Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 24

CAPITOL XXIV.

Com lo Rey hermita feu vallejar lo ſeu camp, e trames la Comteſſa que li trametes dues botes de lauor de ſpinachs de coure.

D

E ineſtimable alegria me alegre yo, mon natural Senyor, com vos veig ab tan ſforçat animo de valeros caualler: e per ço no vull fer mes rahons, ſino que puix lo poder per noſtre Senyor es a mi dat, e apres per la excellencia voſtra, faça caſcu axi com yo fare. Car ab lo diuinal adjutori, yous dare venjança de voſtres enemichs. E pres un cabas en la una ma e una exada en laltra, e mes ſe primer de tots: e com los grans ſenyors veren fer tal coſa al Rey, cascu feu axi com ell feya. E ja lo virtuos Rey de continent que iſque de la ciutat, prouehi de totes les coſes qui eren neceſſaries per a la guerra. E entorn del ſeu palench feu un gran vall de una lança darmes en alt, e duya fins a una gran ribera daygua quey hauia. E lexaren en mig un gran portell, que be .cl. homens podien paſſar al colp. A laltra part cauaren e feren altre gran vall, que tenia fins al cap de una gran penya quey hauia. Dix lo Rey: Puix aço es fet, de açi fins al dia noy ha ſino dues hores, anau vos cuytadament, duch de Cloceſtre, e vos, comte de Salaſberi, a la Comteſſa que, per amor mia e per amor de voſaltres, me vulla trametre dues grans botes que te den Guillem de Varoych alt en la cambra de les armes, que ſon plenes de lauor de ſpinachs, los quals ſon tots de coure. E ells preſtament hi anaren, e ab prechs e manaments que li feren de part del Rey, los hagueren de la Comteſſa. Si be ſtaua mal contenta del Rey, perque no li hauia volgut donar ſon fill: empero conexent la gran neceſſitat qui lan conſtrenyia, fon contenta: per be que nos pogue ſtar que no digues: Val me Deu e que es aço de aqueſt Rey de ventura que tant ſap en la mia caſa, que no tinch res que de armes ſia ho de guerra, que tot nou ſapia: yo no ſe ſi ſap de adeuinar ho ſia nigromantich. Los barons feren carreguar en carros les botes de la lauor dels ſpinachs e portaren les al camp. Com foren dauant lo Rey, digueren li tot lo que la Comteſſa hauia dit: e lo virtuos Rey ſe poſa a riure, e ab cara afable los feu molta feſta. Apres feu portar la lauor dels ſpinachs en lo portell, e lançaren los per terra, a fi que com los moros paſſaſſen, los ſe ficaſſen per los peus, e axi fon fet. E mes feu fer molts clots fondos a manera de pous, que com exiſſen de un mal, que donaſſen en laltre: e tota la nit los creſtians altra coſa no feren. Com clarejar comença lalba, los moros feyen grans alegries ſonant tabals, trompetes e anafils: e ab multiplicades veus cridauen batalla: e ab aquella alegria baxaren del mont venint contra la gent creſtiana. Lo hermita Rey mana que tota la gent ſua ſtigues en terra gitada, fent demoſtracio que dormien. Com foren quaſi a tret de bombarda, ſe leuaren tots moſtrant eſſer mal deſtres en la guerra: e començaren ordenar ſes batalles. Com los moros foren dins lo portell, dix lo Rey: Senyors, en gracia vos deman que no ſia de ſmayar, voltem la ſquena fengint que fogim. E los moros que fugir los veyen, cuytaren lo mes que pogueren. Com foren dins lo dit portell, que per altra part paſſar no podien, ficauen ſe aquells grans de coure per les ſoles dels peus. Com lo virtuos Rey hermita veu los moros dins lo portell, feu un poch detenir la gent ſua, axi com aquell qui era en la guerra e en les armes deſtre: e veu aturar los moros per les nafres de la lauor dels ſpinachs, e altres que cahien en los pous, qui eren cuberts de rama e deſſus terra. Lauors lo Rey ab veu alta ſe pres a cridar: