Un tros de paper - La Campana

Ah! No ho sabien? Donques sí, hem rebut una pila de queixes dels
nostres parroquians perquè la setmana passada vam parlar poc de la
Campana.

Pensàvem nosaltres que parlant-ne tothom molt, es consideraria com
un mèrit l'originalitat de no parlar-ne gaire, i no ens ha
reeixit.

No? Doncs ja els n'omplirem, les butxaques: avui quasi tot
campana, i per no oblidar-nos-en, començarem ara.

Qualsevol, per molt que ignori la història de Catalunya, encara
que siga un mantenidor, no hi ha dubte que sabrà la importància
moral i material que en totes èpoques han tingut les campanes en
aquesta terra privilegiada.

Potser que algú em faci notar que totes les nacions d'aquest món
de mones, tenen en gran estima semblants trastos, però jo els
asseguro i puc assegurar (perquè, gràcies a Déu, no só dels que
han viatjat menos} que comparat amb el paper que aquí fan les
campanes, el d'altres llocs és paper blau d'aquest d'embolicar
troques, i encara, si massa m'apuren, els diré que és d'estrassa.

Repareu-ho bé i veureu que és una cosa per demés.

Remuntem-nos a lo més lluny de nostres cròniques, i es troba que
ja les campanes atabalaven a nostres primers pobladors.

Anem més endavant, i entre mil campanes cèlebres, que no cito
perquè això fóra el _cuento_ de mai acabar ens trobem amb les dels
històrics sometents, fins que en el regnat de D. Pere del Punyalet
ja sobreïx la _Campana de la Unió_, que, segons lletres
d'impremta, va fer quasi tant soroll com la nostra _Laia_, sinó
que, parlant francament, havem de dir que amb molta més honra.

Més endavant, encara, i passant sempre per entre un ramat de
campanes famoses, ens trobem amb la _Honorata_, immortal per haver
tocat a sometent en la guerra que amb tanta glòria vàrem sostenir
contra Felip V, i per haver-se'n, després, venjat dit rei, manant
que la trossegessen només perquè va tenir la condescendència de
deixar-se tocar pels catalans, sabent ella que no podia ni devia
deixar-s'ho fer.

Això i l'haver fet cremar el burro que va dur al suplici a un que
va atentar contra la vida d'un personatge reial, són els fets que
més proven la il·lustració que tant en els temps antics com
moderns ha adornat els nostres governants.

Altres n'hi ha que, després de la _Honorata_, han donat que
enraonar; però deixem-les, i, com qui salta els pilans de can
Xifré, saltem uns quants trossos d'història i fem de manera de
caure de peus junts en l'època que travessem ara, amb el farcellet
de les nostres penes al coll.

Jo m'he trobat, un dia, que em vaig llevar de matí per anar a
buscar la llevadora. Surto de casa i toquen hores (primera
campana). Encara no havia donat quatre passos quan... ganinc
gananc, ganinc gananc... les burres de la llet. (Vagin comptant
per no entretenir-nos.) Arribo a la cantonada i veig el cartell de
Santa Creu _La Campana de la Almudaina_. Ho estava llegint i em
sento: -Senyor, la gorra.- Passava un combregar. Em descobreixo, i
estava encara agenollat quan les cabretes, venint apressuradament,
em fan alçar i arreconar-me a l'altre cantó, des d'a on veig el
cartell dels _Campos_ que deia: _L'Esquella de la Torratxa_, i el
del Liceo, a on la nit passada havien debutat uns campanòlogos.
Dono quatre passos i un d'aquests que venen llumeneres començà a
dar cada cop amb aquella espècie de planxes de llautó, que si
allavores no vaig quedar sord no hi quedaré mai. Veig la creu
blanca a la porta de la llevadora, estiro el cordill d'una campana
que fins molt entrat el dia penja al costat de l'escaleta, i, com
si s'esperés la senyal meva, s'alcen totes les campanes al vol,
perquè aquell dia s'havia mort no sé quin bisbe.

Tot això en menos de deu minuts.

I no penseu que així fos precisament aquell dia: jo el cito
perquè, havent-me llevat de matí i no havent-hi en la ciutat altre
bullici que aquell, se'm va fer notable i ho vaig observar. Els
demés dies i les demés hores és lo mateix, per no dir pitjor;
pareu-hi bé l'atenció i us semblarà que viviu dintre d'una
regadora plena de pedres que algú fa rodolar a puntades de peu.

Ja tenen raó que l'home s'acostuma a tot!

Jo sé gendre que a còpia d'anys d'estar amb la sogra han arribat a
viure disputant i tirant-se coses pel cap només cinc o sis vegades
cada dia.

Si no fos així ¿com podria compendre's que hi hagués qui pogués
viure a Barcelona amb aquest soroll de campanes sense comptar les
orelles a prova de bomba que poden estar a prop de les parròquies
i les blindades que viuen en els calderers? Desenganyeu-vos i
conveniu amb mi: és el costum.

A més del costum, no hi ha dubte que per instint ens agraden les
campanes: tant, que no fóra estrany que algú d'aquests que creuen
en la transmigració ens sortís algun dia amb que molts dels que
més figuren en Barcelona n'havien portat al coll per anar a
pasturar. Així com a un díputat se li fa fer el que es vol
prometent-li un bon empleu, o a un gos el feu ballar ensenyant-li
un os, a un català parleu-li de campanes i ja el teniu content.

En prova d'això no hi ha ningú capaç de provar-me que res de lo
que parli o faci olor de campana hagi anat malament.

En el terreno literari;

_La Campana de la Almudaina_. Furor.

_L'Esquella de la Torratxa_. Furor.

El senyor Balaguer va provar d'enviar als Jocs Florals _La Campana
de l'Ave Maria_. Premiada.

En Bofarull te en _Els Trobadors nous_ una composició de tres
planes que no hi ha més que nig-nang i ning-nang. Agrada molt.

I no és pel mèrit que puguin tenir les composicions: és perquè ens
agraden les campanes i... ja està dit, ens agraden.

Si algú vol fer glòria i diners a Barcelona, que parli de
campanes; no falla. Ja veieu que qualsevol de les coses que he
citat és capaç de fer-les el més tonto; doncs, si les voleu fer,
ja teniu patró de l'èxit.

I això en qualsevol sentit que siga. Estic segur que, si els
industrials de tot allò de la Bòria i Plaça de la Llana agafen les
seves llibretes o comptes de les campanes que han fet o han de
cobrar i les porten als Jocs Florals en forma de balada, se
n'enduen els primers premis i no deixen res pels cantors de les
estrelletes, les nines, els estels, i tots aquests que, si ho
anéssem a esbrinar bé, a l'últim no són més que gent pagada per en
Fradera, aquell home que ven grues a la plaça de Sant Jaume, i
quatre o cinc fideuers, perquè cada any els hi anuncien els seus
gèneros en vers.

Mes, tornant al nostre assumpto, ¿què té d'estrany que cosa de deu
o dotze anys endarrera una municipalitat desitjosa de glòria,
coneixent el gust de Barcelona, pensés en fer una campana?

Molt natural.

Es va proposar la campana i el primer propòsit va ser el de què
fos una campana immensa, monumental: una d'aquestes campanes que
farien perdre el curs als estudiants encara que el mateix Rector
s'hagués de casar amb sa germana.

Es va votar, doncs, la campana, ens vàrem posar a fer-la, i
llavors ella va començar a fer el bot i a no voler sortir bé de
cap manera.

Heu vist el que són les coses!

Agradar-nos tant les campanes, estar-hi tan familiaritzats, i, amb
tot i això, una vegada que volem fer la francesilla de fer-ne una
de grossa, no poder-ne eixir de cap manera.

La primera no va servir perquè no era bona.

La segona perquè era xica.

La tercera perquè era esquerdada.

La quarta perquè no tenia nanses.

Quina humiliació! Una campana que havia de tocar l'hora als Néts
dels Almogàvers, carèixer de lo que mai ha faltat a la més
miserable olla, al més vil tupí.

Per últim ve un, se n'encarrega, la fa en Hostafrancs pensant que
potser a les altres no els provaven els aires pestilents de la
ciutat, l'acaba, la pugen, la pengen, i ara ens trobem amb què vol
fer la competència an en Tamberlich donant el do de nansa.

No fa ning-nang, ni nang-neng, ni ning-nong: fa nyac-nyac-nyac. Si
fos una veritat lo de la transmigració, ha sigut oca.

I doncs què fem? ¿Tota la vida s'han de fer monuments com els de
la Plaça Real, jardinets com els del carrer de la Ciutat i Passeig
de Sant Joan, fonts com la de frente Atarassanes i campanes com
l'_Eulària?_

¿Volen potser que el lletrero que hi ha en l'estació del
ferrocarril de Mataró es canviï pel que hi ha en la d'aquí?

No tracto d'analisar qui té culpa ni raó, sigui qui sigui o siguin
els que siguin els que han pres part en tan grandiosa obra. Si la
campana algun dia toca i sentiu com un eco que tal vegada, estant
distrets, podríeu pendre per un bram, no serà la terraire que
passi ni la campana que sona. Serà la veu de la vostra
consciència.