Vés al contingut

Tradicions religiosas de Catalunya/Dos tradicions de Sant Martí

De Viquitexts
Sou a «Dos tradicions de Sant Martí»
Tradicions religiosas de Catalunya
DOS TRADICIONS DE SANT MARTÍ.


I
LO MANTELL


EN temps dels romans, hi havia un jove soldat que per sas bonas obras era la enveja d' alguns y lo amich de mòlts. Un dia li manaren que, junt ab altres del seu bras, anés á dar una ordre al prefecte de la ciutat de Amiens.
Los arbres despullats de fullas, la negror dels núvols que cobrian lo cel, un fort vent que aixecava la pols com una espessa boyra y la fredor que 'l cor gelava, feyau de la naturalesa lo dia mes trist de aquell rigoròs hivern.
Pero encara que 'l temps era cru y trist, perçó Martí y sos companys feyan lo camí plens d' alegria y bromejant. Colcantne braus corcers y ben abrigats ab sos mantells, dret á la ciutat s' anavan acostant sens fixarse en res del que per aprop d' ells passava.
Al entrar en lo portal los ixquè al encontre un pobre vell tot espellifat y mig mort de fret, y va demanarlos caritat per amor á Dèu.
Un dels companys de Martí li va respondre ab bon humor:
—En mala banda veniu, los soldats no tenim quartos.
Y al dir aixó, apartá lo seu cavall que hauria fet mal al pobre vellet.
Martí se 'n condolguè, y li va dir:
—Bon home, veritat es que no duhem diners; pero encara 'ns queda quelcom que 'us fará servey.
Y trayentse lo mantell de sas espatllas, lo mig partí ab la seva espasa. La una meytat se la va quedar per ell, l' altra meytat la va dar al pobre.
Las brometas que li feren sos companys al véurel' ab mig abrich, no foren escassas, pero Martí ho va pendre á la bona, no penedintse per ço de lo que acabava de fer.
Aquell mateix dia á la tarda, Martí, tot solet, solet, retorná novament al lloch d' hont havia vingut.
Capficat anava fent camí carretera amunt en mig de la quietut que trencava solzament lo poteig del seu cavall, quan de sopte aclarintse lo cel, un raig de sol que pegava de ple en un marge que tenia al seu davant, lo distraguè del seu capficament y li obligá á alsar los ulls que duya fixos al cap de la seva colcadura.
Llavors en mig d' aquell raig de sol, va veure á Jesus, al mateix Jesus, que portava damunt de sas espatllas la meytat del mantell que havia donat al pobre en lo portal de la ciutat.
Martí saltá de son corçer pera tirarse al peus del fill de Deu que amorosament se 'l guaytava; mes ja era tart, Jesus ja havia desaparegut.


II
LO ARBRE.


Quan va passar aixó Sant Martí ja era bisbe.
Tots los afanys del virtuòs prelat eran convertir als que perduts anavan entre la boyra del gentilisme, no reparant en res per obtíndreho, per mes que s' haguès d' exposar á tota sort de perills y contratemps.
Veuse aquí que prop de la ciutat de Tours hi havia una gran alzina consagrada pels gentils als deus infernals. Sant Martí, com á bisbe qu' era del terme hont s' aixecava la ciutat, no podia transigir ab semblant escarni á la lley de Crist y tractá ab sermons y conversas de fer desapareixe l' arbre; pero tot fou travall perdut. Ja desesperava de lograr son propósit, quan un dia se li presentaren uns quants gentils y li digueren:
—¿Voléu que desaparesca l' alzina que tenim consagrada á un de nostres Deus? Donchs vos teniu de ferho.
Lo prelat los va respondre:
—Ab tal que lo qu' haja de fer per lograrho, siga fet en honra y profit del Dèu á qui serveixo, ho farè.
—Ho podréu fer y será per major gloria de la vostra religiò si per cas.
—Parléu.
—L' alzina—digueren los gentils—sera tallada per nosaltres; mes vos deuréu ser posat en lo mateix indret hont ella haja de caure per forsa. Ja veyéu que no es cosa de l' altre mon. ¿Vos hi aveniu?
—¿Res mes?—pregunta Sant Martí.
—Res mes.
—Donchs demá talléu l' alzina, que jo no faltarè en lo indret que 'm havéu escullit.
Los gentils se 'n anaren contents, donchs segurs estavan de que 'l bisbe cumpliria sa paraula y de que, al cumplirla, desapareixeria del mòn un dels mes ferms enemich de sos dèus.
La nova correguè per la ciutat, entristint als faels y als amichs del Sant, que anaren á trobarlo per tráureli del cap semblant determenaciò.
Mes fou en va.
Sant Martí 'ls va respondre:
—¿Voléu que 'm deixe perdre tan bella ocasiò de morir en honra del qui per nosaltres finá clavat á la creu? No 'u farè pas.
Á l' endemá una gran gentada amplenava lo bosch hont hi havia la vella alzina. Sota mateix de la capsalada del arbre y en la direcciò hont devia caure aquesta, una estaca clavada á terra assenyalava lo lloch destinat al bisbe.
Aquest va arribar ab la fe al cor y l' alegria en la cara, acompanyat d' amichs y faels observadors de sa doctrina, Li assenyalaren lo indret que devia ocupar. Quan hi fou, comensaren los gentils á tallar l' alzina á cops de destral.
En lo rostre d' aquests s' hi llegia la satisfacciò del que va á lograr un desig esperat de temps: en lo dels cristians la trista resignaciò del que va á presenciar la mort inevitable de una persona benvolguda.
Tot era quietut, no mes ressonavan los acompassats cops dels destralers. Las estellas rebotian lluny, la soca cruxia; á la fi, á forsa de suor y travall, l' arbre comensá á donar ab son balandreig senyal de perdre son plom natural, abalantsantse cap allí hont era Sant Martí.
Llavors pararen las destraladas y un dels gentils doná una forta empenta al tronch ja consentit.
L' arbre bambolejá, cruixí y ab gran estrépit cayguè; mes ¡cas estrany! á la senyal de la creu ab que lo va rebre lo virtuòs prelat, l' arbre cambiant de jayent, aná á caure ab gran terratrémol en direcciò oposada á la que per lley natural seguir devia.
Los gentils llavors se agenollaren als peus del Sant y demanantli perdò seguiren la lley de Deu.