Tirant lo Blanch (1905)/2/Capítol 105

CAPITOL CV.

Lamentacio de amor que fa Tirant.

L

A ſtrema pena que la mia anima ſent es com ame e no ſe ſi ſere amat: entre tots los altres mals que ſent, aqueſt es lo qui mes me atribula: e lo meu cor es tornat mes fret que gel, com ſperança no tinch de aconſeguir lo que deſije, perço com la fortuna toſtemps es contraria als qui be amen. E no ſabeu vos que en quants fets de armes me ſo trobat, james negu no ma pogut ſobrar ni vençer, e una ſola viſta de una donzella me ha vençut e mes per terra, que no he tengut contra ella reſiſtencia neguna. E ſi ella ma fet lo mal, de qual metge puch ſperar medecina, quim pot dar la vida o mort, o vera ſalut ſino ella? ab quin animo ni ab qual lengua parlar pore, que la pugua induir e moure a pietat, com ſa alteſa me auança en totes coſes, ço es en riquea, en noblea, e en ſenyoria? E ſi amor que te igual balança, qui eguala les voluntats, no inclina lo ſeu cor alt e generos, yo ſo perdut, car a mi par que totes les vies quim poden dar remey de ſalut me ſon tancades, perque no ſe quin conſell prengua a la mia fort deſauentura. No comporta Diafebus que Tirant mes parlas, tant lo vehia atribulat, ſino que feu principi a un tal parlar: