Viatge a l'Infern d'en Pere Porter

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Engranatges
Un o més usuaris estan duent a hores d'ara una tasca amb aquest text.

És possible, per tant, que us pugueu trobar amb defectes de contingut o de forma. Si us plau, abans de realitzar grans modificacions o substitucions, contacteu amb els darrers contribuïdors, bé amb un missatge a ses respectives pàgines de discussió, o bé a la pàgina de discussió de l'article per a poder-ne coordinar la redacció.
Comentaris: cap

VIATGE A L'INFERN


den


PERE PORTER


am la noticia

EL MÓN INVISIBLE EN LA LITERATURA CATALANA

per


L'Avenç, am temps arrela i creix.jpg


BARCELONA
Biblioteca Popular de «L'Avenç»
1906






De. «L'Avenç» : Ronda, de l'Universitat, 20

Viatge a l'Infern d'en Pere Porter (1906) (retall pàgina 7).jpg



EL MÓN INVISIBLE

EN LA

LITERATURA CATALANA[1]


I

L
a creencia en un lloc d'expiació pera aquells que en aquesta vida han descuidat la practica dels devers privats i socials, i en un altre de perdurable ventura en el qual han de veure eternalment recompensades llurs bones obres els que a les prescripcions de la llei hagin ajustat els actes tots de llur existencia, ha tingut constantment, i desde ls temps més antics, vivissima manifestació; i totes les gents i tots els pobles, sia l que s vulga l grau de civilisació a que hagin arribat, han rendit testimoni eloqüent, per medi de les produccions degudes a l'humanal enginy, de la concepció que tenien formada, així del lloc on són degudament punides les malifetes dels dolents, com d'aquell en el qual els bons disfruten pau i benaventurança eternes.

 Ja s'entén, sense que tinga necessitat d'insistir en aquest punt, que havia d'esser distinta semblant manifestació en uns pobles respecte d'altres pobles, per tant que, essent resultat immediat de llur manera d'esser, del temps en que vivien, de les materials condicions de la terra en que estaven establerts, de les tradicions, dels fets passats que constituíen llur herencia històrica, i més especialment encara de llurs sentiments piedosos i religioses creencies, no podien tenir ni remota semblança les d'aquells que presumien condemnades les animes a fatal pelegrinació d'uns a altres cossos, pera que en ells anessin purificant-se paulatinament; am les d'aquells que, mitjansant les idees que respecte de la segona vida tenien adquirides, donaven sols importancia més que mínima a castics i recompenses que no eren altra cosa que enlluernadora ficció poetica; i menys encara am les d’aquells altres pera ls quals, essent com es principi dogmàtic l’immortalitat de l’esperit, han de pendre les formes de la realitat els horribles torments de la mansió del dolor i els goigs inefables de les morades celestials. Ex plicació en gran manera senzillissima té l fet que acabo d’apuntar.
 Estudiant l’historia del llinatge humà podem veure i fins contemplar l'espectacle que incessantment ens ofereixen els pobles respecte dels camins pels quals han conduit la llur civilisació. Els uns, donant preferencia a la materia sobre l’esperit, han malvestat lo que de més bell posseeix el ser humà; altres, posant aquell al servei d'aquest, tenint en compte que l’una ha de tenir terme, i que l’altre no pot tenir acabament, han donat vida a eixes obres admirables que, més perfectes i encisadores com més velles són, constitueixen patró i exemple pera les generacions que se succeeixen i són motius d’admiració i causa d’entusiasme pera ls propris, pera ls extranys, pera la posteritat.
 Filla, la civilisació antiga, d’aquelles esco les filosofiques purament sensualistes, que si en el concepte moral rehabiliten les passions més grolleres, en el religiós suposen els déus contagiats de tots els vicis, debilitats i miseries que a l’home afligeixen, no podran oferir-li altra cosa, per tant que ni l consideraven capaç d’arribar a la perfecció, que un paradís terrenal, al terme d’una senda coberta de llors, o un infern sols comparable a una presó on totes les penes s’hi troben, al cap-d’avull de una vida de delictes i de crims. Inspirnant-se la moderna en la doctrina del cristianisme; convençuda de que la vida de la terra es sols preparació pera la que hem de viure en l'altre món, i que, mentres aquella sia, està l'esperit condemnat a lluita continuada am les inclinacions i apetits de la carn, res promet ni concedeix si per medi del combat no s'ha conquerit, ni res espera l'homo alcançar si en la lluita no ha resultat vencedor. I no es això solament lo que en aquest estudi ha de tenir-se en compte, perquè no s pot oblldai que aixis com els déus de l'antiguitat, am tot i oferir-se a l’humana percepció com sers sobrenaturals, dotats de condicions que, quan altre no, havien de fer-los agradables, ni inspiraven simpaties, ni eren repulsius; en cambi l Déu del cristianisme s revela com veritat, com bondat i com bellesa,i, penetrant per medi de tals atributs en lo més pregon dels cors, com veritat atreu a l’home per la fe, com bondat l’encisa per l’amor, com bellesa l fa seu posant-li a la vista espectacles mil, diferents i variats, d’afalagadora i brillantissima esperança.
 Nom cal dir que aquesta triple manifestació havia d'influir poderosament en les obres artístiques que d'aquella hora endavant s'encaminessin a l'expressió de semblants fins. Pera compendre-ho basta considerar que eren fruit i resultat d'una religió d'anmor, que, ni després d'haver desaparegut d'aquesta vall de llàgrimes, oblida als que un jorn compartiren amb els vius els plaers i els dolors llurs; emanació purissima d'una creencia que, considerant un sol ser el gremi de l'Iglesia, veu sols parts del mateix cos en cascun dels membres de la mateixa, i concedeix, per lo tant, als que foren, un lloc d'expiació en el qual, més que ls suplicis materials, ha de martiritzar els esperits el desig greu de la felicitat eterna, que a la fi, tant i pot-ser més que llurs propris mereixements, poden alcançar pera ells els precs, oracions i obres bones dels justos. El paganisme, obeint a la desconhortadora llei del fat, se contentà obrint de bat a bat les portes de l'Eliseu an aquells a qui considerà mereixedors de l'eterna primavera que en ell se disfrutava, o en enfonzar en els avencs pregonissims de l'Avern les animes dels malvats. El cristianisme, erigint en principi la llibertat de l'esperit humà i enriquint a l'home amb el preciosissim do del lliure arbitre, mostrà ensems els perills dels quals ha de fugir, si vol obtenir privilegiat lloc en la mansió de l'eterna benaventurança i la ruta que condueix a la perdurable desesperació; més, misericordiosa per excelencia, i comprenent lo fragil de la materia, li concedeix un lloc d'esperança, rebutjat dintre del qual puga alentar la de veure un jorn redimides totes ses culpes. L'Infern, el Purgatori i el Paradís venen a substituir, doncs, desde 1 punt i hora en que s'es portat a terme l més incruent dels sacrificis que en tots temps hagi produit l'amor, el fred Eliseu i l'Avern poc terrible que engendrà la fantasia dels pobles pagans.
 Sentiments tant encontrats, i tant distinta manera de considerar la vida futura, per força havien d'influir en aquells que, proposant-se revelar a llurs semblants les diverses regions a que pot volar l'anima cristiana terminada la seva brevissima estancia en la morada terrenal, emprenien la realisació de les obres artístiques, així plàstiques com literaries, que anessin encaminades a semblant fi, i comunicar expressió i fins especial fesomia a les obres referides.
 No pretenc, ni intento tant sols, deixar comprovades les veritats que acabo d'aduir fent una excursió, sisquera breu, al camp de la literatura general, tant perquè probablement no podria manifestar cosa alguna que abans que jo no haguessin dit altres, com perquè, pera l fi que m proposo, me sobra fixant-me en les calumniades, per poc conegudes, lletres catalanes. Fent-ho així, ensems podré refrescar la memoria d'aquelles narracions, tant com piadoses verdaderament espantables, que, am tot i que constituíen un dels més grans plaers de la meva infantesa, m'extremien de terror, me feien eriçar els cabells, i eren causa de que, no una, sinó moltes vegades, me fessin sentir fins amb esglai l'hora que senyalava la d'anar-men al llit; i deixar demostrat que la literatura catalana, seguint les corrents i deixant-se dominar per les mateixes influencies que les demés neo-llatines, posseeix manifestacions genuines per medi de les quals ha representat el món invisible de la manera que l concebia l poble pera l qual s'escrivien, o, quan no, d'aquella que, en concepte de llurs autors, més pregona impressió podien produir en aquells a qui anaven dirigides.
 Mou-me a parlar d'aquesta manera la circumstancia d'esser el medi expositiu de que s val l'escriptor, en la major part de les obres literaries que he tingut ocasió d'examinar, un viatge a les invisibles regions, portat a efecte per un pecador empedernit, per una anima piedosa o per un altre personatge que, referint després, per peces menudes, els espectacles que ha presenciat, se proposa, per tant eloqüent manera, apartar del camí de perdició als devots cristians temerosos de Déu i de la seva llei. No cal dir que, procedint aixís, els autors de semblants obretes no han de fer més que seguir les petjades de la classica antiguitat, probablement sense saber-ho ni donar-sen compte la major part d'ells, sisquera ls uns als altres s'anessin copiant o imitant quan altre no, induint-nos a discórrer d'aquesta manera les reminiscencies, pera no dir copies, que dels uns als altres poden observar-se, així com el fi manifest que en quiscuna d'elles se veu que ls impulsava.
 Això no vol dir que l'imitació siga tant servil que puga presumir que les coneix totes qui n'ha llegit tant sols una; perquè, prescindint de que en les mateixes exerceixen singular influencia les circumstancies del temps, del lloc, i fins del moment en que s'escrivien, com també del motiu que les de terminava, no desatenien els autors les condicions del public a qui anaven dirigides. Senzilles en ocasions com la més primitiva narració popular; sense més artifici ni altre medi artistic que l'indispensable pera produir l'efecte desitjat; artificioses fins a degenerar en aiambicades en altres circumstancies; ara exposades en humil i senzilla prosa, ara valent-se de forma més elevada i poetica, segons el bon gust i capacitat de l'autor; descendint unes voltes a trivials vulgaritats; elevant-se en altres ocasions a sutilissimes qüestions teologiques i catequistiques; ja vagin expressades en el to suavissim de cristiana homilia, ja versin totes llurs pagines el fel i amargor de l'aguda satira, s'hi troben constantment, en abundor, empleats els recursos que més pregonament podien impressionar a les gents menys instruides, resultat que am prou feines i sols am greus dificultats s'hauria obtingut valent-se de medis més selectes i elevats sols comprensibles per persones de gran doctrina i ilustració. I no cal admirar-se de semblant procediment, que no es exclusiu de les lletres catalanes, sinó comú i general en les obres que en totes les literatures se proposen els mateixos resultats que en aquelles que, pertanyents a la nostra, ens referim; puix per això que escrites estaven per qui devia considerar-se am més copia de coneixements que l'immensa majoria de les persones a les quals anaven dirigides,— ja que aquestes no podien compondre les relacions de lo finit am l'infinit, resultants de les veritats de la fe revelades pel cristianisme, si s'exposaven per eloqüent i elevada manera, —descendien, tal volta am recança, per lo que a la seva gloria literaria podia atényer, a materials i grosseres representacions de tot en tot comprensibles a inteligencies més limitades, i per les classes més indoctes. ¿Què té d'extrany, per altra part, que aixís obressin autors que la major part de les vegades quedaven desconeguts, puix s'amagaven sota l vel de l'anonim, contant-se pagats amb haver treballat en major honra i gloria de Déu, com solien fer els constructors de les meravelloses catedrals que d'aquells segles posseim, si no tingué inconvenient en fer-ho de la mateixa manera, en determinades ocasions, el respectable Dant Allighieri?
 Comprovant de lo que deixem manifestat són, entre altres que de segur deuen existir, però de les quals no tenim esment, la terrible Historia del cavaller Tutglat; el Viatge al Purgatori de Sant Patrici fet en 1398 pel comte Ramon de Perellós; el popular Romiatge del Venturós Pelegrí; la Dança de la Mort, de Pere Miquel Carbonell; el Poema de la gloria d'Amor, de fra Rocaberti; el Testament den Serradell de Vich; i, per ultim i finalment, l'espantós Viatge den Pere Porter.
 Conegudes la major part de les obretes que acabem de citar, per haver-les donades a llum, l'Historia del cavaller Tutglat i la Dança de la Mort, el discret arxiver de la Corona d'Aragó en els volums XIIIè i XXVIIIè de la riquissima colecció de documents inedits que am gran diligencia i constancia dóna a llum fa ja molts anys; El Venturós Pelegrí i El testament den Serradell, el conegut bibliograf i inspirat poeta en Marian Aguiló, en el preciosissim Cançoner de les obretes més divulgades en nostra llengua materna, etc.; el Poema de la gloria d'Amor, el malaguanyat Camboliu en sa obreta Essai sur l'Histoire de la Littérature Catalane; i el Viatge al Purgatori de Sant Patrici, el Marquès de Castellane, en el volum primer de les «Mémoires de la Société Archéologique du Midi de la France»[2], em fixaré especialment en la Relació i espantós vitge den Pere Porter, que tanta fama gosà en son temps, i que, per tant que a principis del XVIIè segle vegé la llum, constitueix nova prova de que mai s'ha interromput la tradició.

I


 No cal dubtar que les circumstancies i fins els accidents, per petits que sien, influeixen més de lo que a primera vista podria presumir-se en l'efecte que en els cors produeixen les manifestacions artistiques, i, ademés de les artistiques, totes aquelles que estan destinades a moure ls sentiments més nobles i elevats. Això no vol dir que dites manifestacions augmentin o disminueixin el merit, ni que ls actes a que aludim sien més lloables o dignes de respecte segons la solemnitat de que s revesteixen; però aquesta part externa predisposa favorablement les voluntats, fins al punt de que s'aprecíen am major justesa detalls que, per lo insignificants, passarien desapercebuts. Pera no multiplicar exemples, ens bastarà preguntar: ¿quin efecte ns produirien les piedoses ceremonies consagrades per l'Iglesia a la commemoració dels fidels difunts, si en compte de celebrar-se en el mes de Novembre, tinguessin lloc en el de Maig, es dir, quan tot, els arbres i les plantes i les flors i els aucells renaixen, segons sembla, a nova vida, i tot recorda ls plaers del món? Però en aquesta epoca de l'any, quan la naturalesa s despulla del seu mantell d'esperança pera cobrir-se amb el mantell tristissim dels records; quan no viuen més flors que les flors esgrogueïdes am que teixim les corones funeraries, que depositem damunt de les tombes dels sers que un jorn compartiren am nosaltres els escassos goigs, les moltes amargors de que està sembrat el camí de nostra vida; quan tot lo que en la naturalesa existeix mou a la contemplació de la breu existencia terrenal i a la de la vida perdurable en l'altre món; eixes solemnes pregaries, eixes devotissimes funcions, el dia dels morts, el novenari d'animes, les campanes brandant planyivolament i omplint l'espai de sòns tristissims am que van confosos els sencers precs i oracions piedoses dels fidels, i els ecos llastimers del Dies irae i de les absoltes, — commouen fins a tal extrem, que, am tot i que van ja passats molts anys desde que a tant piadosos exercicis podia assistir, encara sem nua l cor i sento com esgarrifances recordant tant sols l'efecte que m produíen les funcions d'iglesia del novenari d'animes.
 I lo que m'esdevenia en els darrers anys de la meva infantesa i en els primers de la meva joventut, es dir, quan tot somriu, quan sens presenta sembrat de flors que, al meu entendre, mai han de veure-s marcides, l'afalagador camí de l'existencin, de segur ho experimentaven am major intensitat els qui, amb el cos inclinat cap a terra, sentien aproximar-se l solemnial moment d'empendre l gran viatge. I si això sentia jo, que era habitant de vila, i vila no petita; i si l sobredit record produeix encara en el meu pit l'efecte terrible que experimento sempre que a mi arriben les breus paraules, les seques notes, les inspirades frases, les aterradores harmonies de l'incomparable melodia de Schubert, Der Tod und das Madchen (La Mort i la Donzella); aquell conjunt de musica i poesia, que gela la sang en les venes i fa eriçar en el cap els cabells, sobre tot quan es cantat per agraciada i candorosa donzelleta, que sab interpretar com ningú'l pensament pregon que en elles s'enclou,— am més força han de sentir-ho ls habitants dels masos i cases solanes quan, aprofitant la claror de la lluna plena del mes de Novembre, retornen a llurs respectives; ple l cap de les idees que desde la trona ha vertit cl predicador a l'objecte de fer-los manifestar la brevetat de la vida, l'eternitat dels premis i dels castics que ns esperen en l'altre món; i, sobreixint-los del cor els tendrissims efectes que ha exercitat el record d'un pare benvolgut, d'una muller estimada, d'un fill adorat, que ns esperen en les morades celestials, mentres tant que ls acompanyen en son camí ls llunyadans sòns de la campana que, ara portats pel vent, ara apagats per la distancia, senyalen l'aniversari que ha de celebrar-se l'endemà.
 Se comprèn, després de lo que deixo escrit, l'efecte que haurien de produir les obretes que en la nostra literatura tenien com a teatre, en que s realisaven els fets en elles continguts, les espantables o esplendoroses regions del món invisible? ¿Se comprèn el resultat que podien esperar-se llurs autors del treball invertit en la producció d'escrits com l'Espantós viatge den Pere Porter, especialment si aquells que l llegien o el sentien llegir, aplegats en familia prop de la llar, eslaven predisposats, mercès a haver assistit al novenari d'animes, per exemple? I nos presumeixi que al fet aquesta consideració la solti a la ventura; puix prescindint de que del context del llibre se dedueix que son autor aprofità com recurs poetic aquesta epoca de l'any, la circumstancia d'haver vingut a les nostres mans, sense cap esforç, casualment, en brevissim temps, tres copies d'aquesta mateixa relació, procedents totes de families habitants en cases solanes o llocs de reduit veinat, demostren clarament, o al menys són motiu poderós pera que s comprengui la popularitat que dit llibre degué alcançar. La veritat es que, en nostre concepte, reuneix tots els requisits imaginables pera que fàcilment conquerís èxit tant asombrós. Bastarà, pera demostrar-ho, una breu noticia d'aquèsta curiosissima narració, de la qual, després de més de doscents cinquanta anys, sen conserven en certs indrets molt clares reminiscencies i no pocs records[3].
 Un pobre i honrat pagès de Tordera, anomenat Pere Porter[4], veu inesperadament sos béns inventariats en virtut de reclamació d'un acreedor a qui ls tenia donats en hipoteca, per raó de cert debitori contret en temps de males anyades; debitori, am tot, que estava ja cancelat. Com se pot compendre, protesta de l'embarg, fent present que havia eixit d'obligació; però, en l'impossibilitat de produir l'escriptura de carta de pagament, que, com sol succeir, i més abans que al present, no acostumaven treure ls interessats, pera estalviar-se gastos, contentant-se am que, com diuen en son llenguatge, s'hagi esborrat el deute a casa del notari, — se troba l'execució, sospenent-se tant sols sos efectes quan, mercès a la confiança que inspirava la coneguda honradesa den Porter, ofereix, mitjansant jurament, satisfer el deute, am tal que se li con cedeixi anar a Massanet a recullir certs diners que li estan devent.
 Concedit facilment lo solicitat pel deutor, se posa encontinent en camí, i al cap de breu temps se topa am cert arrogant viatger, jovincel, discret i ben plantat, cavaller en un rocí, i amb un altre de refresc, que feia la mateixa via de Massanet, i que, veient an en Porter tant capficat i entristit, li pregunta solicita i carinyosament què es lo que de tal manera l'amohina, oferint-li conhort i bon concell. Cedeix, al fi, en Porter als precs del desconegut, i, deslliurat un tant del pes que li oprimia l cor, se determina a acceptar, però am cert recel, la cavalcadura que anava de buit i que amb insistencia li havia ofert el cavaller.
 Cavalcar, veure-s emportat a tota furia pel cavall, creuar de la mateixa manera valls i montanyes, afraus i cingleres, montanyes i planures, serres i valls, terres i mars, sempre corrent com l'huracà, sempre volant com la tempestat, es cosa ni vista ni sentida. El pobre Porter s'encomana de tot cor a Déu pera que l salvi de tant gran perill, i, a la fi, i al cap de molt temps de córrer tant desatentadament, penetra en una immensa planura coberta de flames ardents, aon pateixen torments horribles els delinqüents i pecadors. Allí presencía els castics i punicions que sofreixen molts que conegué en vida, i allí topa, per ultim, amb el notari autorisant la cancelació del debitori, causa de tots els pesars, i per boca del mateix sab aon se troba l'albarà d'apricies que conté la de l'apoca o carta de pagament. Després d'això no veu punts ni hores pera eixir d'aquell horrible lloc; però ha de presenciar, a pesar seu, altres suplicis i altres penes no menys crudels i aterradores, fins que, presentant-se-li un altre jove vestit de romeu, li dóna un cap del bordó i, d'ell agafat, consegueix eixir de l'infern.

 Passat breu temps, i vegent-se abandonat de guia tant generós, procura reconèixer el terrer aon se troba: al lluny distingeix una vila molt galana que presum que sia altra de les de la provincia de Girona, i sab, am greu espant, que es Morvedre, en el regne de Valencia. Aquí li esdevé una malaltia que li dura desde primer de Setembre fins a primers d'Octubre, i, restablert d'ella, té espai suficient pera arribar a Hostalric, residencia que fou del notari, el dia primer de Novembre, i presentar-se en el següent, això es, en el jorn dels morts, a la casa ont habita, en la qual, seguint les instruccions per ell mateix donades desde l'infern, i despreciant les xanxes i burletes que li feien els que l tenien per boig, o al menys alienat, troba l document, am gran espant i admiració dels presents; demana testimoni del mateix, a fi i efecte de neutralisar els de l'execució, i, donant grades a Déu, que de tal manera l'ha afavorit en ses penes i adversitats, acaba recomanant el ben obrar a les gents de tots estats i condicions.

 Tal es, en breus paraules, l'argument d'eixa narració o llegenda que, am tot i no tenir valor literari, respecte del llenguatge i forma en que van exposats i se manifesten els diferents episodis que la constitueixen, el té, i no de curts quilats, respecte a ses tendencies, a son fons i a sos detalls, principalment si s considera que de ple a ple pertany a la categoria de la literatura popular.

 A poc que s miri atentament, se veu manifesta l'intenció de presentar l'Infern ple de persones d'importancia i posició elevada; per què si bé es cert que s consigna que n'hi ha de tots estats i condicions, sols se pinten detingudament els castics i suplicis imposats als que pertanyeren a les més altes categories de l'Estat, i fins podria dir-se que una terrible prevenció contra la Curia, a la qual s'atribueixen tota mena d'excessos i malifetes, fou el que dictà l'escrit que examino, que ofereix en certs indrets les formes nues i descarnades del libel més infamant. Si l'autor se reduí al paper de reportador de les novatxeries i mormuracions de genteta de carrer, no féu més que seguir la tradició, sempre continuada, desde la criada d'Augsburg[5] fins al present[6]; però si foren reials els fets que refereix, com mou a creure-ho la circumstancia de referir-los am pèls i senyals, citant fins per llurs propris noms als personatges que ls cometeren, cal dir que té poquissim d'envejar la gent que vivia en aquesta terra en els darrers anys del segle XVIIè.
 Però, prescindint d'això i fixant-nos solament en la part literaria, hi ha motius sobrats pera sospitar que l'autor del Viatge den Pere Porter era prou coneixedor de les obretes del genre a que pertany la que estic examinant, i pot-ser pot-ser fins el poema del Dant, ja que freqüentment se val dels medis empleats amb insistencia per aquest. Com aquest castiga als pecadors am penes corresponents als crims que en vida cometeren, i així com el cantor de la sublim trilogia ns presenta a Bertran del Born portant en les mans son cap a manera de llanterna, en la relació de Porter trobem a un que prevaricà portant en les seves el procés: «gitat en llit de flames, entremig de dues fembres, al que en vida s distingí per llurs damnables voluptuoses aficions; assegut en cadira de roentes punxes, a un innoble advocat; i posats per catufols en la cinquena d'una sinia, a certs pare i fill que s'insulten i maleeixen cada volta que ls toms de la roda ls posen l'un de l'altre enfront»; suplici que involuntàriament porta a la memoria l'imposat als prodics i als avars pel poeta florentí, i que bastaria a acreditar la nostra presumció, si ja no la robustissin altres moltes reminiscencies, —pot-ser coincidencies,— tals com l'espantós borboll produit pels crits, renecs, plants i malediccions dels condemnats, que recorda aquell que deixà fred i glaçat al Dant tant bon punt com posà l peu en el primer cercle de la terrible mansió; i l'haver estat Sant Jaume l piedós benefactor pel cel tramès pera treure a l'honrat Porter d'aquell lloc de tenebres i d'horrors.
 Ni s pot dubtar tampoc de que l'autor coneixia la manera d'emplear els recursos poètics, si s considera que començant l'acció 1 dia 23 d'Agost, i no essent menester pera desenrotllar-la més que dèu dies, que eren el terme concedit an en Porter pera que satisfés la quantitat que se li reclamava si no volia veure venuts els efectes embargats, l'allarga fins al dos de Novembre, tant pera que, realisada aquesta, sia més notable l'efecte produit per l'invenció del document que l'anula, com pera poder colocar l'escena en el jorn de la Commemoració dels Difunts, en el qual han de trobar-se més disposats els esperits pera apreciar les conseqüencies d'un aconteixement com el que havien de presenciar; i fins en el retorn den Porter precisament en la diada de Tot-sants, i en l'incredulitat i glaçadora desconfiança dels veíns de Tordera i Hostalric, crec descobrir cert perfum del sentiment de dubte que, empleiat com recurs artistic en el Carnaval de Rosportden, trobem després repetit en tots els que han tractat el mateix assumpte, personificant l'escepticisme en el disbauixat Don Juan.
 Tampoc ha de passar desapercebuda la pintura dels principals personatges, Porter i el Dimoni, ja quel desempeny de la mateixa demostra un profondissim observador. Astut i orgullós el segon, pot contemplar se on aquell tota la bondat i senzillesa de cor dels de la classe a que pertany, barrejada am la desconfiança i ganseria que constitueixen, si així puc dir-ho, una part de llur fesomia; per què si bé al principi ns-e sorprèn un recel que res justifica, ja que, lluny de presentar-se 1 dimoni amb els signes am que generalment el representen les nostres rondalles i llegendes populars (la cua i les banyes), s'ofereix com gentil macip, fins al punt que, prescindint de tota consideració, s'arrenca la careta i diu qui es; més tard comprenem que no havia de mostrar-se confiat de cap manera amb un extrany, qui, per haver confiat massa en un conegut, se trobava en tals afanys. En cambi, no desment en Porter son caracter una sola vegada en tot el contingut del llibre, tant res pecte del llenguatge de que s val com com portant-se com honrat i home de grans con viccions cristianes, fins amb aquells que l motegen d'orat. En testimoni d'això puc dir que quan un xavalet desvergonyit li pregunta, am molta sorna i picardia: «— D'on veniu? Que diu que sou anat a l'Infern? Quines noves en porteu? Quin estar hi fa?», se contenta dient-li: «— Vés, pregunta-ho a ton pare, que es allí damnat, ben calent i governat, sense sentir fred».
 Si afegim a lo dit un dialec fácil i expressiu, l'atinada elecció de moltes de les paraules, i fins l'aconteixement motiu del viatge, haurem de convenir quel treball que examino, ja que careix de certes condicions que donen valor a determinades composicions literàries de gran estima, atès el genre a que pertanyen, el té, i no poc, per lo que al fons se refereix, pujant de punt en el concepte historic, ja que en ell se fan alusions a certs fets molt notables, que després de tres segles hem vist realisats, com per exemple la construcció del Canal d'Urgell, del que molts podrien dir «ni mai que s'hagués vist», indicant-sen d'altres que basten per sí sols pera que se puga formar concepte cabal relativament a l'estat de Catalunya en aquells temps.
 ¿Quina pogué esser la causa determinant d'haver-se compost aquesta llegenda, que, am tot i esser de reduides dimensions, alcançà l'importancia i popularitat que he dit abans? Difícilment podré respondre a semblant pregunta, perquè no trobant-se en tota ella la més insignificant referencia als aconteixements públics de l'epoca en que se suposa que l fet tingué lloc, no hi ha motiu pera presumir que exercís l'esperit politic l'influencia /',7 món invisible en la literatura catalana 2<j més insignificant. Més bé hi ha motiu pera pensar que, mogut l’autor per piedosos senti ments, o fortament impressionat a la vista de tantes malifetes, se proposà evitar la seva repetició, fent publiques les maldats i recor dant les penes que han de sofrir en l’altre món aquells que, oblidant el compliment de llurs devers i el de les prescripcions morals, les portaren a efecte sense altre fi que satisfer llurs brutals apetits i malignes inclinacions. Pot-ser fou menys lloable l motiu que dictà 1 treball: tal vegada no hem de veure en ell altra cosa que una arma de venjança manejada per qui s troba victima ignocent d’intrigues cri minals; més, atenent a lo que abans he mani festat, m’inclino a creure que 1 treball que examino es resultat d’aquella poesia que, havent donat tantes manifestacions de tota mena en el decurs de l’Edat Mitjana, anava desapareixent tot-d’una que s’oferien les bri- llantissimes concepcions que constitueixen el preuat tresor de les lletres espanyoles en els segles XVIè i XVIIè. Mou-me a discórrer així la circumstancia, per cert remarcable, de trobar-se en ell tots els caracters propris de les llegendes populars, fins a un punt que hauriem sospitat si l’obra s’hauria escrit després de generalisada per medi de la tradició oral, tenint en compte Is Gaietà Vidal de Valenciano dialecs que posa en boca dels condemnats i parafraseja després el dimoni, pera fer-los més clars i inteligibles an en Porter, a no mitjançar la circumstancia de citar-se multitut de noms propris que difícilment s’haurien conservat amb exactitut, a no trobar-se abans consignats en un document que servís de patró als copis tes pera multiplicar els exemplars de la rela ció. Sia d’això lo que vulga, i es la que vaig a consignar altra de les circumstancies que han de tenir-se en compte pera formar judici res pecte dels motius que induiren a escriure 1 Viatge, no ha de passar desapercebut l’intent manifest i constant de revestir els fingits acon- teixements dels colors de la veritat, a qual fi s’insisteix en el fet d’haver vist en Porter a l’Infern les animes de moltes persones que vivien encara quan ell sortí de sa casa pera anar-sen a Massanet1. i) Un fet igual pot veure-s en ei Viatge de Perellós al purgatori de Sant Patrici. «...E aqui vihuy motz de mos companhos e motz de mos parens y parentas. »E aqui ieu vihuy lo réy Don Joan Daragó, e vi fraire Francés Delpueg, del ordre dels fraires menors, del convent de Girona. »E vihuy na Aldonsa de Queralt, la qual era ma ne boda, la qual encara non era morta quant jeu partí de la terra, e jeu no sabia sa mort. »Totz aquetz eran en via de salvatio, mas per sos món invisible en la literatura catalana 31 Queda ab lo dit manifestat el concepte i ju- dici que m'ha merescut l’en un temps popu- larissim Viatge den Pere Porter. Tal vegada li hagi donat més importancia de la que real ment mereix; però, en aquest cas, sempre m quedarà 1 consol d’haver treballat una vegada mós a favor de les lletres catalanes, cridant I atenció, de les persones doctes i estudioses sobre aquest curiós treball, mentres arriba 1 jorn, ja proxim, de donar a l'estampa una de les més importsnts de ses produccions: la tra ducció de la Divina Comedia, feta per n’An- dreu Febrer1. III Fa alguns anys, procurant demostrar a gent rústega i de poques lletres lo infundat de certes preocupacions i pecaminoses creencies, anà rodant la conversa de manera que un dels presents, volent demostrar que sabia més que jo en aquestes materies, va dir-me, tot resolt, i am cert aire de burlona compassió: «Doncs ningú n’ha tornat de l’altre mónl Se coneix pcccatz eran en aquela pena, la pena major que ma ne boda avia ni suffria si era per los affachamens que en la cara se avia fayts en sa vida.» 1) L’autor se refereix a la seva publicació, teta en 1878. Gaietà Vidal de Valenciano que no ha llegit, i això que sab tant, el viatge den Pere Porter». Considero inútil consignar que no vaig fer del to sarcastic el cas més in significant, i que, excitada la meva curiositat am tals paraules, nom vaig donar per satisfet fins quem prometé 1 mentat subjecte quem portaria la relació a que havia aludit. I va complir-me la promesa, i fou generós fins al punt de regalar-me 1 manuscrit de dita relació; i, tant bon punt me la deixà, vaig llegir-la d’un cap a l’altre, i, trobant-la notable per més d’un concepte, en el mateix punt vaig pendre la re solució de donar-la a l’estampa. Forma 1 manuscrit que aquell bon home me donà generosament un quadern de vinti- vuit planes, i portal següent titol: Comptey relació d’un espantós viatge que féu Pere Por ter, natural de Tordera, Vescomtat de Bas y Bisbat de Girona, a 23 d'Agost de 1618. En els primers moments vaig creure que havia de publicar-lo respectant-lo completament; però després, degudament considerada la qüestió, vaig convence-m de que no havia de conservat una ortografia que no tenia altre fonament que l’ignorancia del copista, ignorancia que resultava més visible posant esment en certes circumstancies que donaven a entendre que, a més d’ignorancia, patia l’escrivent freqüentis- simes distraccions. A7 món invisible en la literatura catalana 33 luí l’impossibilitat d’omplir els buits que hi endevinava, desistia ja del meu proposit, quan me fou entregat cert volum compost de diversos quaderns, estampats uns, altres ma nuscrits, titolat Noticias de Europa, essent un dels ultims un altre trasllat del famós viatge. Nos pot dir que l’un servís d’original a l’altre, perquè en el segon quem vingué a les mans, i que, com se veurà, es més antic que aquell, s’hi troben alguns passatges que falten en el primer; però, am tot, am l’auxili de l’un vaig omplir els buits que en l’altre existien. Restava, am tot, una dificultat a resoldre: la primera copia que vaig posseir, ultima en orde d’antiguetat, expressa quel fet tingué lloc l’any expressat de 1618, en el qual, afegeix, «era Virrey de Catalunya D. Assitó (Héctor) de Pignatelii, Duch de Monteleon; Bisbe de Barcelona, Filustre D. Rafel de Rovirola; y de Girona Filustrissim senyor D. Francisco Are nosa y de Suasses» (Arévalo de Zuazo). Però en 1618 no regien dites persones els càrrecs in dicats, sinó D. Francisco Fernandez de la Cueva, Duc d’Alburquerque i Marqués de Cuéllar, que fou virrei desde 1612 a 16191; don Lluís de Sans, que ocupà la séu episcopal de 1) Pi i Arimon: Barcelona antigua y moderna, vo lum I, pag. 5q. 34 Gaietà Vidal de Valenciano Barcelona desde 19 de Setembre de 1612 a 29 de Febrer de 16201; i d. Onofre Reart, que, del bisbat de Vich, passà al de Girona en 30 de Janer de 1612 *, en el qual continuà fins a 17 de Febrer de 1621, en que, admesa pel Sant Pare la renuncia que de dit carrec féu, se tras- ladà a Perpinyà, on morí en 1622. Si l’imagi nat viatge ha de referir-se a l’epoca en que governaven aquells personatges, no hi ha més remei,que referir-lo als anys 1604-0 i6o5, en els quals, i desde 1 de 1603, fou virrei de Catalunya l’anomenat D. Héctor Pignatelli; bisbe de Barcelona, el mentat Rovirola, que regí la crossa episcopal desde 1 10 d’Abril de 1604 fins a 12 d’Octubre de 1609; i de Girona, l’ilus- trissim D. Francisco Arévalo i de Zuazo, que, nomenat en 9 de Febrer de i5g8, entrà en dita ciutat en 21 d’Agost, i morí a Mataró 1 dia 10• de Janer de 1611. Examinat el segon manus crit, pot veure-s que si bé a l’escriure-1 se posà 1618, després se convertí en zero 1 segon punt, resultant 16083; i si bé això estava més con- 1) Aymerich: Nomina et acta Episcoporum Bar• chinonensium. 2) Roig i Jalpi: Resumen Istorial de las Grandevas y Antigüedades de la ciudad de Gerona, pag. 300. — Florez: España Sagrada, volum XLIV, pags. 128 y se güents: — Enric Claudi Girbal: Obis. 3) La de 1608 es també la data que du 1 manuscrit del qual hem parlat.— ( Nota de «L'Avenç».) món invisible en la literatura catalana $5 íbrme am l'indicació de les autoritats eclesiàs tiques de Barcelona i Girona, no ho era res pecte a la del virrei de Catalunya, que en dit any, i desdeI de i5o6, que ho fou D. Pere Manrique, bisbe de Tortosa, ho era i continuà essent-ho fins a 1612, D. Francisco Hurtado de Mendoza, Marquès d’Almazan, Conde de Monteagudo. Com s’explica semblant contradicció? No puc dir-ho, am major motiu perquè, havent- me últimament proporcionat altre trasllat de la mateixa relació ün dels meus més benvol guts amics, trobo també consignada en ell la data de 1608. Aquest ultim exemplar es, dels tres que posseeixo, el primer en orde d’anti- fluctat; de manera que puc dir que vingueren u les meves mans en sentit invers del temps que quiscun d'ells compta d’existencia. Noti-s bé lo que vaig a dir: ni en aquest, que data de l'any 1621; ni en el segon, que es del 1646, se la menció de les persones que eren virrei de t.atalunya i bisbes de Barcelona i de Girona: ttoli en el de 1705, que es el primer que vaig conèixer, se consigna aquesta especie. Consta va també en el que serví pera treure-n la co pia? S'estampà en aquesta pera donar al fet més caracter d’autenticitat? Això ultim no li puc creure, perquè la copia fou treta per per ennes de poques lletres, segons se desprèn del Gaietà Vidal de Valenciano manuscrit, del nom de la qual no s pot dubtar, perquè termina am les següents paraules: «Copiada per Miquel Torradeflot, del poble de La Granada, als 13 de Juliol de 1795». Escrit lo que precedeix, he adquirit nous dalos que, si bé a primera vista resolen la qües tió, degudament considerats res afegeixen a lo que deixo anotat. D’ells me confesso deutor al tant modest com erudit catalanista n’Andreu Balaguer, que, tenint coneixement del Viatge den Pere Porter, per lo que d’ell van dir*Ii abans de publicar aquest estudi en la revista La Renaixensa en 1876, me manifestà que parlava d’aquest fet son homonim D. Victòr Balaguer en l’obra que amb el titol de Las Calles de Barcelona donà a llum la casa edito rial de Salvador Mañero l'any 1S66. En efecte: en dita obra, volum I, pag. 504, ocupant-se del carrer d’aquesta ciutat nome nat de l’Infern, continua, am molt notables variants, la llegenda de l’espantós viatge, consignant que semblant nom prové de que havent preguntat en Porter,—a qui l’autor de Las Calles de Bat'celona anomena Boter, — quin carrer era aquell a un dels vianants que trobà a sori pas, al retornar a sa casa, li res pongué que era 1 de l’Infern. De lo qual se desprèn que portava ja semblant nom abans de que en Porter realisés el viatge, i, per lo 1(1 món invisible en la literatura catalana 37 tant, que aquest no influí en poc ni en molt en el nom de dit carrer. Més, prescindint d’això, consigna termi- nantment D. Victor Balaguer que 1 fet tingué lloc en 1603, data que, si convé a l’epoca en que regia 1 virreinat de Catalunya D. Héctor Pignatelli, i el bisbat de Girona D. Francisco de Arévalo, no confronta amb els anys en que fou bisbe de Barcelona Filustre Rovirola; de manera que per aquest costat res he conseguit. Ks dir, la noticia de D. Victor Balaguer nons proporciona més llum pera fixar l’any en que 1 llibre fou escrit, o, millor, respecte d’aquell en que se suposa realisat el viatge. Però diu també Fautor de Las Calles de Barcelona que «entre los cuentos de vieja y populares consejas de Cataluña existe una tradición, que vamos á relatar por lo que de novelesca tiene y poética, y por referirse tam bién en algún modo á la calle de que nos ocupamos. Ya esta conseja se halla relatada en una obra manuscrita del autor valenciano I). Gaspar Antist, cuyo título es Memoria de coses senyalades que se han seguit en la ciutat de Valencia y regne de Aragó, obra que se conservaba inédita en un convento de Valen cia, y cuyo volumen habrá acaso desaparecido, como tantos otros, para desgracia de las letras.» Que la llegenda fou popular a Catalunya, i SS Gaietà Vidal de Valenciano que viu encara 1 record de la mateixa, ho pro* varia també 1 nombre de copies que posseeixo. Mes, existia realment aquesta relació en el llibre d’Antist? Podria per ell saber-se l'any en que tingué lloc Y espantós viatge? Consultats els bibliògrafs valencians Xime* no i Fuster, trobo lo següent: en el catalec del primer, Escritores del Rey no de Valencia (1747), volum I, pag. 367, «en el archivo de dicho convento (el de pares predicadors de la ciutat de Valencia) he visto un Ms. suyo (d’Antist) muy curioso, con este título: Memo ria de coses senyalades que se han seguit en la present Ciutat y Regne de Valencia, comensant en el mes de Agost del any /555, fol.» De mo ment pot notar-se la diferencia que existeix en el tito!, tal com el transcriu en Ximeno i segons el porta en Balaguer. Però tampoc es exacta la noticia donada per en Ximeno, perquè, segons diu en Fuster, Biblioteca Va lenciana (1827) volum 1, pag. 134, fou autor del manuscrit en altre Antist, lili d’aquell a qui Ximeno l’atribueix. En efecte, existí un Gaspar Antist, que fou doctor en Drets i advocat de Valencia, al qui en Pany 1500 el rei en Ferran el Catòlic nomenà jutge priva tiu i protector del real convent de pares predi cadors. Ha de presumir-se que, havent meres cut tal distinció en l'ultim any del segle XV, El món invisible en la literatura catalana 39 no devia ja viure, o, si vivia, devia esser molt vull en Pariy 1555, primer de la serie en que esdevingueren les coses senyalades contingu des en el manuscrit. Més fonament té, doncs, l’opinió den Fuster, que atribueix dit treball itl fill de l’expressat doctor en drets, que en 1530 fou sortejat mustassaf de la ciutat, en 1538 jurat segon pel braç de cavallers i gene rosos, i que morí en 21 de Novembre de 1575. Però resultarà també que en el manuscrit a que s refereix D. Victor Balaguer no podia existir el Viatge fet a l’Infern per Pere Porter, com no continués la Memoria de coses senya lades altre escriptor; perquè mal podia Antist fill registrar abans del 1575, en el qual mori, un fet que, tenint en compte ls noms del virrei Pignatelli i dels bisbes Rovirola i Aréva lo, ha de referir-se precisament als anys 1604 o 1605. Fixada aquesta data, fundats en els noms continguts en el manuscrit que primer em donà noticia de l’existencia del viatge den Pere Porter, puc descriure ls demés. El segon, o sia I que m servi pera omplir els buits que en el primer resultaven, comen ça de la següent manera: Relació que féu Pere Porter, pagès de la pila de Tordera, prop d'Hostalrich, de que avia estat en el Infern desde’l dia de la vigilia de Sant Bartomeu fins el dia de Sant Miquel de Septembre de l’any 40 Gaietà Vidal de Valenciano i6o8f y de lo que alli va veures, i termina: «Aquest llibre s’es traslledat de un altre scrit de mà, vui a 22 de Juny de 1646, per Benet Vila, studiant en Girona».1 Disposat, doncs, l’original pera anar a l’es tampa, me fou remesa l’ultima copia, que data del 1611 i tant per aquesta raó com per les circumstancies de que parlaré després, donaré per inútil lo que tenia fet de molts anys, i, cedint als precs dels meus amics els proprieta- ris de la revista La Renaixensa, publicaré 1 referit Viatge, cenyint-me i ajustant-me al trasllat de 1621, sense perjudici de fer notar les diferencies més culminants que resultin de la confrontació amb els altres dos. Pera proce dir d’aquesta manera he tingut en compte dues raons: primera, la de que essent la copia de 1621, resulta quasi bé coetania amb el fet 1) A la relació del Viatge den Pere Porter segueix en aquest manuscrit la «Relació verdadera d’un cas maravellós succeit en Alemanya, en una terra dita Sle- burg, a a5 de Mars de 1533, estampat en Roma de Lluis Zannetti, ab llicencia dels superiors». Consisteix en que la gent de dita terra i dels pobles veíns se convingueren pera robar un gran tresor existent en una iglesia, i, havent tots comparegut pera efectuar-ho, després d’ha ver mortan alguns frares del convent, quan ja anaven a tocar-lo, esdevingué tal cataclisme, que tots moriren, excepte ls autors del pensament, que s quedaren con* vertits en estàtues prop de l’altar aont era 1 tresor. k'l món invisible en la literatura catalana 41 que en ella s refereix; segona, que aquesta fou feta per persona dotada de més coneixements dels que de segur tenien els autors de les altres dues. En efecte: a la relació, que porta 1 comen çament que segueix: Cas raro que succehí a un tal Pere Porter, de la vila de Tordera, que entrà yeixi de l'Infern Vany 1608 *, precedeix la següent noticia a manera d’advertencia: «Habentme vingut entre mans una copia de una deposició que Pere Porter, de Tordera, del Comptat de Cabrera, havia feia devant lo Comissari del St. Ofici, mossen Joan Teixidor, Prevere y Beneficiat de Blanes; antes de tor nar la copia a qui me la havia deixada, volguí primer informarme ab lo mateix Pere Porter, que encara vivia, si lo que contenia aquell papé era veritat; y aixís lo i.r dia de 8bre del any 1621 li aní a parlar en sa casa de la vila de Tordera, ab lo P. F. Climent de Tordera, religiós caputxí, lo que’ns esplicà en un camp, baix d’una pomera. Li llegí tota esta deposició, y lo que se contenia en ella, y li digui si era veritat lo que allí estaba contengut, y ell me 1) El nostre manuscrit porta 1 titol: Cas raro de un Home anomenat Pere Portes, de la Vila de Tordera, que vivint entrà y axi del Infern: y es com se segueix. Ve, amb escasses variants, l’advertencia de fra Francesc <le Canet. — (Noia de « L*Avenç ».) Gaietà Vidal de Valenciano respongué y afirmà que era la propia depo sició que havia fet devant dels Srs. Inquisi dors, y que tot era veritat, exceptat que no havia estat en l’Infern tant com allí deya, y sí sols deu dies, so es: desde la vigilia de St. Bar tomeu fins al i.r dia de 7bre, que es St. Daniel, y aixís estaria equivocat que en nom de Sant Daniel digueren St. Miquel. Y prou es així per lo que diu ell, que estigué en vila de Mor- vedra, en lo Regne de Valencia, més d’un mes per cobrar les forses. Si fos estat per St. Miquel, no hauria pogut esser per Tots Sants en Hos- talrich y en Tordera; y aixís per St. Miquel se posà en camí per venirsen a sa terra. Y me digué que passà a Montserrat. Y aixís jo, Fra Francesc de Canet, vila del Roselló, en la Vall Espir, religiós caputxí, sabuda la veritat, me determiní de copiarho a major honra y gloria de Déu N. S. Lo qual com passà es d’esta ma nera.» Com se veu, doncs, el manuscrit de fra Francesc de Canet es el que fa major autoritat i el que revesteix major caracter d’autentic. L’autor tenia la relació per tant veridica, que no vacilà en continuar, a la fi de la mateixa, una petita disertació teologico-moral pera demostrar la certesa de tant gran miracle com fóra estat el que s’expressa en la meravellosa relació. Cal manifestar, en descàrrec de fra El món invisible en la literatura catalana 43 Francesc, que no era sol en presumir-ho. Podem aduir, en prova, que com ell discorria el M. R. P. Cristóbal Vega, ja que en l’obra que escrigué am l’extravagantissim titol de Clarín sonoro que hae gente para el cielo, Ò tratado de las penas que padecen los condena dos1 > en el capítol XIX, que porta ¡la [següent rubiica: «Las injusticias en los Tribunales y pleytos llevan muchos de sus ministros al infierno», i en el qual, si val dir la veritat, posa la gent de curia com un drap tort, s’ex- pressa en els termes següents: «Aun dura reciente en Cataluña un ejemplar castigo que Dios hizo en un Notario por una injusticia 1) El llibre referit, que, compost pel M. R. P. Cris tóbal Vega, de la Companyia de Jesús, donà a llum, scg.iida la seva mort, el P. Juan Bautista Bosquete, de la mateixa Companyia, fou dels més populars en aquell temps. Imprès a Pamplona per Alfonso Burguete, sense any, bé que la llicencia fou concedida per Vicente Bojo* ni, Provincial de la Companyia de Jesús en els Regnes d’Aragó, a Barcelona a 21 de Març de 1674, fou reestam* pat moltes vegades a Valencia, Barcelona y altres ciutats d’Espanya. Pera que s puga formar concepte de l’estil, citaré un breu passatge del referit capitol. «Allí es la inocencia oprimida donde el Abogado, movido de inte rés, se hace á la vanda de la injusticia y engaña á su cliente; el Juez vende la sentencia; y el que avia de ven dar el agravio del pobre y del inocente, comete de nuevo muchos para que el inocente perezca. Para con estos malos juezes é inicuos Curiales, la pobreza de los litiGaietà Vidal de Valenciano que hizo á un labrador, como lo contó el P. Honorato Rio, Predicador Apostólico, por cuyas manos passó el caso y se probó auténti camente, y es tradición que hoy dura en un lugar de Cataluña llamado Ostalric y sucedió año 1618». Res puc afegir a lo que deixo manifestat respecte de l’any precís en que ha d’atribuir-se l’imaginat viatge. En cambi tenim en el Clarín sonoro una nova prova que fortifica lo que deixo dit referent a la popularitat que alcançà la llegenda o relació. gaietá VIDAL DE VALENCIANO Novembre de 1876. gantes, la misma verdad la haze mentira. ; Qué fuerte- mente combate este exército de cabilaciones, trampas, falsías, engaños, mentiras, entre las plumas, pleytos, testigos, Notarios, Escrivanos, Procuradores y Agentes que militan en la Plaza! Ello es así, que essas plumas de Escrivanos, Notarios y Abogados lanzas son, espadas y saetas con que muchos malos Curiales hazen guerra á la misma Justicia.» Per aon se veu que 1 titol del llibre pot ressentir-se del mal gust dominant en Tepoca en que fou publicat; però s veu que 1 P. Cristóbal Vega tenia ben llegits els místics i ascètics castellans dels segles XVI* i XVIIe. Relació i memoria i espantos viatge que féu en Pere Porter, pagès, de la vila de Tordera, vescomtat de Bas i provincia de Girona, als 23 d’Agost de 1608, essent virrei del Principat de Catalu nya l'excelentissim senyor D. Héctor Pignatelli, duc de Monteleon; bisbe de Barcelona, l'ilustrissim senyor D. Rafel de Rubirola; i bisbe de Girona l'ilus trissim senyor D. Francisco Arévalo i de Suaço. El vespre i vigilia de Sant Bartomeu Apos- tol, als 22 d'Agost de l'any 1608, suc ceí l cas següent: I“>n nom de la Santíssima Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant. Amén. En l’any de la Nativitat del Senyor, 1608, a 23 del mes d’Agost, vespre i vigí46 Viatge a l’Infern lia de Sant Bartomeu Apostol, estant Pere Porter, pagès de la vila de Tordera, del vescomtat de Cabrera, molt descuidat en sa casa, ab la seva muller i familia, li exposaren un reclam i li feren despeses en virtut d’una acta de debitori que ell i son pare firmaren, per quantitat de 600 lliures, que havien manllevat. I en dita execució, i pera fer aquella, vingueren els oficials de la cort d’Hostalrich, que es la de tot el vescomtat. 1 per quant dit Pere Porter estava obligat, ab escriptura de terç, ab béns i persones, en tant dit oficial, en la casa de dit Pere Porter, el prengueren ab un sagrament i homenat ge i li inventariaren tots els béns. Però sabent molt bé dit Pere Porter que l’acta en virtut de la qual se li feia dita execució, molts anys havia que era cancelada, per quant ell pagà dita quantitat, protestà i requerí que no passessin avant dita exe cució, dient i referint que ell no devia quantitat alguna de dita acta, per quant havia pagat. I com la cancelació no s tro bava, i diu dit Pere Porter que 1 notari que havia pres la cancelació de dita acta den Pere Porter 47 era ja mort, i el principal deia que 1 dit Pere Porter no l’havia mai pagat i que li devia tot el deute, i que tal acta no estava cancelada ni constaria mai, inventaria ren-li tots els béns i l’heretat que gosava, donant dèu dies de temps pera ls mobles, i trenta pera ls immobles; i clos l’acta de l’inventari, l’encomanaren a la muller de dit Porter; i volent-sen portar penyores els ministres pera esser pagats dels salaris i dietes, i volent posar a la presó a dit Pere Porter, i veient aquest lo que pas sava, davant de moltes persones suplicà als dits oficials que no li traguessin penyora ni roba de casa, sinó que no s moguessin de sa casa, que ell aniria al lloc o vila de Massanet, que allí alguns li devien bastanta quantitat de diners, pera pagar i satisfer-los totes les dietes i salaris de dita execució. I els oficials, tant per saber la bondat de l’home, que digué que a l’endemà, dia de Sant Bartomeu, tornaria i portaria diners, com pera te nir-li compassió, suplicats de la gent que s’hi trobava, foren contents d’esperar-lo fins a l’endémà, sols anés a buscar diners 4& Viatge a l’Infern pera pagar-los, i després quedaria ab sagrament i homenatge i ab les mateixes penes, si no complia lo promès. Encontinent que fou fet el dit con cert, dit Porter se n’anà, prenent el camí de Massanet; i, anant molt pensatiu i enutjat, trobà un jove molt ben tractat, que anava a cavall i menava altra caval- cadura buida, i, al punt que s’encontra- ren, el jove saludà a Pere Porter i li demanà d’ont era i aont anava; però com dit Pere Porter estigués pensatiu i afligit de lo que li havia esdevingut en sa casa per causa de l’execució, qual pensament el tenia del tol divertit1, no li donava resposta, sinó que seguia caminant tot pensatiu i enutjat, discorrent com podria eixir d’aquell treball en que estava. I veient-lo així tant capficat el jove, li tornà a preguntar què era lo que tenia i aont anava, que si ell podia valer-lo i afavo rir-lo en alguna cosa, li manifestés la pena que ell tenia i li referís sos treballs, que ell l’ajudaria en tot i per tot. i) Distret, apartat. den Pere Porter 49 Oint semblants paraules en Pere Por ter, respongué dient-li per què ho volia saber, que ls seus treballs eren tant grans que ell no ls podia remediar, sinó Déu del cel, que sab la veritat de les coses. Digué-li aleshores el jove que no s’es pantés, que moltes vegades permetia Déu treballs a les persones pera provar-les, i quant més afligides estan i sense remei, pensant que Déu les ha deixades del tot, proveeix Déu que sien ajudades i afavo rides per alguna persona, i les treu de treballs, que tantes hores, tants remeis. Oint Pere Porter les paraules de dit jove mirava-1 a la cara, dient-li: — Gentil home, molt sou jove pera donar remei a mos mals i consell en mos treballs. <jNo sabeu vós que ls consells, pera acertar-se, s’han de pendre d’homes vells, savis i experimentats en treballs i prosperitats, que hagin vist i oit i cercat el món, i que sapien què cosa es bé i què cosa es mal? Vós sou massa jove i no teniu dites coses, puix encara no teniu la barba blanca. Respongué-li 1 jove: 4 Viatge a l’Infern — De tot lo que vós dieu tinc jo, i encara molt més, i crec i entenc que nin gún home del món nat m’avanci i porti aventatge de tot lo que vós m’haveu dit. Anant aixís parlant, entraren, en un camí fondo que va al lloc o vila de Mas- sanet, i dit jove li digué una i moltes vegades que no anés tant pensatiu i aont anava. Dit Pere Porter, ja enfadat, li digué: — Jo vaig al lloc de Massanet. Per què ho voleu saber? Aleshores dit jove, que anava a cavall, li digué que ell també hi anava, i que si volia pujar a cavall a l’altra cavalcadura, que no hi apava ningú en ella, que hl pugés, i així no s cansaria, i que no s’enutgés, que anirien de companyá; que si ell el podia valer i ajudar en res, que li digués, que ell ho faria de molt bona voluntat, i li pregà molt li digués què tenia i de què estava tant trist i afligit. Aleshores dit Pere Porter sel tornà a mirar, i algun tant s’alterà, i caminant li digué: —Jo no vui pujar a cavall; més puix den Pere Porter 5i me dieu que aneu a Massanet, i consell m’oferiu i remei a mos mals i treballs, jo vos els diré. 1, senyant-se en nom del Pare i -del Fill i del Sant Esperit, dit Pere Porter digué: — Sabreu com jo só i me dic Pere Porter. Só naturaL de la vila de Tordera, que havem deixada atras; fill de Joan Porter, pagès. Alguns anys ha, com les anyades fossin esterils, fou forçós a mon pure comprar blat i manllevar diners, i cl mateix que ns vengué 1 blat ens deixà els diners. Era aquest un tal Just, de Tordera, pel qual ne ferem mon pare i jo un debitori, ab el qual ens obligàrem lots nostres béns i heretats haguts i per haver, ab escriptura de terç i ab obligar ció de persones, que dintre cert temps pugariem dita quantitat; i així mon pure, abans de morir, pagà dita quantitat i li cancelaren dit acte de debitori, i això ja ha passat fa més de vint anys. Jo estava ja molt descuidat d’estes coses, més vui dia present m’es vinguda tota la cort1 de i) Justicia. Viatge a l’Infern Hostalric, els oficials i ministres d’a quella, i, en virtut de dita acta de debito ri, m’han pres i inventariat tots els béns, i me volen posar a la presó i treure-m roba de casa i vendre-la pera ser pagats dels salaris i despeses; però jols he pre gat me deixessin anar a Massanet, que allí m devien alguns diners, i que ls por taria l’ensentdemà i pagaria les dietes i despeses. Així ells són restats a casa meva i m’han deixat anar ab sagrament i home natge, ab una manlleuta que per tot demà tinc d’esser tornat. Això es la qui mera i tristor que jo tinc i els treballs que m porten desatinat i fòra de mi, que quan hi penso no sé què m faria. Veure que só executat i afrontat per quantitat que he pagada molt temps ha! Poseu- vos la mà al pit, i mireu què diria cada qual que semblant li succeís. I, aixís, puix vos he dit jo ls meus treballs, veieu vós ara què consell me donareu en aques ta necessitat en que estic posat. Mentres tenien aquesta platica i con versació, dit Porter anava a peu, i el jove, que anava a cavall, li deia: den Pere Porter — Pujeu a cavall en l’altra cavalca- dura i no vos cansareu. I, anant així parlant, entraren en un cami fondo i estret, i l’animal que anava solter se li ficava quasi sempre entre-peus i fent-li jocs, quasi convidant-lo a que pugés a cavall, en tant que dit Porter estava un tant admirat. El jove li digué aleshores que l’havia molt ben entès i que no estés més enutjat, que ell el treuria de sos treballs, i que no ho dubtés, i li digué: — Doncs vós, Pere Porter, m’haveu contat vostres treballs, i jo vos he promès treure-us d’aquells, vull jo saber que m digueu, si 1 sabeu, el nom del notari que prengué dita cancelació de dit debitori. Dit Porter respongué: —Se l’anomenava Gelmar Bonsoms, el qual era notari proprietari de les es criptures o escrivanies de les viles de Tor dera i Hostalric. Dit jove li digué que hi anés i li digués i|iie li tragués l’acta de la dita cancelació. Dit Porter respongué aleshores: — Si dit notari fos viu, ja ho hauria H Viatge a l'Infern fet; més ja fa molts anys que es mort, i, per molt que s'han mirat les escriptures, mai s’ha poguda trobar dita cancelació de dita acta; de manera que, si no m do neu altre remei, sabeu molt poc. Oint això dit jove, li respongué ab algun enfado «que ja desconfiava», afe gint: — Jo vos treuré de dit treball, sinó que jo tinc temor de que no digueu veri tat, per quant jo sé molt bé que dit notari ha íet molt bé de son ofici. Si fos veritat que hagués pres dita acta de cancelació, ho hauria assentat en el marge de dita acta, i ara, mort el notari, ho dieu, que si fos viu no li gosaríeu dir. Aleshores dit Porter jurà que lo que ell havia dit era tanta veritat, com era veritat que pera anar a Paradís haviem d’esser cristians i haviem de morir. 1 digué també: —Voldria que dit notari fos aquí pre sent, que li diria i li faria bo, i entendria com deia molta veritat, que no tenia de demanar-li perdó en aquest món ni en l’altre, i que tot passava aixís com ell den Pere Porter 55 havia dit, per quant era la pura veritat. I en el temps que dit Porter digué les coses al jove caminant, arribaren a l'es tany de Sils, que pren el nom d’un lloc ques diu Sils, qual lloc i estany són en el carm que va de Tordera a Massanet; i com el camí era estret i la cavalcadura que no hi anava ningú sempre li venia entre-peus, dit Pere Porter se determinà de pujar a cavall, i per això li demanà llicencia al dit jove, el qual li respongué que desde 1 principi podia haver-ho fet. I així dit Pere Porter se senyà, i en el punt que fou a cavall tot s’alterà i els cabells se li eriçaren en el cap, i sentí i vegé com les cavalcadures parlaven l’una ub l’altra. Encontinent dit jove digué: — Puix vós, Pere Porter, m’haveu contat vostres treballs, els quals són pera vós molt grans, i jo vos he promès d’aju- ilar-vos i donar-vos consell i traça ab i|iie fossiu ajudat i remediat, jo vull te- iiir-vos la paraula i lo promès, i vos faré parlar ab el dit Gelmar Bonsoms, nota ri, cl qual, si ell ha pres dita acta de can56 Viatge a l'Infern celació, ell vos dirà aon la posà i aont es. Teniu-vos bé a cavall, que jo só 1 Diable. Dit Pere Porter se tingué fort oint estes paraules, i digué: — Jesús, salveu-me, no m desampa- reu. Verge Santa Maria, siau en mi. Encontinent les cavalcadures, totes dues juntes, arrencaren a córrer i arre meteren per l'estany de Sils, per monta nyes i per valls, i en Porter sempre cridant i invocant els noms de Jesús i deMaria, en tant que al cap d’una hora de temps que fou a cavall, passades que hagueren grans montanyes i valls, juntament grans aigues i mars, s’entraren per la boca d’una cova i ixqueren en un gran pla, que tot era foc i dimonis, ab gran mul- titut de gent que patia grans torments. Espantat dit Pere Porter de veure això que veia, en el punt mateix el Dimoni que l’havia portat allí li digué: —Coneixeries a dit Gelmar Bonsoms, notari, si 1 veies? I dit Pere Porter digué que si 1 veia molt bé 1 coneixeria. I, això dit, sentí grandissim avalot i va veure venir un gran tropell de dimonis de diverses formes i figures, que venien ab grans alarits d'alegria sonant corns i xeremies molt diferents de les d’aquest món, que portaven l’anima de mossèn Dilameras1, clavari que fou de les baro nies del dit vescomtat, i portava un procés en les mans. El Dimoni digué a Porter: — La causa d’això, la qual era perquè féu fulminar una enquesta falsament contra un home pera fer-lo composar. 1 aixís el procés que portava dit Dila- meras en les mans era la dita enquesta falsa que ell ha feta, per la qual cosa dit Dilameras fou capturat el temps que vivia, i portat a les presons de Barcelona, i culpat de moneder i d’haver fet matar an alguns, i essent en dita presó caigué malalt, i per dita malaltia fou tret afer- mançat, i morí després que dit Pere Por ter s’era posat en camí. I després vegé Porter com els dimonis i) Altres textes diuen Jaume Vila i Jaume Vila- mores. 58 Viatge a l’Infern s’emportaven dit Dilameras a un lloc molt horrible i espantós. Després caminà dit Pere Porter un poc, i vegé l’ànima de mossèn Jordà, prebere i capellà de la vila de Pineda, que estava en mig de dues dònes abraça des ab ell, això es, que les tenia una a cada costat i estava en un llit de camp, tot foguejant, passant diversos torments pels dimonis que ls atormentaven. I con fessà dit Porter que mossèn Jordà havia estat vicari de Barcelona en l’Hospital de Santa Greu, que es hospital general, i diu dit Porter que mossèn Jordà era viu i estava bo quan ell se parti. Després passà més avant. Trobà l’ani ma de misser Felip Roger, de la vila de Calella, procurador que fou de dits ves- comtats, que l’Excm. Marquès d’Aytona comprà, perquè havia posat confusió entre ls vassalls i el marquès. Després se girà dit Porter i vegé l’ani ma d’un doctor anomenat misser Ma- duixer, que fou assessor de dit vescomtat molt temps o molts anys, el qual, quan den Pere Porter 59 morí, se trobà un llibre escrit de sa mà, de memòries, en el qual deia com ell havia sentenciat a tal i a tal, anomenant- los a tots; i així ls posats en galeres, i les quantitats que havia hagudes i rebu des, i per quines persones ho havia fet; i, entre altres partits, sen trobà un en dit llibre, que havia rebudes 25 lliures de sentenciar un home a mort, i l’anome nava. Dit llibre 1 vegé i tingué en ses mans propries el misser Pujades, doctor en dret i advocat de pobres, home digne de tot credit. I diu també que vegé un altre assessor d’Hostalrich que s deia misser Germà, assegut en una cadira de foc per haver faltat a son ofici. Després se girà dit Porter i vegé l’ani ma de mossèn Gelmar Bonsoms, notari, que prengué la seva dita acta de cancela ció, i aixís encontinent que 1 vegé féu una gran exclamació, dient: — Valga-m Déu, mossèn Bonsoms, que hagueu feta tal maldat d’haver pres la cancelació de l’acta del debitori que mon pare i jo firmàrem en poder vostre, i que 6o Viatge a l'Infern mon pare, quan vivia, pagà dita quanti tat i li cancelàreu l’acta de debitori, i vós prenguereu dita acta, i que no hagueu assentat ni en el marge de dita acta de debitori, com tenieu obligació, ni en altra part que mai s’haja trobada memoria, ni jo men recordí, ni mon pare vos escrigué confiant de vós; i ara, al cap de tanttemps, estant jo descuidat d’això, en virtut de tal acta de debitori, són vinguts tots els oficials d’Hostalric i m’han pres i inven tariats tots mos béns i heretats. Jo no tinc diners pera pagar les despeses: els he promès que si m deixaven anar a Mas- sanet, per tot demà ls portaria diners pera pagar-los, i ells són estats contents i m’han deixat anar ab una manlleuta que per tot demà tinc d'esser tornat. Encontinent el Dimoni que havia portat a dit Porter a l’Infern, fou aquí i digué a dit Bonsoms: — Es veritat lo que Pere Porter diu? I dit Bonsoms digué: — Sí, i per això estic jo en aquest lloc: per aquest acte estic jo condemnat a l’Infern. den Pere Porter I dit Porter, oint Infern, cridà grans crits de Jesús i de Maria, dient: — Salveu-me, nom desampareul I encontinent fou allí una legió de Dimonis, els quals digueren a què era allí vingut a donar-los tals torments ano menant aquells sants noms que ells tant avorrien, que en oir-los sols els donava més torments que 1 foc que patien els condemnats. I així digueren a dit Bon soms, notari, pegant-li grans cops i fent-li passar grans torments, que digués a dit Porter el lloc aon trobaria la dita acta de cancelació de dit debitori, perquè no podien sofrir a dit Porter quan invocava els noms de Jesús i Maria. I dit Bonsoms, notari, en el mateix punt digué que anés a sa casa, la qual tenia en la vila d’Hos- talric, i en la sala de dita casa trobaria un armari, i davant d’ell, a set rajoles de la paret, alcés desde les set fins a les dotze, i que mirés i cerqués bé, que allí trobaria un manual petit de firmes d’ac tes, i que a les vint-i-set fulles trobaria dita acta de cancelació de dit debitori, per qual acta estava condemnat a l’Infern, 6a Viatge a l'Infern per quan no l’assentà en el marge de dit debitori, com tenia obligació, per ocasió que s’havia barallat ab son pare, i per dita causa ho féu. I, oides estes paraules, dit Pere Porter digué: — Jo, doncs, só a l’Infern! — I cridà aleshores:— Jesús, Maria, no m desam- pareu! I els Dimonis donaren grans crits contra ell sense fer-li ningún dany. Aleshores dit Pere Porter se girà i vegé alguns doctors del Real Consell, els quals ell havia conegut molt bé, i, entre altres, a misser Ubach, a misser Puig i a misser Benach, i a molts altres, els quals, quan vivien, deien que eren déus de la terra. Després dit Pere Porter mirà de l’altra part i vegé molts notaris del criminal, entre ls quals estava 1 notari que prengué l’enquesta de D. Miquel Albert, el qual cridava molt; quan vivia deien que havia fetes grans maldats en dit procés contra el dit D. Miquel Albert, i el notari s deia Just. Després dit Porter se girà per altra den Pere Porter 63 part i vegé un tal Sarrell, de Tordera, gran amic seu quan vivia, el qual pas sava grans torments; i vegé molta gent, així amics com enemics seus, els quals eren morts havia molts anys, i alguns d’ells que eren morts després que ell era eixit del lloc de Tordera. Estant aixís Pere Porter espantat de lo que veia, sentí un gran brugit, avalot i crits, i va veure com portaven els di monis l'anima d’un cavaller noble i ben anomenat, el qual sempre tenia lladres i tacinerosos en son castell i lloc. I, espan tat de veure això, cridà: — Jesús, Maria, salveu-me! Després, i en el mateix punt, vingué una legió de Dimonis de diverses figures i formes, i li digueren per què ls inquie tava ab dites paraules i qui l’havia portat allí, que se n’anés i ixqués fòra; i dit Porter, fent-se la senyal de la creu, els digué com era entrat allí en aquell lloc i que 1 traguessin, o que li mostressin el camí, que ell se n’aniria en nom de Déu. 1 encontinent hi fou el Dimoni que li havia portat i digué a dit Pere Porter: 64 Viatge a l’Infern — Quan jo t trobí que eixies del lloc de Tordera, i em digueres i contares tots els teus treballs, i jot prometí que t do naria ajuda i favor, tingueres ventura que aquell dia havies oit missa i resat el rosari de Maria Santissima, i te senyares quan pujares a cavall, i sempre invocares els noms de Jesús i de Maria, que si no fos estat per dites causes, jo t’hauria llen çat a l’estany de Sils o a la mar quan la passàrem, i no he tingut potestat, per això, de fer-ho. Jo t’he tingut lo promès en portar-te a la presencia de Mossèn Gelmar Bonsoms, notari, que prengué la cancelació de l’acta de debitori, i t’ha dit el lloc aon posàl manual en el qual està continguda dita acta, i t’ha dit en quin full ho trobaras. Per això es menes ter que t’entornis, que avui es dia de Sant Daniel, primer de Setembre, i tu desde la vigilia de Sant Bartomeu estas ací, i ens dónes grans treballs quan ano menes eixos noms de Jesús i de Maria, que si ho sabessis t’espantaries; i aixís te tor no a dir que ten vagis. Ja trobaras, abans que arribis allí, que t'han venut molts r den Pere Porter 65 béns, i, mostrant-los tu l’acta de cancela ció de dit debitori, els cobraras. Mira, vés-ten prest. Dit Porter digué aleshores: — Jesús, Maria. Digué al Dimoni: — Tu que m’has portat ací, treu-men. El Dimoni li respongué: —Mon ofici es portar animes i cossos a l'Infern, i no es mon ofici treure-nningún. Encontinent dit Porter se girà i vegé quatre persones, això es, un que fou ve guer de Barcelona, altre que fou assessor seu, altre que fou notari de dit veguer, i altre que fou procurador fiscal, els quals passaven grans penes per moltes maldats que havien fetes, i sofert que Is oficials fessin composicions, en especial per una que feren per una mort d’un tal Jaume Carbonell, pagès de Sant Just Desvern, el qual trobaren mort en un bosc que Is goços sel menjaven, i composaren i re meteren el cas abans de fer dita mort, la qual fou feta dos dies abans, perquè així fou tractat, entre ls quals passaven grans penes i torments. 5 Viatge a l’Infern Després, anant seguint l’Infern, vegé Pere Porter un lloc aont eren gran infi nitat d'ànimes al dàvant d’un altre que seia en una cadira feta de punxes de foc i davant tenia una taula i li deien ab grans crits i brugit i avalot; — Maleit sies, mal home, malvat i enganyador! I ell responia: — Teniu raó, teniu raó. Descuideu i guanyarem. I encontinent vegé passar dit Pere Porter davant d’ell gran llegió de Dimo nis que ab una mà li donaven bosses de diners foguejants de foc, i ab altre li feien les figues, rient grans riallades, quan deia, patint grans dolors i horri bles: — Teniu raó. Ja guanyarem. I en Pere Porter se girà al Dimoni que l’havia acompanyat a l’Infern i li digué que aquell que seia en la cadira de pun xes era un advocat de la ciutat de Barce lona, anomenat mossèn Ramon de la Frexeneda, el qual pera tenir plets i do nar consells tingué en vida molts homes den Pere Porter pagáts i assalariats que li buscaven plets i feina, i que a tot-hom donava la raó, tant si la tenien com no; i que per haver malguanyats, i ab frau, molts diners i bens enganyant a la bona gent, estava en l’Infern assegut en aquella cadin, aon patia molt horribles torments; i que tots els que li deien mal home i enganyador eren aquells que en vidal serviren, que, reconeixent-se dels mals i danys que ell els havia causat, el malehien contínua ment, i ell, pensant que hi eren per de manar-li consell i tenir plets i qüestions, els deia que tenien raó; i que ls Dimonis que cridaven fent gran brugit i li dona ven bosses d« diners i li feien les figues, també s pensava que li volien donar plets i els deia que tenien raó. Després vegé un arbre tot foguejant, en el qual estaven penjades sis persones, les quals foren tutors i curadors d’un tal Romaguera, el qual, quan tingué edat competent, els demanà li donessin comp te i raó de la tutela, i dits curadors tenien els béns, i en particular una torra ab les terres, i li feren pledejar una cosa tant 68 Viatge a VInfern justa. I un dia dit pubill va trobar un dels dits curadors, ab el qual prengué tanta colera que li tirà ab un pedrenyal i el matà dins la ciutat de Barcelona, pel qual cas dit pubill fou penjat, essent virrei de Catalunya 1 prior Don Her nando1. Després dit Pere Porter se girà i, mi rant d’una part i altra, vegé una cosa molt horrorosa i espantosa a manera d’una sinia que sempre rodava, i en lloc de catufols eren posats pare i fill, molt principals i coneguts, i avui els que viuen i venen d’aquells són nobles i titulars, els quals havien estat mercaders i homes de grans diners; i quan l’un s’encontra- va ab l’altre, això es, el pare ab el, fill, s’esgarrapaven i daven-se grans cops ab tanta rabia i malicia i colera, que, era tant gran l’avalot i soroll, que pareixia que tot se n’entrés. I demanant dit Porter per quès barallaven i tant fort se pega i) Don Fernando de Toledo, gran prior de Castella en l’orde de Sant Joan ? En tal cas el fet degué tenir Hocen els anys del 1571 al i58o, durant els quals fou Virrei de Catalunya. den Pere Porter 69 ven, el Dimoni que l’haviá portat allí digué que eren pare i til 1; quel pare, quan mori, deixà hereu a son fill i li maná que restituís l’heretat i béns a les persones que trobaria escrites i anome nades en el llibre escrit de sa mà, per quant tots els béns i heretats que tenia i posseía eren de mal just i ho tenia usur pat i robat; i digué a son fill que s fes frare sis volia salvar. Dit pare morí i fou condemnat per això que ell no volgué restituir, puix ho sabia. Dit fill, mort son pare, pensà que si s fes la voluntat de son pare ninguna cosa tindria per elI, i que de necessitat s’havia de fer frare, i féu una resolució en sí mateix, dicnt: «Mon pare, quan vivía, ja sabia ell estar en obligació de restituir tots els béns que ell tenia malguanyats i de mal just. Qui millor ho podia haver fet que ell mateix, que sabia la veritat? Eli ne volgué gaudir i viure esplendidament i els ha gastat a son plaer: jo també n vull viure i gosar com mon pare, i en vull trumfar i no m vull fer frare. Sè n’hagués fet ell i no hagués guanyat els béns malament, que no 70 Viatge a l'Infern m'hauria de deixar en el testament ni manar-me tal cosa. Jo faré lo mateix: deixaré a mon hereu que ls restitueixi. A més d’això, me digué i manà que li fes bé per la seva anima i quiscun any li prengués butlla de la Creuada. Jo non faré res, perquè mon pare o es al Cel o al Purgatori o a l’Infern. Si esa l’Infern, no li ha d'aprofitar; si es al Purgatori, ell n’eixirà quan Déu serà servit i haurà prou purgat; si es al Cel, no té necessitat de ninguna cosa.» I per quant el fill morí ab esta resolució, se vingué a con demnar, i són portats a l’Infern de la manera que veus, i quan s’encontren fan lo que veus d'esgarrapar-se i pegar-se, i diu el pare al fill: «Oh traidor! No t’ha via jo manat i dit en mon testament que restituissis mos béns a les persones ano menades i escrites de la meva propria mà en un llibre que tu tingueres i llegi res? Si ho haguessis fet no series ací do nant-me pena i tormentcom me dones». I respon el fill: «Oh pare malvat! No tenieu vós obligació de restituir-ho, puix ho havieu mal guanyat i fetes les mal den Pere Porter 7* dats, i no deixar-ho ami que ho fes? Vós us haguéssiu fet frare i no seriem ací ni vós ni jo, i aixís vós sou la causa de tots nostres mals. Us havieu vós de refiar de mi, traidor i mal home? No sabieu que ls que d’altres se refien queden en ganyats? Per això es raó paguem els dos, vós perquè foreu l’autor de la maldat, i jo per no obeir-vos i no fer lo que vós m’havieu dit i manat en vostre testa ment». Després dit Porter vegé a misser Fran quesa, que fou del Real Consell, el qual estava en grans treballs tant per lo que havia delinquit en son ofici, com també per ser causa de que no s’efectués el pas sar la cequia per la plana d’Urgell, sa bent i veient que era convenient a la redempció de tots els pobles de Cata lunya; i que havent anat dit Franquesa a dita plana d’Urgell i haver vistos els llocs per ont havia de passar dita cequia, i ha vent fet pagar i composar dits llocs pera fer dita traça i obra, s’aturà ell els diners que s’havien exigit i restaren pera remu neració del treball que ell hi prengué. Viatge a l'Infern Després vegé un jutge que fou de re clams de la Cort del Veguer de Barceló* na, el qual féu convenir que ls diners dels deposits se depositessin en el banc de Damià Puiggener, mercader, i dit Puig- gener els donava a cambi pera ls dos, i aixís apenes mai feia provisió en que ha gués de soltar deposat; i avui en dia, ni de l’hisenda de dit jutge, ni den Puig gener, mercader, hi ha hereu que puga demostrar béns dels tais. Per ultim, vegé grandissims focs en els quals havià moltes persones de tots gen- res d’estaments i molts doctors del Real Consell, i advocats, notaris i cavallers, els quals, quan vivien, tingueren consell i s’ajuntaren una i moltes vegades en l’iglesia de Sant Just de Barcelona, i con sultaren de procedir contra D. Diego Claver, visitador general de Catalunya, a fi i efecte de que no s prosseguís bé la visita i no poguessin ser ells castigats. Com dit Pere Porter hagué vist totes les coses referides, se posà a plorar, dient; — Jesús, Jesús, Maria, no m desam- pareu! den Pere Porter 73 I com sentissin dites paraules els Di monis, vingueren i el rodejaren, dient-li: — Què t’havem fet nosaltres que hagis tu gosat entrar ací i volgut invocar els noms de Jesús i Maria, els quals ens fan tremolar a tots? Avui es Sant Miquel de Setembre. Vés-ten i no ns enquietis. 1 estant aixís dit Porter, se trobà al costat d’un home molt gentil vestit com un romeu, molt resplendent, que portava un bordó en les mans, i li digué: — Pere Porter, vine i segueix-me. 1, donant-li 1 cap del bordó, el pren gué i va seguir, i en un instant se trobà junt a Morvedre, en el regne de Valen cia, i quedà tot sol en aquell lloc, perquè el romeu li desaparegué. Aleshores dit Porter restà espantat, i, pensant estar en alguna part del vescom tat de Cabrera, prengué 1 camí envers el lloc de Morvedre, i, entrant en ell, vegé que venien pa, i, tenint ell gran fam, s’acostà a pendre-n un, i posà mà a la bos sa i tragué un ral català boscater, i el donà a la revenedora, que era una vella, pera que 1 cambies; més la dita dòna, veient 7 4 Viatge a l'Infern el ral, li digué que li donés altra mone da, perquè ella no coneixia de quina terra era. Però com en Pere Porter tingués gran fam, havia començat a menjar, i, veient que la dòna li tornava 1 ral, li replicà que era bo, i que ell no n tenia d’altre. La dòna, en sentir això, començà a cridar i avalotar de tal manera que s’aplegà molta gent i li digueren: — Home de bé, el ral que vós doneu es d’una terra que es lluny d’aquesta més de 6o lleugues, i ací no prenen tal mone da, sinó castellana, que es de pes i bona, i la catalana es curta i falsificada. Ales hores digué en Pere Porter: — Mai he vist que no prenguessin la propria moneda. I per ventura no estic jo a Catalunya? I aleshores li digueren: — Penseu ser a Catalunya i sou a Valencia, a la vila de Morvedre. I al dir estes paraules i oint-les dit Pere Porter, caigué esmortuit i perdé la paraula, estant aixís alguna hora. I entre tant passava gent i s’aturaven, i entre altres vingué un home natural de Torden Pere Porter 75 dera, anomenat Jaume, el qual era vin gut en aquell lloc poc havia per alguns negocis, i estava dubtant si 1 coneixia, per veure que estava tant flac i macilent i trànsit que pareixia que en aquell pum havia d'espirar, i nos podia tenir en peu i pareixia que ls òssos li havien dc foradar la pell, i esperà a que dit Porter fos re tornat, i, parlant ab ell, el conegué des prés. El dit Jaume pagà 1 pa a la dòna, recobrà 1 ral català i s’emportà a dit Por ter a la posada i li féu donar recapte necessari pera retornar-lo, puix pareixia que estava del tot acabat. Essent, doncs, a la posada, dit Jaume ^ li demanà com i de quina manera estava així tant flac, d’on venia i quants dies havia que era fòra de sa casa. I dit Porter respongué que per amor de Déu no li fes dir. Dit Jaume li replicà que per amor de.Déu li digués. En Pere Porter li digué aleshores: — Jo estic molt cansat. Demà, si plau a Déu, que serà dia de Sant Bartomeu, que es dia assenyalat, vos ho diré. Dit Jaume li respongué aleshores* 7« Viatge a l'Infern — Sant Bartomeu es ja passat: avui es dia de Sant Daniel, primer de Setem bre, i m’ho podeu dir. Dit Porter, oint això, perdé la parau la, i quan fou retornat el confessaren i procuraren s’aquietés, perquè 1 confessor digué que així convenia; i dit confessor molt sovint l’anava a veure i l’aconso- lava, de manera que dit Porter estigué més d’un mes a cobrar la salut. I un dia en Jaume li digué li fes plaer de dir-li lo promès en dir-li lo que era i li havia esdevingut, que 1 dia de Sant Bartomeu i el de Sant Daniel eren ja passats. Aleshores dit Porter se senyà i digué: — Jo, doncs, desde 23 d’Agost, que es vigilia de Sant Bartomeu, desde les cinc de la tarda, fins al primer de Setembre, a les tres hores després d'haver dinat, he estat a l’Infern sense menjar, beure ni dormir. Dit Jaume li digué que callés, pensant que se li havia alterat l’enteniment; emperò dit Porter no deixà, punt per punt, de contar-li lo que li havia succeit i passat per ell i lo que havia vist; però den Pere Porter 77 com es cosa que oir-la apar que sia faula, per la mateixa raó pensava que estava assombrat i que tenia l’enteniment alte rat. Però com dit Porter entengués ques burlaven d’ell, i noi creien, deia que tot lo que ell deia era veritat, i Déu Nostre Senyor, i la Verge Maria, i Sant Jaume apostol, que d’ells era devot, i dit Sant Jaume, en forma de romeu, l’havien tret de l'Infern. Encontinent digué públicament: — Encara que jo estic flac i no estic pera posar-me en camí, men vull anar i tornar-men a ma terra i a ma casa, i, encara que m’hagin venut els béns, jo ls cobraré perquè porto claricia, i mostraré com són estats mal venuts. I aquí mateix se n’anà a peu de la millor manera que pogué, que no volgué esperar companyia. Veient dit Jaume i altres que dit Por ter se n’era anat i no s’era volgut detenir, per quant ja abans havia escrit an algú de Tordera i Hostalric la vinguda de aquell, encontinent escrigué més llarga 7* Viatge a l'Infern ment tot lo que havia passat i com se n’era anat, i escrigueren com s'era alterat de l’enteniment; i dites cartes foren llegi des de molts de Tordera i d’Hostalric, els quals abans pensaven que dit Porter no s’hagués desesperat pel camí i llençat a l’estany de Sils, perquè mai n’havien sabut noves desde 1 dia que se n’anà, i per no ser tornat li havien fet execució dels béns i venuts aquells feia molts dies; i aixís no creien lo que deien les lletres, sinó que ho tenien per faula. El dia de Totsants de dit any 1608, estant la gent molt descuidada d’ell, entrà dit Porter per la vila d’Hostalric, i quan el vegeren entrar per la porta de l’iglesia estigueren tots admirats. Alguns li digueren: — Bé siau arribat en Porter, i d’aon, us demanarem, que ns havien dit que ereu mort. Quant hauria importat que dos mesos ha fossiu estat ací, que no us haurien venut els béns! Dit Porter respongué que més valia tornar tard que mai i que s’adobaria den Pere Porter yg tot, i dinà dit Porter en la vila d’Hos talric. I en havent dinat se n'anà al lloc de Tordera, que es una llegua d’Hostalric, i quan el vegeren aquí mateix acudiren tots pera veure-1, i, entre altres, uns pa rents i fill d’un tal Sarrell de Tordera, que Porter l’havia vist a l’Infern, i el fill li digué: — En Porter, d'on veniu? Diuen que sou estat a l’Infern. Què porteu d’allí de nou? Quin estar hi fa? I dit Porter li respongué: — Demana-ho a ton pare, que està allí ben governat i ben calent que no té fred. Aleshores tots se posaren a riure, pen sant que era boig, de lo qual dit Porter digué: — Rieu-vos de lo que jo dic: jo vos dóno ma paraula de que es veritat. Jo diré i mostraré cosa ab la qual entendreu la veritat del que jo dic i he vist. I sabent dit Porter que li havien venut els béns, digué que dita execució i venda estava mal feta, per quan el deute pera I qual s’havia feta era pagat i l’acta del debiHo Viatge a l’Infern tori ja era cancelada, i que ell ho mostra ria. I pensant alguns que ell tenia algún escrit, desitjaven veure-1, i el seguiren dient-li quelsel mostrés. Dit Pere Porter digué que 1 dit Gelmar Bonsoms, notari, que prengué dita acta de cancelació, ii havia dit aont era i trobaria dita cancela ció de l’acta. La gent, quan sentiren ano menar Bonsoms, notari, el qual havien molt bé conegut i sabien que era mort alguns anys abans, digueren que era un ignocent; però dit Porter afirmava que era veritat, que li havia dit a l’Infern, aont ell era; i dit Porter començà a ano menar moltes persones que ell havia co negudes i vistes a l’Infern, les quals havia molts anys que eren mortes, i altres que havien finat després que dit Pere Por ter se n'havia anat de Tordera. La gent que oía tais coses més el judicava per boig. Veient això alguns parents seus, se l’emportaren a sa casa i li digueren i pregaren molt que s’assossegués, el qual responia: — Penseu que no estic en mon seny den Pere Porter 81 i que no dic veritat. Demà, després de dinar, se veurà. Més tots se burlaven de dit Porter. El dia dels morts, a 2 de Novembre de dit any 1608, dit Porter se n’anà a 1 'iglesia i oí missa ab molta devoció, i després, quan veia alguns que tenien pa rents a l’Infern, els quals ell havia vistos, se posava a plorar; i, demanant-li de què plorava, responia: —^ Jo diré alguna cosa que bé es de plorar. Jo he vistos a molts pares, ger mans i amics dels que estan en esta vila i en altres parts, que estan abrasant-se en vives flames a l’Infern, Deien-li alguns: — En Porter, calleu, no digueu aques tes bestieses: mireu que no es ben vist, que us tindran per un ignocent i la gent vos acabarà de fer perdre l’enteniment. Dit Porter responia: —>A mi ja sé quem tenen per igno rant i pensen que lo que jo dic sóp faules inventades per mi: el judici, si plau a Déu, no 1 perdré, per quant el Diable 6 Viatge a l’Infern que m portà a l’Infern, i després tants difunts, quan jo estava a l’Infern, no mel pogueren fer perdre; jo confio que ni la gent de Tordera ni de tot el món mel podran fer perdre; perquè jo sé que dic veritat, i després de dinar se veurà. Quan foren tocades les dotze hores del mig-dia, en Pere Porter se n’anà a casa del batlle de Tordera i li pregà molt encaridament que, ja que havia feta assis tència en l’execució que li havien feta de vendre ls béns, fes plaer d’assistir i veure com trobarien la cancelació de l’acta de debitori en virtut del qual l’havien exe cutat, i que ell no devia cosa alguna, ni entenia com li havien fetes malament les despeses i venuts els béns. El batlle li digué que era content, que aont havien d’anar. Dit Porter digué que a Hostalric. Encontinent el batlle, ab alguns que estaven desitjosos de veure 1 succés, se posaren a cavall, i dit Porter ab ells; i pel camí, qüan encontrava an algú que fos amic, fill o parent d’alguns que havia vist a l’Infern, aquí mateix ho deia i tots se posaven a riure. den Pere Porter A l’entrar a la vila d’Hostalric encon tré uns parents del dit Bonsoms, notari, i en el punt mateix els digué que era a l’Infern, i que 1 seguissin, que ell els ho mostraria. Però en la vila d'Hostalric havien ja oides algunos coses do dit Por ter; s’alborotà la gent i acudien a bor- bollons, i alguns l’interrogaven de sos parents, pares, filis, etc., i un alguns tornava resposta i deia com els havia vistos tots a l’infern. I la gent, a l’oir això, reia, dient que era orat i boig i que 1 portessin a l’hospital i el traguessin de la vila. Dit Pere Porter els responia : — Dins poques hores veureu si jo só orat i boig i si dic veritat. Deixeu-me treure l’acta de cancelació, que jo vos prometo que mai o poques vegades en traré en dita vila. Aleshores tots se posaren a riure, dient: — Guardeu-vos de l’home que es en trat i eixit de l’Infern. I, oint en Pere Porter estes paraules, digué: — Encara en dit lloc jo he vistos els Viatge a l’Infern pares, germans i amics de vosaltres. I la gent no més cridaven i reien. Dit Porter pregà al batlle d’Hostalric que li fes plaer de venir a fer assistència a la cerca i troba de dita acta de cance lació, que ell ensenyaria aont era, que dit Bonsoms, notari, li havia dit a l’In fern; i oint això més rigueren i se burla ren d’ell. I dit batlle d’Hostalric, ab el de Tordera, digueren que anés ell davant, perquè ls dos junts assistirien, i que di guessin a quin lloc, i en quin manual era. I en això s’aplegà molta gent del poble, i així dit Porter prengué 1 camí de la casa de dit Bonsoms, notari, i quan foren a la porta de dita casa digué que pugessin dalt, que ell ensenyaria 1 lloc aont era la cancelació de dita acta. La muller i parents de dit Bonsoms digueren que a casa no hi tenien escrip tura ninguna; que totes eren a l’Escri vania. Però dit Porter respongué: — L’acta que jo cerco i he menester no es a l’Escrivania, sinó ací, en esta casa, en la sala, puix dit Bonsoms, notari, me digué a quin Uoc el posà. den Pere Porter Oint això tots se posaren a riure i li preguntaren qui ho deia, i quan, i en quin lloc li digué. 1 en Pere Porter con testà : — A mi m’ho ha dit en Bonsoms la vigília de Sant Bartomeu més prop pas sat, i m’ho digué a l’Infern, aont ell està, i allí trobareu en Sarrell, i en Jaume Vila, i en Roger de Calella, i mossèn Jordà. I anomenava molta gent quels cau sava terror. I oint això digueren: — Aquest home té l’enteniment alte rat dient que en Bonsoms ha tant temps que es mort; i molts dels que anomena són morts, que ell no era en esta vila, i diu que ls ha vistos i parlat ab ells. Tots sen reien, i alguns de rissa se n’anaven, i els batlles i altra gent sen volien anar i deixar-lo; emperò en Pere Porter replicava que pugessin dalt de la casa. Els parents i muller de dit Bonsoms, perquè dit Porter deia que li havia dit a l'Infern i que era allà, per quant en dita casa sabien que no hi havia ninguna acta i perquè la gent comprengués que 86 Viatge a l'Infern dit Porter era boig i no creguessin lo que deia, digueren als batlles: —Senyors: ja veuen lo que diu aquest ignorant i boig d’home. Perquè tot-hom crega i entenga que diu mentida i es invenció seva, i que té alterat l’enteni ment, els preguem, pera llevar l'opinió de la gent que l’ouen i l’han oit, que vostès pugin ab les demés persones, i mirin i reconeguin si ninguna acta ni escriptura hi ha en tota la casa. I els feren pujar ab molta gent, que no volgueren que dit Porter pugés, i quan foren dalt, i reconeguda la casa, no hi trobaren ninguna escriptura. Aleshores, quan en Pere Porter vegé que la gent s’entomava, demanà que* 1 deixessin pujar, dient que ell mostraria 1 lloc aont era dita acta. I digueren molts: — Deixeu-lo pujar pera que tinga 1 desig complet i estiga assegurat de la veritat. Dit Porter pujà dalt, i, en sent que fou a la sala, demanà aont hi havia un armari, i li mostraren l’armari i el vol gueren obrir; i ell els digué que no era den Pere Porter menester obrir-lo, que ell ja sabia que no era dins d’ell l’acta de la cancelació; més, no obstant això, fou obert l'armari pera donar satisfacció a la gent, i tots els que estaven en la sala reien, dient que en Porter era boig. Aleshores dit Pere Porter digué: — Deixeu-me acostar u l’armari, que jo vos mostraré I lloc aont cs l’acta dc cancelació. I, rient, tots deien: — Deixeu-lo acostar a l’armari, que ell ens farà riure, puix dirà o farà alguna cosa ab la qual riurem, iïcu-vos compte que això es un entremès o un pas dc co media. 1 aleshores dit Porter s’acostà a l’ar mari i mirà d'una part i altra, i, estant davant dit armari, digué: — Jo ara estic sobre 1 manual en el qual està continguda dita acta de cance lació del debitori en virtut del qual m’han executat, fetes despeses i venuts mos béns. Vosaltres dieu que jo só boig i que us faré riure, i que apar que això sia un pas de comedia. Entengueu que plorareu i Viatge a l'Infern serà tragedia, que lo que jo dic es ve ritat; i, aixís, aon jo só, sota de mos peus, es l’acta de cancelació, que dit Bon soms m’ho ha dit a l’Infern, aont ell está. Desfeu estes rajoles que están ací, que desde la setena rajola fins a la dotzena de la paret se trobarà 1 manual. Oint això tots se posaren a riure, en tant que sen volien anar i deixar a dit Porter per boig; però perquè dit Porter cridava grans crits que en dit lloc era dit manual, resolgueren alguns dient: — Més val, puix som ací, que feu llevar les rajoles i acontentem-lo, perquè si no ho fèiem diria bogeries contra nos altres. Aleshores, tots d’un concert, li digue ren d’aon volia que llevessin les rajoles, i dit Porter els assenyalà 1 lloc d’aon les havien de llevar, i les llevaren, i alçaren les rajoles, i aquí mateix trobaren un manual petit de firmes d’actes, ab lo qual restaren tots espantats. I digué més dit Porter, que miressin a les vintiset fulles, que allí trobarien dita acta de cancelació del debitori. I, tots espantats, miraren i den Pere Porter reconegueren dit manual, i trobaren que era escrit tot de mà de dit Bonsoms no tari, i era veritat que dita acta dc cance lació de dit debitori l'havia pres dit Bon soms, que era escrit dc la seva propria mà. Estant tots espantats dc tal manera, que ni ells parlaven, ni s movien, sinó que estaven tots trasmudnts, perquè apa reixia que no fossin en cel ni en terra: de tal manera estaven tots encantats. En el mateix punt dit Porter s’age nollà i, juntes les mans, ulçà Is ulls aI cel, dient: —Gràcies infinides vos dono, Senyor Déu meu Jesucristo puix per la vostra bondat vos sou apiedat de mi, en que no em sia perdut en els treballs i afliccions que he sentides, vistes i passades. Després tornà a reiterar la mateixa acta dit Porter, i contà tot lo que an ell li havia passat, i de com havia entrat a Tlnfern la vigilia de Sant Bartomeu, als 23 d'Agost, i que era eixit de Tlnfern el dia i.cr de Setembre, dia de Sant Daniel, i que en dit Infern havia vist i parlat ab el dit Gelmar Bonsoms, i li digué 1 lloc 9° Vfatge a l’Infern i anomenà la fulla del manual en la qual era dita acta, i anomenà moltes persones que havia vistes patir a l’Infern. I després dit Porter requerí i demanà que dita acta de cancelació fos treta i donada copia, i aixís que la Justicia de Hostalric fou proveit, la qual copia li fou lliurada, i a més d7això requerí i demanà dit Porter, en virtut de dita acta de cancelació, que li fossin restituits els béns i totes les des- peses que li havien fetes en dita execució, i, aixís, que fos tornat a la possessió com abans. Després dit Porter, quan trobava gent dels que havia vistos parents i amics d’aquells a l’Infern, ell els exhortava que servissin a Déu Nostre Senyor i no vol guessin anar a l'Infern, ni seguir les pet jades d’aquells. 1 per quant dit Porter havia anomenats alguns que ell havia vistos a 1*Infern i els tais eren persones graves i estimades en aquest món, alguns parents d’aquells, sabent tals coses, recor- regueren als senyors inquisidors de Bar celona i els contaren totes les coses que den Pere Porter dit Porter deia de sos parents i pares, per lo qual dit Pere Porter fou cridat del Tribunal de la Santa Inquisició i detin gut i interrogat per dits senyors inquisi dors, que experimentaren i averiguaren el modo com havia succeit i la manera com havia trobat l'acta, el qual con firmava esser veritat tot lo que Porter havia dit i deposat, per lo qual fou dit Porter tret de les presons liberament i deixat anar. Després dit Porter ho digué a molts predicadors i els encomanava molt que en les prediques que ells farien que no fessin excepció de persona alguna i que no miressin tendencia a ningú, i que reprenguessin tots els vicis. També digué a molts jutges i advocats que jutgessin i advoquessin en veritat; que no s deixessin vèncer per interessos, perquè a l’Infern hi havia moltes maneres de gent, de tots estaments, i que si la gent ho sabia no pecaria; i anomenava moltes persones que havia vist, que d’oir-lo era terror, i persones molt conegudes que manaren 92 Viatge a l'Infern en aquest món i atropellaren a la gent; i que Déu donava crudels torments i castics i penes als que blasfemen de son santíssim nom, i als usurers, i als ban dolers, als jutges que fan injustícies, als que oprimeixen als pobres, als notaris que han fet mal en son ofici, als sodo- mites, homicides i procuradors, i molts dels demés estaments; i com ell ho con tava era pera fer tremolar l'anima en el cos de cada qual. Nostre Senyor ens tinga de sa mà i ens dongui la gracia i ens guardi de morir en pecat mortal, pera que siem lliures de les penes de Tlnfern. Amén.1 i) Hem procurat restablir un text unic pera aques ta edició popular, aprofitant els manuscrits que va veure 1 senyor Vidal de Valenciano, el que nosaltres hem tingut a la vista, que es el més antic de tots, i la versió popularisada entre Is nostres pagesos i gent de mar per les diverses edicions, que totes segueixen el text pitjor. No ns ha semblat del cas donar al peu de plana les grosses variants que separen els diversos textes. — (Noia de « L’Avenç».) NOMS PROPRIS aUE RETREU EN PERE PORTER Albert, Miquel, pag. 62. Arévalo t de Zuazo, Francisco, bisbe de Giro na, desde 1598 a 1611, pags. 34, 45. Benach, misser, doctor del Real Consell, pag. 62. Bonsoms, Gelmar, notari d’Hostalric, pags. 53, 55, 5g, 80, 85, 88, 89. Hi hagué un Rafel Gelmar Bonsoms, que ezerci la notaria a Tordera desde 1561 a 1584. El debitori causa de l’embarg dels béns den Pere Porter, per no haver-se extès l'escriptura de can celació, es de l’any 1585. Canet, fra Francesc de, caputxí rossellonès, i6si, pag. 42. Pera que s puga compendre Timportancia que s donà a la narració i l'influencia que degué exercir en aquelles piadoses generacions, posem a continuació 1 comentari o judici catequístico* teologic que n feu el R. P. F. Francesc de Canet 94 Viatge a l'Infern de Rosselló, ja que amb ell ensems pot sabore- jar-se un fragment de no mal escrita prosa cata lana del primer terç del segle XV!U i formar-se idea de Testat dels coneixements científics d’en- senyants i ensenyats. Diu el referit judici: «Després d’haver-li llegit a dit Porter tot lo que aquí està contingut, li demaní algunes coses de l'entrada a Tlnfern. »Primo. En què forma vegé allí les animes dels condemnats i als dimonis; si li feien algun mal, i, essent lloc de tenebres, com podia ell veure i afirmar lo que havia vist. A lo qual me respongué que li apareixia que aquell lloc era molt clar j veia les animes dels condemnats i dimonis en formes visibles proporcionades als ulls corporals, i encara s’espantava de veure-ho, çò es, dites coses, perquè aquell foc li apareixia blau i roent; però no li féu ningún mal, ni sentí alguna calor que I pogués danyar, ans bé ells confessaven que jo ls atormentava en invocar els noms de Jesús i Maria i fer la senyal de la creu, i que ls pesava que jo fos entrat allí. » En quant a la claretat que veia, encara que a l’Infern hi ha tenebres palpables que ator menten als condemnats, en això diu i confessa Alexandre d’Alés i Sant Ciril, que ls ulls dels condemnats tindran llum pera veure a l’Infern aquelles espantoses figures, visions i objectes horribilissims, la vista dels quals causarà gran- dissim temor i espant, i per altra part patiran tenebres obscures que les imaginaran com a den Pere Porter qS ombra de la inort. D'estes ombres parlà Criat Senyor Nostre quan digué aquelles paraules ch* tanta consideració: Filii autem regni efficientur in tenebres exteriores, en pena de sos pecats co mesos per la ceguedat de llurs ignoràncies Gras ses i malicioses; i encara que a l’Infern hi hagi foc, que havia de ser resplendent, i pel mateix cas apar que no hi havia d’haver tenebres, ja respon Nicolau de Lira que aquell foc, per ser posat en el centre de la terra, es fumós i obscur i no resplendeix, per demostrar als condemnats alguna consolació i alivi pels pecats. Puix com dit Porter no fos entrat a l’Infern per causa de sos pecats, s’havia de creure piament que estava en gracia de Déu: ni Déu Nostre Senyor l’havia condemnat per estar-se en aquell lloc, ni estava baix la jurisdicció dels dimonis, corforme estan els condemnats; per çò no li pogueren fer nin gún dany, ni patia tenebres exteriors, com se veu en les noticies que donava dels condemnats que havia vist, sinó que li succeí com als fil Is d’Israel quan estaven en Egipte, que tenien els ulls molt clars i veien el sol, per ser amics de Déu; però, al contrari, els egipcis estaven en te nebres grans i palpables en paga i castic de sos pecats, per ser enemics de Déu. D’aqueixa ma nera estava Porter a l’Infern, que es lloc de te nebres. Diu que no les sentí, sinó que hi vegé clarament en tots aquells llocs que li foren amostrats, i els condemnats, i conegué a molts que ls havia vist en aquest món i sabia molt bé I per què hi estaven, perquè li deia 1 dimoni. 96 Viatge a l'Infern »Segon. ¿Com sabia les causes que demana dita deposició, per què tal i tal eren condemnats, no havent ell conegut a molts, i ell a qui ho de manà, i qui li deia qui eren aquells tais? Res pongué que Is dimonis, i particularment aquell que Thavia portat en aquell lloc i li prometé de fer-li veure al notari Bonsoms. »Més li demaní si en el temps que estigué a l’Infern si tingué fam o set. Me digué que no tenia ninguna d'aqueixes fins a tant que fou fòra de l’Infern, com dalt està dit i confirmat. Per lo qual se veu que Déu féu un gran miracle en aquest home de moltes maneres, per certifi car-nos com guarda Déu als bons i castiga als mals.» Carbonell, Jaume, pagès de Sant Just Desvern, pag. 65. Claver, don Diego, visitador general de Cata lunya, pag. 72. Dilameras, mossèn, clavari del vescomtat de Ca brera, pag. 57. V. Vila, Jaume, i Vilamores. Franquesa, misser, 71. De l’existencia d’aquest personatge n tenim proves autentiques en la Memoria que amb el titol de Plan de los canales proyectados de riego y navegación de Urgel, que de Real Orden levan tó el difunto D, Juan Soler y Francá, donà a Uum en 1816, en la casa d’Agustí Roca, Filustre Junta de Comerç d’aquesta ciutat. En ella, fent- se l’historia de les vicissituts que passà 1 Canal d’Urgell, se llegeix lo següent: it<!n Pcc Port or 97 «Prescindiendo do lo» proytctoa que pudie ron haberse formado on tl·inpoi iiiAn antiguo», consta que en el roinudo de * ,«i Ion I ho iraló dc la construcción del Canal, aun<|ho ím Ignoran las providencias qua •« fomai on pai a i oa llisaric. Felipe II lo emprendió ron nois Imoii, y comi sionó á su tesorero I). Mai ihi luau Kranquiía, del Consejo Real, qulm plli Ifll V|lÍí A IÍÍJJil para disponer las nlvolat lona» y lava niat al plan, no menos que pa ra 11 a I a i mhi lo* ptJfl·lo* de aquella comarca, qui* la inaym pa» •» la óhlh garon á pagar cierto u íhuio al i a«l «o m o» paí » que se encargase do la coilil * u- i hoi I11 ••••■!•• prometió que se llevaria i «»!«• |n, y, » M||i t ronío à la Corte, dió parte al Mey <ín U« I«»«nptikm« uii lidades que hablan dc roftulta? «la U ».lu #* ¡ pPi n ya fuese por lasdcsavontinrU» i|m^ Mani* Marnii, ó por aquella fatalidad «j»m |*«*• * i|t •• •■ flimijo » estorba las empresas m/ii i'l(Ih «, lo i|üi|h »i«* no tuvo ejecución.» Frexeneda, mossèn Ramon «la la, «<l v ... mi »1* hm celona, pag. 66. Germà, misser, assesioi d lImíi»li o •>., Hostalric, pags. àa, 83. Jaume, de Tordera, quo <hi I'm»* r.'iiMi 1*««!.=* « Morvedre, paga. 7$, //. Jordà, mossèn, prebere l iiipallft Ha PínMh vicari en rhoiphal de ña nia f mi .u Msi celona, pags. SH, 8*1, Just, notari del criminal, pau tu / Viatge a Vlnjern Just, de Tordera, pag. 5i. Maduixer, misser, assessor del •'vescomtat de Ca- ' brera, pag. 58. Massanet de la Selva, pag. 48. Dos textes manus crits diuen, en lloc de Massanet, que es a Cr.ussanyes aon se dirigeix en Pere Porter. Morvedre, pag. 73. Pignatelli,. lleçtor de, Duc de Monteleon, Virrei de Catalunya de 1603 a i6o5. pags. 34, 4-5, Puig, misser, doctor del Real Consell, pag. 62. Puíggener, Damià, mercader, pag. 72. Aquest personatge tingué existencia real, còm ho prová 1 document que segueix: «Dimars XI de Agost de MDI.XXMI. »Els magnifichs senyors concellers (ho eren: «Lluís Gibert, Ciutadà; Mr. Hieronim Mollet, Ciutadà; Mr. Pascual Tuxent, Militar; Anthoiii Polit, Mercader; Barthomeú Steve, Fuster»), el quart defunt, feren delliberació y conclusió que sien pagades a Mr. Damià Berenguera Puiggener dos centes lliures valents dos milia reals, ejs quals Mn. Johan Luís Cornet, enbayxador de ía present ciutat, ab sa lletra de cambi de Madrill del i."* de Juliol passat, trau a -pagar als dits magnifichs concellers y de que les sien expedides cautheles necessàries del concepte ordinari. * {Li bre de Deliberacions del Concell, Pany referit. Ar xiu de la Casa de la Ciutat.) (ten /*#>'# l·iíviúv Pujades, minnoi, ilm im mi «lieI j ihIvhduI iI«• po bres, pan fuj. ROGER, miSNtíl l'MÜp, ib5 I nli·IU, pi mi mi ¿i *!«» i .lo I Marqués d’A y luiia pmi n . Segons un dociuiíf ü( pul·lti «t pnj smh v * * i V i dal, en 1617 er/i I»mIIIm •!§• ( *♦ U M • Imam Roger, probablrniiMif lili il» ** ! ? '>1 Romaguera, pag. 0'/, Rovirola, Rafal «!**, MIíÍih rfl Hm»ti»»»*»4 1604 a pM^«, h ♦ ‘ Sarrell, de T01 «leí a, p*M»« 1 '■ Sils, estahy de, pan* M ft Teixidor, moHM^ii Jmhii, 1 u» í »1"' 1 prebere i bnirlhui 1. HUm¡« , ú* Toledo, Hernando «Ib, pa^ fifí Tordera, d’ont na lili ím Mili HüfftSf f*§ * Ubàch, misser, |, 1 |(«al ( | fililí i »♦ 1 Ve¿a, R. P. Crla(«MiaÍ, |MMhi t • ^M I M Vil a, Jaume, V. I )ílaitjHi di, f*ajH * í - ViLAMOREs,deCal·li«  IHlstfieti » I

  1. A l'incloure en la Biblioteca Popular la relació del Viatge a l'infern den Pere Porteur, ens ha semblat bé fer-ho precedir per l'estudi que n féu en Gaietà Vidal de Valenciano, pera honrar la memoria de tant bon escriptor. Sota l títol El món invisible en la literatura catalana va publicar-se en La Renaixensa en 1876, havent-se fet a hores d'ara quasi introbable.
  2. En 1903 se n'ha fet una nova edició a can Privat de Tolosa, per MM. Jeanroy i Vignaux.—(Nota de «L'Avenç»)
  3. El Pero Botero de les calderes am que se sol espantar als infants, seria tal volta l Pere Porter del viatge a l'infern?
  4. Pere Portes, segons consta en un manuscrit del segle XVIIè que tenim a la vista.—(Nota de «L'Avenç».)
  5. Parla Ozanam, en el capitol Sources poétiques de la Divine Comédie, d'una criada que duien a enterrar, que resucità a fi i efecte d'avisar a un notari que esmenés cert error, am malicia comès, en la redacció d'una escriptura, si vol lliurar-se dels torments que li esperen a l'infern.
  6. En el ball dels diables, que es un dels més importants espectacles de certes festes majors de les provincies de Tarragona i Barcelona, en el qual s'executa una representació que té bastant de pas o misteri dels que constitueixen les primeres manifestacions de la poesia dramatica, un dels dimonis, a qui dóna Llucifer el nom de primer borron (bourreau?), essent l'insignia del seu càrrec una pistola que li entrega, manifesta que acaba de conduir a l'infern
     «...una enrestinada
     de notaris y ambucats,
     agutsils, purcuradors» (sic).