Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 57

CAPITOL LVII.

Com lo ſenyor de les Viles ermes deuiſa les armes.

Y

O deuiſe que la batalla ſe faça a peu, ab camiſat de tela de França, ab ſengles targes de paper, e al cap un chapellet de flors, ſens altra veſtidura neguna: les armes offenſiues ſengles coltellines genoueſques, tallant caſcuna a dues parts ab puntes ben agudes, de larguaria .ij. palms e mig, cana de Montpeller: en eſta maner lo combatre a tot ultrança. E ſtich admirat de vos, rey darmes, com feu de la concordia diſcordia: noſaltres ſom concorts de noſtra batailla, e parlau me de pau. Lo que yo he dit, dix lo rey darmes, hi fo tengut per mon offici, no voler la mort del caualler qui donor ſia: puix ſom concordes, e yo accepte la batailla per Tirant, par me que ſiau concordes, e no diſcordes: e yo ſo molt content, dix lo rey darmes, que ſiau concordes. Anem per hauer les armes, e tot ço que meſter haueu, ans que vingua la nit. De continent los dos anaren a comprar les coltellines, e feren les molt be ſmolar, e feren fer les puntes molt ben agudes: e molt preſt feren tallar e cuſir les camiſes: e feren les fer un poch largues, e les manegues curtes fins al colze perque nols torbaſſen en lo combatre. Apres hagueren un full de paper, e partiren lo per mig, e de caſcun mig feren una tarja a manera de adargua: mirau quanta defenſio podia fer mig full de paper. Com de tot hagueren compliment, dix lo caualler al rey darmes: Vos qui haueu concordat la batailla e ſou per la part de Tirant, yo no deſige hauer negu per la mia ſino ſol Deu e les mies propies mans, les quals ſon acoſtumades de lauar ſe en la noble ſanch militar: preneu la una part de les armes, e la que vos dexareu yo pendre. Senyor de les Viles ermes, yo no ſo açi perque haja a fer part entre cauallers dignes donor: yo ſo obligat per mon offici conſellar e concordar a cauallers e gentils homens, e no fer part neguna, car ſi vos me daueu quant teniu, yo no difraudaria ma honor ne mon offici: e façam lo que deuem fer, ſino dau me licencia e cercau altri qui no us ſia ſoſpitos. Per mon Deu e mon creador, rey darmes, yo no he parlat a la intencio que vos ho preneu, ſino que volria que foſſem a la batailla, per ço com veig que la nit nos es vehina: puix ſou noſtre jutge, feu que la fi preſtament ſe vega. Senyor, yo us dire com ſera, dix lo rey darmes: yo no puch eſſer jutge entre voſaltres, per quant yo he aconſellat a vos e a Tirant, e poria eſſer reptat ſi tal coſa feya com injuſt jutge: empero yo haure un altre jutge competent, en res no ſoſpitos a vos ni a ell, lo qual ſe nomena Claros de Clarença, rey darmes, e home molt ſabent en la guerra y en armes molt deſtre, que es vengut ara nouament ab lo duch de Clarença: e es perſona que per ſon offici ans ſe dexaria morir, que venir en res contra la honor ſua. De tot ſere content, dix lo caualler, puix la coſa vingua en egualtat, e ſia ſecreta. E yo us do la fe, dix lo rey darmes, de no manifeſtar aqueſt fet a perſona del mon, ſino a Claros de Clarença. Ara, dix lo caualler, preneu les armes e portau les a Tirant, e prengua les que millor li parran: e yo ſperar vos he en aquella hermita de ſanƈta Maria Magdalena, per ço que ſim vehia algu de ma companyia, pogues moſtrar que ſtich açi per fer oracio. Partis Hieruſalem, e ana a cercar Claros de Clarença, rey darmes, per tots los ſtats: com lo hague trobat, dix li tot lo eſſer, e laltre dix queu faria de bona voluntat: pero la hora era ja tarda, quel ſol hauia complit ſon viatge, e per la ſcura nit no volia poſar en perill dos cauallers: mas lo ſeguent dia de mati quant lo Rey ſeria en miſſa e la gent ſeria aſſoſſeguada, que en aquella hora era content de eſſer jutge. Hieruſalem torna a Tirant, e dix li tot lo que era meſter dir ab honeſtat de ſon offici, e recita li la forma de la batalla com ſe hauia de fer, e les armes que hauia deuiſades, e que trias de aquelles dues la que millor li paregues: e que al mati com lo Rey ſeria en miſſa, ſe faria la batalla. Puix la batalla no ha eſſer eſta nit, dix Tirant, no vull tenir les armes en mon poder: car ſi yol vencia ol mataua, no volria digues la gent quey hagues feta alguna art en les armes tenint les la nit, e per aço lo hauia vençut, axi com feren aquells dos cauallers qui al port de la mar mata lo hu al altre, e apres dehien que ab art de nigromancia era ſtada feta la lança ab quel mata: no les vull veure ni tocar fins en aquella hora que farem la batalla: e tornau les al ſenyor de les Viles ermes, e dema com la batalla ſera, que les porte, que be trobara qui les pendra. Com Hieruſalem hoy parlar en tal ſo a Tirant, miral en la cara e dix: O caualler virtuos, e en armes experimentat: ſi deſauentura de mala ſort no es contraria a la perſona voſtra, digne e merexedor ſou de portar corona real: yo no puch creure que no ſiau vencedor de aqueſta batalla. Partir lo rey darmes de Tirant, e ana a la hermita hon ſtaua laltre caualler, e dix li, com la hora era tarda, e lo jutge no poria be jutjat la batalla ſi de dia no era, que la hauien concertada per a lendema com lo Rey entraria en miſſa: per ço com los cauallers los uns acompanyauen lo Rey, los altres la Reyna, los altres per veure les galants dames ſtauen torbats. Lo ſenyor de les Viles ermes dix que era content. Los reys darmes, de bon mati perque no foſſen viſts de negu, prengueren los dos cauallers e portaren los en mig de un boſch, que per negu no podien eſſer viſts. Com veren que ſtauen en loch diſpoſt, Hieruſalem feu principi al ſeguent parlar: Cauallers de molta virtut, veus açi la mort e ſepultura voſtra: aqueſtes ſon les armes per aqueſt caualler deuiſades, e per Tirant acceptades, caſcu prengua la part que li plaura: e poſa les en la bella erba del prat. Ara, dix Claros de Clarença, ſenyors de gran nobleſa e caualleria, voſaltres ſou en aqueſt lloch apartat que no ſperau adjutori negu de parents ne de amichs: e ſtau en lo darrer pas de la mort, que no confiau ſino de ſols Deu e de la voſtra virtut: e vull ſaber de voſaltres a qui voleu per jutge en aqueſta batalla? Com, dix lo ſenyor de les Viles ermes: ja no ſom concordes que vos ſereu? E vos, Tirant, a qui voleu per jutge? Yo vull aquell que lo ſenyor de les Viles ermes vol. Puix a voſaltres plau que yo ſia voſtre jutge, haueu a jurar per lorde de caualleria que haueu rebut, de eſtar a tota ordinacio mia: e axi loy prometeren e juraren. Apres del jurament dix lo caualler a Tirant: Preneu les armes que volreu, e aquelles que vos lexareu, ab aquelles entrare yo en lo camp. No, dix Tirant, vos les haueu hagudes, y en nom voſtre ſon vengudes, preneu vos primer qui ſou requeridor, e apres yo pendre. E ſtigueren los cauallers altercant per punt de honor, e lo jutge per ceſſar porfidia pres les armes, les unes poſa a la part dreta e les altres a la ſinesſtra: e pres dues palles, una largua e laltra curta, e dix lo jutge: Qui pendra la mes largua prengua les armes de man dreta, e qui pendra la curta, les armes de ma ſineſtra. Com caſcu hague preſes ſes armes, en un punt ſe foren deſpullats tots nuus, e veſtiren ſe les camiſes doloroſes, qui pogueren eſſer dits celicis de amarguor. Lo jutge feu dues ralles en lo camp, e poſa lo hu en una ralla, e laltre en laltra: e manals negu nos mogues fins a tant que ell ho digues. Tallaren rames de un arbre, perque lo jutge pogues ſtar a maner de cadafal, e com tot fon fet, lo jutge ana al ſenyor de les Viles ermes, e dix li paraules de ſemblant ſtil.