Terra baixa - Acte Segon

Acte segon

La mateixa decoració del acte anterior. Es al matí.

ESCENA PRIMERA

MANELICH, assegut. NURI, dreta, fent samarra, que ja estará molt avansada.

MANELICH, molt abatut

 Cóm es que no vas venir ahir tarde, Nuri?

NURI

 Pels indiots, home. Ja't vaig dir que'ls indiots els treya de bon matí y cap al tart. Veurás: are com que fa aquest sol ja son al corral. Y jo, cap á veure'l Manelich! Sinó que passo unes angunias!

(Anant á mirar cap á la esquerra.)

MANELICH

 Y per qué las passas las angunias?

NURI

 Tinch por que vinga la Marta. Veurás: avans m' estimava molt á n'á mí; y del dia que t'hi vas casar que'm te una malicia!... (Ell fa anar el cap y queda pensatiu.) Jo no n'hi tinch pas de malicia á n'ella perque t'estima á tu, Manelich.

MANELICH, alsantse y passejantse neguitós. Ap.

 Per qué m'estima á mí aquesta dona!

NURI

 Qué t'agafa, are!

MANELICH

 Res: digas, digas. (Tornant á seure.)

NURI, enrecordántsen de cop.

 Ah! També te rábia als de casa. Sinó que á ells... Ni sé cóm t'ho diga;'ls hi te una altra mena de rábia. Ves, fins jo'm penso que s'ha valgut del Mossen per no véurels.

MANELICH,ab molt interés.

 Del Mossen? Cóm ha estat aixó?

NURI

 Donchs el Mossen, qu'es... aixó... cóm ho fan anar?... aixó... 'l majordom del amo de tot, va venir á dir als de casa, amenassantlos, amenassantlos, que no s'acostessin al molí á xerrar. Y que al molí no més hi tenían d'anar els que hi duguessin blat per moldre.

MANELICH

 A xerrar, va dir, Nuri?

NURI

 A xerrar, á xerrar. (Asseyentse la Nuri també.)

MANELICH

 Y tu ho sabs qu'era'l que no volía que xerressin?

NURI, molt natural.

 Oh, res. Els de casa sempre xerran, sabs?

MANELICH

 Qu'ets bona minyoneta, Nuri!

NURI, contenta de que li hagi dit.

 Com tu de bon minyó. Ves, el conill ho diu á la llebra. (Mirántsel y rihent. Pausa.) I ja fa deu dias qu'ets casat. (Tornant á riure y mirántsel.)

MANELICH

 Sí, deu días.

NURI

 A que no ho endevinas, en qué pensava are?

MANELICH

 Y qué diuen d'aquí las tevas germanas?

NURI

 Donchs pensava en ferte una samarra en acabant aquesta. No de color d'esca, nó; de blauet, y ab uns vihons vermells que t'escauràn més!...

MANELICH

 No me la facis la samarra, Nuri!

NURI

 Y per qué?

MANELICH

 Perque quan tu l'haurías acabada... Pst! Per res, Nuri.

NURI, alsantse.

 Me'n vaig, qu'estic enfadada.

MANELICH

 Au: que jo vull que tornis á seure! Desseguida!

NURI, asseyentse mitj girada d'esquena.

 Bueno:'m quedo. Sinó que encara estich enfadada.

(Se'l anirá mirant de reull.)

MANELICH, apart.

 Nó: ja no m'hi puch estar més en aquesta casa, que tot me cau assobre! Y avora de la Marta ó'm tornaría boig ó'm moriría! Mes aquella claror no va venir tota sola, y jo vull saberho qui era aquell home, per matarlo!

(La Nuri tus á veure si'l Manelich se fixa en ella.)

NURI

 Manelich, que jo encare estich enfadada!

MANELICH, cambiant rápit.

 Sí, Nuri, sí. Qué vols? Pobreta! Tu sí que encare ets ditxosa!

NURI, complascuda de lo que ell li diu.

 Tu estás trist!...

MANELICH

 No!...

NURI

 Sí que ho estás, sí. Y... sabs que t'han donat una muller molt rabiosa?

MANELICH

 Qué ho diu la gent, qu'es rabiosa, Nuri?

NURI

 Oh!... No ho sé'l que diuen. Parlan, parlan. Y sabs perqué t'estimo tant jo?

MANELICH

 Dígaho, Nuri, dígaho.

NURI

 Donchs t'estimo tant, de primer, perque'm contas aquellas rondallas de llops y guineus que fan aquella por tan bonica. Y després t'estimo perque la gent diu sempre: «Pobre Manelich! Pobre Manelich!» Y no ho sé pas perque t'ho diuhen! (De cop en un rapte de carinyo) Y, vaja, que jo te la vull fer la samarra.

(Se posa á cantar entre dents mentres travalla)

MANELICH, apart.

 Pobre Manelich! Donchs tothom la coneix la meva desventura! Donchs quan al casament reyan!... (Alt.) Oh, no cantis, per Deu! No cantis, Nuri!

NURI

 Si no canto, home! Es que aixís ho acabaré més depressa aixó, y aniré per la teva!

MANELICH

 Escolta, escolta, Nuri. Y qué diuhen més, qué diuhen?

NURI

 Quí?

MANELICH

 La gent. Aquells que fan: Pobre Manelich! Pobre Manelich!

NURI

 Ah! Espérat. (Com qui se'n recorda de cop.) Ahir, sortint de missa, hi havía una colla que parlavan de tu. Jo que m'hi acosto, y tots se van callar, els remalehits! Veurás, veurás: jo que me'n vaig anar tot cantant y fent la distreta, y quan no'm veyan, m'hi torno á acostar de puntetas, y jo que 'ls atrapo.

MANELICH

 Y'ls vas sentir?

NURI

 Es clar, home! Veurás, deyan: «Pobre Manelich! Pobre Manelich!...» Y res més. Com l'altra vegada.

MANELICH, apart.

 Quan lo sinyor Sebastiá ho sápiga la mata á n'ella!... Perque jo no me'n puch anar aixís sense dirli tot. (Ab neguit.) Si Deu feya que tornés avuy de ciutat!... (Passejantse.)

NURI, cridantlo.

 Manelich! (Ell hi va.) Je, je, je! El mon diuhen qu'es molt dolent. Que ho creus tu que ho siga de dolent el mon?

MANELICH

 El mon de la terra baixa, prou: que no ho era, nó,'l de la Montanya. Sinó que potser no ho era perqué allá dalt no hi havía homes!

NURI

 Y... (No gosant seguir.)

MANELICH

 Qué?

NURI

 Res. Je, je, je! Sí, vaja, sí, una cosa: que no tens un germá, tu?

MANELICH

 Soch jo sol, y encara soch massa.

NURI

 Cap? Cap? Ni un de petitet i bufó com tu? Que tingués la meva alsada...

MANELICH

 Per qué, Nuri?

NURI

 Per res. Je, je, je! Perque m'agradaría que'l tinguessis.

MANELICH, passantli la má pels cabells.

 Pobreta Nuri!

ESCENA II

MANELICH, NURI y MARTA. Ve del interior de la casa.

NURI

 Bo, la Marta! Fujo!

MANELICH

 No't moguis!

MARTA, apart.

 Sempre aquesta mossota ab ell! Sempre! Si estés anguniat per mí no li agradaría parlar ab ningú! (Va á la llar y mou'l foch sobre'l que hi haurá una olla. Va arreglant el dinar.) Aquest foch... que sembla que avuy ho fassi espressament de no encendres! De qué deuhen parlar are?... Donchs jo no ho vull que parli més ab la Nuri! (Fa un pas per anarhi: s'atura.) Oh! Deu meu! No li puch manar res jo á aquest home!

(Se'n va per la porta de la esquerra.)

NURI

 Ja es fora. Y nosaltres calladets com si no hi fossim, oy?

MANELICH

 Sí, Nuri.

NURI

 Jo estava callada perque contava punts. Y tu qué feyas are?

MANELICH

 Jo contava... dias.

NURI

 Dias? Je, je, je! Que te la estimas forsa tu á la Marta?

MANELICH

 Més que á tot lo del mon!... Més; molt més!... Cóm t'ho diré á tu qu'ets una nena encare?... Perque jo á la Marta me la estimava avans, molt avans de conéixerla. Y me la estimava tant, que'l dia que la vaig veure allá dalt, quan me van dir si m'hi volía casar, vaig respondre: «Es clar que sí que la vull!». Y li anava á dir á n'ella... «Vaja, que n'has fet massa de trigar tant temps á venir, Marta!». Si jo t'ho contés tot!...

NURI

 Au, cóntamho! Cóntamho!

MANELICH

 Que jo, Nuri, més vegadas me la havía mirada la terra baixa del cim d'aquellas crestas agudas!... Y 'm preguntava, quan lo sol batía per tot aquell be de Deu de montanyas, que semblavan muntets de sorra: per ahont deu ser la xicota que haig de tenir per dona? Y sabs qué feya pera saberho?

NURI

 Veyám, digas.

MANELICH, rihent trist.

 Donchs posava una pedra á la fona, donava jo tres tombs tancat d'ulls, feya que espetegués en l'ayre la fona, y al llensar la pedra mirava, segur de que cap allá ahont cauría aquella pedra hi sería ella, que creixería alashoras hermoseta com una mota de flors pera mí, pera mí sol! Y la pedra queya cada vegada cap á llevant, y la Marta ve d'una terra baixa, encare més baixa que aquesta: de la vora de la mar! Quin malaventura!

NURI

 Vaja, home, no ploris! Que jo no vull que plóris! (Renyantlo com si ell fos una criatura.) Ves qui te las feya tirar aquellas pedras! Dolent! Y si hagués passat algú per la montanya y l'haguessis tocat?... (Ella riu.) A riure desseguida! Desseguida! Je, je, je! (Se posa á plorar al veure que ell no riu.) Te, ja deus estar content! M'has fet plorar! Malviatje l'home! Y que jo no ho sé de qué ploro!

MANELICH, per ell mateix, plorant.

 No van atrapar á ningú, nó, aquellas pedras; que m'han atrapat á mí, que las he sentidas al mitj del pit, y totas!

MARTA, tornant. Apart.

 Encare aquí tots dos! (Cridantla.) Nuri!

NURI

 La Marta! La Marta! Té'l mocador, té. Que no vegi que ploras!

MANELICH, á la Nuri, sense péndreli

 Nó, si jo no ploro; no ploro.

(Fent per estar seré y apartantse.)

NURI, á la Marta

 Je, je, je! Me pensava qu'era seu aquest mocador. Com que soch tan criatura!

MARTA, ab emoció que no pot reprimir.

 Nuri!... que no't vull veure més aquí á casa, ho sents? Que no vull que tornis!

NURI

 Manelich, corre; que'm treu la Marta!

En Manelich segueix apartat.)

MARTA, tractant de dissimular la gelosía.

 No es que't tregui jo: sinó que avuy estich!... que si enrahonan sembla que tot m'ho sento aquí dintre! (Per son cap.) Qu'estic més malalta!...

(Anant cap al foch y ventant depressa.)

NURI

 Té aixó, té, Manelich, (Donantli'l cistell ab lo capdell y la samarra qu'está fent) que li ventaré'l foch á la pobre Marta, (Aixó sense ironía. Ell s'ha assegut y no li fa cas á la Nuri que li pega un copet á la esquena.) Donchs qué no m'has sentit, dolentot? A n'aquest xicot n'hi passa alguna, Marta (Ha deixat el cistell y tot sobre la taula.) Dónam el ventafochs.

MARTA

 Nó!

NURI, enjogassada.

 Dónamel; que tu ja no tens gayre forsa, que vas per vella.

MARTA, fora de sí.

 Vésten! Vésten! O no'm podré tenir! Vésten!

NURI, no comprenentho.

 Y are! Y qué he fet jo?

MARTA

 Y si tornas á venir... descarada!...

(Amenassantla ab el puny)

NURI

 Donchs no me'n aniré que no m'ho mani'l Manelich, qu'ell es l'home; y mirat, ell mana!

MARTA

 Sí, sí: lo qu'ell mani!

MANELICH

 Nuri: aquí fes sempre lo que't diga la Marta. Vésten: ella t'ha tret, perque ella... sab treure la gent, que aquí es á casa la Marta.

MARTA, volentlo fer callar.

 Nó, Manelich, nó! Per Deu!

MANELICH

 Té aixó, té; y ves. (Per el cistell y la samarra.)

MARTA

 Nuri: qu'are jo no vull que te'n vagis!

NURI, plorant.

 Donchs are me'n vaig!

MANELICH

 Sí, ves, Nuri. Y, mira, jo t'acompanyaré pel camí.

MARTA, suplicant y volentlo contenir.

 Tu nó, tu t'estás aquí ab mí; que tu, Manelich!...

(No pot seguir perque'l Manelich s'ha quedat mirantla fixament.)

MANELICH, després d'una pausa.

 Qué jo?

MARTA

 No ho sé. Deu meu! No ho sé!

(Cau asseguda plorant.)

MANELICH, sarcástich.

 Que't pensas que plora la Marta, Nuri? Riu. Si es més de broma! Y jo també ho soch! Y rihém tots dos! Sí, Marta, sí, jo ab tu rihent com el primer dia y ben ditxosos y plegats sempre! (Emportantse á Nuri agafada per la cintura. Ella no comprén res.) No hi tornis, no, Nuri. Sols, solets; estimantnos ella y jo! Sempre, sempre estimantnos!

(Va rihent sarcásticament al allunyarse.)

ESCENA III

MARTA, plorant.

 Sí; diu que sempre plegats, sempre, y jo sé qu'espera al Sebastiá pera dirli tot y anársen! Y qu'he patit aquets días aquí dintre! Y'l Sebastiá, 'l mal home, perque are sí qu'ho veig qu'ho ha sigut tota la vida un mal home, per allá baix divertintse pels hostals, y... tantdebó s'hi quedés per sempre! Perque si'l Sebastiá no tornava may més, qui sab si'l Manelich encare'm perdonaría, qu'ell sí qu'es bo, que se li veu á la cara, y m'estima; qu'ell no s'ho pensa, nó, que jo'l senti cada nit com ve á ajéures devant la porta del meu cuarto... y sanglota... sanglota!... (Plorant.) Sinó qu'ell no'm diu res y'm deixa fer lo que vull!... (Després de plorar. Resolta.) Mes jo no vull que'l Manelich parli més ab la Nuri, perque jo'm consumo; que aixís, ay Deu meu, parlava ab mí'l Sebastiá quan me va coneixer! Jo no ho vull que s'estigui ab ella! Me'n hi vaig á casa d'aqueixas donotas!

(Al anar á sortir trova al Tomás que ve, y torna á la escena ab ell.)

ESCENA IV

MARTA y TOMÁS

TOMÁS

 Ahont vas, Marta?

MARTA

 Ni jo ho sé. Y teníu: ja no vaig enlloch.

TOMÁS

 De la hermita he vist sortir al Manelich, y per aixó vinch, vetho aquí; que ab ell no vull trobarme. Qu'está més desesperat!...

MARTA

 Desesperat?...

(Vol enrahonar y no gosa.)

TOMÁS

 Y que no te rahó'l xicot? Tothom se n'hi riu. Y ell preguntant, de la manera que aqueixas cosas se poden preguntar.

MARTA

 Seyéu, seyéu, Tomás.

TOMÁS

 No sech jo en aquesta casa. Sinó que vinch perque'm digas qué li haig de contestar jo á n'ell quan me diu: «Tomás: vos que'm váreu buscar la promesa, per qué'm váreu triar la Marta?

MARTA

 No m'ho diguéu aixó, Tomás!

TOMÁS

 Sí que t'ho dich, sí. Y encare fa més el xicot, que'm pregunta: «Tomás: quí es l'amistansat de la Marta? Quí es l'home que va entrar per aquella porta la nit del casament?» (Ella s'amaga la cara entre las mans.) Y ell vol saber quí es per matar-lo, y jo no sé qué li responga.

MARTA, ab satisfacció.

 Vos ho ha dit, Tomás, que'l mataría? Eh que tindría cor per ferho?

TOMÁS

 Sí, sí que m'ho ha dit. Com m'ha dit que se'n anirá d'aquí per sempre: sinó que... espera al Sebastiá per despedirsen!

MARTA

 Y vos li heu dit que no se'n vagi, oy, Tomás?

TOMÁS

 Jo? Que't deixi; no demá, nó, are mateix. Y que avans d'anársen que t'escupi á la cara: que tu ets!... ets!... (No gosant á seguir perque ella li priva.)

MARTA

 Qué no heu tingut may una filla vos?

TOMÁS, dominat pel recort.

 Una filla!... Sí que la tenía una filla, y se'm va morir qu'era petita. Y quan te miro'm dich content: que Nostre Senyor me la tinga á la Gloria.

MARTA

 Y si vos us haguessiu mort avans qu'ella? Y ella s'hagués fet gran sense vos?... Sola... y hagués conegut al Sebastiá?...

TOMÁS, tapantse las orellas.

 Remalehida! No m'ho diguis: que tu l'has perdut, tú, al Sebastiá.

MARTA

 Qué jo l'he perdut al Sebastiá? (Arrencant en plor.) No teníu entranyas si m'ho torneu á dir aixó. Mare meva!... Ay, que no puch més! Que no puch més! Prenéume d'una vegada, mare meva!

TOMÁS, apart.

 Y plora de debó! Potser sí que n'he fet un xich massa! (S'asseu.)

MARTA

 No'n teníu, nó, de bon cor! Y tots aneu contra de mí perque'm veyéu tant sola! Que fins are no ho he conegut qu'era al mon tota sola!

TOMÁS, apart.

 Si'm fa plorar á mí la xicota! (Alsantse de cop) Ay! Qué feya! Si ploro per una...

MARTA, aturantlo resolta.

 No us en anéu, que jo vull contárvosho tot, y que'm compadiu!

TOMÁS, plorant dissimulat.

 Nó, si no vull saber res, que després lo que m'haurás dit m'ho creuré, y será tot mentida.

MARTA, plorant y ab energía.

 Mentida!... Donchs m'escoltaréu, y'm creuréu; que no ho será, nó, mentida!

TOMÁS

 Sí, be, sí. (Asseyentse. Apart.) Te, si ja me la crech! Si ja ho deya jo que m'enganyaría!

MARTA, aixugantse'l plor d'una revolada.

 No he nascut, nó, de la terra y després de la pluja, com una bestiola fastigosa, encare que la gent de per aquí ho diga.

TOMÁS

 Veus?... Aixó de la granoteta sí que no ho he cregut may. Deu me remati.

MARTA, ab indignació, aixugantse repetidament els ulls.

 Tampoch ho creuréu aixó de que jo era molt pobreta? Veuréu: jo tenía una mare qu'era cega. Ho sentíu? Y no he tingut ningú mes. (Ab exaltació que anirá desapareixent pera quedar no més la tristesa.) Peró una mare sí que la tenía! Y ella y jo captavam per ciutat allá abaix á Barcelona. Jo me'n recordo que'ns posavam á las escalas d'una iglesia que tenía una porta que no s'acabava may d'alta, y allí'ns estavam. Quí havía sigut el meu pare de bo de bo? Jo no ho he sapigut may. D'ensá de quan captavam? Oh! Potser d'avans de neixer jo que captavam. Jo á la mare l'havía vist sempre ab la má estesa al portal de la iglesia, y fins dormint ella á la nit, que no sé ahont era que'ns ajéyam, jo la veya ab por que sempre la tenía la má estesa. Un dia, jo encare debía ser molt petita, ja no eram ella y jo soletas que captavam: al costat nostre s'hi va asseure á captar un home, que... jo'm vaig creure que tampoch hi veya, perque'm pensava alashoras qu'era cego tothom que captava. Y no sé com va ser que aquell home mitj tulit, tot roig de cara y de barba blanca, va acabar vivint ab la mare; y ells dos se pegavan, y reyan. Mes á mí aquell home ni may m'havía pegat ni fet una festa; ni me'n recordo que may m'hagués dit ni una sola paraula. Passaren anys, no gayres serían, y un matí la mare no's va llevar, y als peus del seu llit me vaig trobar ab aquell home que plorava. La mare no havía plorat may, que jo me'n adonés, y m'havía arribat á creure també que'ls cegos, que no tenían ulls pera véurehi, tampoch els tenían pera vessar llágrimas. Y per aixó vaig coneixer que aquell home no era cego de bo de bo, perque plorava. La mare s'havía mort, y jo'm vaig trobar sola. Y quina cosa més estranya! Aquell home tant callat y tant fret ab mí,'s va trobar que m'estimava com un pare, y no's sabía aconsolar de la mort de la pobreta mare meva, que va quedar estirada, ab els ulls més entelats que may, y ab la má dreta estesa, que semblava que encare anés á captar alguna cosa á l'altra vida!

TOMÁS, plorant.

 Digas, digas.

MARTA

 Y al endemá se la endugueren al cementiri á la mare, y jo hi vaig anar al darrera ab aquell home; y quan ja li havían tirada tota la terra assobre, jo me'n vaig adonar que li havía dit á aquell home: «Y are qué farem, pare?» Y qu'ell m'havía dit plorant: «Vínaten ab mí, filla!»

TOMÁS, plorant.

 Conta, conta; y acaba aviat!

MARTA

 Oh, sí, sí; que no n'hi ha gayre; que pel camí de tothom s'hi pot anar poch á poch; mes quan se cau timba avall se va depressa. Donchs varem tornar á la porta de la iglesia, y com jo anava espigantme y veya passar tantas noyetas de ma edat ab la robeta bonica de las festas, jo que li vaig dir al pare un dia que no havíam arreplegat gayres dinerons: «Pare: y si travallessim!» Y ell al cap d'una estona'm va dir que ja'l buscaria'l travall per tots dos. Y may aquell travall arribava. Fins que vam saber que als pobres els recullían pera tancarlos, y'ns en anarem de Barcelona tot captant, sinó qu'ell ja may més va fer el cego. Caminarem molt temps seguint terras y més terras, que jo vaig anar creixent, fins que un dia que feya una calor molt forta y que'ns ficarem per aquestas planuras y per aquests boscos, s'aixecá de cop una forta nuvolada y comensá á caure pedra. Nosaltres fugíam seguint á la gent que deixava las feynas dels conreus y'ns guarirem á la masía més aprop, qu'era la del Sebastiá, quedantnos á la entrada. Sortiren homes y donas, y, entre ells, un que'ns van dir qu'era l'amo. Y tothom reya ab els meus ditxos. Y van voler que ballés, y vaig ballar de cualsevol manera perque no'ns traguessin, qu'encare plovía. Y quan més ballava jo, més reya la gent, menos l'amo, que'm mirava, 'm mirava! Y jo'm deya, pobre de mí: «Que deu ser felís ab tot aquest mon seu y aquesta gent seva, l'amo!» (Resoltament.) Eh! Acabèm! Que'm va preguntar després, rihent, si jo havía sortit de la pols dels camins com aquellas granotetas que's fan ab las gotas de la pluja al mitj del estíu, y després me va agafar pel cos y va preguntar al pare qué volía. El pare li va respondre que una caritat. Y jo vaig afegir depressa: «No una caritat, nó, travallar forsa!» Ell me va asseure assobre'ls seus genolls, que jo tenía catorze anys, y'l Sebastiá ja potser trenta... Y... d'aquell dia va venir que al pare'l va fer moliner. Y á mí... fins are...

(Tapantse la cara ab las mans.)

TOMÁS

 Nó, calla; no digas res més; calla!

MARTA

 Qué podía fer jo? Fugir? Cap ahont? Si no podía! Matarme? Si'l matarse es pecat; y fa tanta por el morirse, y jo era tan nena! Y's neix per viure y no per morirse desseguida!

TOMÁS

 Y que n'has sigut de desgraciada!

MARTA

 Desgraciada no, que he sigut la dona més dolenta del mon, perque á n'ell l'he cregut de tot, pobre de mí, fins per enganyar á aquest home!

TOMÁS

 Oh, 'l Sebastiá no té perdó de Deu, que l'ha feta massa grossa!

MARTA

 Oh, si hagués sigut com are! Perque are sí que soch forta! Y sabeu perque ho soch de forta? Perque avans, me girés d'allá ahont volgués, no trobava ningú per sostenirme sinó'l Sebastiá, per la meva desgracia. Y are ja tinch al Manelich que'm dona coratje; perque encare que no'm vulga, jo m'hi sostinch en ell: que si al anar á la iglesia ho feya per forsa, al sortirne, ab tot y la pena que'm rosegava per dintre, jo'm deya, jo mateixa sense volermho dir, que aquell home era'l meu marit, una cosa meva, meva, que, pobreta de mí, encare no havía tingut res que fos meu á la terra!

TOMÁS

 Mes el Sebastiá un dia ó altre se't presentará al molí, y tornarás á ser la dona sense coratje...

MARTA

 Ay nó; per Deu que no vinga!

TOMÁS

 Y si li diguessis tot al Manelich?

MARTA

 Oh!... Cóm se diuhen aquestas cosas? (Avergonyida.) Y jo, Tomás, no'm vull aconhortar de pérdrel.

TOMÁS

 Si á la fí ho sabrá pels altres: qu'ell pregunta.

MARTA

 Jo'm penso que torna! Tomás: deixéume y... pregueu per mí, com si jo fos la vostra filla! Nó! Perdoneu!

TOMÁS

 Sí, sí, dígaho: com si fossis la meva filla; que t'han fet dolenta, que tu, pobreta, no ho eras, ni ho ets, vaja, de dolenta! Vina!

MARTA

 Tomás!

TOMÁS, besantla al front.

 Té, y té; perque Nostre Senyor te fassi bona minyona! (Se senten veus á fora.)

MARTA

 Son las vehinas! No las vull veure! (Se'n va.)

ESCENA V

TOMÁS, PEPA, ANTONIA y després JOSEPH, NANDO y PERRUCA.

PEPA, de la porta.

 Míratel al Tomás que plora!

ANTONIA, id.

 Ay qu'enternit l'hermità!

TOMÁS

 Es el fum que fa aquella, qui ni sap encendre'l foch, la... la pobreta!

PEPA, entrant, y la Antonia al darrera.

 Entra, Antonia, entra. No las treurán are á las Perdigonas. Com que'l Mossen, per ordre del amo, ha passat per totas las casas dihent que no s'acostés ningú al molí que no portés blat per moldre...

TOMÁS

 Donchs anéusen avans de que us treguin.

PEPA

 Ay Senyor! Qué no'l sents, Antonia?

ANTONIA

 Tréurens á nosaltres!

JOSEPH, desde fora.

 Ja som aquí.

PEPA, rihent.

 Entreu! Entreu!

JOSEP, entrant ab un sach de blat á coll.

 Portém blat per moldre!

NANDO, id, id.

 Que Deu vos guart. (Girantse á fora.) Au, tu, depressa!

(Entra en Perruca també ab blat.)

ANTONIA

 Es que may'ns havían tret á nosaltres d'enlloch!

TOMÁS

 Totas solas s'arman aquestas!

JOSEPH, á las donas.

 Y no'ns ha costat poch de trobar aquest blat! Enlloch ne tenían.

PERRUCA

 A casa'l guardavan per llevor.

JOSEPH

 Donchs que no surt el Manelich ó la Marta per aixó?

(Pel blat.)

TOMÁS, apart.

 Jo'ls deixo á aquets tafaners.

(Volguent sortir.)

PEPA, aturantlo.

 Esperéuse, Tomás. Voldríam entendre cóm ha quedat aixó del casament dels d'aquí, perque no'n podém treure l'aygua clara.

TOMÁS

 Donchs ha quedat... molt be. Adeussiau!

PEPA

 No, home! Veuréu: al Manelich ja l'hem empaytat, sinó que, mírat, res: s'ha tornat tant aixut que sembla un altre.

ANTONIA

 Conteu, vaja, Tomás!

JOSEPH, y'ls altres.

 Vaja, Tomás!

TOMÁS

 Donchs jo us ho diré tot, vaja. Mes vigileu que no escoltin.

(Baixet y burleta. Tots corren á mirar per tot y tornan.)

PEPA

 Tu, mira allá. Allá, Antonia! Cap viu tothom!

JOSEPH

 No'ns senten!

ANTONIA

 Digueu are.

TOMÁS

 Donchs una vegada á Sant Miquel vetaquí que li va venir la fatlera, per fer quedar malament al dimoni, que deya que totas las donas eran sevas, d'anar pel mon en cerca d'una... d'una... que no fos gayre xerrayre; perque de que no ho fos gens ja se'n aconhortava.

PEPA, ressentida.

 Vaja, prou: ja us entench á vos.

ANTONIA

 Fora!

JOSEPH

 Deixéulo, que digui.

TOMÁS

 Si no m'escolteu no sabréu res: esperéuse. (Després de lleuger dupte's tranquilisan.) Vetaquí que 'l pobret Sant Miquel se va cansar de seguir mon, que, fillets de Deu, totas enrahonavan!... Y cansat com estava, vetaquí que Sant Miquel se va asseure á la voreta d'un'era: y vetaquí que á l'altra banda de l'era hi havía un rotllo de donas prenent el sol. Y al véurel aquellas donas, vetaquí que's van anar enfilant, enfilant: la una que si ell era un borratxó perque tenía la cara molt vermella y lluhenta; l'altra que si era un lladre y tot lo que duya assobre de bonich era robat; y un'altra ja va dir qu'ella l'havía vist sortir ta nit passada de l'iglesia; y un'altra ja hi va afegir qu'ella l'havía vist qu'espanyava la caixeta de las ánimas; y un'altra que'l vestit que duya era 'l mateix vestit de Sant Miquel del altar, que s'havía quedat tant despullat com el mateix dimoni que té als peus. Podeu contar el nostre Sant Miquel quins plors y quin tremolarli las alas de pena! Donchs ho veyeu? No van ser tot penas, nó, que allí hi havía una velleta que ni va obrir la boca pera murmurarlo, qu'ella no més se'l mirava al Sant Miquel, y dolsament somreya. (Demostració de satisfacció de las donas, que van á interrompre á en Tomás. Mes aquest segueix) Y vetaquí que aquella nit mateixa, quan aquella pobreta vella ja s'estava ben adormida al seu llit, Sant Miquel que s'hi presenta, y, embolicantla ab el llensol y ab el cobrellit, ell que se l'emporta a la velleta, que no li va dir ni un mot de tant espantada. Y se l'emporta de primer camps a través, y després covas endintre fins á una qu'era més gran y qu'estava tota plena de fornals y d'enclusas y de dimonis que hi travallavan. Y ell que, tot alegroy y tot satisfet, que presenta la velleta, no més perque la conegués, al dimoni més gran de tots els dimonis: que alló era l'infern! Y sabeu qué picavan sense parar may aquells dimonis en aquellas enclusas tant regrossas y tant rohentas? Donchs hi picavan las llenguas d'aquellas donas, que las treyan com una cana enfora. Y'ls hi picavan y'ls hi están picant encare per xerrayres y murmuradoras. (La Pepa y la Antonia s'esvalotan: els homes hi ajudan rihehtse d'ellas.) Sí, sí: per xerrayres y murmuradoras! Y aquí ho teníu l'esser tafaneras y trapasserotas y llengudas!

(En Tomás va caminant cap á la porta.)

PERRUCA, á las donas rihent.

 Tornéuhi are, tornéuhi!

JOSEPH, burlantse d'ellas ab els altres homes.

 Aixó ha anat per vosaltres.

ANTONIA

 Tomás: nosaltres som com aquella que no va dir res.

TOMÁS

 Es que aquella velleta no havía sentit res, ni podía dir res perque de neixensa qu'era sorda y muda!

(Surt. Ells se'n riuhen. Ellas s'enrabian.)

ESCENA VI

PEPA, ANTONIA, JOSEPH, NANDO, PERRUCA y després MANELICH.

ANTONIA

 Y are! Ves quina gracia!

PEPA, satisfeta.

 Ah! Ja volía dir jo: ves si hauría callat aquella!

JOSEPH

 Ell se n'ha rigut pla bé de nosaltres!

PEPA

 Vosaltres m'haguessiu ajudat! Jo li hauría tret tot, creyéume: que hi ha molt qué saber, perque la Marta ha fugit ab els ulls com d'un perdigot...

NANDO

 Are no més falta que després que hem comprat tot aquest blat no'ns aprofiti.

ANTONIA

 Calleu. El Manelich! (Segueixen enrahonant.) Que'l Manelich es aquí! (Calla tothom.)

PEPA

 Veyám qué dirá quan ens veji.

(S'apartan tots á un costat.)

MANELICH, entra sense veure á ningú. Apart.

 Jo no espero ni un dia més aquí! Diuhen que avuy torna l'amo. Donchs quedo be ab ell, y en acabat amunt, á las mevas montanyas, y á morirmhi ben sol de rábia y de pena!

ANTONIA, escarnintlo á mitja veu.

 Xup!... La cabrota!...

MANELICH, ab fástich. Apart.

 Aquesta gent aquí!

JOSEPH, rialler.

 Manelich: bon dia y bona hora.

MANELICH

 Qué voleu?

PEPA

 No venim á tafanejar, nó, que diu la... teva dona; que venim á moldre. Míratho.

PERRUCA

 Qué hi ha bassada?

MANELICH

 No ho sé! (Repensantshi.) Sí: per aygua ray! Ja hi podeu acostar el blat á la mola.

(En Perruca du'l blat al cubert y torna.)

PEPA

 Manelich: trobo que avuy fas mala carota.

MANELICH, rihent cremat.

 Mala carota avuy, eh? A tu no t'ho dirán may, perque tu la fas sempre.

(Riuhen els altres.)

JOSEPH.

 Potser anyoras el guardar la ramada?

PEPA

 Ja te la Marta: sinó que la Marta...'s guarda ella sola.

MANELICH

 Y per qué la tens de retreure are á la Marta, tu?

PEPA

 Ay ay! Per res; per ferte content. Com qu'es la teva dona!

(Riuhen tots mitj dissimulat.)

MANELICH, al véurels riure, riu ell fort y nirviós.

 Ah, sí, rihém! Per qué calleu are? A riure tots! Desseguida!

(Torna ell á riure, sens poder contenir la rabia. La Pepa vol riure descaradament, y'l Joseph la fa callar.)

JOSEPH

 Calla, dona!

MANELICH

 Y per qué te de callar? Per qué? (Riuhen amagantse.) Y per qué us amaguéu per riure?

PEPA

 No réyam pas nosaltres!

ANTONIA, rihent.

 Si no réyam!

MANELICH

 Sí que rihéu, sí; que fins us torneu rojas, y no pas de vergonya, descaradas, que no n'heu tingut may de vergonya!

JOSEPH, acostantse á ell.

 A mas germanas aixó!

MANELICH

 Sí, á tas germanas; jo'ls hi dich, jo, jo; y qué vols are?

(Mirantlo fixo y acostanshi.)

PEPA, ficantse devant dels homes.

 Nos ho diu á nosaltres perque ja ha fet tart per dirho á la Marta. (La Pepa fuig. Ell li corre al darrera sens agafarla perque'l Nando's posa devant.)

MANELICH, á la Pepa.

 Mal llamp de Deu!... Per qué he fet tart per dirli á n'ella? Per qué?

NANDO, volentlo calmar.

 Manelich!

MANELICH

 Qu'enrahoni algú! Quí es el que enrahona? Quí de vosaltres? Ja s'ha acabat el riure en aquesta casa: á xerrar are! (Agafant al Joseph.) Tú,'l germá gran: de qué réyau aquell vespre aquí y á la hermita? Que devant de Deu us n'enréyau! Parla! Parla!

(Removentlo, tenintlo agafat per un ó'ls dos brassos. Las donas esparveradas corren d'un lloch al altre.)

PEPA

 Marta! Marta!

MANELICH, deixant al Joseph y anant á la Pepa.

 Nó; á la Marta nó; á mí; que vull qu'enrahonis!

(Aixó á la Pepa.)

PEPA

 Qué t'has tornat boig?

(La Antonia xiscla.)

MANELICH, agafant pel coll á la Pepa.

 Sí qu'ho soch de boig, sí. Mes jo tinch fam y set de que m'ho digas!... Y sinó aquí mateix!...

(Anantla á escanyar.)

NANDO

 Manelich!

PEPA

 Pregúntaho al Xeixa!

MANELICH, deixant en sech á la Pepa.

 Al Xeixa!...

JOSEPH, al Perruca.

 Está rabiós aixó!

PERRUCA

 Jo no hi torno aquí!

MANELICH, com tornant en si.

 Has dit al Xeixa? Mira, per caritat, escolta! Nó, no fugis! Dígamho tot! Tu has anomenat al Xeixa!?...

NANDO, perque no enrahoni.

 No, Pepa!

PEPA

 Nó, si jo no...

(No sab cóm escusarse.)

MANELICH

 Perdónam de tot, y dígamho! (Tornant á la energía y á la feresa.) Parla! Per Nostre Senyor, que parlis! (Altre cop furiós.) Malehida!

PERRUCA

 La Marta es aquí.

ESCENA VII

MARTA, MANELICH, PEPA, ANTONIA, JOSEPH, NANDO y PERRUCA. La Marta ha apartat la cortina y's queda aturada.

MANELICH, asseyentse abatut. Apart.

 Ah, Deu meu! Que jo no puch viure! Que are sí que no puch viure!

MARTA

 Qué voléu aquí?

JOSEPH

 Vením á moldre, que'l Mossen ens ha dit...

MARTA

 La mola es allá fora.

PEPA

 Veurás: com que no teníam pressa.

MARTA

 Be, sí, aneu; que aquí no hi teníu feyna.

(Surten murmurant á mitja veu. S'emportan el blat que ja s'havían deixat á la porta.)

ESCENA VIII

MARTA y MANELICH

MANELICH, assegut lluny de la taula. Apart.

 El Xeixa? El Xeixa!... Donchs aquell home era'l Xeixa?

MARTA, parant la taula d'un cap. Apart.

 Y quina pena que'm fa'l mirarlo! Y are á menjar ab la amargor tancada aquí dintre!

MANELICH, apart.

 Si ja m'ho podía pensar jo qu'ho era'l Xeixa! (Alsantse y anant nirviosament per la escena.) Si no ho sé que ho va fer que no vaig entrar á la cambra d'ella per degollar á aquell home! Y després á n'ella! A n'ella! (Pausa.) Pts! Es que per aixó'm va voler la Marta: perque ja ho veya que no'm revenjaría! (S'ha tornat á seure.) Aquella nit no vaig ferho perque jo en el mal... si ni tantsols hi creya! Are sí, are sí, que ja se m'han encomanat totas aquestas miserias de la terra baixa!

MARTA, apart.

 Cóm ferho jo per parlar forsa ab aquest home, y qu'ell me parli! Cóm! Que jo no'l vull sempre callat ab mí, despreciantme! Vull que'm castigui! Y m'arrossegui per terra! Y que'm tracti com á una cosa seva! (Cridantlo ab por.) Manelich!

MANELICH, com si no la hagués sentida. Apart.

 Sentintla, quí ho diría que no fos una noya qui parla!

MARTA

 Manelich!... Que...'l dinar ja es á taula

MANELICH

 Ah, sí; el dinar. El dinar. (S'ha acostat á la taula, y comensa á llescar pa. La Marta mentrestant ha anat á la llar. Apart.) Y que no costa gayre, nó, de degollar á un home! Y á n'ella... á n'ella menos!... (Se troba ab la mirada de la Marta que torna.) Si ella no'm mirava! Ah!

(Llensa la ganiveta sobre de la taula.)

MARTA

 Pósaten tu, Manelich.

(Ell se'n posa: després ella. Pausa; menjan.)

MANELICH, apart.

 Qui fos golut com allá dalt! Perque'ls goluts no pateixen. Si no'm pot passar res per aquí dintre!

MARTA, baixet.

 Ay Deu meu! Ajudéume!

MANELICH, apart.

 Pts! Que l'ajudin!

(Va á enrahonar y s'atura.)

MARTA

 Qué? Dígaho! Qué anavas a dir?

(Va cap á n'ell.)

MANELICH, apartantla ab el bras

 Res, res; apártat!

MARTA

 Parla un cop á la vida! Jo t'ho demano, per...

MANELICH, sarcástich

 Per quí m'ho demanas?

MARTA

 Per... per...

MANELICH

 Per... ell? Per quí? (Esperant que ella diga.) Y quin fástich que'm fa aquesta dona! Eh! Afártat tu sola! (S'aixeca.) Jo me'n torno á las mevas montanyas!

(Se'n va cap á la porta.)

MARTA

 Nó, Manelich, nó! Y escóltam!... y perdónam!

MANELICH, molt exaltat.

 Qué't perdoni? Ira de Deu!... Qué t'havía fet jo? Enrahona! Per qué m'havías d'enganyar á mí? Per qué?

MARTA

 Perque no era ningú jo! Qu'era sense voluntat, y obehía! Y ni t'havía mirat may! Ni t'estimava! Ni sabía qué era tenir voluntat per un altre!

MANELICH

 Donchs per qué t'has casat ab mí, y no't vas casar ab aquell home! Dígaho! (Rabiós sempre.) Que jo no ho sé'l per qué, y'm consumo, y'm torno boig per saberho! (Corrent á ella.) Per qué? Per qué? Respónme!

MARTA

 Ah, aixó nó! Aixó nó! Que tu m'aburrirías encare més del que m'aburreixes!

MANELICH

 Aburrirte? Matarte hauría de fer jo, qu'es sols lo que mereixes!

MARTA

 Oh, sí, matarme, sí; qu'aixó es lo que desitjo!

MANELICH

 Nó, nó: avans anármen. Anármen d'aquí per sempre!

MARTA, rabiosa per aturarlo.

 Es que no gosas a parlarme! Nó nó; no t'atreveixes! (Anant darrera d'ell desesperada.) Es que'm tens por; me tens por, á mi! Cobart! Por! Por!

MANELICH, aturantse.

 Que... Que jo't tinch por?...

(Al aturarse ell, ella cambia de cop plorant perque's quedi.)

MARTA

 Párlam! Insúltam! Pégam! Mes no te'n vagis!

(S'abrassa als seus genolls sanglotant.)

MANELICH

 Déixam anar, qu'aixó es un toll de miserias! Eh! Revólcathi!

(Desprenentse d'ella y anant cap a la porta. Ella cau apoyantse en un bras á terra.)

MARTA, per aturarlo, rabiosa, rihent y plorant.

 Sí, sí; ab el que jo estimo! (Agenollada avansa cap á la porta.) Que t'he enganyat á tu! Y tu no'm castigas! (En Manelich s'atura.) (Apart) No se'n va, nó! (Alt, suplicant.) Manelich! (Ell, que ha duptat, va á sortir.) Y soch tota del altre!... Y de tu no ho soch, no ho soch!

MANELICH, tornant enrera, amenassantla ab el puny.

 Que callis! Calla! Calla!

(La Marta s'ha alsat.)

MARTA, satisfeta de qu'ell no se'n vagi.

 Y t'he enganyat jo, y estich contenta d'haverte enganyat! Y mira: me'n enrich de tu, com tothom, mira! (Riu com boja.) Sí, sí; me'n enrich! Y encare espero al altre!

(Ell corre cap á la taula y agafa la ganiveta.)

MANELICH

 Pel nom de Deu, que aquí mateix!...

MARTA, corrent á agafarlo del bras esquerra.

 Sí, sí, t'enganyo! Encare t'enganyo! Que vindrá l'altre!

(Arrenca una rialla feréstega.)

MANELICH, alsant la ganiveta.

 Que't mataré!

MARTA, rihent y plorant.

 Mátam! Mátam! A que no'm matas!

MANELICH

 Qué anava á fer! No puch, nó!

MARTA, refermantshi al véurel que s'aparta.

 Ah, cobart! Que ja's veu que t'has venut per diners!

(Agafantse á Manelich perque la fereixi)

MANELICH

 Donchs té! Malehida!

(Ferintla d'un bras.)

MARTA

 Ah! (Satisfeta.) A la fí!

MANELICH, llensant el ganivet ab espant.

 Oh, Deu meu! Qué he fet jo!

MARTA

 Es sang! Sang meva! Y tu has sigut!... (Sostenintse á la taula.) Oh, quin goig! Si rich! Mira com rich! Y are rich d'alegría!

MANELICH

 ¡Malehit jo! Malehit jo cent cops, que soch com las bestias selvatjinas!

(Quedant assegut en una cadira y rebregantse'l cap entre las mans.)

MARTA, corrent á ell y cayent de genolls y abrassantshi.

 Nó, nó! Si't dich qu'estich contenta! Si jo vull que acabi's ab mí! Que jo vull que'm matis! Vina!... Aquí... á dintre'l pit!

MANELICH, volentse apartar ab terror.

 Nó! Nó! Déixam!

MARTA, plorant, sense deixarlo apartar.

 Si es que jo no puch viure d'aquesta manera'! (Ella's va apoderant del cor d'en Manelich.) Que he sigut ab tu la dona més dolenta del món; y aixó no ho puch desfer!... Ni'l passat de la meva vida tampoch, que no hi ha forsas que ho desfassin! (Ab desesperació.) Vina, vina; que en tant que volia viure no he tingut coratje per dirte'l qu'he fet jo y'l qu'he consentit, y are que'm vas á matar, are t'ho diré tot, are!

MANELICH, que l'ha volguda interrompre.

 Sí! Dígamho! Dígamho!

MARTA, sanglotant rabiosa.

 M'han tractat com á una pedra dels camins, que's fa anar ab los peus perque rodoli! Mátam! Mátam!

MANELICH, subjectantla, plorant.

 Marta! Ay, Marta!... Si jo no't puch matar, nó, perque t'estimo, Marta! T'estimo! Y t'estimava desde allá dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que's va fondre mirante. Y t'he estimat encare més al venir á trobarte, pobre de mí, devallant á salts, com l'aygua dels cims á ajuntarse ab l'aygua de la mar, que diuhen qu'es amarganta! Que ho siga de amarganta; que ho siga: ella atrau com tu m'atraus á mí; perque't desitjo y t'estimo, Marta! (Ella's vol despendre d'ell ab energía, bregant.) Y are més, are més; per... perque no ho sé'l perqué, ni'm fa'l saberho! Perque m'has enganyat potser; perque he sentit la calor de la teva sang; perque t'he respirat á tota tu tot jo! Y mira, per mí no hi ha lleys d'assí baix ni res que m'aturi, que'ls llamps y las mastraladas m'han fet lliure, y vull jo, perque ho vull, besarte y mossegarte fins á l'ánima, y estrényet en mos brassos ofeganthi en ells, confonent en un afany rabiós la mort y la vida, com á home y com á fera, que ho soch y ho vull ser sempre home y fera, tot junt, tot, contra de tu y ab tu, y contra tothom, tothom de la Terra. (La té á ella en sos brassos mitj desmayada. Mira cap á la banda de la cortina y se la emporta rápit á l'altra banda en sos brassos.) Y are que me la vingan á pendre! Ira de Deu! Que vingan! Que vingan!

MARTA

 Deu meu!

MANELICH

 Marta: ets meva!

(Aixecantla en sos brassos y anantla á besar.)

MARTA

 Nó! Nó!

(No consentintho y fugint d'ell.)

MANELICH

 Marta?!

MARTA, resolta.

 Nó; perdonarme aixís, nó! Que tu'm perdonas perque no ho sabs tot encare. Donchs á saberho al punt, y per mí mateixa. Y després lo que Deu vulga!

MANELICH

 A saberho, sí: mes no assí baix, Marta, que'l cel s'ha enterbolit ab lo baf de tantas miserias, y Deu no't veuría la cara quan parlessis.

MARTA

 Donchs allá dalt; y are mateix!

MANELICH

 Sí, anémhi, sí, que allá's perdona tot: que no es com aquí baix, hont tot se corromp. Quin fástich! (Enduyéntsela.) Que allá dalt, Marta, fins los cossos en la neu se conservan. Ves qué farán las ánimas!

MARTA

 Oh, anémhi; anémhi depressa!

(Van á sortir.)

ESCENA IX

MARTA, MANELICH, MOSSEN, després SEBASTIÁ.

MOSSEN

 Donchs qué tením de nou?

MARTA, apart.

 El Mossen! Oh, Deu meu!

MANELICH

 Oh, y que veníu al punt, á fé! Veuréu: diguéuli al amo que li torno el molí, y... que grans mercés, Mossen. Y... prou; que, vaja, que m'enduch lo qu'es meu. Anémsem, Marta.

MOSSEN, sens enténdrel.

 Peró... qu'es lo que t'endús?

MANELICH

 Y ben clar qu'ho he dit: que me'n enduch á la Marta.

MARTA, apart.

 Sí, sí: acabém.

(Va á sortir.)

MOSSEN

 Tot aixó ho contéu al amo, que ja ha tornat.

MARTA

 Que'l Sebastiá es aquí! Oh, anémsen!

(Ella va á sortir: en Manelich, sens enténdrela, la segueix. En Mossen riu sarcástich. Al ser ella á la porta's troba ab en Sebastiá.)

SEBASTIÁ, rihent satisfet.

 Ja t'he atrapat! Míratela, Mossen, que'm sortía á rebre!

(La Marta retrocedeix. En Mossen segueix irónich.)

MOSSEN

 Sí, prou!

MARTA

 Manelich: no t'apartis!

SEBASTIÁ, que no ha comprés res.

 Y més content que vinch, Marta! Perque ja s'ha arreglat el meu casament, y aquest vespre mateix arriba'l pare de la meva promesa á donar un cop d'ull per aquí.

MARTA, apart.

 Ay Deu!

SEBASTIÁ, al Mossen.

 Qué te aquella?

MOSSEN, rihent.

 Preguntéuli.

MANELICH

 Ja us ho diré; que me'n vaig ab la Marta.

SEBASTIÁ, corrent á ella furiós.

 Marta: qu'está dihent aquest home! Contéstam! Que'm contestis!

MARTA

 Sí, que'ns en aném!

SEBASTIÁ

 Marta! Marta! Que tu te'n vas ab ell! Ira de Deu!

(Agafantla per un bras y sacsejantla.)

MANELICH, interposantshi.

 Nostramo! Qué feu, nostramo? Qu'es la Marta!

SEBASTIÁ, al Manelich.

 Y tu qué t'has pensat? Si jo d'aixó'n disposo! Jo, jo'n disposo!

MANELICH

 Es meva! Es la meva dona!

SEBASTIÁ, rihent irónich.

 Teva? Teva la Marta!

MARTA

 Sí que ho soch; sí!

SEBASTIÁ

 Marta!

MARTA

 Tot s'ha acabat; tot!

(Agafantse al Manelich.)

SEBASTIÁ

 Mossen; aquells que vingan, y tréume d'aquí á aquest home!

(Mossèn va á la porta del porxo y crida á tothom.)

ESCENA X

MARTA, MANELICH, SEBASTIÁ, MOSSEN, PEPA, ANTONIA, JOSEPH, NANDO, PERRUCA y altres.

MANELICH

 A mí? Y per qué m'han de treure á mí?

SEBASTIÁ

 Perque aquí jo soch l'amo com avans. De tu, y de tot, y d'ella! D'ella!

MARTA

 No l'escoltis! Anémsen, Manelich!

MANELICH

 Anémsen!

SEBASTIÁ

 Tu endúrtela! Oh, té! Per brètol!

(Pega una bofetada á Manelich.)

MANELICH, rabiós.

 Ah! A mí!

MARTA

 Manelich! (Ab tristesa; després ab ira.) Manelich, que t'ha pegat! Revénjathi!

MANELICH, plorant rabiós.

 Oh, quina rábia! Peró si ell es l'amo!

MARTA

 No es l'amo, nó; qu'ell m'ha perdut. A mí! Ell! Ell! Qu'es la meva deshonra!

MANELICH, á Sebastiá.

 Vos! Oh!... Tu! (Anantshi á tirar á sobre rabiós.) Lladre! Pillastre! Lladre! Lladre!

MOSSEN, als pagesos que contenen al Manelich.

 Treyéulo!

JOSEPH, ab els altres.

 Correu! Al amo!

MANELICH

 Qué't mataré!

SEBASTIÁ

 Treyéulo! A fora! Com un gos rabiós!

MANELICH

 Que vull sa vida! Que jo vull sa vida!

SEBASTIÁ, anant á la Marta.

 Y aquesta meva per sempre!

MARTA

 Manelich!

MANELICH

 No! Es meva! Lladre! Ja't trovaré; ja't trovaré, lladre!

(La gent treu al Manelich fora y'l Sebastiá subjecta á la Marta.)

TELÓ