Tirant lo Blanch (1905)/3/Capítol 201

CAPITOL CCI.

Lamentacio que feu la Princeſa.

C

Om penſe que tinch reprenſio de pare, la mia anima del cors partir ſe vol, perço com volria lo diſcurs que tinch de la mia doloroſa vida pogues ab amargues lagrimes planyer e lamentar la mia gran deſauentura. E perque mes forçat donar raho de ma penoſa vida, ab les mies mans fredes exugare la mia cara humida de moltes lagrimes. E ſim demanes de que tinch querella, ſol de les leys humanes, les quals ab gran enueja en aqueſt cars me lunyen de aquell que juſtament me penſaua que deuia amar, e yol amaua en ſtrem gran per los grans beneficis qui dell ſperaua rebre la corona del Imperi grech. O Deu juſt, hon es la tua promta juſticia, com no deualla preſtament foch del cel que en cendra faça aquell cruel e ingrat Tirant que yo penſaua que ſeria meu! E lo primer caualler qui yo dins ma penſa tenia per ſenyor, penſant que fora fi de mos mals, e veig tot lo contrari. Aqueſt hauia a ſenyorejar la mia perſona e tot Limperi: aqueſt penſaua yo tenir per pare e per germa, per marit e ſenyor, e que yo fos ſeruenta ſua. Mas per quem dolch ni dich aqueſtes coſes en abſencia ſua, que de mos adolorits clams no te ell gens de ſentiment, car molt millor fora hi fos ell preſent? Ay triſta, que lo meu cor ſta adolorit, e la amor mia es meſclada ab cruel ira. E totes les quatre paſſions combaten la mia atribulada penſa, ço es goig, dolor, ſperança e temor, car negu en aqueſta preſent vida no pot viure ſens aqueſtes per gran ſenyor que ſia, e la virtut es que no deu hom amar ſino hun ſol Deu. O qui penſara james que de la boca de tan virtuos caualler pogueſſen exir ſemblants paraules! E quin dan li he fet yo per ell voler la mort de mon pare e de la mia mare, e de vna miſerable filla que tenen? Ara voleu queus diga, na Viuda, tan preſt poria Tirant fer tornar lo ſol atras, com poria fer que yo fes coſa que fos deſoneſta. O Tirant, hon es la amor que ſolia eſſer entre tu e mi? E per quina culpa ſo ſtada yo merexedora de axi eſſer feta vil e abominable a tu? Lo teu amor lauger e de fermetat poca per hon es fugit de mi axi preſt? Yo miſera Carmeſina qui ſolia eſſer ſeruenta tua, te prech que dones la vida que doniſt al Meſtre de Rodes e a tota la ſua religio: e pora eſſer que tu ſies mes cruel a noſaltres que a tots aquells? e per yo fer feſta a ta virtut, conexent lo teu molt merexer diguiſt paraules que no ſtauen be en boca de caualler, que no ames dona ni donzella ſino per los bens, e que forciuolment vols pendre la deſpulla de la mia virginitat? O quant ſcampament de ſanch tals paraules porten! pero yo ſtime mes que les gents diguen que ſo ſtada benigne e piadoſa als ſtranys, que ſi deyen lo contrari que ſo ſtada cruel e mala als virtuoſos de honor dignes, car ſi lo meu ſperit volgues uſar de crueldat, no ſeria lo ſol exit que la tua cambra faria plena de ſanch de tu e de tots los teus. E no dix mes ſino que hohi tocar a matines, e dix: Viuda, anem al lit, per be que lo meu dormir ſera molt poch aqueſta nit ab la gran ira que tinch de Tirant, aquell que yo tant ſolia amar. Reſpos la Viuda: Suplich vos, ſenyora, per merce que de tot lo queus he dit que la mageſtat voſtra nou digues a negu per lo gran perill que ſeguir me poria, e daltra part no volria quem tingueſſen en ſtima de reportadora de noues. No tingau temor, dix la Princeſa, car yo guardare de dan a vos, e a mi de carrech. Com foren dins la cambra Stephania que les veu venir dix: Bem par, ſenyora, que gran plaer haueu pres en les rahons de la Viuda, com tant hi haueu ſtat, be volria ſaber en que ſta tot lo voſtre penſament. E la Princeſa ſe mes en lo lit ſens fer li reſpoſta, e poſa lo cap dauall la roba, e pres ſe agrament a plorar. Com la Viuda ſen fon anada, Stephania li demana de que ploraua ni quina congoxa tan gran era la ſua. La Princeſa li dix: Stephania, dexam ſtar ſi vols, e guarda tot aqueſt mal no torne ſobre tu, que mes aparellat te ſta que not penſes. E Stephania ſtigue molt admirada que podia eſſer aço, e no li torna mes a replicar, e gitas prop della axi com acoſtumaua de fer. En tota aquella nit la Princeſa james pogue dormir ſino plorar e lamentarſe. Per lo mati ella ſe leua tota malalta del vetlar que hauia fet. Ab tot aço ella ſe ſforça de anar a miſſa. Com Tirant ſabe lo ſeu mal e fon informat per Stephania lo plorar e la congoxa que en la nit tenguda hauia, ſtigue molt admirat quina podia eſſer la cauſa que tant la hagues agreujada, e acoſtant ſe a la Princeſa ab humil geſt e ab veu piadoſa feu principi a paraules de ſemblant ſtil.