Viatjes de Ali Bey el Abbassi/Tomo primer/III
Lo kaid ó gobernador dona sas audiencias al públich diariament, y administra la justícia casi sempre per judicis verbals. De vegadas las duas parts se presentan juntas; pero altras no compareix sino l' acusador; llavors lo kaid l' autorisa á presentar á son adversari, lo qual executa sense trobar oposició, perque la més mínima resistencia seria castigada severament.
Lo kaid ajegut sobre una catifa y alguns coixins, escolta á un y altre que 's posan ajupits prop de la porta de la sala, y s'obra la discussió. De vegadas lo kaid y'ls litigants se posan á parlar ó més be á cridar tots junts durant un cuart d' hora y sense poderse entendrer, fins que 'ls soldats que hi ha sempre drets darrera de las parts comensan á descarregar cops de puny sobre d' ellas pera reduhirlas al silenci; llavors lo kaid pronuncia la sentencia, y al instant mateix los litigants son trets fora del tribunal á cops per los mateixos soldats, y 'l fallo s' executa irremissiblement. Es circunstancia notable que quants se presentan davant lo kaid en judici deuhen després d' aquest ser despedits d' un modo tan particular per los soldats, los quals los cridan continuament sirr, sirr; corre, corre.
Alguna vegada també dona audiencia lo kaid á la porta de sa casa; llavors está assentat sobre una cadira, y la gentada s' empeny á son entorn.
Los primers dias de ma arribada me vaig trobar en una de ditas audiencias. Se presentá al kaid un jove ab una esgarrapada casi imperceptible en la cara y feu sa queixa; portaren á son adversari, lo qual fou condempnat á rebrer trenta un cops; inmediatament l' ajassaren en terra cuatre soldats, portaren un bastó y un llas escorredor per lo qual feren passar los peus del pacient, y un soldat li descarregá sobre la planta trenta un cops ben donats ab una doble corda enquitranada; acabada la operació plantaren també a la porta al querellant á cops repetits. Jo hauria desitjat vivament demanar perdó per lo condempnat, pero me vaig estar de ferho, ignorant com se rebria ma demanda. Vaig saber després que en tals cassos podia intercedir en favor del pacient als deu ó dotze cops. A cada un d' ells lo condempnat crida ordinariament Allah, Deu; pero altres en lloch de cridar Allah, contan d' un modo altaner los cops que van rebent.
Casi may se presenta al kaid pediment de cuatre á sis líneas. Aixís es que tots los efectes de son secretari se reduheixen á un petit tinter de banya ab ploma de canya y alguns trossos de paper molt petits pera rebrer qualsevol órdre, lo qual encara passa menos. Dit secretari no te oficina ni arxius: de manera que aviat desapareixen los papers que se li entregan, donchs no conserva lo més petit registre de las órdres expedidas.
Lo kaid pera jutjar no 's guia per altra regla que son bó ó mal sentit, y tot lo més alguns preceptes del coran. En molts pochs cassos consulta als fakihs, ó remet las parts al kadi ó jutje civil.
Lo gobernador de Tánger s' anomena Sid Abderrhaman Aschasch; era un mer traginer, no sab llegir ni escriurer ni tant sols posar son nom; pero no li falta talent y vivor natural. Tampoch se troba en estat de coneixer lo que es útil al home la instrucció, de modo que la nega á sos fills per sistema, los quals tampoch saben llegir ni escriurer. En la actualitat se troba amo d' una immensa fortuna á Tetuan, ciutat que está també baix son gobern y ahont resideix sa familia; comparteix sa residencia entre una y altra, mantenint un lloch-tinent á Tánger y altre á Tetuan pera gobernar en ausencia seva.
Los judicis del kadí son un xich menos tumultuosos que 'ls del kaid; pero 's practican poch més ó menos en la mateixa forma. Las decissions se treuhen dels preceptes del coran y de la tradició, mentres no s' oposin á la voluntat del soberá. Una vegada jutjat qualsevol assumpto per lo kaid ó kadí, no queda á las parts altra apelació que al sultá mateix, perque no existeixen tribunals intermediaris.
Las viandas son abundants y baratas á Tánger; sobre tot la carn que es molt sustanciosa. Se fa excelent pá, de manera que 'l més ordinari no pot dirse que es dolent. L' aygua també es bona, encara que 'ls acueductes estan mal cuidats. No hi ha verdadera taberna pera vendrer vi; los cónsuls se 'l fan venir d' Europa.
Las fruytas son excelents, y principalment las figas, melons y taronjas de Tetuan.
L' aliment principal de tots los habitants del regne del Marroch es l' alcuscus, pasta composta no més que de farina ab aygua, la qual condensan fins á ferla bastant dura; després la tallan en trossets cilíndrichs com lo dit, acabat se reduheix á grans, disminuhint successivament los trossets y partintlos destrament ab la má. La pasta aixís dividida la deixan endurir, esposantla sobre draps blanchs ja al sol, ja al aire lliure. Pera courer l' alcuscus lo posan ab mantega en una especie d' olla, qual fons está plé de foradets; dita olla 's coloca sobre altra de més gran, en la qual los pobres no hi tiran sino aygua, pero la gent acomodada hi posa carn y virám. Posada al foch aquesta doble olla, lo vapor que puja de la de baix entra per los forats y cou l' alcuscus que hi ha damunt. Si hi ha carn en l' olla inferior, la serveixen en plat rodejada y cuberta d' alcuscus, lo qual forma també una especie de pirámide sense such ni brou de cap mena. Los grans del alcuscus quedan destriats y sense adherencia; se 'n fabrican de totas classes, desde 'l més fi que es com farinetas, fins al més gros que se sembla als grans d' arrós. Jo tinch aquest aliment per lo millor pera 'l poble, perque á la ventatja de ser fácil de ferse y trasportar, s' afegeix la d' esser en extrém nutritiu, sá y agradable.
Tot mussulmá menja ab los dits de la má dreta y sense forquilla ni ganivet, per la sola rahó de que 'l profeta menjava aixís. Aquesta costúm, que tant estranya als cristians, res te no obstant de repugnant ó incómodo. Després de totas las ablucions legals que fa'l mussulmá en lo trascurs del dia, y en las quals renta sas mans com després veurém, las renta també sempre que s' assenta á la taula, y després d' haver menjat, de modo que sempre las té netas; ademés l' ús de pendrer la carn ab los dits es molt cómodo. En quant al alcuscus tenen la costúm de pendrel reunintlo en boletas que 's fican á la boca.
També hi ha en lo Marroch cuyners que entenen bastant bé son ofici, y fan saborosos guisats ab diferentas carns, virám, cassa, peix, llegums y herbetas. No obstant com la lley no permet menjar la sanch, se deu procedir ab circunspecció. En quant á la cassa y pesca, no la menjan sense haverla degollat viva, de modo que no quedi una gota de sanch dins del cos. La gent acomodada té ordinariament negras per cuyneras, y n' hi ha que son molt hábilas en sa professió.
Pera menjar serveixen lo plat en una tauleta rodona sense peus, de vint á trenta polsadas de diámetre, ab un voraviu alt de cinch á sis polsadas: dita taula está cuberta ab una especie de cistella cónica de bimets ó palma, que es de diferents colors. En lo Marroch tots los plats tenen la forma d' un cono girat y truncat, de modo que sa base es molt estreta. De vegadas se posan sobre la taula al entorn del plat cert número de panets tendres, y cadascú pessiga 'l pá que té davant. Cada plat se serveix sobre una taula particular sempre cuberta, de modo que hi ha tantas taulas com plats. En altres ocasions se serveix per separat una gran escudella plena de llet agre ab varias culleras de fusta, molt grulleras, llargas y fondas, y 'ls convidats prenen de tant en tant una cullerada de aquesta llet, ó bé á cada caixalada de carn ó d' alcuscus. Están assentats en terra ó sobre una catifa al entorn de la taula, y prenen tots del mateix plat. Quan son molts los convidats, se serveixen varias taulas á la vegada, posantse entorn de cada una cuatre ó sis personas ab las camas creuhadas.
Cada vegada que 'ls mussulmans s' assentan á taula, comensan invocant la divinitat y diuhen Bism Allah, en nom de Deu; acaban lo dinar donant gracias, y servintse de la expressió Alhamdo-Lillahi, ¡alabansa sia donada á Deu! Tals invocacions se repeteixen avans y després de beurer, y sempre que emprenen alguna obra. Pero si 'l nom de Deu está sempre en la boca, no sempre está 'l respecte á la divinitat en o cor dels que l' invocan. Al aixecarse de taula se rentan no solzament las mans, sino també l' interior de la boca y la barba. Pera rentarse se presenta un criat ó esclau ab una palangana de coure ó pisa á la má esquerra, un gerro á la dreta y una toballola á l' espatlla esquerra. Va presentantse successivament davant de cada convidat; aquest allarga las mans sobre la palangana sense tocarla, lo criat tira l' aygua, se renta las mans, y ab la dreta pren aygua pera netejar l' interior de la boca y la barba; acaba aixugantse ab la toballola que porta l' esclau. En las casas ricas un criat presenta l' aygua y altre la toballola. Hi ha pochs mussulmans que fassin ús de toballons pera aixugarse mentres menjan. La costúm exigeix que al acabar se serveixi café.
Al Marroch se feya antiguament molt ús del café; á totas horas del dia 'n prenian com á Llevant; pero havent los inglesos fet regalos de té als sultans, n' oferiren aquestos á sos cortesans, y ben aviat l' ús de la beguda s' estengué d' uns a altres fins á las últimas classes de la societat: de manera que proporcionalment se pren avuy més té al Marroch que á Inglaterra, y no hi ha mussulmá per poch acomodat que estiga que no tinga en sa casa té pera oferir á totas horas á las personas que van á visitarlo. Lo té se pren molt fort y raras vegadas ab llet, y 'l sucre 's posa en la tetera. Los inglesos proveheixen als marrochs dels dos articles, y 'n trasportan molt desde Gibraltar.
Després de firmat lo contracte, la familia del pretendent envia comunment presents á la casa de la noya; y son conduhits durant la nit en ceremonia ab gran número de fanals, candelas y atxas en mitj de la copla d' aquells músichs dolents de que he parlat avans, y altra de donas donant aguts crits.
La núvia es conduhida á casa de son espós també en ceremonia, ab una comitiva semblant á la dels noys quan los circuncidan. Eran las sis del matí la primera vegada que vaig presenciar á Tánger aquell espectácle. A la núvia la portavan sobre sas espatllas en una especie de cistella cilíndrica, voltada per fora ab una tela blanca y acabant en una cuberta de forma cónica pintada de diferents colors, com las que serveixen pera cobri-taulas; pero tot tan petit que semblava impossible hi capigués una dona, y la tal cistella tenia absolutament la semblansa d' un plat de menjar que s' enviés al nuvi. Aquest al rébrela aixecava la cuberta y veya á sa promesa per primera vegada.
Tant bell punt mor un mussulmá 'l colocan en un bayard, lo cubreixen ab son hhaik y algunas vegadas ab brancas d' arbres; lo portan cuatre homes, y l' acompanyan gran número de personas sense guardar ordre entre sí, ni donar cap senyal de dol, y caminant depressa. La comitiva 's dirigeix cap á la porta d' una mesquita á l' hora de la oració de mitjdia: acabada aquesta, l' iman anuncia que hi ha un mort á la porta; tots s' aixecan pera orar breument en comú per lo repós del ánima del fidel creyent; peró 'l cadáver no entra en la mesquita.
Acabada l' oració torna la comitiva á posarse en marxa y camina sempre á pas llarch, perque l' ángel de la mort espera al individuo en lo sepulcre pera ferli sofrir un interrogatori, y pronunciar lo fallo que ha de decidir de sa sort. A cada instant se mudan los conductors, perqué tots volen participar d' aquella obra de misericordia. Mentres dura lo camí, tots van cantant versículs del coran sobre l' ayre re, do, re, do.
Arribat al cementir, y després d' una breu oració, lo cadáver es colocat sens caixa en la fossa, y posat sobre la terra un poch de costat mirant cap á la Meka; la má dreta acostada á l' orella per la mateixa banda y apoyada sobre d' ella: desseguida tirant terra sobre 'l cos, la comitiva torna á la casa del difunt pera donar lo pésam á la familia. Durant aquest temps com també desde 'l moment en que mor, y per vuyt dias consecutius, las donas de la familia 's reuneixen pera donar crits espantosos que duran casi tot lo dia.
Lo bany públich en Tánger es molt brut y d' aspecte miserable. S' hi entra per una petita porta, 's baixa després per una escala estreta, y á la dreta se troba un pou, d' ahont se treu l' aygua necessaria pera 'l servey del establiment; á la esquerra hi ha una especie de porxo, y á son costat una cambra reduhida. Aquestas duas pessas serveixen pera vestirse y despullarse. Sobre la dreta del porxo hi ha una cambra ó més bé un soterrani, que reb tan poca llum, que quan s' hi entra sembla enterament fosch: lo paviment del tot cubert d' aygua, es en extrem relliscós. La major part prenen allí son bany ab una galleda d' aygua calenta y altre d' aygua freda, que temperan á voluntat, y se la tiran per lo cos á poch á poch ab las mans després de las ceremonias de la ablució.
Los que volen pendrer lo bany de vapor, van á una cambra situada sobre l' esquerra, que está enrajolada ab marbre blanch y negre com una tauleta d' escachs: lo sostre que es de volta conté tres claraboyas circulars d' unas tres polsadas de diámetre, y tapadas ab trossos de vidre de diferents colors, lo qual produheix bastant bon efecte pera la llum. La porta d' aquesta cambra 's manté sempre tancada, y davant hi ha una petita pica que reb l' aygua calenta per medi d' un conducte; l' aygua freda está en las galledas. Desde 'l moment que s' entra en dita cambra se sent una atmósfera sofocant que cansa la respiració, y en menos d' un minut se troba 'l cos cubert d' aygua, que reunintse en gotas grossas corra per tota la pell, y un se troba cubert de cap á peus de copiosa suor. S' assentan sobre las rajolas, las quals s' escalfan fins á tal punt, que al moment produheixen un calor insoportable, que més tart ja no 's sent: y després d' haver permanescut assentats tot lo temps que 'ls hi sembla, fan sa ablució, y 's rentan ó banyan lo cos: pero la sortida pera vestir es incómoda, per que no hi ha cap cambra intermedia pera temperarse avans de sortir al ayre lliure.
La primera vegada que vaig entrar en dit bany vaig experimentar una verdadera fatiga á causa de la temperatura elevada que allí regna; pero ben prompte vaig comensar á fermhi y á coneixer lo saludable que es: voldria no obstant més comoditat y menos calor. Sempre que hi he anat he trobar vuit, deu ó més personas enterament despulladas, cosa á mon parer no molt decent.
Lo preu d' aquestos banys es d' una muzuna, que 'ls europeos del país anomenan blanquilla, y equival poch més ó menos á dos sous, moneda de Fransa.
Pera mantenir lo calor y 'l vapor escalfat del bany, hi ha un forn dessota de la cambra que escalfa 'l paviment; á més una caldera d' ahont ve l' aygua per medi d' un canó, que s' obre y tanca á voluntat, per una aixeta: hi ha també altre conducte que dona continuament lo vapor de l' aygua de la caldera. Aquest vapor s' aumenta molt més, quan se tira aygua sobre'l paviment escalfat, la qual reduhida aixís á vapor, impregna cada vegada més l' atmósfera de sa humitat, y produheix en los que entran los efectes ja mencionats.