Tradicions religiosas de Catalunya/Lo pelegrí
QUAN en lo mon hi havia mes fe qu' ara, lo qual vol dir molts y molts anys enrera, solian los católichs mes devots anar en romiatge á Sant Jaume de Galicia, fent la pelegrinaciò á peu y ab greus mortificacions tan del cos, com del esperit.
Entre 'ls milers de aqueixos que al Sant visitaren, una vegada, segons se conta, ho feren un marit y muller ab son fill, garbòs jove de vint anys qu' era la esperansa de sos pares per son bon cor, y la alegría de las donzellas per sa hermosura sens parella.
D' hostal á hostal feya eixa devota familia lo seu sant camí, resant, ab lo sarronet al coll y 'l gayato á la má, baix l' amparo de Deu que protegeix á quants l' invocan en sas oracions.
Mes, com no hi ha fusta sense grop, ni alegria sense dol, volguè tal volta Dèu per probar sa fé, que 'ls esdevinguès lo doloròs cas qu' aneu á llegir.
Una nit despres d' haver sopat en un hostal, sent ja á dormir los pares, tinguè lo fill rahons ab la mossa de la casa y aquesta rabiosa y despitada jurá venjarse del donzell.
Aquest, que prompte oblidá la quimera, se ficá al llit quedant boy adormit al moment, y al endemá ja no 's va recordar de res.
Posárense novament en camí los tres pelegrins ab lo sarronet á coll, deixant lo poble y seguint la polsosa carretera.
No havian encara perdut de vista al poble, quan tot d' un plegat senten crits y avalot, se deturaren, y ab gran sorpresa vegérense voltats y presos y conduhits altra vegada cap al poble.
Un cop allí, 'ls varen dur al davant del jutge, y aquest los diguè:
—Pelegrins, se 'us acusa d' haver robat una tassa de plata del hostal hont heu dormit.
—Ni jo, ni ma dona, ni 'l meu fill havem furtat res—responguè 'l pare.
—Ment, ment,—cridá la minyona del hostal,—registréulos be y trobarèu la tassa.
Los escorcollaren y dintre lo sach del jove trobaren lo que 'ls hostalers deyan haverlos sigut robat.
—Ja veyéu que havéu negat falsament—esclamá llavors lo jutge.
—Ah, senyor!—feu lo donzell—quí m' acusa be prou deu saber que li ha ficada, com prou tambè déu ben saber que jo so ignocent.
Pochs dias desprès, lo jove era condempnat á la forca y penjat fora 'l poble, en lo camí ral.
Refets del dolor y plens de vergonya marit y muller, creyent de cor al seu fill, no trigaren gayre á deixar lo poble per seguir sa pelegrinaciò. Mes quina no fou sa pena quan, al ser fora del poble, vegeren á un costat del camí la forca y, penjant d' ella, lo cos del seu fill estimat.
Tots dos romperen en un plor etern; mes llavors, fou voluntat de Deu, lo fill ab veu dolorosa:
—No ploréu—los va dir—que jo no so mort. Anáu á trobar al jutge, digauli lo que havéu vist y feu que 'm vingan á despenjar.
Corrent y atribulats, los dos pares anaren á trobar al senyor Jutge. Aquest estava dinant y en aquell moment tenia lo ganivet á punt d' obrir un gall rostit. Al sentir las esclamacions dels dos desconhortats pelegrins, llansá una grossa riallada.
—Anéu, anéu, gent de Deu,—digué—tant crech lo que 'm contau, com 'us creuria si 'm diguesseu que aquest gall cantará.
Y encara no havia dit, quan ja 'l gall dret de potas sobre 'l plat va posarse á cantar.
Sorprès lo jutge; deixant lo dinar corregué cap al lloch hont era 'l penjat, y 'l trobá en efecte encara viu y sá com si res li hagués esdevingut.
Haventse descobert despres que la mossa del hostal era la que havia posat la tassa dintre del sach, fou penjada en la mateixa forca del donzell, lo qual en companyía de sos pares acabá son romiatge á Sant Jaume de Galicia.