Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 19

CAPITOL XIX.

Rahons que fa la Comteſſa al Rey hermita, com li demana en gracia que li preſtas les armes de ſon marit lo comte Guillem de Varoych, e com ordena la batalla per entrar en camp clos ab lo Rey moro, del qual guanya glorioſa viƈtoria.

A

B alegria de goig inefable, ſenyor, me recort que es veritat tot lo que la ſenyoria voſtra m' ha dit. E reſte molt aconſolada com hoig recitar los ſingulars aƈtes del meu virtuos marit e ſenyor que yo en ſtrem amaua, e en grandiſſima ſtima tenia: com aquell qui era digne de fama glorioſa e merexedor de real corona, per les ſues virtuts inſignes. Mas la fortuna mes ſtada molt aduerſa, quim fa viure adolorida quel m' ha leuat dauant los meus ulls. E deſque de mis parti, no ſe que ſon bons dies ni menys bones nits. Entre les unes coſes e altres, tots los dies me ſon de paſſio, e de aço no vull mes parlar per no enujar la alteſa voſtra. Sol vos deman en gracia e merce me vulla perdonar la ſenyoria voſtra, com en lo temps de voſtre hermitatge yo no fiu per lalteſa voſtra lo que be haguera pogut fer. E ſi yo hagues ſabut la germandat que hauieu tenguda ab mon ſenyor Guillem de Varoych, yous haguera feta molt mes honor e donat de mos bens mes que fet no he. Molt fonch content lo Rey de les paraules de la virtuoſa Comteſſa: Lla hon no ha erra, no fretura demanar perdo: voſtres virtuts ſon tantes, que nos porien recitar ni yo nous baſtaria a fer les gracies del queus ſo obligat. Sol vos prech per la voſtra gran virtut e gentileſa, que les armes queus he demanades, me vullau preſtar. E preſtament la Comteſſa li feu traure unes altres armes qui eren cubertes de brocat blau. Com lo Rey les veu, dix: Senyora Comteſſa, com teniu ben guardades les armes de voſtre marit, per molt que aqueſts ſenyors e yo vos hajam preguada, no les nos haueu volgudes preſtar. Aqueſtes ſon les que Guillem de Varoych entraua en los torneigs. Aquelles que yo demane ſtan penjades dins lo voſtre retret, qui ſon cubertes de un domas blanch e vert, ab un leo dor coronat, e ab aquelles ſe yo be que ell entraua en les molt cruels batalles. E ſi vos, ſenyora Comteſſa, enuig noy prenieu que yo entras dins lo retret, a mon parer yo les trobaria. Ay triſta, dix la Comteſſa: par que tota voſtra vida ſiau criat en eſta caſa. Be pora entrar la ſenyoria voſtra, e mire e prengua tot lo que millor li paregua. Vent lo Rey la ſua bona volentat, loy regracia. E entraren tots dins lo retret, e veren les alli penjades. Lo Rey les ſe feu dar, e feu les adobar de tot lo que neceſſari era. La batalla fon concertada per a lendema: e en la nit lo Rey ſen ana a la ſgleſia major, e alli ſtigue tota la nit agenollat dauant laltar de la ſacratiſſima Mare de Deu ſenyora noſtra, ab totes ſes armes qui ſtauen ſobre laltar. Com fon dia clar hoy miſſa ab gran deuocio: acabada la miſſa ſe feu armar dins la ſgleſia, e menjar duna perdiu per ço que natura ſe ſforças un poch. Apres iſque al camp. E totes les dones e donzelles iſqueren de la ciutat deſcalces, les donzelles en cabells fent profeſſo, ſupplicant a la Diuina Mageſtat e a la ſacratiſſima Mare de Deu Jeſus, que donas viƈtoria al lur Rey contra lo Rey moro. Com lo Rey hermita fonch dins lo camp, vench lo Rey moro ab tot ſon poder de peu e de cauall, e entra en lo camp ab animo de virtuos caualler. E tots los moros pujaren alt en un toçal per mirar la batalla: e los creſtians ſtigueren prop de la ciutat. Lo Rey hermita portaua una lança ab lo ferro ben ſmolat, e una paueſina en lo bras, leſpaſa e un punyal. Lo Rey moro portaua un arch de fletxa, ſpaſa, e al cap una ceruellera ab moltes toualloles embolicades. Com los dos animoſos reys foren dins lo camp, la hu ana deuers laltre ab molt gran animo. Lo Rey moro tira preſtament una fletxa, e dona li en lo mig de la paueſina, e paſſalay de clar enſemps ab lo bras que no ſi pogue aturar: e preſtament lin torna a tirar altra, e dona li en mig de la cuxa: ab larnes que portaua, la fletxa no pogue paſſar del tot, e feya li molt de empaig al paſſejar que feya. Ell fon ferit de dues nafres ans que acoſtar ſi pogues, e tira li la lança com fon prop dell. E lo Rey moro era molt deſtre en les armes, e ab lo ſeu arch com veu venir la lança rebate la e feu lanar luny de ſi mes de .x. paſſes. En aço lo Rey hermita ſe fonch tant acoſtat a ell, que nol lexa mes tirar. Com li fonch quaſi que ab la ma lo podia tocar, dix en alt cridant: Ajudam Deu, e vingua tota la moriſma contra mi. Com lo Rey moro veu laltre tan prop de ſi, e no podia tirar ab larch, tingues per perdut. Com lo Rey hermita hague tirada la lança, preſtament mes mans a leſpaſa, e acoſtas tant com pogue a ell, e dona li un gran colp ſobre lo cap. Empero no li feu gran mal, tantes eren les toualloles que portaua. E lo Rey moro ab larch defenies e rebatia li molts colps, en tant quel Rey hermita li tira un gran colp que li talla lo bras. E mes li leſpaſa tota dins lo coſtat, e fon forçat al Rey moro que caygues en terra: e tan preſtament com pogue lo Rey hermita li tailla la teſta, pres la lança e mes la teſta en la punta, e ab aquella viƈtoria lo Rey ſen torna dins la ciutat. Penſau ab quanta alegria ſtauen los creſtians, dones e donzelles penſant com eren ja fora de captiuitat. Com lo Rey fon dins la ciutat, feren venir los metges e curaren les nafres del Rey. Lo dia ſeguent, de mati, lo Rey tingue ſon conſell en la cambra hon jahia, e fon deliberat que trameteſſen dos cauallers per embaxadors als moros, dient los que volgueſſen obſeruar les conuinenſes per ells promeſes e jurades per tots ells, e ſen podien anar ſaluament e ſegura ab tots lurs nauilis, robes, joyes en ſes propries terres, ſens que per nengu del regne nols ſeria fet mal ne dan. Com los embaxadors foren elets trameteren un trompeta per ſalconduyt. Los moros foren contents de dar lo ſalconduyt tant baſtant com lo volgueren. Los embaxadors partiren: com foren junts ab los moros e eſplicaren lur embaxada, feren los ben apoſentar, e preguaren los que ſperaſſen la reſpoſta. E aço digueren per fer los una gran maldat: car tornaren en major malicia per la molta dolor que tenien de la mort del lur Rey. Entre ells fonch molt gran alteracio a qui farien rey. Los uns volien quen fos Cale ben Cale. Los altres volien quen fos Aduqueperech, coſin germa del mort Rey. Feta la eleccio per ells de Cale ben Cale, per ço com era bon caualler e valentiſſim: de continent que lagueren alçat rey mana que prengueſſen los embaxadors, e tots los qui eren venguts ab ells, e feu los matar. Leuaren los a tots les teſtes, e poſaren les dins una ſarria, e ab un aſe les trameteren deuers la ciutat. Les guardes qui ſtauen en les torres de la ciutat, veren dos ginets ab laſe que feyen anar: com foren prop de la ciutat deſempararen laſe, e tornaren ſen molt corrent. Lo capita de les guardes veu lo cas, mana a .x. homens a cauall que anaſſen a veure quin cas era aquell: com ho hagueren viſt no volgueren eſſer exits per a veure un tan nefandiſſim cas, ne tan gran perdicio. E preſtament ho anaren a dir al Rey, e a tot lo conſell. Com lo Rey ſabe tal nouitat, poſat fonch en gran admiracio, e dix ſemblants paraules.