Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 23
CAPITOL XXIII.
Com los cauallers qui hauien acompanyada la Comteſſa, ſen tornaren al camp ab lo fill, e recitaren al Rey les lementacions de la Comteſſa.
L
Os cauallers ſen tornaren al camp ab lo fill de la Comteſſa, e feren relacio al Rey de tot lo que la Comteſſa hauia dit ne lo fill. E lo Rey ſe alegra molt de la bona diſcrecio del fill. E aquella nit lo Rey feu molt be guardar lo camp, que no conſenti que negu ſe deſarmas. E al mati com lo ſol fon exit, feu regonexer entorn del ſeu, ſi hauia gent alguna. Apres feu tocar les trompetes, e feu mudar lo camp enuers los moros, quaſi mija legua de alli hon ells ſtauen, e atendas en un gran pla quey hauia: e parades totes les tendes feu refreſcar tota la gent: aço era ja paſſat lo mig dia. Los moros que ſaberen que los creſtians eren exits fora de la ciutat, ſtigueren molt admirats quina era ſtada la cauſa: car poch temps era paſſat que no tenien atreuiment de exir ſol un pas de fora la ciutat, e que ara los venien a cerquar. Digueren alguns capitans que aço hauia fet la grandiſſima crueltat del lur rey Cale ben Cale, qui ſobre fe hauia fet morir tan cruelment los embaxadors creſtians. E ells hauien prouehit de hauer gent de Spanya o de França, e per aço nos van cerquant. E podeu eſſer certs, que tants com ne pendran de noſaltres, tots ſeran tallats a peces menudes. Parla hu de aquells embaxadors qui hauia portada una letra de la concordia de la batalla, e dix: Ells nos feren molta de honor, e com fom dins la ciutat vem infinida gent per les torres e per les places, fineſtres e terrats, que era una gran admiracio de veure tanta gent armada, que per Mafomet yo arbitraua que deuien eſſer .cc. milia combatents. E aqueſt maluat de Rey ha fets fer occiure los lurs embaxadors, ſens que nou merexien. Hoydes per tots los capitans moros les paraules de aqueſt embaxador, reberen informacio dels altres moros qui eren entrats ab ell dins la ciutat, e viſta la veritat mataren lo rey Cale ben Cale: e alçaren altre per Rey. Empero per tot aço ells ſe armaren com ſi hagueſſen a dar batalla, e vengueren a viſta dels creſtians. Era ja quaſi lo ſol baix: empero deliberaren de pujarſen alt en un mont quey hauia prop. Lo Rey hermita qui veu aço dix: Per la mia fe, ells moſtren tenir temor de noſaltres: e per ço ſen ſon pujats tan alt. Ara digau, ſenyors e germans meus, voleu que vençam aqueſts cruels moros per força darmes o per aptea de guerres? car ab la ajuda de noſtre ſenyor Deu e de la ſua ſacratiſſima Mare, yous dare vencedors. Tots digueren: Senyor, a dificil coſa tenim noſaltres eſſer vencedors, ſi ja la miſericordia de noſtre ſenyor Deu nons ajuda e la voſtra virtut: car com ells han viſt lo lur Rey mort, han ajuſtada tota la mes gent que han pogut, e ſon en nombre molt mes que noſaltres, e per ço tots crehem que la pijor part ſera la noſtra. Senyors, dix lo Rey: yous deman en gracia que no ſia de ſmayar. E com no haueu viſt voſaltres en les batalles, pochs vençre als molts, e los flachs vençre als forts? Parau be ſment en lo queus dire: en les guerres mes val abteſa que fortaleſa. E per be que noſaltres ſiam pocha gent e ells molta, aci ſera lo gran renom e fama que reportarem per tot lo mon, e tots los qui apres de noſaltres vendran, nos allegaran en exemple de perpetual gloria: e yo qui fas hermitana vida, tots quants en aqueſta batalla pendran mort, yols abſolch a pena e a culpa. E caſcu deu ſforçar lo ſeu animo en ſemblants aƈtes, e no tembre los perills de la mort: car mes val morir com a criſtians, que no eſſer catius en poder de infels. Donchs caſcu deu fer ſforç per be a fer: e donem la batalla, e ſiam vencedors com ſe vulla que ſia: car no ſera princep en lo mon, qui incriminar nos pugua de infidelitat, ne de poch animo, que no hajam fet tot lo poſſible en defendrens de aqueſts infels enemichs noſtres, quins volien leuar la noſtra propria terra, e les mullers, fills e filles jutgar a perpetual captiuitat. Acabat lo Rey hermita paraules de tant animo, lo qui ſolia eſſer Rey, ab animo viril principia tal parlar: La tua real e elegant ſenyoria, afabiliſſim pare, me aſſegura que los teus virtuoſos aƈtes ſon tals, que clarament manifeſtan tu qui eſt. No reſta ſino que tu alſes la tua poderoſa ma ab tallant ſpaſa, puix es la noſtra ſperança e refugi, e ab la tua virtuoſa ma anem contra los infels: e mana a noſaltres que façam aƈtes que ſien de glorioſa recordacio: car tots ſom preſts hobeyr te e ſeruar los manaments teus. E no es licit ja a noſaltres tenir pus conſell, ſino que ab armes cruels e venjadores de tanta inhumanitat, ab gran alegria firam contra noſtres enemichs: car mes val al caualler bona mort, que mala e penoſa vida. Plagueren al Rey hermita les animoſes paraules del altre Rey qui ſolia eſſer, e dix en tal forma.