Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 10

CAPITOL X.

La reſpoſta difinitiua que lermita feu al Rey.

A

Tu Rey prudentiſſim joue, qui has viſcut en benauenturada vida, meritament ſeſguarda en la execucio de les obres virtuoſes ſubtilment mires: e a mi vell ſeguint les retgles de caualleria ab grandiſſim perill glorioſa fama atengua. Als vells animoſos baſta que ſens fer legea de couarts aƈtes ſoſtinguen la primera fama que en la jouentut ab eſces de perilloſos treballs guanyaren. E poſats cas veritat les tues piadoſes paraules aduoquen rahonablement, han tengut en mi força les tues doloroſes lagremes, ans que mon deliber no eſſent a tu publicat juſtament me hagues obliguat a la execucio de tal empreſa. O entreſtit Rey, e en tan poca ſperança tens la vida? ſtoja aquexes lagrimes a menys deſijada fortuna que aqueſta. Puix veig que tes preguaries ſon tan humils e juſtes per amor de aquell per qui m'has conjurat, e per amor de tu qui eſt mon natural ſenyor, yo ſo content de obeyr los teus manaments, e entendre ab ſumma diligencia en la liberacio de tu e de ton regne: e me diſpondre ſi meſter ſera de entrar en batalla, axi vell com me ſo, per defendre la creſtiandat e aumentar la ſanƈta fe catholica, e per baxar la ſuperbia de la mafometica ſeƈta: ab paƈte tal que ta excelencia ſe regeſca a mon conſell. Car ab lo diuinal adjutori yot dare glorioſa honor e fer t'he vençedor de tots los teus enemichs. Reſpos lo Rey: Pare reuerent, puix me feu tanta gracia jous promet a fe de Rey que no paſſare un punt la ordinacio voſtra. Ara ſenyor, dix lermita, com ſeras defora en la gran ſala moſtra als cauallers e a tot lo poble la tua cara alegra e molt contenta, e ab gran afabilitat parlaras a tots. E al dinar menja be e donat plaer, e moſtra molt mes alegria de la que acoſtumat hauies, per ço que tots aquells qui tenen leſperança perduda la puguen recobrar. Car lo ſenyor o lo capita per gran aduerſitat que li vingua no deu moſtrar la ſua cara triſta, per no ſmayar la ſua gent. E fes me dar unes veſtidures de moro e veuras lo que yo fare. Car anant a la caſa ſanƈta de Hieruſalem fuy en Alexandria: e en Barut me fonch moſtrada la lengua moriſca, perque aturi grans dies ab ells. E aprengui dins Barut fer magranes de certs materials compoſtes que ſtan .vi. hores en poderſe ençendre: e com ſon ençeſes baſtarien a tot lo mon a cremar, que com mes aygua hi lançen mes ſençenen, que tota laygua del mon no les baſtaria apagar ſi ja no les apaguen ab oli e ab raſina de pi. Coſa es de gran admiracio, dix lo Rey, que ab oli e ab raſina de pi ſe hagen apagar e no ab altra coſa: car yo crehia que laygua apagaua tots los fochs del mon. No ſenyor, dix lermita, ſi la ſenyoria voſtra me dona licencia que vaja fins a la porta del caſtell, yo portare ſol un material e ab aygua clara o ab vi encendreu una antorxa. Per la mia fe, dix lo Rey, molt haure ſingular plaer de veureu. E lermita perſtament ana a la porta del caſtell per ço com al entrar hi hauia viſta calç viua: pres ne una poca daygua e lança lay deſſus, e ençes ab una palleta una candela. Dix lo Rey: Yo james haguera pogut creure ſperiencia tal ſi de mos ulls nou hagues viſt. Ara no tinch res per impoſſible que los homens no ſapien fer: en ſpecial tals ſabers cauhen en gents qui van molt per lo mon. E prech te, pare reuerent, me faces gracia de dir me totes les coſes neceſſaries per aqueſt fet de les magranes del quey es meſter. Yo, ſenyor, dix lermita, les yre a comprar per ço com ſe millor conexer los materials ſi ſon bons: per ço com yo les he fetes moltes voltes de les mies mans. E com ſeran fetes, yo, ſenyor, yre tot ſol deuers lo camp dels moros, e prop la tenda del Rey yo poſare les mangranes. E com vendra quaſi la hora de la mija nit, les magranes ſeran ençeſes, e tots los moros cuytaran deuers aquella part per apagar lo foch: e la tua ſenyoria ſtara armat ab tota la sua gent, e com veuras lo gra foch ab tota la gent fir ſobre ells. E fas certa la ſenyoria tua que .x. millia dels teus baſtan a deſconfir .c. millia dels altres. Car yo puch dir ab tota veritat a la excelencia tua que trobantme en Barut viu un altre cas ſemblant de un rey contra altre, e ab la ajuda de noſtre ſenyor Deu e per conſell meu la ciutat fonch liberada dels enemichs. E lo Rey qui ſtaua dins la ciutat fonch vencedor, e laltre quil tenia aſſetjat fonch vençut. E la ſenyoria tua deu fer ſon poder, e qual ſe vulla caualler, de ſaber coſes per a ofendre los enemichs e defendre los amichs.