Viatjes de Ali Bey el Abbassi/Tomo primer/IX
Los escriptors de tot arreu han escrit be y malament sobre la religió musulmana é historia de nostre profeta. Las claras ó térbolas fonts ahont cada autor ha begut sos materials, y 'l pas d' aquestos al través de las preocupacions, passions, entussiasme, y fins de la filosofía, han corromput més ó menos sas descripcions. Si únicament escrigués pera 'ls mussulmans, naturalment que suprimiria 'l present article; més tenint mos travalls per objecte la humanitat entera, y escribint jo pera homes de totas nacions y cults, he jutjat convenient y fins necessari, lo publicar la descripció dels paissos subjectes al islamisme, y donar sisquera una idea de sa religió, com també de la vida d' un llegislador, que ha arrastrat darrera seu la quinta part dels habitants del món, encare que no sia més que pera evitar al lector la molestia de buscarho en altres llibres.
Lo gran home Muhhammed ó Mahoma nasqué á la Meca á 10 del mes rubiul-aual del any 6163 del món, segons nostra cronología mussulmana, ó del 578 del naixement de Jesucrist.
Havent perdut á sos pares essent encare molt nen, quedá Mahoma á cárrech d' un oncle seu. Sa bona conducta lo feu apreciable á sos conciutadans, y li procurá un destí al servey de la rica viuda Kadija, que emprendada de sa interessant figura no tardá en ferlo son espós.
Mahoma se dedicava al comers lo mateix que 'ls demés árabes, anant per tot arreu ab sos camells y criats. Aquesta manera de viure lo posá en estat de coneixer los diferents paissos que rodejavan son país. Tenia talent y seny clar; de consegüent los viatjes periódichs li donaren molts coneixements, que, madurats en los intérvals de retiro, lo feren apte pels més alts projectes.
Lo primer follet del Kour'ann ó Alcoran lo doná als cuaranta anys. ¿Li va comunicar l' ángel del Senyor? Los mussulmans dirán que sí; més los d' altres religions ho negarán. ¿Fou per ventura concepció de son geni? Los fidels creyents dirán que no: los infidels respondrán que sí. Mes no es la present obra hont s' ha de tractar cuestió de tal naturalesa.
Lo gran home, elevat á la categoría dels profetas, no confiá sas primeras revelacions més que á las personas més volgudas, que 'l cregueren baix sa paraula. Després las comunicá á una assamblea dels principals individuos de sa tribu, que era la dels Kurèisch, la més ilustre de la Meca. Per desgracia no fou concedida á tots la gracia de la fé; puig hi hagué una divisió entre sos més prop parents.
Los Mekkauis ó Mequeses eran idólatras: en consecuencia l' home que presentava la sublime idea d' un sol Deu, etern, inmens, totpoderós, en fí, causa única d' una obra ordenada sobre 'l plan de la més admirable armonía, devia forsosament ferse aviat ab un partit. Mes al mateix temps la Kaàba ó temple de la Meca estava plé de ídols, davant dels que acudian los pobles de prop á presentar sas ofrenas. Com aixó era la més rica y la millor part del patrimoni dels Kureisch, que eran los sacerdots ó ministres, y devian temer que la cayguda dels ídols no ocasionés també la de son crédit y riquesas, per lo mateix dita tribu era la més interessada en conservar l' antich cult, y devia naturalment oposarse á quant tendís ó fos prou pera desunirlo.
Aixó fou precisament lo que succehí. Lo profeta comensá á predicar públicament la nova creencia, y no tardá en adquirir gran número de prossélits. Se reuniren los Kureisch, y juraren perdrel. Trobantse perseguit per tot arreu, y amenassada sa vida, 's vejé 'l profeta obligat á abandonar secretament sa patria, la mateixa nit que devia ser assessinat «Sortí donchs de la Meca, acompanyat sols d' Abubekr y d' un jove idólatra anomenat Abdalla. Desde aquesta célebre nit comensa la era dels mussulmans; los árabes li diuhen el hojera, y 'ls cristians la hegira, es á dir la fugida. Correspón al any 631 del naixement de Crist.
Lo profeta passá á Medina, ahont sa doctrina havia sigut ja acullida ab entussiasme, y hont s' havian reunit sos més fidels deixebles. Fixá en aquella ciutat sa residencia, y comensá á apoyar ab las armas sa missió. Aviat lo Deu de Moisés, de Josué, de Carles IX, d' Ignocenci III, d' Oneale y de Pizarro, cubrí ab sas alas protectoras las empresas de Mahoma.
Després de molts combats, lo gran Deu dels exércits posá á la Meca baix la dominació del profeta; feu en ella sa entrada triunfal al devant de deu mil homes, lo divendres 20 del Ramadan del any 8 de la hegira, (22 de Janer de 639.) Tirá per terra tots los ídols y estátuas de la Kaaba; la purificá dels fragments dels impíos simulacres, y restituhí al temple sa institució primitiva, á saber la adoració d' un Deu únich é invisible.
Duenyo ja de la Meca, estengué sa fé y domini als paissos adjacents. Al mateix temps seguiren las celestials revelacions en diferentas épocas; y las paraulas de Deu se feren sentir per sa boca sagrada en los moments en que las circunstancias exigian declaració divina. D' aquest modo s' estengué l'islamisme, y 's consolidá ab lo poder del profeta fins á sa mort, ocorreguda á Medina un dilluns del mes Saffar, als xeixanta tres anys de sa edat y 64l de Cristo. Son cos fou enterrat en un clot, obert en sa casa, y cubert ab la mateixa terra. La casa més endevant se convertí en temple.
No havent deixat lo profeta fill varó, ni fixat la forma de successió á la suprema dignitat, se suscitaren entre 'ls fidels varias cuestions sobre qui havia d' ocupar lo trono vacant per sa mort, las que s' anaren renovant així com anava morint cada hú de sos successors, que prenian lo titol de hhalipha, califa ó llochtinent del profeta. Després dels quatre primers califas, á saber: Abubekr, Omar, Othman y Alí, únichs que 's consideran com lo verdader califat universal, la dominació passá successivament á diferentas dinastías, entre las que 's distingí la dels Abbassi ó Abasidas, sherifes descendents d' Abulabbas, oncle del profeta, per lo dilatat temps que conservá 'l trono, y per la protecció que dispensaren á las ciencias y arts los califas d' aquella dinastía. Durant son regnat se vegé creixer l' islamisme desde las fronteras de la Xina fins al estret de Gibraltar, ab tanta forsa, que no te comparació ab la marxa de cap de las religions conegudas.
Apesar de tan brillant carrera, se vejé l' islamisme trossejat per los cismas, que dividiren y divideixen avuy dia sos sectaris. La llegitimitat dels tres primers califas fou rebutjada per los persas: mirantlos com un intrús, y sols han admés á tan alt favor á Alí, que passa entre ells per lo verdader califa successor de Mahoma; opinió que ha sigut principi de terribles guerras, y que ha fet mirar als persas com heretjes. Després vingué un núvol de pseudo-profetas á desbaratar ab la espasa desenvaynada tan sublim cult, y 'ls anti-califas perturbaren la pau dels fidels. En fi la ambició dels guerrers esqueixá en mil parts aquest imperi colossal; una munió de gefes se declararen independents y va desapareixer lo califat.
La religió mussulmana es en extrem senzilla: no te misteris, ni sagraments, ni homes intermediaris entre l' home y Deu, coneguts ab lo nom de sacerdots ó ministres; tampoch te altars, imatges, ni ornaments. Deu es invisible: son altar es lo cor del home, y tot mussulmá es sumo pontífice. Segons El Hhaddiss, que es la tradició canónica, declará 'l profeta la esencia de sa religió ab aquesta célebre sentencia: «L' islam está edificat sobre cinch fonaments, que son: fer la professió de fé, No hi ha més Deu que un Deu, y Mahoma es l' enviat de Deu; fer la oració; donar almoyna; dejunar durant lo Ramadan, y cumplir ab la peregrinació á la casa de Deu la prohibida.»
No obstant aquesta simplicitat, potser no hi ha en lo món religió que conti tants expositors, comentadors y escriptors.
Se divideix lo cult en quatre ritos ortodoxos, anomenats lo hhàneffi, lo màleki, lo hhànbeli, y 'l sehàffi, del nom dels quatre imams sos fundadors. Lo primer de dits ritos es lo dels turchs; lo segon lo dels marrochs y árabes occidentals; los dos restants los segueixen diferents tribus y nacions d' Arabia y Assia. Se semblan del tot en quant al dogma, consistint únicament sa diferencia en la part ritual ó en las ceremonias religiosas. Per exemple, quan s' está dret pera fer la oració; 'ls hhaneffis creuhan los brassos, los malekis los tenen cayguts. En la ablució legal comensan los uns per lo cap dels dits pujant fins al colze, 'ls altres comensan per los colzes y baixan fins al cap dels dits.
Creuhen los mussulmans que pera presentarse devant del Criador y ferse digne d' una mirada seva, es precís que 'l cos del home 's trobi del tot pur. Pera aixó s' instituhiren las ablucions legals. Consisteixen en rentarse las mans tres vegadas seguidas, l' interior de la boca y nassos, la cara, brassos y cap, l' interior de las orellas, la nuca y 'ls peus. Hi ha ademés ablucions generals, que s' han de fer rentantse tot lo cos de cap á peus, lo divendres avans de la oració de mitj dia, y després de certs actes, tals com la cohabitació ab una dona, etc. Ahont no 's troba aygua, pot ferse la ablució ab terra ó sorra; y aixís se practica en lo desert. També 's verifica la ablució fregantse ab las mans, després d' haverlas aplicat sobre una pedra: d' aquest modo la fan los marinos durant las navegacions, perque l' aygua del mar se mira com impura é inútil al objecte.
Tot mussulmá deu recitar la oració cinch vegadas al dia: la primera al apuntar lo dia, ó quan lo sol se troba divuyt graus sota l' horisó per la part d' orient; s' anomena Essebàh: la segona després de mitjdia, en lo moment en que la sombra d' un cuadrant ó bastó, colocat al sol perpendicular á terra, iguala á la cuarta part de sa longitut; aquesta oració s' anomena Ed-duhur; la tercera en l' instant que la sombra del pal ó gnomon iguala á sa longitut, y s' anomena El-aàssar: la cuarta deu ferse en lo punt mateix que segueix á la total posta del sol, y l' anomenan El-mogarèb: en fi, á la quinta vegada 's recita la oració en l' últim instant de la celistia, ó quan lo sol se troba á divuyt graus sota l' horisó per la banda de ponent, y es la que anomenan El-àscha.
Cada oració canónica consta de la invocació, alguns rikats, y salutació. Lo rikat se compon de set posicions del cos ab diferentas oracions; heus aquí la forma y la oració:
Lo cos recte, y las mans aixecadas á la altura de las orellas, se diu:
| ¡Allàhou aki bàr! | ¡Deu molt gran! |
Primera posició.—Dret, los brassos y mans cayguts (malekis} ó creuhats (hhaneffis), se resa 'l primer capítol del Coran, que s' anomena El Fat-ha, y es com segueix:
| Alhàmdo Lillàhi, rab ilaalmin, arrahmàn irrahim, malèk yàoum iddin, eyàka naaboùdou ouà eyàca nastaaïn, ihdina siràta el moustakim, siràta elleddina anaàmta aaleïhim, ghàïr el magdoubi aaleïhim, ouà la addalina.—Amin. | ¡Alabansa sia donada á Deu! Senyor dels móns, clementíssim, misericordiosíssim, rey del dia del judici final, t' adorem, é implorem ta assistencia; dirigeixnos per lo camí recte, lo camí de aquells á quins has colmat de tos beneficis, dels que son sense corrupció, y no del número dels extraviats.—Amen. |
Després se resa un capítol ó alguns versículs del Coran en la mateixa actitut.
Segona posició.—Se doblega tota la meytat superior del cos, apoyant las mans sobre 'ls genolls y 's crida en alta veu.
| ¡Allàhou aki bàr! | ¡Deu molt gran! |
Tercera posició.—S' aixeca altra vegada dihent:
| Sèmeo Allàhou, limànn Hamidahhou. | Deu ascolta, quan se li donan alabansas. |
| ¡Allàhou aki bàr! | ¡Deu molt gran! |
Quinta posició.—Assentat sobre 'ls talons y posantse las mans sobre las cuixas, se crida:
| ¡Allàhou aki bàr! | ¡Deu molt gran! |
Sexta posició.—Ajeyentse com abans, dihent:
| ¡Allàhou aki bàr! | ¡Deu molt gran! |
Sèptima posició.—Tornarse á aixecar, y si es possible, sense posar las mans á terra, y 's repeteix la exclamació:
| ¡Allàhou aki bàr! | ¡Deu molt gran! |
Y ab aixó s' acaba 'l primer rikat, després del que comensa altre segon.
En aquest, després d' executadas las sis primeras posturas, consisteix la séptima en assentarse sobre 'ls talons, com en la quinta, repetint:
| ¡Allàhou aki bàr! | ¡Deu molt gran! |
Després s' afegeix:
| Atahaïatòul lahi, ouà salaouatòu, ouà ataïa batòu, assalamòu aalèikia ïòha ennebiyóu, ouà rahmantòul lahi, ouà barakatahòu assalamòu aalèïna, ouà aàla aabadou l-lahi assalaheïna, aschahàhdou ànna là llàha ila Allàh ouahadahòu, ouà aschahàhdou ànna mouhhammedòun abadòu ouà rassoulouhòu. | Las vigilias son pera Deu, com també las oracions y almoynas. Salut y pau á tú, ¡oh profeta de Deu! ¡Qué la misericordia del Senyor y sa benedició sian també ab tú! ¡Salut y pau á nosaltres y á tots los servidors de Deu justos y virtuosos! Confesso que no hi ha Deu, sino Deu únich; confesso que Mahoma es son servidor y son profeta. |
| . |
Si la oració ha de tenir solzament dos rikats, se resa en la mateixa postura la següent adició, després de la oració que acabem de transcriure.
| Ouà aschahàhdou ànna elletzi fi dja á bihi Mouhhammed houa, ouà en edjennàta hòua, ouà en en nára hòua, ouà en essiràta hòua, ouà en en el mizan hòua, ouà en essaàta atàïta la raïba fihi, oua inna Allàhi iabaàz min fil còbor Allàhouma sallé aàla Mouhhammedin ouà aàla èli Mouhhammedin, cama salèita aàla Ibrahima, ouà barik aàla Mouhhammedin ouà aàla èli Mouhammedin, càma baràkta aàla Ibrahima ouà aàla eli Ibrahima, innaka Hhamidoun mesjidoun. | Y confesso que ell fou quí cridá á son sí á Mahoma; y confesso la existencia del paradís, y la del infern, y la del sirat, y la de la balansa, y la de la ditxa eterna concedida als que no duptan, y que en veritat Deu 'ls ressuscitará de la tomba. ¡Oh Deu meu! dona ta salutació de pau á Mahoma y á la rassa de Mahoma, com has donat ta salutació de pau á Ibrahim (ó Abraham); y beneheix á Mahoma y á la rassa de Mahoma, com has benehit á Ibrahim y á la rassa de Ibrahim. Las gracias, las alabansas y la exaltació de gloria sian á tú y per tú. |
Assentat, y girant lo rostre cap á la dreta y després cap á la esquerra se repeteix á cada costat la salutació:
| ¡Assalàmou aalèïkom! | ¡La pau sia ab vosaltres! |
Lo dit constituheix una oració perfecta; més quan ha de constar de tres rikats, no 's resa la adició y conclusió sino al fi del tercer, igual en un tot al segon. Si consta de quatre rikats, al fi del segon, y omitint l' adició, 's resan los dos últims com los dos primers; després s' afegeix l' adició y conclusió després del quart.
Al comensar las oracions canónicas, se fa la invocació següent:
| Allàhou aki bàr, Allàhou aki bàr; Aschahàhdou ànna la ilàha ila Allàh; Aschahàhdou ànna la ilàha ila Allàh; Aschahàhdou ànna Sidina Mouhhammèd Rassòul Allàh; Aschahàhdou ànna Sidina Mouhhammèd Rassòul Allàh; a-ï-a-e Salàh, a-ï-a-e Salàh; a-ï-aala-el felah, a-ï-a aalael felàh; Allàhou aki bàr; Allàhou aki bàr; la ilàha ila Allàh. | ¡Deu molt gran! ¡Deu molt gran! confesso que no hi ha altre Deu, sino Deu; confesso que no hi ha altre Deu, sino Deu; confesso que nostre senyor Mahoma es lo profeta de Deu; confesso que nostre senyor Mahoma es lo profeta de Deu. Veniu á la oració, veniu á la oració, veniu al assil (ó al temple de la salut), veniu al assil. ¡Deu molt gran! ¡Deu molt gran! No hi ha altre Deu, sino Deu. |
Dita invocació 's fa també desde dalt dels minarets, cinch vegadas al dia, pera cridar als fidels, ó al menys pera anunciar al poble l' hora de la oració, que pot cadascú ferla ahont se trobi, excepte la del duhur del divendres, que deu ferse en la mesquita en comú. A la invocació del matí, després del segon a-ï-a-el felàh, s' afegeix:
| Es salàtou hhaïròun minn en nàoum. | La oració es millor que la són. |
| Es salàtou hhaïròun minn en nàoum. | La oració es millor que la són. |
L' home encarregat de cridar á la oració 's nomena lo mudden. Hi ha ademés altre mudden en la mesquita, que resa ó canta la invocació, y Allàhou aki bàr á cada una de las posturas dels rikats, com aixís mateix l' acabament Assalàmou aalèïkom.
Després de cada una de las oracions canónicas, se fa ús del rosari, y 's pronuncia:
| ¡Sobhàna Allàhi! | ¡Oh Deu Sant! |
| ¡Alhàmdo Lillàhi! | ¡Alabansa sia donada á Deu! |
| ¡Allàhou aki bàr! | ¡Deu molt gran! |
Y d' aquest modo se passan los noranta nou grans del rosari mussulmá.
Com en la oració canónica lo mussulmá no deu demanar á Deu res d' aquest món, es costúm, passat lo rosari, plegar las mans, y aixecarlas en la actitut d' un home que rebés alguna cosa que ve de dalt; en aquesta posició se demana lo que 's vol, y acabada la oració se passa la má dreta per la barba, dihent:
| ¡Alhàmdo Lillàhi! | ¡Alabat sia Deu! |
Ab aquesta fórmula s' acaba la oració. Los divendres s' acostuma anar á la mesquita, lo menos mitja hora abans que l' imam. Després que s' entra, se fa una breu oració composta solsament de dos rikats; després s' asseuhen, y continuan ab altras oracions recitadas á chor, á no ser que llegeixin algun llibre sant, y principalment lo titolat: Dalil el Hhiratz.
Abans de la oració del divendres, l' imam fa un sermó al poble.
Lo Coran, ademés de la divisió en suras ó capitols, se divideix també en trenta hhezb; y l' ús ha consagrat los capítols del últim hhezb pera resarlos ordinariament en las oracions canónicas, després de lo fàt-ha.
Pera la oració es precís colocarse en un lloch pur; y en cas de no haverhi estora ó catifa, s' esten per terra lo hhaik, ó turban, pera posarshi damunt.
Quan resan plegats molts mussulmans, un d' ells se posa davant, desempenya las funcions d' imam, y dirigeix la oració á fi de que 'ls moviments dels rikats s' executin simultáneament per tots los individuos de la assamblea; si 'ls fidels son en gran número, se colocan en renglas derrera del imam, com en la mesquita.
Hi ha ademés algunas oracions adicionals, que tots los mussulmans resan cada dia; tals son lo fegèr, que deu precedir al sebàh per lo matí; lo eschefáa y 'l ùter que deuhen seguir al àscha de la tarde. Per lo demés, lo mussulmá pot recitar totas las oracions que vulgui, ja de dia ja de nit, com no sia desde 'l moment de la sortida del sol fins a mitj dia, y del aàssar fins al mogarëb, temps durant lo qual no 's deu pregar. Ditas oracions son meritorias al fidel creyent; més no per aixó lo dispensan de la obligació de las cinch oracions canónicas.
En las diarias, lo fegèr se compón de dos rikats; lo sebàh d' altres dos; lo duhur de quatre; l' aàssar d' igual número; lo mogarèb de tres; l' àscha de quatre; l' eschefàa y 'l ùter de tres.
Lo fàt-ha y 'l capítol ó versiculs del Coran que 'l segueixen en los dos primers rikats, se resan en alta veu en lo sehàh, mogarèb, àscha, eschefàa y ùter; en lo duhur, l' aàssar y las oracions adicionals voluntarias, se diu tot en veu baixa. En quant á las invocacions, ¡Alláhou aki bàr! Sèmeo allàhu, etc., y la salutació Assalàmou Aalèikom, sempre se pronuncian en alta veu.
Hi ha també oracions particulars pera 'ls malalts, pera 'ls morts, pera 'ls viatjes, pera la falta d' aygua, pera 'ls eclipses de sol y lluna, pera 'ls combats, pera las trenta nits del Ramadan, pera las pascuas, pera la kaàba; últimament n' hi ha de satisfactorias y de supererogació.