Tradicions religiosas de Catalunya/Los dos aucells
QUAN Nostre Señor era petitet era hermòs com un pom de flors, tant que totas las mares envejavan á Maria la sort que li havia escaygut al tenir un fill tan sobiranament bell.
Jesus anava creixent de cos y al ensemps en gracia é inteligencia que, ab tot y sos curts anys, passava dels limits, á que sol reduhirlos la naturalesa humana. Aixó augmentá la estima que vers ell tothom sentia y 's feu en tot lo poble general lo critde admiraciò que 'l tendre noyet ab tanta justicia s' anava guanyant.
Lo diable ne tinguè esment y volguè tirar á terra aquest renom, valentse de sas malas arts qu' ell creguè de bon éxit jugantlas contra un infantó de pochs anys y desprevingut.
Aixís fou com un dia esperant un moment en que sol, solet lo bon Jesus jugava en lo llindar de la porta, s' hi va atansar baix la figura de un altre noy pero moreno y casi negre y molt lleig, y aixis li parlá:
—M' han dit que tu sabs molt y que tot ho pots; mes jo 'u dupto y mes te dirè no 'u crech; y sino ¿á que no fas tu un aucell tan bonich com un que 'n faré jo? Perque jo se fer aucells y tot si vull?
Jesus mig riguè y va respondre:
—Farè un aucell.
Y agafant un encenall prim y ensatinat de sota lo banch del seu pare, se 'l posá en lo palmell de sa blanca maneta. Apres, acostanthi sos llabis de rosa, va bufar suaument tot murmurant:
—Vola.
Y sortí de sa má piulant y batent sas alas puntxegudas la pintada y llustrosa oreneta.
Lo diable no 's desconcertá al véureho, ans al revès ab ergull y presumpciò:
—Be—va dir—ara 'm toca á mí.
Y despres de mil esforsos y provaturas, va acostarse á Jesús y li mostrá tot satisfet de sa obra la asquerosa ratapinyada que ni tant sols volar poguè donchs la llum del dia li cegava la vista.
Jesus havia creat lo símbol de la vida ab l' aucell de la primavera.
Lo diable lo signe de la mort ab l' aucell de la nit.