Tercera serie de cançons populars catalanes/L'Infanta

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Disambig.svgAquest text tracta sobre una versió de 1910. Per a d'altres versions, vegeu La infanta.
Tercera serie de cançons populars catalanes (1910).djvu


L'INFANTA



Per a ser filla de un rei,
ne só ben desgraciada:
vaig parlâ amb un cavaller,
tota sola, una vegada.
Mon pare'm veu al balcó
i 'm mira de fit la cara.
—Tenies els colors frescs,
i perduts els tens tu ara.
—He begut aigua del riu
i tota m'ha reinflada.
Sastre que roba m'ha fet
mereix una punyalada.
—Si tu volies, infanta,
promptament seras curada.
Vinguen metges de Sevilla,
vinguen doctors de Granada
vinguen tots, de un a un,
per a polsar a l'infanta.
El primer metge que i ve:
—L'infanta n'està molt mala.—
El segon metge que ve:
—L'infanta n'està prenyada.—
El rei mana a sos criats:
—Tanqueu-la dins d'una cambra,
amb aigua fins an el cos
per que la consumi l'aigua.—
Allí l'anaven a veure
cavallers i moltes dames.
La'n va anâ a veure una
diferenta de les altres.
—No t'espantis, Adriana,
de lo que't diré jo ara:
el foc està ben encès
i tu has de ser cremada.
—No 'm sab greu el morir, no,
ni tampoc el ser cremada,
sinó que mori l'infant
que viu dins de mes entranyes.
Si passés un passatjant
li donaria esta carta:—
Mentre està en eixes raons
un passatjant ne passava.
—Passatjant, bon passatjant:
si voldria aqueixa carta?
—Una, dos, i fins a tres,
i encara que siguin quatre.—
Quan don Carles reb la carta
molt content i alegre estava.
Al descloent de la carta
llagrimes de sang llançava.
Digueu-li no'i puc anar,
que tinc malalta la mare.—
Ja'n mana an els seus criats
que li ensellin prompte l'aca:
no aquella que va corrent,
sinó la que va volant-ne.
Quan es a bell mig camí
se'n troba un convent de frares.
Ne diu al pare prior
si li deixaria un abit.
—Un, i dos, i fins a tres,
i encara que fossin quatre.—
Quan arriba an el palau,
an el rei se presentava.
An el rei li demanà
per a confessar l'infanta
—Vagi, pare confessor,
tot seguit a confessar-la.
Tres ores li dó de temps
en una i mitja s'acaba.
—Me diries, tu, l'infanta,
si has pecat gaires vegades?
—No més n'he pecat que una,
amb don Carles del Palacio.
—Que'l coneixerieu, vós,
a don Carles del Palacio?
—Com el coneixeré jo
si tinc la vista entelada?—
Amb besar-li de les mans
don Carles bé li semblava.
Ell se la 'n puja a cavall
ben estreta i ben lligada.
—Ara que vingui ton pare,
que de tu no ha de privar-me.—

 Adéu... adéu... Birondon,
 per voluntat desditxada!