Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 28
CAPITOL XXVIII.
Com lo rey de Anglaterra ſe caſa ab la filla del rey de França: e en les bodes foren fetes molts grans feſtes.
A
Flaquint de jorn en jorn, e dexantſe anar los animos ocioſos dels cauallers angleſos, molts dies eren paſſats que en pau, tranquilitat e repos folgat hauien. Lo virtuos rey de Anglaterra, perque a total oci e languiment nos ſoſtmeteſſen, delibera, puix hauia contraƈtat matrimoni, de fer cridar cort general a fi que s'hi fes gran exercici darmes. La fama fon divulgada per tots los regnes de creſtians, de la grandiſſima feſta que lo famos Rey preparaua. Seguis que un gentilom de linatge antich e natural de Bretanya, anant en companya de molts altres gentils homens qui a la gran feſta anauen, aturas mes darrer de tots, e adormis ſobrel roci fatigat del treball del gran cami, e pres per una ſenda qui dreçaua a la delitoſa font hon lermita ſtaua, qui en aquell cas ſe delitaua legir un libre qui es nomenat Arbre de batalles: e feya continuament gracies, com aquell libre legia, a noſtre ſenyor Deu de les ſingulars gracies que en aqueſt mon hauia aconſeguides ſeruint lorde de caualleria. E ſtant axi, veu venir per aquell pla un home a cauall: e conegue que venia dormint: lexas de legir, e nol volgue deſpertar. Com lo roci fon dauant la font, e veu laygua, acoſta ſi per voler beure: e perque tenia la falça regna en larço de la ſella no podia, e tant baſcha, que fon forçat al gentilom ques deſpertas, e obrint los ulls, ſe veu dauant un hermita ab molt gran barba tota blancha, e quaſi les veſtidures rompudes, e moſtrauas flach e deſcolorit. E aço cauſaua la molta penitencia que feya continuament, e per les moltes lagremes quels ſeus deſtillauen, li eren los ulls molt apoquits. Lo conſpeƈte ſeu era de home admirable e de gran ſanƈtedat. Lo gentilom ſe admira de tal viſio: empero per lo bon ſentit que tenia, conegue que deuia eſſer algun home de ſanƈta vida, qui ſera alli retret per fer penitencia e ſaluar la ſua anima: e com a home deſembolt, preſtament deſcaualca, e feu li gran reuerencia. Lermita lo rebe ab cara afable, e aſſegueren ſe en la vert e delitoſa praderia. Lermita feu principi a tal parlar: Gentilom, prech vos per voſtra corteſia e gentileſa, quem vullau dir lo voſtre nom, e com fou en aqueſt deſert vengut, ni per quins negocis? No tarda gran ſpay que lo gentilom reſpos ab tal rahonament.