel de ses entranyes: «Cuytèu á tornar, que'l vostre oncle's mor».
Y el missatge fallá de primer el blanch perque la víctima que volía ferir era ja partida. Mes sobre sa cuberta s'hi estampá una nova fòrmula, que li comunicá segon impuls.
Y errá'l tret un'altra vegada y un'altra, perque l'idili, lleuger com papallona, volant de assí d'allá, xuclant de totes les flors esclatades en l'immens camp de la seva ventura, no tenía lloch segur. Però cada vegada rebía el missatge noves fòrmules d'impuls, que semblavan comunicarli major velocitat.
Mes l'idili's condormí en aquelles afraus platxerioses de la moderna Arcadia, encantat de aquell agre de casa qu'allò tenía, d'aquell ayre de patria qu'allí's respirava, però de patria felissa, de patria ben menada, que li feya anyorar y glatir y estimar més encara la patria propia, tan pobra y tan desgraciada.
Y arribá'l missatger de la mala nova, ab el llom negre de tinta, com un cavall amarat de suor, y li buydá dins de les entranyes tota la amargantor de fel que duya, més enverinada encara pel retart sufert, igual que'l cassador despacientat clava la mortal sageta al cor de la dayna que, joganera y descuydada, está esbrotonant el tendre fullam de la clariana del bosch. «Cuytèu á tornar, que'l vostre oncle's mor».—Me sembla qu'una mica mellor, —responía aquest ab veu fosca y apagada.
—¿Una mica mellor? No m'ho sembla pas á mí aixís, —deya'l metge, ab veu prou alta perque aquell ho pogués sentir.
—No's pensi, —afegía la Felissa,— li ha calmat molt aquella ardencia de set y fins suara parlava de llevarse.
—De llevarse, eh? —refeya'l metge, tot aplicantli la oreya al pit.— Això es lo que menos m'agrada. Si's trobés més bé, s'adonaría més del mal.
—Després també sembla que li ha mimvat molt el rumball.
—Massa que tornará, —insistí aquell, arrufant el nas y rodant el cap.
Y, aixís per aquest estil, anava'l bon doctor destruhint á les barbes mateixes del interessat, les ilusions que'l bon desitj volía formarse.
—Mossen Joan, —digué, per fí, encarantse ab el malalt y prenent un tò solemne;— vostè no es pas cap criatura y té prou coneixement de les coses del món, perque jo hagi de tractar d'enganyarlo. Hem arribat á un punt en que la ciencia humana ha de confessar la seva impotencia. Á dalt n'hi há Un que tot ho pot y á n'Ell hem de confiarnos perque hi fassi més que nosaltres. Tingui ánim y fora, que no será pas més de lo que Deu voldrá.
Y ab aquesta jaculatoria s'apartá del llit y feu cap á la sala.
Mossen Joan se'n despedí ab una estreta de má y ab sa dolsa mitjn rialla.
En Montbrió, aplanat y aturrullat per lo que veya y sentía, seguí al doctor preguntantli, ab la major ignocencia, què n'hi semblava del estat del malalt.
L'interrogat el mirá fit á fit y, pensant sens dubte qu'encara no havía parlat prou clar, li contestá bastant secament:
—¿Què vol que me'n sembli? Qu'es home mort. El diagnòstich es ben senzill. Estem al davant d'una naturalesa gastada pels anys, aniquilada per una activitat excessiva, per afeccions morals dissimulades, que son les més funestes, y... quí sab si també per una deficiencia d'alimentació. Això com á factors passius. Com agents actius tenim una congestió á la freixura, ab irradiacions cardíaques, y s'ha iniciat ja un estat serós. El pronòstich es més senzill encara. La potencia es molt superior á la resistencia. L'enemich ens embesteix de sèch á séch y no tenim municions pera fer foch. Donchs el resultat no pot deixar d'esser fatal. Continuin la mateixa medicina, quin obgecte es sols reanimarlo momentáneament y refrescarli la boca y... pax vobis. De miracles els metges no'n sabem pas fer.
Els nuvis, arribats de fresch, havían trobat la Rectoría feta un garbuix. Son oncle era ja viaticat desde alguns díes y s'havía anat aguantant com si esperés l'arribada dels seus nebots pera despedírsen. La escena del metge fou una de les primeres que comensaren á posar als joves sobre un terreno per ells completament nou.
Mentres la Montserrat s'ocupava en posar una mica d'ordre á la casa, arribá mossen Isidro que, acompanyat d'en Ramon, se n'entrá á la cambra del malalt, quedant abdós sorpresos de la gran mutació suferta per aquest, que ja ni doná senyals de notar sa presencia. Mossen Isidro, sense gastar gayres més cumpliments que'l metge, li entaulá conversa sobre son estat, sense embuts ni subterfugis, afegint al poch rato:
—Amiguet: es una porta que tots l'hem de passar, y encara vos podeu donar gracies á Deu que us permet arribarhi ab tot el coneixement. ¡No'n demano pas més per mí!
Torná á somriure el pacient y com un lleuger reflet celestial inondá sa traspassada fesomía. Allargá á son company la má, dihentli:
—No'm deixarèu, eh?
—Nó, fill, —feu aquest.— Lo promès es promès; á la masía ningú m'espera y estich enterament per vos.
En Ramon, gens foguejat en aquesta mena de passatges de la vida, tot s'esborronava al sentir tal conversació.
El malalt, no obstant, aná tirant unes hores més, prenent sols algunes gotes d'una gomosa y petites culleradetes de caldo. En alguns moments pareixía reaccionarse, parlant ab bastanta claretat, fent alguns encárrechs, tant á son nebot com á mossen Isidro, mes, ab tot, se li notava una pèrdua extraordinaria de forses.
Á mitja tarde'l rumball comensá á convertirse en un gemech acompassat, entrá'l desfici y tot demostrá que'l malalt anava á entrar en una nova facies. Si es qu'aquest hagués conservat un fil d'esperansa, aquell fil que'l reu á qui van á ajusticiar no'l pert fins al instant de assèures al banquet, en aquell moment doná probes d'haverla renunciada. Tractá de fer noves recomanacions al seu nebot, recomanacions qu'aquest comprengué més ab l'ánima qu'ab les oreyes, doná varies disposicions sobre son enterro y fins sobre la roba ab que'l devían amortayar, la qual roba's feu ensenyar, no sense que'l pobre Ramon sentís esgarrifanses de cor.
Seguidament els preparatius prengueren un carácter d'execució qu'acabá d'aterrar al pobre jove. Fou portada als peus del llit una taula ab cuberta negra y sobre d'ella un Sant Crist entre dos ciris encesos y'ls asperges ab un perolet d'aygua beneyta, y mossen Isidro comensá á llegir les recomanacions de l'ánima ab veu reposada y solemne, marcant una especie de ritme que s'acompassava perfectament ab la respiració del malalt, que s'anava fent més anhelosa y adquiría un sò metálich. En Ramon, fent esforsos de flaquesa, li donava de tant en tant, ab una cullereta, unes gotes de cordial que'l pacient engolía per esma. Desde allavors ja sols se feya entendre per medi de estretes de má. Son cap descansava aplomat sobre'l coixí y'ls brassos, estirats al llarch del cos, geyan sense moviment, com no fos alguna qu'altra convulsió que sentían mossen Isidro y en Ramon, qu'un á cada espona del llit tenían les mans.
De temps en temps l'exhortant deixava'l llibre y allavors les exhortacions li eixían del cor, expontánies y patètiques, versant sempre sobre'l ben entès de qu'era mossen Joan un viatger que recorría una vía penosíssima y li mancava encara passar moments de terribles probes, vensudes les quals havía de trobar la ditxa, el premi, la gloria.
—¡Vés, ánima cristiana, —li deya,— que Deu te perdona; segueix aquest tránzit dolorós; bèu aquesta copa d'amargura, la més cohenta però la darrera d'aquesta vida de miseria; vés, que Deu t'espera y'ls ángels t'obran les portes de la Eternitat! ¡Despúyat d'aquest farcell de podridura y vola felís á la mansió de Deu!
Y'l moribont, ab la boca badada, cercant un ayre que ja no vivificava sos pulmons, les faccions traspassades, ab la pell aplanada sobre els òssos, encara mitj reya entre'ls suors de les darreres ansies y mentres les llágrimes agòniques creuavan sos polsos, sos uys brillavan ab un dèbil llampech, com els del assedegat al sentir prop seu el murmuri de la fresca font. Á mida que minvavan ses forses, á mida que s'anava acostant l'horrible instant suprem, la veu de mossen Isidro s'anava fent més carinyosa, fins á adquirir inflexions d'una dolcesa inconcebible, donada sa ruda y vulgar fesomía. Li aixugava la suor del rostre y li parlava á cau d'oreya, contantli coses del cel, tal com parla una mare al seu fillet pera adormirlo.
Á vegades resava á mitja veu, exhorcisava ab el salpasser y donava á besar el Sant Crist al agonitzant, tot ab una sola má, perque ab l'altra no deixava may la del moribont, atent sempre á ses cada vegada més dèbils manifestacions, y tornava á rependre ses exhortacions, qu'arribavan en algun moment á tocar una nota d'un egoisme sublim, si es qu'aquests dos conceptes poden anar may junts. Glosant les paraules del bon lladre á Jesucrist, deya:
—Recordèuse, mossen Joan, de mí, quan arribèu al Paradís.
Sa veu pausada y cadenciosa, qu'en Ramon sentía cáureli com gota á gota dins del pit; la tendresa de sentiments; la senzillesa en els conceptes, qu'arribavan á pecar d'ignocents algunes vegades; lo gráfich de les comparacions, qu'en circunstancies menos solemnes podrían semblar massa vulgars; barrejat ab certa grandiositat bíblica y un no sé qué de primitiu y patriarcal qu'omplía tota la escena, produhían un efecte tan commovedor y tan sugestiu, que'l jove's sentía absort, inconcient del temps que transcorría, fita la mirada en aquell rostre cadavèrich, que's traspassava per moments.
Aquella íntima commoció que, com corrent elèctrica, feya vibrar les cordes de son sentiment á la contemplació de la naturalesa, aquelles intuicions estétiques que sa ánima somniadora copsava al vol en tots moments, no les hauría pas may sospitades á la espona del llit d'un moribont. Y no obstant, allí tenía palpable altra vera manifestació á la Bellesa ab un nou esclat. May havía concebut la idea de la mort ab un carácter tan pacífich, tan íntim y, per dirho aixís, tan atractívol, però tampoch tan dolorós, tan commovedor y tan grandiós en mitj de sa senzillesa.
Però'l moment suprem s'anava acostant. La naturalesa, rendida, no lluytava ja; havían cessat ja les congoixes y desficis y'l cos descansava las y aplanat, no percibintse més senyals de vida que'l va-y-ve del pit y un pols sèch que decreixía com el moviment d'un pèndol que marxa per la sola forsa de la inercia. El ritme del agònich gemegó's feya cada vegada més suau, més cadenciós, més manyagoy, permètissem lo vulgar de la expressió, com el d'un nen adolorit que's condorm afofolat al pit de la seva mare.
En Ramon, de genolls á terra, sense abandonar may la má de son oncle, quals pulsacions contava maquinalment, estava á punt d'arribar al paroxisme de son dolorós arrobament. El silenci era casi absolut. En Pascal, ab les llágrimes creuantli sa impassible cara, alsava ab má tremolosa fins al capsal del llit un ciri encès, quals irradiacions esgroguehides ferían verticalment les testes casi juntes dels dos veys sacerdots, produhint clars y obscurs dignes d'un quadro de Rembrand. La del agonitzant se destacava sobre la blanca tela del coixí, mitj inclinada, formant una silueta d'una elegancia ascètica com la d'una esculptura de Alonso Cano. Els uys entelats miravan mes no veyan y sa boca, desmesuradament oberta, semblava buscar ansiosa un oxígen que cap alivi portava á sa sanch. La de mossen Isidro, que ja no parlava y sols resava entre dents, quedava dins l'ombra, acotada è inundada de una suprema angunia. Mirant fit á fit les verdoses fesomíes de son vey company, semblava espiar el moment precís de surtirli l'ánima per la boca.
Sería una preocupació de son esperit fortament commogut, però lo cert es qu'en aquells instants li semblá á n'en Ramon veure que la descomposta fesomía de son oncle's reanimava com banyada, d'un resplandor celestial, que reapareixía son habitual somrís, qual hermosura s'aquilatava per quelcom que no era de aquesta terra, mentres que'l gemegor, poch abans curt y precipitat y que fins per un moment s'havía interromput, reprenía, allargantse com un immens y suau suspir. La vida s'anava á trencar per fí y semblava que s'aguantés sols per un bri, per una filagarsa del vaporós manto de l'ánima que s'enfugía. El jove sentí part de dins, á les entranyes, quelcom que se li esquinsava al compás d'aquell gemech, darrer comiat d'una vida que finía y, per primera volta, apartá sos uys d'aquella boca oberta, temerós de veure escaparsen... no sé què, y enfonzá'l cap entre la bánova del llit. Res vegé, però sentí acabarse aquell gemech prolongat, després de perfilarse com un cant de rossinyol, y les darreres polsades de la má freda que estrenyía entre les seves saltironarli d'assí de allá pels dits y... un lleuger refrech com un aleteig imperceptible; després la veu de mossen Isidro que deya:
— ¡Consumatum est! Requiem aeternam...
Allavors sentí que li pujava del pit una onada indescriptible: era aquell espasme que tantes voltes havía sentit en sos arrebats d'artista y qu'ell descrivía com producte de la mística conjunció de l'ánima ab Deu, però al anar á esclatar, en lloch del crit de joya que li era habitual, fou un plor de nen que surtí de sa gola que, ressonant per l'arcoba y per la sala, despertá un eco dolorós que'l trasmeté per la cuyna, per la escala, per la llissa y per tot el veynat, y encara l'endemá repercutía per les valls de la parroquia y per tots els indrets ahont se coneixían les excelentes virtuts del Rector de Vall de Pedres.¡Quína impressió més fonda rebé al entreobrir la porta! Per virtut d'un fenòmen que podríam dirne persistencia de les sensacions familiars ò simpatía sensitiva, percibí la imatge del seu oncle, clarament dibuixada dins de la cadira de brassos, corvat sobre'l réso ò la feyna. El vegé alsar el cap y dirigir vers ell sa bondadosa fesomía, un poch fosca per la concentració del treball, mes de sobte aclarida per una salutació carinyosa de dolsa sorpresa.
La visió fou instantánea, me se'n reproduhían de consemblants cada volta que's ficsava en els mobles y obgectes que li eran familiars, percibint sempre'l ressó de la seva veu, grave y lleugerament afònica. Després la imaginació li aná representant els darrers epissodis de la seva vida, fins á les doloroses escenes de la seva mort. Allavors se descubrí y resá interiorment per aquella ánima qu'encara sentía aletejar, anyoradissa, entre aquelles quatre parets.
Més que per curiositat, pera sustráures á les obcessions que se li anavan fent massa vives, comensá'l jove á examinar els volums de la llibrería. Inútilment, perque allò també era un tros de l'ánima del difunt, quelcom que s'havía compenetrat de son ser. Y la impressió anava creixent á mida que s'acostava al setial del cantarano, efecte de que les obres més familiars, més fuyejades y, per consegüent, més impregnades de sa essencia, eran les qu'estavan més al alcans de la seva má. Ja no resistía: com el suro que va giravoltant entorn del bullidor que l'atrau, aixís ell també anava donant toms á n'el setial, ahont son oncle havía passat immensitat d'hores de treball y de meditació, fent balans de ses tristeses y de ses esperanses. Per fí's llensá als brassos de la cadira, que'l rebé ab aquell familiar cruixit ab que saludava á son propietari, semblantli á n'ell sentir quelcom de la dolsa presió de la paternal abrassada. Encara més: li semblá trobarhi l'ánima tan tendra y pura de son oncle que, compenetrantse ab la seva, la inundava de inefable consol.
La taula estava sembrada de diferents obgectes d'us íntim y diari, cada un dels quals portava l'imprompte de son anyorat senyor. Eynes de treball y obgectes d'entreteniment, llibres de rèso y de lectura familiar, notes y apuntacions, tot net y cuydat com per mans de senyoreta, però ab un senzill desordre que acusava un temperament més cuydadós de la pulcritut essencial que d'aparatoses exterioritats.
Á mida qu'en Montbrió s'anava reconcentrant damunt d'aquells obgectes insignificants, que tots li parlavan al esperit, reconstituhintli als uys de l'ánima la figura moral del seu oncle, adquiría'l convenciment de que devía haverhi allí quelcom de més fondo, de més íntim, quelcom que fos la estereotipació de les seves idees. Un home que possehía un fons innegable de ciencia doctrinal, qual carácter observador era inqüestionable y, per altra banda, de paraula avara d'exterioriorisar les impressions de carácter personal, essent més donat á escoltar que á parlar, per forsa havía de tenir un desguás de son esperit, un confessionari ahont depositar les seves intimitats.
Penetrat d'això, comensá'l jove á recociar prestatges y calaixets, desenfaixant paquets de correspondencia, examinant llibretes d'anotacions y comptes, etc. Á mida que s'anava internant en les profunditats del vey cantarano, observava que la materia anava prenent major interès. Als qüestionaris sobre materies de predicació y formularis de carácter general, seguían progectes de sermons en esquema, apuntacions sobre materies noves, reflexions, pensaments solts, cites, etc. Y ell, vinga giravoltar, cada vegada ab cèrcols més reduhits, entorn de son obgectiu, sentint com s'hi apropava, com el que furgant les cendres sent, cada vegada més intensa, la escalfor del caliu amagat.
Per fí, embolcallat de grollera paperada, com una perla dintre la petxina tosca y rocallosa, hi trobá un paquet... Allò, allò era'l cor de mossen Joan; prou qu'ho conegué, al posarhi la má á sobre sentint com bategava, y que'l seu hi responía desacompassadament, per la forsa de la simpatía.Desde les esgroguehides págines del comensament fins á les darreres, en qu'encara's veya fresca la tinta, se podía formar judici cabal de les altes y baixes del estat d'ánim del autor, com de les diverses facies y successives orientacions de son esperit. Hi havía de tot: paragrafs de lletra apretada y frissosa; altres d'escriptura clara y apacible; conceptes, uns diluhits al excés y curts y sèchs, alguns d'ells interromputs y fins titllats, ja debilment com pera donar lloch á noves reflexions, ja ab ensanyament com pera borrarne fins la memoria. En alguns hi brillava la esperansa, en altres un greu descoratjament, però en tots s'hi sentía la fè y la caritat de l'ánima encesa en amor de Deu. No hi mancavan tampoch intermitencies espayoses, algunes d'elles marcant períodos de mesos y fins anys de repòs, com si la seva ánima s'hagués adormit en la lascitut de la fatiga ò de la gandulería.
Á n'en Ramon se li negá'l cor de tendresa al observar que la seva persona hi ocupava un lloch importantíssim en aquella estereotipació del cor del seu oncle. Ja en un replech de la cuberta hi trobá aplegades les poques cartes que li havía escrit desde sa separació, y en les primeres págines, en forma de versets que semblavan arrencats del llibre de Job, expressava ab tendra amargura les anyorances de aquell sér estimat que creya perdut entre les onades del món. Intercalades ab aquells cántichs d'anyoransa, hi posava fondes reflexions sobre lo qu'era y lo que deuría esser la ensenyansa y sobre lo qu'havía fet y havía deixat de fer pera salvarlo de les tretes de la malejada societat.
Periòdicament eixían remembrances d'ell (enlloch posava'l seu nom), ab motiu de rèbren una carta ò una noticia indirecta, y com aquestes, contra lo que sempre temía, no solían pas esser desagradables, li dictavan parrafets de dolsa esperansa y máximes y consells qu'en Ramon recordava, per esser semblants als continguts en les cartes rebudes.
Les èpoques revoltoses que s'havían succehit en el país, li havían sugerit també fondes meditacions y comentaris, que no s'apartavan gayre de les idees en boga entre'ls polemistes catòlichs d'aquells temps. Ses disquisicions giravan casi sempre dins dels motllos, un poch massa arcáychs, del escolástich de Cervera.
Alguna idea's repetía sovint, acusant una verdadera obcessió. Tal era'l fet reconegut del allunyament del poble del sí de la Iglesia.
«Perdem terreno, —escrivía sovint;— els joves ens fugen seduhits per ideals de falsa llibertat, y quan s'adonguin de son engany, correrán á engroixir els batallons del escepticisme y la indiferencia».
Y procedint ab un criteri més modernista, com el metge qu'en lloch d'ensajar remeys al etzar ò de perdre temps atacant els efectes, procura abans de tot esbrinar els fonaments de la malaltía, deya:
«Ens escarrassem predicant la doctrina als convensuts y els qu'hauríam de convèncer no ens escoltan. ¿No fora mellor buscar la causa d'aquest apartament y, un cop trobada, aplicarhi ab má forta'l remey?».
Fidel ab tan sabia teoría, en diferentes planes hi havía estampat idees que demostravan son afany d'esbrinar la incògnita, idees que se alternavan ab períodos de descoratjament, resultat d'un treball d'investigació superior á ses forces, acabant per decantarse pel cantó ahont l'inclinava son esperit de sacrifici.
«El sacerdot, —escrivía,— deu rabejarse dintre les penalitats de sa missió de sacrificis y privacions, ab la idea d'acrisolar ses virtuts y guanyar mèrits pera la propia ánima. La missió de salvar les agenes es secundaria, pero tal volta, ab l'exemple de les grans virtuts y de les sublims abnegacions dels ministres de Deu, se sentirá tocada la societat y tornará als amorosos brassos de sa mare la Iglesia».
Per aquest camí s'esplajavan desendavant ses confidencies, dictantli págines d'un misticisme y d'una ingenuitat encantadors, págines interrompudes, en alguns indrets, per conceptes expressats ab una amargura que després sa ánima bondadosa, trobantlos, sens dubte, massa vius, n'havía passat ratlla, però que denotavan les sequetats y angoixes de son ánim conturbat. El sacerdot no recullía pas els abundosos fruyts que n'esperava de ses abnegacions; el poble buscava son aussili en sos apuros y miseries, després... com si temés molestarlo massa, se'n tornava pel seu cantó.
Y, no obstant, ell la sentía fonda la recansa del amor del poble y'l mortificava la idea de salvarse sol. Aquest concepte l'expressava en dues ratlles:
«¿Què dirèm del capitá que, vegent desmoralisada, vensuda y fugitiva la seva companyía, procura sols salvar la propia persona?».
Per fí, després d'un período de calma y de unes págines en blanch, hi trobá en Ramon una mena de cántich en que, ab accents de joya, s'hi glosava la parábola del fill pròdich. Facilment reconegué la data d'aquella carta en qu'ell li comunicava son retorn. Desde aquell día era ell qu'omplía casi exclusivament el cor de mossen Joan.
Pás á pás y una á una, anava'l jove reconeguent les peripecies d'aquells días memorables, sorprenentse vivament de la influencia que sa propia persona havía exercit en l'ánim de son oncle, influencia que's senyalava perceptiblement en les lucubracions sociològiques y psicològiques allí estampades.
Aquella primera conversa en que'l jove exteriorisá tan vivament ses idees, li havía produhit á son oncle una sensació fonda y nova, que's traduhía en conceptes esparverats; un deixondiment semblant al del soldat en campanya que, revetllat per un frissós cop de corneta, s'aixeca fregantse'ls uys, palpantse les armes, tot preguntant: «Y donchs, ¿qu'es això?». Després venía un treball d'análisis, reposat, que marcava una nova orientació d'idees.
Les més atrevides afirmacions de son nebot, eran sospesades, trinxades y esbrinades, ab una perfidiositat propia del antich escolástich cerverí, trobant, el jove, ab intensa satisfacció, pressentades ab una precisió encantadora, idees qu'ell sols per intuició havía emès.
Y tornava á surar la veya obcessió del iniciat divorci entre la Iglesia y la societat. Però ara semblava caminar en busca de la incògnita ab alguna més seguretat, com el vianant esmaperdut quan ovira un llum en la foscor de la nit.
«Potser ens haurèm perdut, —escrivía,— per no tenir prou en compte les dualitats humanes d'ánima y cos y de indivíduu y colectivitat, preocupantnos sols de voler perfeccionar el sér esperitual, descuydant al sér corporal y al sér social, que viu de la essencia de la terra, com el peix de l'aygua. ¿No hem fet gala de viure apartats dels quefers socials, pensant qu'això corresponía al Estat?».
Com si la paraula Estat hagués sigut per ell un raig de llum, entrava en una sèrie de consideracions sobre'ls conceptes d'Estat y de Patria, que de moment semblavan desviarlo de la qüestió, però qu'aviat se veyan conduhentes á la finalitat del raciocini.
«Patria es la idea comprensiva d'unitat de lleys, de temperaments, de costums y, sobre tot, de llengua, carácters distintius de la rassa; es el funcionament armònich dels elements vitals d'una societat dintre de son propi terrer».
«L'estat es l'absorció, el monopoli del funcionament dels elements constitutius d'una ò més patries».
«La Patria, agrupació natural d'indivíduus lligats per mancomunitat d'interessos, de necessitats y d'ideals, es obra de Deu. L'Estat, artificiosa combinació de funcionalismes, arrencats de son natural centre, es obra dels homes».
«La Patria, idea d'amor y expansió, tira á la llibertat. L'Estat, idea d'absorció y d'imposició, tira al despotisme».
Un temps la lluyta era entre la vida corporativa y'l poder real erigit en Estat, pugnant un y altre pera defensar sos drets y, tal volta, pera imposarse mútuament. D'aqueixa lluyta'n naixía l'equilibri de les dues forces, que marcava la vía progresiva de les nacions. La perfidiosa constancia de l'ambició individual, vencé l'apática cohessió de la colectivitat, majorment en pobles que no tenían prou acabalada la conciencia de ses propies llibertats, y aquests serviren als dèspotes de massa pera atuhir als qu'encara resistían.
«Quan el despotisme era personal, les grans responsabilitats davant de la historia podían contenir al indivíduu dintre'ls límits de la prudencia y de la justicia, però més tart algú digué al rey: «No es decorós que la teva magestat arrostri les odiositats del poble. Tu regnarás, però'ls responsables serán els teus ministres». Y l'absolutisme personal se torná colectiu.
«La responsabilitat de dèspotes tranzitoris casi nula, encara trobá manera de cubrir sos actes ab la sanció d'unes Corts que suposaren eixides del poble, mes en realitat obra de ses mans pecadores, y arribarem á la tiranía anònima, la pitjor de totes les tiraníes.
«Aixís la societat ha vist com entontida transformarse y desaparèixer, engolides per una oligarquía política, entitats, corporacions y lleys, filles de sa propia essencia, suplantades per altres lleys y funcionalismes, covats en el gabinet del filosoph encegat ò, tal volta, á sòu del dèspota que les implantava. «L'Estat ho es tot, —digué'l doctrinari,— y per l'Estat deuen els ciutadans donar vides è hisendes. L'Estat cuydará de tot; els ciutadans sols tindrán la obligació de mantenirlo en salut y en malaltía».
«Y á n'aquesta idea'ns hi hem acostumat de tal manera, que l'Estat ha pogut impunement establir enormitats com l'impost de consums, que grava per un igual al brasser y al milionari, è iniquitats com la contribució de sanch, que sacrifica á ses concupiscencies als joves de vint anys, igual que, en temps dels mals usos, eran les donzelles casadores desflorades pels mals barons.
«Quan el poble ha sentit les fiblades de la tiranía, trobantse mancat de vida propia y fins de verdadera conciencia, no ha sabut més que tirarse dels brassos del un polítich als del altre, com l'infelís gamat que, no sabent de quína entranya's mor, se dona á un y altre curander, fins que, desenganyat de tots, á tots els maleheix ab una mateixa má desde'l fons de son escepticisme. Avuy el divorci entre'l país y l'Estat es complert.
«Però les mirades cobdicioses del Estat xuclador també's ficsaren en la Iglesia, institució eminentment popular y que tant havía influhit en la constitució de la Patria. La Iglesia, vivint de rendes propies (qu'en considerable part servían pera les necessitats del pobre y eran la caixa d'ahont la industria y l'agricultura'n lograva bestretes á interès mòdich y senzill), gosant d'absoluta llibertat d'acció, constituhía una forsa lliure y respectable, que en determinats moments podía fer cara á ses depradacions.
«L'Estat digué á la Iglesia: «Desamortisaré'ls teus bens y, en cambi, contrauré la obligació de subvenir á tes necessitats. Aixís tu, lliure de qüestions civils y de plets, podrás dedicarte descansadament á ta obra esperitual».
«Ab tal expoliació l'Estat se proposá tres coses d'igual trascendencia. Primera: improvisar una burgesía adicta, enriquintla ab els fruyts de la gran rampinya; segona: separar la Iglesia del poble, ja que, empobrida y vivint á sòu, no podría, com abans, amparar á n'aquest en ses miseries; y tercera: absorvir la Iglesia, donant á sos ministres carácter de funcionaris públichs.
«Desendavant l'Estat ja no demanaría, manaría; la Iglesia no sería del poble, sería del Estat. El recort dels grans cabals de la Iglesia, absorvits per l'Estat, desapareixería de la memoria dels vivents; lo que no desapareixería may més, serían les partides estampades anyalment en la Gaceta pera manteniment del culto y clero, y contra aquest pressupost la impietat s'hi rabejaría, senyalant á la Iglesia com altra sangonera del Estat».
Á aquestes altures el pensador comensava á respirar fort, com l'analítich que toca al fons de ses investigacions. La incògnita comensava á descubrirse.
«L'Estat, invadintho tot y xuclantho tot, tot ho ha embolcallat en l'atmòsfera del propi desprestigi».
Y aquí seguían una sèrie de conclusions de carácter sentenciós, qu'en Montbrió reconegué com veritats inconcuses.
«Absorvint, monopolisant y oficialisant l'Estat els funcionalismes corporatius y administratius, ha mort el sentiment d'agremiació y de iniciativa colectiva.
«Absorvint, monopolisant y oficialisant la ensenyansa, ha mort l'esperit progressiu de la Ciencia, de les Lletres y fins el sentiment estètich de la societat.
«Absorvint, monopolisant y oficialisant l'exèrcit, ha mort l'esperit militar del país.
«Absorvint, monopolisant y oficialisant la idea de Patria, ha mort el patriotisme.
«Gens temerari será, donchs, atribuhir á les mateixes causes l'esmortuiment del esperit religiós.
«La societat, mancada de la higiene de son moviment propi, sense entitats ni corporacions ahont esplatjarhi ses propies energies, s'ha anat decandint, aniquilantse y podrintse, com un cos cloròtich, sense sanch, propens á totes les morbositats de la naturalesa».
Donant per esbrinada la causa del mal, el Rector entrava de ple á senyalar la font del remey. Comensava lamentantse de la docilitat ab que la gent s'havía fet ab aquell estat de coses, tant, que qualsevol idea exposada en contra sería tinguda per una bogería. Recordava que'l seu nebot, que n'havía iniciades algunes, era titllat d'esbojarrat y revolucionari. Fins en un principi ho fou per ell mateix, que escrivía aquestes planes.
«Y, no obstant, —afegía,— ara concebesch la absoluta necessitat de que desaparesca'l monopoli, si ha de desaparèixer el despotisme; de que tornin els funcionalismes á son ordre natural, si ha de ressucitarse la vida de la societat; de sustreure les Ciencies, les Lletres y les Arts de les grapes del Estat, si han de tornar á resplandir progressives, informant l'esperit públich...».
En un comensament de plana hi havía'l següent concepte, lleugerament titllat:
«¡La separació de la Iglesia del Estat!.. ¡Idea revolucionaria!.. De tal sonaría á les oreyes de molta gent, de molts dels meus companys de ministeri, als qui costa de compendre que més facilment influhiría al Estat la Iglesia lliure que junyida á son poder y vivihit de ses gracies, potser perque se'ns ha anat infiltrant aquest oficialisme ensopidor, que fins tal volta hem contribuhit inconcientment á arrelarlo. Y, no obstant, potser un día prosperará la idea de la rescisió d'un estat legal acceptat sols per la forsa de les circunstancies, pera defugir la tutela d'aquest Estat corromput y corruptor, recobrar el dret de forsa lliure y tornar á fer lliga ab el poble, lliure també...».
«¡Y lo que costa, Deu meu, —afegía més avall,— sobreposarse á les preocupacions d'escola y á les habituts creades á copia d'anys! Se necessita un esfors de gegant pera espolsarse la peresa intelectual y vèncer la corrent de les idees avesades á coordinarse dins d'un motllo fet exprés. Tots els que pretenen trencarlo aquest motllo, son revolucionaris; lo mateix quí'l trenca fugint de Deu pera precipitarse en els avenchs de la rahó materialisada, com el que'l trenca buscant á Deu quan s'adona que l'ha deixat enrera. Lo mateix els que sentintse dins del sepulcre volen, desesperats, ventar ses propies cendres en el cahos de la impietat, que'ls que ferits per un raig de llum divina claman ressurrecció. Á tots se'ls califica ab la mateixa paraula: ¡Revolucionaris!
«Tal esfors se necessita, que no's concebeix sense un altra revolució en la propia inteligencia y una depuració en la propia naturalesa, revolució y depuració que ell, sempre amich de síntessis gráfiques, ha designat ab el nom de sanch nova.
«¡Sanch nova!», diu ell, y la infiltra aquesta sanch ab ses paraules y sos exemples, y pera infiltrarla's val justament de lo qu'es antítessis de revolució; se val de la tradició, qu'es l'arteria que naix del cor de la societat.
«Y jo qu'estich vegent y palpant els efectes d'aquesta inoculació, jo que veig, fins per experiencia propia, rejovenirse'ls cors empedrehits dels veys, fortificarse'ls dels joves y purificarse'ls de tots aquells que no estavan ben perduts, no puch menos de creure fermament que un día transformará, purificantla y rejovenintla, la de tota la societat».
Algunes planes més avall, tornant á rependre'l fil d'aquestes reflexions, escrivía:
«Sí això fa un indivíduu sol y aislat, ¿què no farían cent, mil indivíduus treballant tots á la hora, inspirats per unes mateixes conviccions? ¿Perquè no hauríam d'esser nosaltres els apòstols de la revolució moral, els evangelistes de la sanch nova, procurant la regeneració del indivíduu pera que, oberts els uys de tothom, penetrat tothom de son sér y de son valer, poguessin tots á la una fer cara á la oligarquía despòtica del Estat, exigint la reversió á les patries naturals dels drets en malhora arrebassats? Fins d'aquest modo fóra més fácil nostra missió d'esperitualisar l'indivíduu, lliure ja de les servituts y baixeses de la colectivitat».
Després d'esténdres en consideracions de aquest mateix ordre y altres consemblants, comensava á aparèixer una nota melancòlica qu'anava prenent accents de greu tristesa, tan fondament sentida que á n'en Montbrió li oprimían el cor.
«¡Quína llástima, —exclamava,— haver despertat tan tart, quan ja les forces me mancan y sento aprimarse'l fil de ma existencia! ¡Tant de bò jo pogués tornar á la flor de la jovenesa, pera treballar ab totes mes forces en aquesta obra de redempció social! Jo batallaría pera la fundació d'una institució, ahont sots el lema de «Sanch nova» s'hi apleguessin tots els tocats de la gracia del esperit de ressurrecció de la societat cristiana. Com Sant Vicens de Paul fundá la institució de la caritat, jo demanaría a Deu forces pera fundar la de la redempció social, quals constitucions foran un catecisme que, basantse en la lley de Christ, preconisés com á medis d'alcansarla, el cult de la Veritat, suprema aspiració de la més alta dignificació de la intelligencia humana, les Ciencies y les Lletres, el de la Bellesa, verb de totes les arts del sentiment, el del treball honrat, signe de redempció del pecat d'origen y en fí'l de la Patria tradicional, cristiana conjunció dels vers conceptes de llibertat, igualtat y fraternitat.
“Jo'm dirigiría ab preferencia á la joventut pera repetirli aquelles paraules de Sant Pau:
De cetero fratres, quæcumque sunt vera, quæcumque pudica, quæcumque justa, quæcumque sancta, quæcumque amabilia, [1] quæcumque bonæ famæ, si qua virtus, si qua laus disciplinæ, hæc cogitate.„Y passant y repassant els uys y'l cor per aquell cúmul de conceptes, ab els que's trobava tan identificat, com si'ls hagués dictat ell mateix, s'anava reconcentrant d'esperit fins á perdre la conciencia de temps y lloch.
Més que may la veya gran la causa qu'havía emprès y més que may sentía son cor sadollat del amor de patria y més, molt més que may s'afirmava en son propòsit de treballar pera la reconstitució de la personalitat de Catalunya. Hi treballaría ab més fè que may, ell que tant temps s'havía trobat casi sol è incomprès, alimentantse de sos propis entusiasmes, y de sobte's trobava ab un aliat poderós, que tan bé sabía emmotllar en els encunys de la sabiduría sos inconcients desficis de redempció.
Y abstret ab els deliquis de sa ánima plena de satisfaccions, fins havía perdut la idea de que son oncle ja no era d'aquest món.
Nó, no era mort el sant varó, qual ánima perfumava aquell ambent en qu'ell s'hi rabejava, com papallona entre les aures primaverals. Y en tant no era mort, qu'ell el sentía trastejar, enfeynat, per la estancia vehina; el sentí aproximarse al estudi y claquejar el llocateu á la pressió dels seus dits obrintse la porta; el sentí creuar l'habitació, percibint clarament el refrech de ses robes talars; el sentí apoyarse en el respatller de la poltrona, que'l saludá ab aquell gemech familiar, propi dels veys amichs; sentí com li posava amistosament el bras sobre'l muscle, rodejantli'l coll; percibí'ls batechs de son cor, uns batechs cumplerts, glopejant un doll de sanch fresca, regenerada; sentí l'alenada de son respir, batentli sobre'ls polsos una xardor jovensana, plena de vida, y, per fí, el contacte suau d'uns llavis humits buscant sa boca y una veu tendra y carinyosa que á cau d'oreya li preguntava:
—Y donchs, ¿qu'es això que't té tan capficat, fill meu?
Allavors girá'l cap, com qui's desperta d'un somni. No era son oncle que li parlava: era l'altre tros del seu cor, sa propia muller, que li somreya dolsament al notar sa sorpresa.
Ja revingut, s'alsá ab la fesomía illuminada y, passant sa má revessa per la cintura de la seva esposa, ab l'altra li posá davant dels uys la preciosa troballa, dihentli ab veu solemne:
—Es el testament del meu oncle, es el seu mateix cor escampat per aqueixes págines, entre'l perfum de ses propies llágrimes, llegat preciosíssim qu'estimo més que tots els tresors del món; es la suprema aspiració de la meva vida, reduhida á doctrina per una inteligencia clara y sana; es la sublimació del meu pensament, el còdich pel qual se regirá la Institució de la sanch nova que fundarèm y á qual propagació consagrarèm la nostra vida y en qual primera página hi empadronarèm els nostres fills.
- ↑ Bondat, Bellesa.