Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 96

CAPITOL XCVI.

Com Tirant poſa en libertat tots los catius que hauia comprats en Alexandria. E com tornaren en Cicilia e ſtrengueren lo matrimoni de Phelip ab la filla del Rey de Cicilia.

A

Michs meus, e en voluntat com a germans, no ha molts dies paſſats que tots voſaltres ereu detenguts en poder de infels e ab forts cadenes apreſonats, ara per gracia de la diuina Mageſtat, e ab treball meu, ſou venguts en terra de promiſſio, franchs e liberts de tota captiuitat e ſubmiſſio, perque de preſent yo us done franca libertat a tots de anar o de reſtar, e tots aquells qui en ma companyia volran venir yon ſere molt content, los qui volran reſtar en aqueſta ciutat ho poran be fer, los que en altres parts volran anar diguenmo e yo darlos he diners per a la deſpeſa. Com los catius hoiren dir ſemblants paraules al virtuos Tirant, foren molt aconſolats e poſats en inextimable alegria, e lançarenſe tots als ſeus peus per beſarloſhi e apres les mans, e Tirant nou volgue james conſentir, e donals tant de ſos bens a caſcu que tots ſe tingueren per mes de contents. Com les galeres foren en punt de partir, ben prouehides del que hauien meſter, lo Rey, Phelip e Tirant prengueren comiat del reuerent Meſtre, e de tota la Religio: e al comiat lo Meſtre torna a ſolicitar al virtuos Tirant ſi volia eſſer paguat de la nau e del forment, e Tirant ab molta gentilea ſe ſcuſa que non volia pendre res. Com foren dins les galeres donaren vela, e hagueren lo temps tan proſper e fauorable que en breus dies arribaren al cap de la ylla de Cicilia. La alegria que los cicilians feren fon molt gran per la venguda de ſon natural ſenyor, e los de la terra trameteren un correu a la Reyna de la venguda del Rey. Lo Rey demana del ſtat de la Reyna, e de la dipoſicio de ſa filla e de ſos fills, e del Duch ſon germa. Fonli reſpoſt de la proſperitat en que ſtauen, e com lo rey de França hauia trames .xl. cauallers per embaxadors ſeus, qui venien molt be abillats e molt bella companyia de gentilſ homens. Molt fon plaſent a Tirant la venguda dels embaxadors, mes que no fon al Rey penſant e hauent recort de les paraules del Meſtre de Rodes. Ells repoſaren alli per alguns dies, per que venien molt enujats de la mar, e apres ques foren repoſats lo Rey ab tota la companyia parti, e feren la via de Palerm hon la Reyna ſtaua. E lo dia que deuia entrar, ixque primer lo Duch ſon germa ab molta bona gent acompanyat: apres ixqueren tots los meneſtrals molt ben veſtits e abillats: apres ixque lo Arquebiſbe ab tot lo clero: apres ixque la Reyna, acompanyada de totes les dones de honor de la ciutat. Apres per un poch ſpay ixque la infanta Ricomana ab totes les donzelles ſues, e de la ciutat, molt ben abillades que era coſa, de molt gran delit de veureles. Apres ixqueren los .xl. embaxadors del rey de França, veſtits ab robes de vellut carmeſi, largues fins als peus, ab groſſes cadenes de or que portauen, tots deuiſats en una manera. Com lo Rey ſe fon viſt ab la Reyna, e la filla li hague feta reuerencia, Phelip e Tirant feren reuerencia a la Reyna, e Phelip pres per lo braç a la Infanta e axi anaren fins al palau. E ans que apleguaſſen los .xl. embaxadors vengueren a fer reuerencia a Phelip ans que no al Rey, e Tirant dix a Phelip: Senyor, manau als embaxadors que vajen primer a fer reuerencia al Rey ans que parlen ab vos. E Phelip hi trames, e los embaxadors li trameteren a dir que ells tenien manament de llur ſenyor lo Rey de França, pare ſeu, que apres que hagueſſen feta reuerencia a ell, que anaſſen al Rey e li donaſſen les letres que portauen. E Phelip los trames altra veguada a dir que en tot cas del mon ell los preguaua e manaua que anaſſen al Rey ans que parlaſſen ab ell. Puix a Phelip plau, digueren los embaxadors, noſaltres farem lo que ell nos mana: e per aqueſta cauſa nos erem poſats los mes darrers de tots, per que pogueſſem dar primer la honor e obediencia a Phelip que al Rey. Com lo Rey fon apleguat al palau ab tota la gent, los embaxadors del rey de França li anaren a fer reuerencia e donarenli la letra de crehença. E lo Rey los rebe ab cara afable, e feulos molta honor: apres anaren a Phelip e ferenli molt gran honor axi com hi eren obligats per eſſer fill de llur natural ſenyor. Phelip los feu inextimable feſta e fon gran alegria entre ells. Apres que les feſtes foren paſſades per la venguda del Rey los embaxadors explicaren llur embaxada, la qual en efecte contenia tres coſes. La primera era que lo rey de França era molt content que Phelip ſon fill fes lo matrimoni ab la infanta Ricomana, filla ſua, ſegons que per lo virtuos Tirant era ſtat concordat: la ſegona era, ſi lo rey de Cicilia tenia fill ell li daria una filla ſua per muller ab cent milia ſcuts: la terça contenia, com ell hagues amprat al Papa, e al Emperador, e a tots los Princeps de la creſtiandat, li volgueſſen valer per mar, com ell tingues deliberat de anar contra infels, e com tots los qui han amprats li han offerta valença, e que de part del rey de França ells lo amprauen, e ſi ſa ſenyoria deliberaua trametreli armada quen fes capita a Phelip e que loy trametes. La reſpoſta del Rey fon que del matrimoni ell era molt content, mas que de les altres coſes ell ſe aturaua a cort. Com los miſſatgers veren que lo Rey hauia atorguat lo matrimoni donaren a Phelip per manament de ſon pare .l. milia ſcuts, per ques poſas en orde de totes les coſes que hauia meſter per dar compliment al matrimoni. E trames lo rey de França per a la nora quatre peçes de brocat molt belles, e tres milia marts gebelins, e un collar de or obrat en Paris, molt bell e de gran ſtima, perquey hauia en ell engaſtades moltes pedres fines qui eren de gran valua. La Reyna mare de Phelip li trames moltes peces de drap de ſeda e de brocat, e molts cortinatges de ſeda e de raç molt ſpecials, e moltes altres coſes. Com la Infanta ſabe que lo Rey ſon pare hauia atorgat lo matrimoni de Phelip, dix entre ſi mateixa: Si yo puch trobar en Phelip tal defalt que ſia groſſer o auar james ſera mon marit, e de açi auant en altra coſa no vull penſar ſino en ſaberne la veritat. E ſtant la Infanta en aqueſt penos penſament, entra per la ſua cambra una donzella en qui ella tenia gran fiança e dixli: Digaume, ſenyora, en que penſa voſtra alteſa, que la voſtra cara ſta molt alterada? Reſpos la Infanta: Yo to dire, lo ſenyor Rey mon pare ha atorguat lo matrimoni als embaxadors de França, e yo ſtich ab gran dupte de la groſſeria de Phelip que nos pot dir, hi encara de eſſer auar, car ſi res de tot aço te no poria ſtar una hora ab ell gitada en un lit, ans deliberaria de ferme monja e ſtar cloſa en un moneſtir, car yo he fet tot mon poder en conexerlo, e veig que la ſort no mi acompanya ab aqueſt traydor de Tirant: ſi prech a Deu lo veja roſtit e bollit e en ira de ſa enamorada, que aquell dia de les leſques del pa yol haguera ben conegut ſino per cauſa ſua: mas ans que yo atorgue lo matrimoni yol prouare altra veguada, e fare venir de Calabria un gran philoſoph, qui es home de grandiſſima ſciencia, quim dira certament lo que yo deſige. Com Phelip hague rebuts los diners que ſon pare li hauia trames, ell ſe abilla molt be de robes de brocat roçegant e de xaperia, e ell tenia ja molts fermalls e cadenes de or e moltes altres joyes de ſtima. E lo dia de la noſtra Senyora de Agoſt lo Rey conuida a Phelip e a tots los embaxadors, e del regne tots aquells qui tenien titol, e lo Rey aquell dia los feu ſeure en la ſua taula. E Phelip aquell dia veſtia una roba de brocat carmeſi, roçegant per terra forrada de erminis, e Tirant ſe veſti altra de aquell drap e de aquella color, e com ſe fon veſtit penſa en ſi e dix: La feſta ſe fa per Phelip e per los embaxadors que repreſenten la perſona del rey de França, e yo quem abille en tal jornada tan riquament com Phelip nom ſera be pres, e preſtament ſe deſpulla aquella roba e veſtiſen una altra brodada de argenteria e les calçes totes brodades de groſſes perles. E ſtant lo Rey ſobre taula vengue molt gran pluja, e la Infanta hi pres molt gran plaer e dix: Ara poria hauer loch la mia demanda. Com les taules foren leuades vengueren los miniſtres e dauant lo Rey e la Reyna dançaren per bon ſpay, e apres vengue la collacio. Lo Rey ſen entra en la cambra per repoſar, e la Infanta nos volgue dexar de dançar per dupte que Phelip no ſen anas. Com fon quaſi hora de veſpres, lo cel fon clar e lo ſol ixque, e dix la Infanta: No ſeria bo que feſſem una volta per la ciutat, puix fa bell dia? Reſpos preſtament Phelip: E com, ſenyora, en temps indiſpoſt voleu anar per la ciutat? e ſi torna a ploure tota us banyareu. E Tirant, conexent la malicia de la Infanta, tira per la falda a Phelip que callas. La Infanta veu quaſi lo ſenyal que Tirant li feu, pres molt gran enuig, e mana que li portaſſen les aquanees, e tots trameteren per les beſties. Com foren vengudes, Phelip pres del braç a la Infanta e portala fins al caualcador. E com la Infanta fon a cauall, quaſi volta un poch la ſquena deuers Phelip, mas no reſta que ab la coha del ull lo perdes de viſta: e Phelip dix a Tirant: Sim feyeu portar una altra roba per que no guaſtas aqueſta? O, dix Tirant, e mal profit faça la roba, e no cureu della, com aquexa ſera guaſtada ben haureu una altra. Al menys, dix Phelip, vejau ſi hi hauria dos patges quem portaſſen les faldes per que no toquen en terra. Be podeu eſſer fill de Rey, dix Tirant, que tan auar e tan meſqui ſiau: cuytau preſt que la Infanta vos ſta ſperant. Lauors Phelip ab gran dolor de cor ſen ana, e la Infanta ſtaua continuament atenta al que dehien, mas no podia compendre la ſentencia de les paraules. Axi paſſejaren per la ciutat, prenent molt plaer la Infanta com vehia banyar la roba de aquell miſerable de Phelip, e com ell molt ſouint ſe miraua la roba. La Infanta per pendre mes plaer dix que portaſſen los ſparuers, e exirien un poch de fora e pendrien alguna guatla. No veu ſenyora, dix Phelip, que no fa temps de anar a caça? tot lo mon es fanchs e aygua. Ay meſquina, dix la Infanta, e de aqueſt groſſer que encara nom ſap contentar un poch la voluntat: pero ella no cura de res ſino que ixque fora de la ciutat, e troba un laurador, apartal un poch, e demanali ſi prop de alli hauia algun riu o alguna cequia de aygua. E lo laurador reſpos: Senyora, prop de açi, caminant dret, trobareu una gran cequia de aygua, que dona a una mula fins a les cingles. Aquexa es la aygua que yo vaig cercant. La Infanta ſe poſa primera, e tots la ſeguiren. Com foren a la aygua ateſos, la Infanta paſſa, e Phelip reſta detras, e dix a Tirant ſi hi hauia alguns moços que li prengueſſen les faldes de la roba. Canſat ſtich de tal raho, dix Tirant, e de voſtra pratica tan deſoneſta: la roba ja nos pot mes guaſtar del que es, no tingau mes penſament que yo us dare la mia, la Infanta ha paſſat que ſen va, cuytau per poſaruos al ſeu coſtat: e Tirant alça grans rialles moſtrant que les rahons dell e de Phelip eren de alguna burla. Com hagueren paſſada la aygua, la Infanta demana a Tirant de que rehia. Per ma fe, ſenyora, dix Tirant, yom ſo ris de una demanda que Phelip huy tot lo dia me fa, ans que partiſſem de la cambra de voſtra alteſa e apres com caualcam, e ara a lentrant de la aygua me demana quina coſa es amor e don proceheix? la ſegona coſa que ma dit, hon ſe pon amor? Si Deu me do honor yo no ſe quina coſa es amor, ne don proceheix, pero creuria que los ulls ſon miſſatgers del cor, lo hoir es cauſa ques concorda ab la voluntat, la anima te molts miſſatgers, los quals ſperança aconſola, los cinch ſenys corporals obeheixen al cor e fan tot ço que ell los mana, los peus e les mans ſon ſubdits a la voluntat, la lengua muntiplicant en paraules dona remey en moltes coſes en la anima e en lo cors e a tot quant es, e per ço ſe diu aquell refrany vulgar: lla va la lengua hon lo cor dol. Perque ſenyora la vera e leal amor que Phelip vos porta no pot tembre res. Tornem, dix la Infanta, deuers la ciutat: e al paſſar de la aygua ella mira ſi tornarien a parlar los dos, e Phelip vent ja la roba banyada no cura ſino de paſſar la aygua. E la Infanta reſta molt aconſolada e dona fe en tot lo que Tirant hauia dit, pero la ſua anima no ſtaua prou repoſada, ans dix a Tirant: Per lo eſtament en que ſo poſada eſtich en ma de la fortuna variable: ans elegiria renunciar a la vida e als bens que pendre marit groſſer, vil e auar, e puch vos be dir, Tirant, ab veritat, que la fortuna me es ſtada toſtemps aduerſa, que tota la ſperança mia tinch perduda, e no coue a mi triſta e miſerable ſino que perda la fe, la veritat e la juſticia. Si yo prench aqueſt per marit e ſi no me ix tal com yo volria, hauria eſſer homeyera de la mia perſona, que ſeria forçada de fer aƈtes de gran deſeſperacio, perque a mi es ſemblant que mes val ſtar ſola que ab mala companya: e no ſabeu vos, Tirant, aquell vulgar exemple qui diu: qui dona al aſe pitral e al groſſer cabal, majorment quel tingua pert marit, pert la gloria de aqueſt mon? Donchs, puix la diuina clemencia me dona noticia de aqueſtes coſes, vull men apartar per no venir a inconuenient: e dona fi a ſon parlar. No tarda Tirant en ferli tal reſpoſta.