Tirant lo Blanch (1905)/2/Capítol 103

CAPITOL CIII.

Com Tirant fon ferit en lo cor ab una flecha que li tira la deeſſa Venus, perque miraua la filla del Emperador.

D

Ient lo Emperador tals o ſemblants paraules, les orelles de Tirant ſtauen atentes a les rahons, e los hulls daltra part contemplauen la gran bellea de Carmeſina. E per la gran calor que fehia perque hauia ſtat ab les fineſtres tancades, ſtaua mig deſcordada moſtrant en los pits dues pomes de paradis que creſtallines parien, les quals donaren entrada als hulls de Tirant que de alli auant no trobaren la porta per hon exir, e toſtemps foren apreſonats en poder de perſona liberta, fins que la mort dels dos feu ſeparacio. Mas ſeus be dir certament que los hulls de Tirant no hauien james rebut ſemblant paſt, per moltes honors e conſolacions que hagues viſtes, com fon ſol aqueſt de veure la Infanta. Lo Emperador pres per la ma a ſa filla Carmeſina, e traguela fora de aquella cambra. E lo Capita pres del braç a la Emperadriu, e entraren en una altra cambra molt ben emparamentada, e tota al entorn ſtoriada de les ſeguents amors: De Floris e de Blanches flors, de Tiſbe e de Piramus, de Eneas e de Dido, de Triſtany, de I ſolda, de la Reyna Ginebra e de Lançalot, e de molts altres, que totes llurs amors de molt ſubtil e artificial pintura eren diuiſades: e Tirant dix a Ricart: No creguera james quen aqueſta terra hagues tantes coſes admirables com veig. E dehiau mes per la gran bellea de la Infanta: empero aquel nou entes. Tirant pres licencia de tots e anaſſen a la poſada, entraſſen en una cambra e poſa lo cap ſobre un coxi als peus del lit. No tarda molt que li vengueren a dir ſis volia dinar. Dix Tirant, que no, que lo cap li dolia: e ell ſtaua ferit de aquella paſſio que a molts engana. Diafebus que veu que Tirant no exia, entra en la cambra e dixli: Capita ſenyor, prech vos per amor mia quem digau lo voſtre mal quin es, car ſi per mi vos pora eſſer donat algun remey, ho fare ab molt bona voluntat. Coſi meu, dix Tirant, lo meu mal a preſent no fretura vos ſaberlo, e yo no tinch altre mal ſino del ayre de la mar qui ma tot compres. O Capita, e de mi vos voleu cobrir, que de tots quants mals e bens haueu tenguts, yon ſo ſtat archiu, e ara de tan poca coſa me bandejau de voſtres ſecrets? digaumo, yous clam merçe, e nom vullau amagar res que de vos ſia. No vullau mes turmentar la mia perſona, dix Tirant, que james ſenti tan greu mal com lo que ara ſent, quem fara venir preſt a mort miſerable o a gloria repoſada ſi fortuna nom es contraria, car la fi de totes aqueſtes coſes es dolor per aquella amor que es amargua. E giras de la altra part de vergonya que no goſa mirar a Diafebus en la cara, e no li pogue exir altra paraula de la boca, ſino que dix: Yo ame. Acabantho de dir, dels ſeus hulls deſtilaren viues lagremes meſclades ab ſanglots e ſoſpirs. Diafebus vehent lo vergonyos comport que Tirant fehia, conegue la cauſa per que Tirant reprenia a tots los de ſon linatge, e encara a aquells ab qui tenia amiſtat, com venia cars que parlauen de amors, ell los dehia: Be ſou folls tots aquells qui amau: no teniu vergonya de leuaruos la libertat, e de poſarla en mans de voſtre enemich, quius lexa ans perir que haueruos merce fahent de tots una gran burla? Empero yo veig que ell es vengut a caure en lo laç, en lo qual humana força no baſta a reſiſtir. E penſant Diafebus en los remeys que a tal mal ſe requiren, ab geſt piados e affable feu principi a un tal parlar: