Tradicions religiosas de Catalunya/Lo bé de Sant Francisco

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


LO BE DE SANT FRANCISCO.


BONA gent, voldriau guardarme aquest bé, que ja tornarè mes tart á recullirlo? Ara com ara, per anar allí hont vaig me fa nosa:—aixó deya á uns mestres de casas qu' esmorsavan en la porta de una fleca, San Francisco de Paula un dia en que anava á ajudar á be morir un agonetjant.

Los mestres de casas se miraren uns ab altres com dient. «¿Qué fem?» Lo mes vell va respondre per tots:
—Bè, deixáulo y 'us lo guardarem.

Sant Francisco deixà 'l bé; bestiola mansa y que sempre seguia al seu amo tal com si fos un gos.

Tot just aqueix havia girat la esquena, un dels mestres de casas mes entraversat que 'ls altres, comensa á amanyegar lo bé y á palparlo ab gran cuidado.

—Sabeu companys—diu ell al últim—que pensava?

—Que?—feren los altres.

—Que aquest bé, que es molt grassò, está á punt de ser menjat.

—Que vols dir?

—Que podriam tastarlo. ¿Menjem?

—Y quan, torni, que li direm, al seu amo?

—Que se n' ha anat, y no mentirem perque no será aqui.

—Ja esta dit.—respongueren tots los demès.

Al moment fou degollada la bestia y cuyta y repartida entre paletas y manobras qu' eran una colla. La pell y los ossos, perque no 'ls descobrissen, van tirarlos al forn de la fleca.

Quan va tornar lo sant ja no quedava rastre delbé y tots ells eran dins, qui picant, qui fent morter, qui traginant aygua. Tots lo varen veure entrar, mes tots van fer com si no se n' haguessen adonat.

Sant Francisco aná ficantse endins fins á ser al davant del mes vell que li havia dit. «Be deixéulo y 'us lo guardarém.»

—Bon home,—li diguè—me voldriau fer lo favor de tornarme 'l bé que 'm guardéu?

—Bé! bé! Nosaltres guardavam un bé? Ne sabs res tu, Quico?—va cridar lo vell deixant la feyna y dirigintse á un manobra.

—No 'l so vist pas!—va respondre aquest.

—Si, home,—repeteix lo sant,—vos ne recordaréu si feu memoria. Era quan esmorsavau. Com he trigat tant, potser molt be que vos ne haguéu oblidat. Era un bé blanch; de llana fina y llarga.

—Ah! si, ja 'm recorda; pero travallant me 'n so distret. Potser deu ser per aquí, encara que no l'he vist mes desde llavoras.

Lo sant guayta al un cantò y á l'altre: mes al últim cansat de buscar:

—Bona gent—va dir ab to alegre—vosaltres estéude broma y jo vaig depressa. Si me l' haveu amagat diguéumho.

—Be estem prou per amagar béns.

—Vaja, que sí que me l' haveu amagat. No 'm digáu que no y en prova ja veuréu com jo 'l farè sortir si es que no 'l tingáu fermat.

—Cridéu, cridéu á veure si sortirá.

—Petit! petit! marruech! marruech?—comensá á dir lo frare acostantse á la boca del forn.—Petit! petit!..... Sentiu ja 'm respont.

En efecte dins del forn un bel carinyòs y seguit responia á la veu del sant.

Tots los travalladors deixant la feyna corregueren alli hont era Sant Francisco y, tantost hi foren, ab gran admiraciò van veure saltar per la boca del forn aixerit y festòs lo bé, lo mateix bé que s' acabavan de menjar.