Tirant lo Blanch (1905)/2/Capítol 160
CAPITOL CLX.
La reſpoſta que Lemperador fa a Tirant.
R
Ecobrada la sanitat ma filla Carmeſina, la dolor ſtrema que en aquell cars yo ſenti fon quaſi ineſtimable, axi com aquell qui no te ſino hun ull e mig, e pert lo hu, penſau quina conſolacio en aquell cars la mia anima podia hauer. No tenia ſino dues filles, la vna tinch mig perduda, que no la puch veure ni hoir, ço es la muller del Rey de Ongria, e tinch aci tot lo meu be, e com la viu quaſi morta, de ſtrema dolor penſi morir. Pero laors e gracies fas al omnipotent Deu qui de mort a ella e a mi nos ha volguts liberar, e de tot perill es quitia, e yo quem ſent molt be, perqueus prech que laneu a veure, car de la voſtra viſta molt ſen alegrara. E aqui parlaren de moltes coſes, pero los metges congoxauen al Capita ſen anas a la ſua poſada. Aqueſt es mon delit, dix Tirant, en la neceſſitat yo puga ſtar prop de la mageſtat del ſenyor Emperador. E Lemperador li regracia molt la ſua bona voluntat, e torna li a dir que fes lo quels metges li conſellauen, pero que primer hagues vna viſta de ſa filla Carmeſina. E Tirant molt content de les afables paraules que Lemperador li deya, deſijaua mes ſtar prop de la Princeſa que alli hon ſtaua. Com Tirant fon dins la cambra de la Princeſa troba alli a la Emperadriu qui pres gran plaer en la venguda ſua. Paſſaren moltes rahons de la ſua malaltia, e vehent Tirant que no tenia loch de poder parlar ab la Princeſa, fon li forçat de partir ſe de alli, perço que ſi los metges vengueſſen nou reportaſſen al Emperador com ſe ſtaua ab la Princeſa: pres ſon comiat ab prou ſoſpirs quey lexa, e la galant Stephania quil acompanya fins al cap de la ſcala e a la partida li dix: Senyor Tirant, daume remey o daume la mort e ſoterrau los meus membres banyats ab les lagrimes mies en mig del cami per hon paſſara aquell benauenturat gran Coneſtable, e pora dir: Aci jau aquella qui amar en ſtrem me ſolia: e la pietat mia merexedora es de aqueſt premi, car axi tremole com les areſtes primes del blat qui ſon mogudes per lo lebeig ſuau: la ſanch fuig de mi, e la natural calor deſempara lo meu cor e lo cors, e del que dech eſſer loada ſo culpant. De res nom penit encara que los cruels fats me perſeguixen: que he fet yo? per quin peccat dech eſſer abſenta de aquell qui tots mals me fa paſſar? e altre be en mi no reſta ſino que ame los ſomnis e les ymaginacions que de nit me aparexen. Digau, Capita ſenyor, e yo triſta ſere delliurada de aqueſta dolor qui tant me turmenta? Reſpos Tirant ab paraules de ſemblant ſtil.