Tirant lo Blanch (1905)/3/Capítol 194

CAPITOL CXCIV.

Reſpoſta feta per la Princeſa a Tirant.

T

Irant, les tues paraules merexedores ſon de reſpoſta, car be ſe lo que deſiges, pero la mia fama clara es, car fins ara ſens crim he viſcut. Digues, quina raho a tu ha dada ſperança del meu lit? Lo creure ſol eſſer gran infamia a les donzelles, e les noſtres paraules ſon cregudes freturar de fe. Jatſia que altres donzelles pequen, e moltes que ni ha que no amen caſtedat, quim veda a mi que lo meu nom ſia entre les poques? Si yo conſent a tu no puch dir que aço nos ſapia, e no es coſa neguna que lo meu defalt puga cobrir. E ab quin fet ſcuſare yo ma culpa? Donchs prech te Tirant e ſenyor de mi a tu placia voler me dexar defendre la bellea que fortuna ma comanada, e no vulles leugerament robarme la mia tendra virginitat, car aquella donzella pot eſſer dita caſta qui dubta mala fama. E creu a mi lo quet dire, que nom deſplau que tu ames la mia perſona, mas tinch dubte de amar aquell quim pens que ab gran fatiga pot eſſer meu, car no es trobada fermetat en la amor dels ſtrangers qui preſtament ve e molt pus preſtament ſen va. Mira que feu aquell fiƈte Jaſon e molts altres que nomenar ten poria: e quanta fo la pena que la triſta de Medea paſſa, que matant a ſos fills e apres a ſi mateixa ſos mals hagueren fi, hoc encara la coſa deſijada, mas no en la ſperança que hauia de la coſa. Daci auant no vull penſar en les coſes de preſent, ſino en les paſſades de aquells que hom ſe pot ſeruir, car es natural condicio a la qual fugir es impoſſible, que noſtre voler ſino en ſobira be terme no pot atenyer. Si alguna coſa la donzella deſija, encara que en ſtrem ſia mala, ab vel o ombra de be lo tal noſtre voler demana. Meniſpreant matrimonis de grans Reys ne elegi james partirme del Emperador mon pare, car penſaua la ſua vellea eſſer digna de ma ſeruitud. Ab tot que ell ſouint me diu: Carmeſina, fes per manera ans que yo parteſca de aqueſta preſent vida, ab molta alegria yot veja collocada entre braços de caualler que ſia glorios, car lo meu voler ab lo teu ſe concordara, poſat cars que ſia ſtrany o de la terra natural. E moltes vegades me prench a plorar de les benignes paraules que toſtemps me diu, y ell penſa que yo plore per temor de entrar en la mes plaſent que perilloſa batalla, la qual ſouint les honeſtes donzelles moſtren tembre. Ell los la mia caſta vergonya, confia de la mia vida, e la mia caſtedat fa a ell ſtar ſegur. La bellea li fa temor, e moltes vegades com yo ſo loada de bellea dauant ell per los hulls de voſaltres, me enuge molt de hoyr ho en ſa preſencia, pero no vull negar nom fos plaſent eſſer tal com me jutjau. Ay Tirant, gran libertat es donada a mi, car no he ſabuda lart de amar, e lo principi es a mi dificil e dubtos, e ſi yo no amaua a tu ſeria dita benauenturada, perque ſeria fora de tota paſſio, car ſo en recort de aquella triſta nit del caſtell de Maluehi: dire axi com dolor vol que diga, qui merce no ha merce no deu trobar: e no volgue mes dir. Tirant ſtigue hun poch alienat penſant en lo parlar que fet hauia la Princeſa moſtrant li la poca amor que li portaua. Com ſe tingues per benauenturat penſant eſſer molt auant de ſes amors, e troba tot lo contrari, conſtret per molta dolor ab ſforçat animo feu principi a paraules de ſemblant ſtil.