Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 27

CAPITOL XXVII.

Com lo Rey hermita reſtituhi al primer Rey les robes, la conora, lo ceptre e lo regne, e torna a ſeruir Deu.

L

A ſegura gloria que tenim de eſſer ſtats viƈtoriosos, nos deu molt alegrar, e de aquella deue retribuir infinides gracies a noſtre ſenyor Deu: com totes les gracies deuallen de la ſua immenſa bondat e miſericordia: car ab lo ſeu adjutori hauem vençudes totes les batalles, e morts tots los noſtres enemichs e de la criſtiana fe: e ab ſpaſes nues fou ſtats vencedors, e haueu venjades les nefandiſſimes injuries e dans que hauien fets, e es venguda tota la lur deſferra en noſtre poder, perque yo vull e man que tota aquella ſia repartida entre voſaltres. E tots aquells qui ſon ſtats nafrats en lo recobrament de caſtell, vila o ciutat, hagen dues parts. E tots aquells qui ſeran afollats de qual ſe vulla de ſos membres, que armes no poran portar, aquets tals hagen .iij. parts. Los qui no hauran pres mal negu, hajan una part, e la honor, qui mes val. E vos, mon Rey e ſenyor, be deu eſſer contenta la alteſa voſtra de la gracia que lomnipotent Deu vos ha feta, que ab ajuda de voſtres vaſſals hajau cobrada tota la illa de Anglaterra, e reduyda en lo primer ſtament: perque yo ara en preſencia de tots aqueſts magnanims ſenyors, vos reſtitueſch tot lo regne e la ſenyoria de aquell, la corona, lo ceptre e les reals robes. E ſuplich a la voſtra real mageſtat que les vullau acceptar de un voſtre ſeruidor e vaſſall. E de continent les ſe deſpulla, e tornas a veſtir labit. Lo Rey e tots los barons loy tingueren a molta virtut e gentileſa, e feren li infinides gracies de la ſua grandiſſima corteſia. Lo Rey ſe veſti les robes reals, poſas la corona al cap e lo ceptre en la ma. E pregua molt al hermita, que li fes tanta gracia que volgues aturar en la ſua cort, que ell li daria lo principat de Gales, e que poria tant manar en la ſua cort e en lo regne, com la ſua propria perſona. E tots los del conſell preguaren lo molt, e ell ſeſcuſa dient que no lexaria lo ſeruir de Deu per les vanitats de aqueſt mon. Acis pot contemplar quanta era la virtut e ſingularitat de aqueſt caualler, que podia reſtar Rey, e ſon fill apres dell, e james ho volgue fer: ſi be ſos parents e ſa muller lon hauien molt preguat. Com lo Rey veu que no valia reſtar en la ſua cort, delibera fes alguna gracia al fill, per amor e ſguart de premiar al pare, e dona li la major part del regne de Cornualla: e ques pogues coronar de corona de acer e no de altre coſa: e que ſagues a coronar lo dia dels tres Reys dorient, e lo dia de ſincogeſma. E tots quants exiren dell ſeruaren aqueſt orde: e huy en dia ſe corona de corona dacer. Com lo Comte hermita ſabe la gracia que lo Rey hauia feta a ſon fill, ana dauant ell, agenollas als peus, e beſa li la ma, ſi be lo Rey no lay volia dar, e feu li infinides gracies del donatiu que hauia fet a ſon fill. E pres comiat del Rey e de tots los de la cort: los quals lexa molt adolorits de la ſua partida, per ço com tots lamauen de major amor que al altre Rey: e a tot lo poble deſplague molt com hauia renunciada la ſenyoria. Com lermita fon partir del Rey, ſen ana fora de la ciutat en una ſua vila que diſtaua una legua de la ciutat: e aqui atura per alguns dies. Lo Rey ab tot lo conſell ordenaren que li foſſen trameſos .xxx. carros carreguats de les millors joyes que hauien preſes dels moros. Com lermita veu los carros, dix als quils portauen: Tornau los a mon ſenyor lo Rey, e digau li que yo no vull ſino la honor, que lo profit ſia dell e de tots los altres: e tornaren ſen preſtament a la ciutat. Com lo Rey e los altres ſenyors ſaberen que no hauia volgut res pendre, tots digueren que aqueſt era lo mes magnanim e virtuos caualler que ja mes fos ſtat en lo mon: e que de aqueſta conqueſta no ſen hauia portat altra coſa ſino honor, perills e nafres. Com la virtuoſa Comteſſa ſabe que ſon marit ſen era anat, deſempara lo caſtell e no dix res al Rey ne a negu, ſino ab ſes dones e donzelles ana hon ſon marit era. Empero lo Rey e los altres grans ſenyors, pochs dies eren que no anaſſen a parlar ab lermita per hauer conſell del ſtament del regne e de moltes altres coſes. Un dia ſtant parlant lo Rey ab lermita, la Comteſſa entra en la cambra, e lo Rey dix li: Senyora, no prenguau enuig del queus dire. Vos ſou ſtada cauſa que yo haja perdut lo Comte voſtre marit, al qual yo de bon grat daria la terça part de mon regne, e que ell aturas a la continua en ma companyia. Ay triſta, dix la Comteſſa: e com, ſenyor, ſo yo ſtada cauſa de hauer la voſtra ſenyoria per mi perdut? Per ço com ſe que ell vos ama ſobre totes les coſes del mon, dix lo Rey: e ſi vos lagueſſeu molt preguat, ell fora vengut ab mi. Per la mia fe, ſenyor, dix la Comteſſa, yo tinch molt major dupte que no es aqueix, que no perda a voſtra ſenyoria, e a ell que nos poſe en algun moneſtir. Axi paſſaren entre ells moltes rahons. Lo Rey com li paregue hora, ſen torna a la ciutat: e dins tres dies lo Rey ab tota la gent fon preſt per partir. Lo Comte hermita dix a ſon fill que ſen anas ab lo Rey, e quel ſeruis de tot ſon poder: e que ſi debats o queſtions venien en lo regne, en negun cas del mon no vengues contra ſon Rey e ſenyor, per molts mals e dans quet fes. E dich te verdaderament, que la major infamia quel caualler pot hauer en aqueſt mon, ſi es com ve contra ſon ſenyor natural. Poſat cas quel Rey te leuas tots los bens que tens, ne pories hauer, no vulles venir contra la mageſtat ſua: car axi com los leua, los por tornar. Hages aqueſta doƈtrima de mi: per moltes injuries quel Rey te faça, axi darte de ma o de baſto o ſpaſa o qual ſe vulla altra coſa, que vergonya not pot fer: bet poria fer dan en ta perſona, mas no vergonya, per ço com es ton Rey e ſenyor natural. Yo viu ſtant en la cort del Emperador un Duch vaſſall de la ſenyoria del Imperi, un dia de Nadal, exint Lemperador de miſſa ab infinida gent de duchs, comtes e marqueſos e molt nobla caualleria: Lemperador anaua un poch enujat de un Bisbe qui la miſſa dita hauia, e dix algunes paraules dell. E lo duch, per quant era parent e amich del Biſbe, volgue ſatiſfer en les paraules que Lemperador dites hauia. Lemperador en aquell cas, no tingue prou paciencia, alça la ma e dona li un gran bufet. Dix lo Duch: Senyor, aço e molt mes pot fer la mageſtat voſtra, per ço com ſo voſtre ſubdit hi haure paciencia: e ſi negun altre Rey o Emperador en lo menor cabell del meu cap, contra ma voluntat me tocas, yol ne fera penedir. E per ço, mon fill, te prech, tan carament com puch ni ſe, contra ton Rey no vuller venir. E axi loy promes lo fill de complir tot lo que li manaua. Lo Comte hermita feu molt be abillar a ſon fill, e a tots los qui ab ell anauen, de joyes e robes e bones caualcadures de caualls e aquanees. E pres ſon comiat axi del pare com de la mare, e no parti de alli fins que ſabe que lo Rey volia partir. Com lo Rey fon al portal de la ciutat, demana lo fill del Comte hermita, e james ſe volgue partir del portal fins que fon vengut: e alli a la porta lo feu coneſtable major de tota Anglaterra. Lo Rey parti, e feu la via de la ciutat de Londres. Com la Comteſſa ſabe que lo Rey era partit, pregua al Comte que tornaſſen a la ciutat, e lo Comte fon content, e aqui ſtigueren per ſpay de .v. meſos: en la fi de aquells, lo Comte pregua molt a la Comteſſa que no ſen enujas, que a ell era forçat que hauia de complir lo vot que tenia fet de ſeruir Deu en vida hermitana. Dix la Comteſſa: Senyor, lo meu ſperit molts dies ha ſtat alterat hauent ſentiment de la mia dolor, car no ignoraua la mia adolorida anima, que pijor hauia de eſſer la recruada que no la malaltia. Almenys voſtra merce façam gracia que vaja ab vos, perque pugua ſeruir la voſtra virtuoſa perſona: e farem una hermita ab dos apartaments, ab una ſglesia que haura en mig: e no vull que ab mi ſtiguen ſino dues dones ancianes, e un preuere quens digua miſſa. Tantes rahons dix la Comteſſa, que al Comte fon forçat de hobeyr los ſeus prechs. Com la Comteſſa veu que de tot ſe hauia de fer, no volgue que en aquella hermita aturaſſen hon ſolia ſtar: mas elegi un altre loch lo qual era molt delitos, de gran ſpeſſura darbres, hon hauia una molt bella lucida font que ſobre le verts florides erbes ab ſuau remor corria, e en mig de aquella delitoſa praderia un pi de ſingular bellea. E caſcun dia en aquella lucida font venien a beure totes les beſties ſaluatges de tota aquella ſilua, que era un gran delit de veure les. Com la hermita fon acabada de fer, e fon fornida de totes les coſes neceſſaries a la humana vida: e lo Comte e la Comteſſa hagueren donat orde en lo regiment de la ciutat e de tot lo comtat, e hagueren collocades les dones e donzelles de lur caſa, e volien partir per anar al hermitatge, arriba lo comte de Notarbalam, qui venia embaxador per lo Rey al Comte e a la Comteſſa ab letra de crehença. Lembaxador pregua molt al Comte e a la Comteſſa de part del Rey, que li volgueſſen fer tanta gracia que los dos volgueſſen anar a la ciutat de Londres, per ço com ell hauia contraƈtat matrimoni ab la filla del rey de França. Almenys ſi ell no podia anar, que la Comteſſa no li fallis: perque era de gran neceſſitat perque ella rebes la Reyna, e li moſtras la pratiqua e coſtum de Anglaterra: e perque era dona de gran linatge e de gran diſcrecio, lo Rey li volia fer aqueſta honor, per lo ſeu molt merexer. Lo Comte hermita reſpos en ſemblant forma: Embaxador, direu a la mageſtat del ſenyor Rey, que yo fora molt content que pogues ſeruir la exellencia ſua: empero no puch lexar lo vot que tinch fet de ſeruir a Deu: de la Comteſſa yo ſo molt content que ella ſatiſfaça per la ſua honor e la mia. La virtuoſa Comteſſa ſtimara mes reſtar per ſeruir ſon marit, que no veure les feſtes: mas com veu la voluntat del Comte ſon marit, e la juſta raho que en tal neceſſitat no deuia fallir al Rey, dix que era contenta. Lo Comte hermita pres comiat de tots, ab infinides lagrimes fon fet lur departiment, e anaſſen al seu hermitatge, hon ſtigue ab gran repos per lonch temps. E caſcun dia apres que hauia dites ſes hores, venia ſen dauall aquell bell arbre, per veure les beſties qui venien a beure a la lucida font.