Tirant lo Blanch (1905)/2/Capítol 155
CAPITOL CLV.
La reſpoſta que Tirant fa a la Princeſa.
L
A enujoſa fortuna ha ordenat donar ſforç als turchs per apartar a mi del major be que de preſent puch poſſeyr, ço es la voſtra viſta, la qual es cauſa de aleujar part de ma atribulada pena, dix Tirant: e lo profit daltri ſera gran dan per a mi trobant me ſol en la mia tribulacio, car gran confort es a les perſones atribulades com tenen companyia en lur dolor. E ſi lo que menys ſe deu fer ſe fa, bes deu fer lo que mes fer ſe deu, e ja no ſe com puga apendre de ſoferir triſtament lo dan de amor qui aparellat me ſta. Qual coſa pot eſſer mes contraria a ma ſalut que veurem abſent de voſtra alteſa? e toſtemps he hoyt dir que batalles nohen, e cantar e ſonar plaen, e perço, compenſacio deu eſſer admeſa, que vos ſenyora deueu cerquar ab los enemichs materia de mort e no ab aquell quius deſija ſeruir. Yo ſo catiu e ſotſmes, pero catiu nos deu clamar de ſa ſenyora: no per los cauallers antichs de molta ſtima ni per los preſents, pero perduts tots aqueſts farem compenſacio de hu ſol a tots ells: qui ſera aquell digne de tant de be? yo ſo aquell Tirant merexedor de tocar e poſſeir aquelles virtuts de aquella ſereniſſima Carmeſina: e ſim demanau aço com ho se, perço com ho volria. Pero ſi la mageſtat voſtra ſta congoxada per enuig, aquell qui forçau viure ſens vos, forçau lo que muyra per vos: e par me que dels meus oſſos me fuig la virtut, empero la ſperança del meu cor ſoſte a mi, de la qual ſperança ſi yo ſo deſemparat no puch recorrer a les mies germanes: aço que dich nom ve ſino de amor, car no he viſcut ne viſch ſino en pena, e perço dich que mes ſtime em plau laturar que no lanar, per veure tots dies la celſitut voſtra: del aturar ſere loat e del anar ſere blaſmat. No tarda la Princeſa en replicar paraules de ſemblant ſtil.