Un Enemic del Poble/4

DESPERTAREM D'ENTRE ELS MORTS?

És cert que la nació comença a desvetllar-se? Visquem sempre el moment, mes no ens deixem portar pel moment. Existeix una tesi –diria en Jaume Brossa–, existeix una antítesi –afegiria encara–, però manca una síntesi. Això és, i els que en som enemics, d'aquesta monarquia. O la tesi o l'antítesi. Ara cal fer la síntesi. Qui farà aquí la síntesi? Convé tenir memòria d'allà on som. Espanya és un país disposat més a jeure que a caminar de pressa: és un país mandrós. Els de dalt, els del mig, i àdhuc així els de baix, a ningú plau fer feina tant com deixar de fer-ne. Però el més llastimós és que manquen ideals.

Qui farà aquí la síntesi? La noblesa, els burgesos, els obrers? En tots els estaments s'hi entreveu més el panic que el desig. Això fa ben difícil saber on anem. Ens crida la República? Potser la Dictadura? Es pot assegurar que encara la nació no s'ha preocupat de quina fita cal portar a terme. Es fa el mateix de sempre: demanar un cabdill, però ningú és capaç d'ésser aquest cabdill. Es mira a les alçàries i no es veu cap figura. Allavors la nació de nou torna a ensopir-se. Maleïts els qui mereixen ésser xurriacats per avençar un xic!

Qui farà la síntesi? La reforma social que representa el gros crim d'Europa barrallant-se, fent caure despotismes i sistemes –enc que aixecant alhora noves idolatries–, és arribada aquí? Espanya, castigada per guerres i més guerres, no ha fet encara esment de la immensa foguera que li socarrima les entranyes. Mai no ha fet esment de res sinó passat mig segle. Mentrestant... algú es crema. És el rei? Tant de bo! Però el més seriós és creure que ens cremem tots plegats.

Esperant que els demés avencin per nosaltres, sempre a la reraguarda, som els sols que rebem i carreguem els nyanyos a la fi. Morir no és condició pas miserable; morir amb vilipendi, com viure amb vilipendi, és mala condició. A Espanya es neix i tot, amb vilipendi. La massa d'espanyols inconscients i covards no podria comptar-se. I no són els que ignoren, sinó aquells que no ignoren; no els milions i milions d'analfabets, sinó aquells que llegint res no hi volen entendre; els qui no hi volen veure tenint ulls, que no hi volen oir tenint orelles. Qui farà, doncs, la síntesi? És cert que la nació comença a desvetllar-se?

Visquem sempre el moment, mes no ens deixem portar pel moment. No siguem mai avars de la nostra energia, però no l'esmercem sense profit. Si no fóssim mancats d'una joventut forta i entusiasta, creuríem certament en una nova Espanya. I no és pas pessimisme: nosaltres ja ens trobem molt per damunt d'aquesta joventut i d'aquest mateix poble.

---

Convindria que els homes que es llancen al carrer a una gesta sagnant, que són honrats alhora que entusiastes, tinguessin consciència de llur acte grandiós. Això cal perquè el fruit de la revolta no sigui vergonyosa dictadura. I també perquè a l'ordre d'una idea millor, no acompanyi el desordre de no saber fer ús d'un xic de llibertat.

No fem de l'estridència una habitud; mes fem una habitud del desig de lluitar.

JOAN BELMONTE, DIT "TERREMOTO"

És el rei de les curses de braus i torejadors, ço que equival a dir ídol més gran dels ídols en un poble estragat pel fetitxisme. (Bé, ara parlem d'Espanya, però a algun espanyol ja se li ha atragantat el que manin els burros, enc que sigui a la sorra.) Va néixer a Sevilla i és tan lleig i tan negre que, si no fos ofendre els seus paisans, que junt amb "Terremoto" li diuen "trianero", nosaltres li diríem "l'Africà". Si féssim abdicar de sa sobirania com a home de coleta, la nació en sortiria profitosa. Ademés "l'Africà" ja s'és aficionat a la cacera –caçant l'ha arreplegat el nostre dibuixant–, i es podria distreure d'haver abandonat el soli de torín que ocupa amb tants pocs mèrits: sempre li quedaria el gros consol de que cap fill d'Espanya el substituiria per "el Gallo" o altre qualsevol bèstia flamenquista. Perquè, de bona fe, que comença a ésser hora de fer més cas dels homes que dels torejadors...

LA NOSTRA GENT: J. TORRES-GARCIA

Artista, pensador i apòstol del seu art i del seu pensament: tota una trilogia de valors efectius. Aquest darrer valor, el de l'apostolat, àdhuc li ha fet guanyar molts adversaris. Suara ha publicat en llengua castellana un llibre (El descubrimiento de sí mismo) que diu coses. Cal fixar-se en que els llibres que es publiquen a Espanya mai no solen dir res. Què es proposa aquest home? Fer que els demés comprenguin tot ço que cada u porta de sa i genial dintre de si mateix. I que el convenciment d'aquesta descoberta els faci bellugar.

No en va en Torres-Garcia viu en terra espanyola: a tingut d'arraulir-se a Mon Repòs, voltat dels seus, només, perquè els homes mesquins i els filisteus s'acostaven a ell per a tirar-li pedres...

Nosaltres l'estimem, perquè hem viscut amb ell hores de reflexió ben profitoses.