Viatjes de Ali Bey el Abbassi/Tomo primer/VI
Poch temps després de ma arribada á Tánger ma existencia comensá á ferse bastant agradable. La primera visita que 'm va fer lo kadí Sidi Abderrahman Mfarrasch; mon anunci del eclipse de sol, que debia verificarse lo 17 d' Agost, y qual figura havia jo trassat tal com se debia veurer en sa major obscuritat; la vista de mos equipatjes é instruments que arribavan d' Europa en un barco; mos presents al kadí, al kaid y als principals personatjes; mas lliberalitats pera altres, tot contribuhí á fixar en mi l' atenció general. De manera que en poch temps vaig adquirir una superioritat decidida sobre tots los extranjers y personatjes distingits de la ciutat.
Per altre part lo cambi de clima, las mevas anteriors fatigas y 'l nou modo de vida que havia seguit, alteraren un poch ma salut y 'm vaig veurer precisat á sometrem á un régimen refrigerant, y á pendrer los banys de mar. Aquestas precaucions me tornaren aviat la salut, y desde llavors vaig tenir moltas ocasions d' aumentar ma colecció. Un dia que estava nadant á alguna distancia de terra, vaig veure venir casi á flor d' aygua un peix grossíssim, que debia tenir de vinticinch á trenta peus de llarch, per lo que vaig tornar depressa á terra ahont ma gent espantada m' estava esperant y llensava grans crits. Lo peix se capbussá, y á pochs instants torná á apareixer en lo mateix siti en que jo 'm trobava quan me 'n vaig adonar.
Un talbe anomenat Sidi Amkeschet, que havia vingut un dia á visitarme, com qui no hi toca, me digué lo següent del interior del Africa:
«De la provincia de Sus y de Tafilet surten molt sovint caravanas que atravessan lo gran desert en dos mesos pera anar á Ghana y á Tombuctu.
«En l' interior del Africa hi ha dos rius que portan lo nom de Nil: lo primer atravessa 'l Caire y Alexandría, l' altre 's dirigeix á Tombuctu.
«Aquestos dos rius surten d' un llach que 's troba en las montanyas de la Lluna (Djebel kamar). Lo de Tombuctu no arriva al mar sino que 's pert en altre llach. Las montanyas de la Lluna tenen aquest nom, perque durant lo curs de cada lluna prenen successivament los colors d' una corona ó íris llunar.
«Desde 'l Marroch á las voras del Nil de Tombuctu, se camina ab tanta seguretat com per dintre una ciutat, encare que 's portin las mans plenas d' or; pero al altre part del riu no hi ha justicia ni salvaguardia, perque la habitan nacions molt diferentas de las d' aquí. En aquell riu s' hi troban animals que esferaeixen anomenats tzemsah que devoran als homes.»
M' indicá ab la má la direcció de la corrent dels dos Nils. Lo del Caire, digué, 's dirigeix á llevant... Jo 'l vaig interrompre dihentli: ¿Y 'l de Tombuctu correrá sens dupte cap á ponent? Me respongué sense detenirse: Si senyor, cap al occident.
¿Cóm conciliarém ara tan forta contradicció? Segons lo dit hi ha entre 'ls paíssos meridionals del Marroch y de Tombuctu un frecuent y continuat comers. De consegüent sembla impossible que aquesta gent ignori ó puga equivocarse sobre lo curs del Nil de Tombuctu, puig que milers de personas del Marroch lo veuhen casi cada dia. Aquestos diuhen que 'l riu corre cap á ponent; y al mateix temps Mungo Park assegura haverlo vist correr cap á llevant. ¿Qué 'n treurém d' aixó? Donant al descubriment de Mungo Park tot lo crédit que 's mereix, dirém que passa per Tombuctu cap á occident altre riu que encare no coneixém, y que sens dupte aquesta gent confón ab lo gran Nil occidental ó Joliba, descubert per Mungo Park, qui també confessa que dit riu no passa precisament per Tombuctu, ó que 'l Joliba fa en aquest indret una volta estranya que ocasiona l' erro dels habitants del Marroch; ó hem de creurer que aquestos últims parlan sense haverlo vist y sols per las relacions dels antichs geógrafos. Sia com vulla, dita relació, despossehida dels erros que la desfiguran, manifesta sempre duas cosas singulars: la unió ó comunicació d' abdos Nils en son origen en un mateix llach, y la pérdua del Nil occidental en altre. Mes endavant tornarém á tractar del mateix assumpto.
En 5 d' Octubre l' artillería de las baterías de Tánger anunciá la arribada del sultá Muley Soliman, emperador del Marroch, que s' allotjá en l' alcassaba ó castell de la ciutat. Com encare no havia sigut presentat al sultá, no vaig sortir de casa esperant sas ordres segons estava convingut ab lo kaid y 'l kadí; per quina rahó no vaig poder presenciar la ceremonia de sa arribada.
Al endemá lo kaid me feu prevenir que ja podia disposar lo regalo de costúm pera 'l següent dia, lo qual vaig fer al instant. Lo matí del dia senyalat vaig tenir una assentada ab lo kaid y 'l kadí, reunits pera 'ls preparatius de la presentació. Lo kaid me demaná la llista dels presents destinats al sultá: li vaig entregar y quedarem convinguts
Com era divendres, vaig anar primerament á la gran mesquita á fer la oració de mitj dia, per ser una obligació indispensable y tenir d' anarhi també 'l sultá.
Poch després d' entrat en la mesquita se m' acostá un moro, dihentme que 'l sultá acabava d' enviar un dels seus criats pera anunciarme que podía pujar á la alcassaba á las cuatre, y presentarmhi.
Avans d' arribar lo sultá entraren desordenadament en la mesquita alguns soldats negres. Anavan armats, lo que no 'ls va impedir colocarse á un costat y altre sense observar ordre ni preferencia de cap mena.
Poch se feu esperar lo sultá: anava al davant d' una petita comitiva de cortesans y oficials tan senzillament vestits, que no 's distingian dels demés del acompanyament. La mesquita enterament plena de gent podria contenir sobre dos mil homes. Mentres m' hi vaig estar, vaig tenir cuidado de mantenirme un poch separat.
La oració se feu del mateix modo que 'ls altres divendres; pero 'l sermó lo predicá un fakih del sultá, insistint ab energía sobre tot en que «es grave pecat mantenir relacions ab los cristians; als que no se 'ls deu vendrer res ni donalshi cap mena de queviures, aliments, ni cosas semblants.»
Acabada la oració me vaig fer obrir camí per medi dels servents y vaig sortir. Un centenar de soldats negres estavan colocats en semicercle fora de la porta, ahont s' havia apilotat inmensa gentada. Vaig tornar á casa, y al instant se presentá lo criat del sultá pera comunicarme personalment la ordre de son senyor, y rebrer la gratificació acostumada.
A las tres de la tarde lo kaid m' enviá nou homes pera ajudar á portar mon regalo, que 's componia dels objectes següents:
Vint fusells inglesos ab sas bayonetas;
Dos musquets de gran calibre;
Quinze parells de pistolas inglesas;
Alguns milers de pedras fogueras;
Dos sachs de perdigons pera cassar;
Tots los arreus de cassador;
Un barril de pólvora inglesa de la millor;
Diferentas pessas de ricas musselinas senzillas y brodadas;
Alguns objectes d' argentería;
Un bonich parasol;
Confituras y essencias.
Las armas anavan en caixons tancats ab clau; los demés objectes en grans safatas cubertas de damás vermell ribetejat de plata. Totas las claus passadas per una llarga cinta anavan colocadas en altre plat.
Vaig pujar á la alcassaba, anant devant dels homes y criats que conduhian lo present. Lo kaid m' esperava á la porta ahont me feu molts cumpliments. Vaig atravessar un porxo, sota 'l qual hi havia gran número d' oficials de la Cort. Tot seguit entraren en una petita mesquita que hi ha á un costat pera fer la oració de mitj dia, á la que 'l sultá va assistirhi igualment.
Acabada aquesta vaig sortir inmediatament de la mesquita, en qual porta havian preparat una mula pera 'l sultá: l' animal estava rodejat d' infinit número de servents y primers oficials de la Cort. Devant hi havia dos homes armats d' una pica ó llansa que sostenian perpendicularment, qual llargada era d' uns catorze peus. Seguian de prop á la comitiva set cents soldats negres armats de fusells, apretats sense ordre ni preferencia y rodejats de gent per totas parts. Lo kaid y jo nos situarem al mitj del pas inmediats als dos llansers. Al nostre costat hi anava lo present que duyan á las espatllas los meus criats y 'ls homes que m' enviaren.
No va tardar en sortir lo sultá y á montar sobre sa bestia: al arribar al centre del círcul, lo kaid y jo nos avansarem. Lo sultá detingué sa mula; lo kaid me presentá y vaig fer una inclinació de cap, posantme la má al pit. Lo sultá va correspondrer ab altra inclinació, y me digué: siau ben vingut. Girá lo cap envers la gent, convidantla á saludarme ab aquestas paraulas: dieuli que sia ben vingut; y al instant cridaren tots, ben vingut. Lo sultá esperoná sa mula dirigintse á una batería distant d' allí duascentas passas.
Varem anarhi ab lo meu introductor: jo 'm vaig quedar prop de la porta y 'l kaid s' adelantá sol ab lo present. Desde 'l moment en que entrarem en la batería regná lo més gran silenci. Hi havia pel cap baix vint personas, la major part porters y oficials de primera categoría. Al cap d' un instant me demaná lo kaid; lo vaig seguir al terraplé de la batería, que formava una especie de miranda al nort sobre la mar, y estava armada de nou pessas de gran calibre. En l' ángul oriental s' hi veu una especie de caseta de fusta d' alguns peus d' elevació pera dominar lo terraplé; s' hi pujava per una escaleta de vuyt grahons.
Lo sultá, entrant en dita caseta, s' havia ajegut sobre un petit matalás voltat de coixins. Lo kaid, dos oficials de distinció y jo deixarem á la porta nostre calsat pera caminar descalsos segons costúm. Dos oficials se colocaren al meu costat sostenintme cada un per un bras, y 'l kaid se posá cap á l' esquerra com pera formar una barrera. Nos presentárem al sultá fent una reverencia ó més be profonda inclinació de la meytat del cos, ab la má dreta sobre 'l pit.
Lo sultá, després d' haverme repetit sa expressió de ben vinguda, me feu sentar en la escala. Los oficials se retiraren, y lo kaid se quedá dret. Llavors lo sultá ab molt afecte y un tó plé d' amistat me digué que s' alegrava molt de véurem. Me repetí mil expressions semblants, posantme la má sobre del pit, com pera ferme coneixer los seus sentiments, tant ab accionats com ab paraulas. Vaig veurer á aquest soberá molt ben disposat en favor meu; cosa que 'm sorprengué tant més, en quant res havia fet pera meréixeho.
Me preguntá per los paissos ahont havia estat, cuantas llenguas parlava, y si hi sabia escriurer; quinas ciencias havia estudiat en las escolas dels cristians; quant temps havia residit en Europa. Després d' haver donat gracias á Deu per haverme fet sortir d' entre 'ls infidels, manifestá molt sentiment perque un home com jo havia tardat tant en anar al Marroch. Content de que jo hagués preferit son país á Alger, Túnez ó Trípoli, m' assegurá varias vegadas sa protecció y amistat. Després me preguntá si tenia instruments pera fer observacions, y al sentir ma resposta afirmativa, digué que volia veurerlos, y que ja podia anarlos á buscar... Tot just pronunciá aquesta paraula, quan lo kaid m' agafá per la má pera acompanyarme; pero sense mudar de lloch vaig fer observar al sultá que era indispensable esperar al dia següent, perque no quedava bastant temps pera prepararlos en aquell dia. Lo kaid me mirá sorprés, perque en lo Marroch jamay se contradiu al sultá. Aquest me digué: Bueno, donchs, portéulos demá.—¿A quina hora?—A las vuyt.—No mancaré. Me vaig despedir del sultá y vaig sortir ab lo kaid.
Tot just entrava á casa vingueren á fer lo captiri general dels criats de palau, á quins en tals circunstancias es lley gratificar. Los meus me desembrassaren de tal visita á més bon preu del que jo havia cregut.
Al parlarme 'l sultá dels meus instruments astronómichs, feu portar un petit artrolabi de metall, de tres polsadas de diámetre, que serveix pera arreglar los seus rellotjes y las horas pera la oració, y me preguntá si 'n tenia cap com aquell. Li vaig respondre negativament, afegint que aquest instrument era molt inferior als d' invenzió moderna.
Lo dia següent vaig anar al castell á l' hora indicada. Lo sultá m' esperava en lo mateix paratje ab lo seu principal fakih ó mufsti, y altre preferit. Tenia devant un servey de té complert.
Aixís que vaig entrar me feu pujar la escaleta y assentar al costat seu; agafá llavors la tetera, posá té en una tassa, y haventla omplenat de llet, me la presentá per sa má. Durant aquest temps demaná paper y ploma. Li dugueren un tros de paper bastant dolent y un petit tinter de banya ab una ploma de canya. Escrigué en cuatre líneas y mitja una oració que doná á llegir al seu fakih; aquest li feu avinent que s' havia descuidat una paraula; lo sultá prengué 'l paper y la afegí. Acabat de pendre 'l té, S. M. marroquí 'm presentá son escrit pera fermel llegir, y acompanyava ma lectura senyalant ab lo dit paraula per paraula y corretjint los meus defectes de pronunciació com fa un mestre ab son deixeble. Acabada la lectura 'm pregá que guardés aquest escrit que encara conservo. Se tragué lo servey del té, compost de sucrera d' or, tetera, jerro pera la llet y tres tassas de porcellana blanca y or, tot posat sobre un gran plat daurat.
Segons l' us del pais havia posat lo sucre en la tetera, método bastant incómodo, puig lo licor ó disol massa sucre ó no 'n disol prou.
Lo sultá me doná diferentas vegadas senyal de son afecte. Demaná 'ls meus instruments, se 'ls mirá pessa per pessa y ab la major minuciositat, fentse esplicar lo que li era desconegut y l' us que se 'n feya. Manifestava una gran satisfacció, y 'm demaná que fes una observació astronómica en sa presencia: pera satisferlo vaig pendrer duas alturas de sol ab lo círcul máxim. Li vaig ensenyar diferents llibres de taulas astronómicas y logarítmicas que portava, pera ferli veurer que de res servian los instruments si no s' entenian aquells llibres y molts d' altres. Quedá extranyament sorprés al veurer tantas xifras. Llavors li vaig oferir los instruments, peró 'm respongué «que 'ls guardés perque tan sols jo 'ls sabia usar, que prous dias y nits nos quedarian pera entretenirnos mirant lo cel.» Llavors vaig veure clar que tractava de conservarme prop d' ell y agregarme á son servey, lo que avans havia ja manifestat ab altras expresions. Afegí que desitjava veure 'ls altres instruments, per lo que li vaig oferir portalshi l' endemá y 'm vaig despedir.
Vaig tornarhi al matí següent y vaig pujar á sa habitació. Estava recolzat sobre un matalás petit y un coixí, y devant d' ell, sentats sobre una catifa, son gran fakih y dos dels seus afavorits. Aprés que 'm vegé, se sentá y doná tot seguit orde de que 'm portessin un altre matalás de vellut blau com lo seu; lo feu posar al seu costat y m' obligá á sentarmhi.
Després d' alguns cumpliments per una y altra part vaig manar que 'm portessen una máquina eléctrica y una cambra fosca; los hi vaig presentar com objectes de mer divertiment que no tenian cap aplicació á las ciencias. Havent montat los dos aparatos vaig posar la cambra fosca davant de una finestra; lo sultá s' aixecá y entrá duas vegadas en la cambra; jo mateix lo vaig cubrir ab la bayeta durant lo llarch espay de temps que s' entretingué en mirar los objectes trasmesos per l' aparato, en lo que vaig veure la més gran prova de la seva confiansa. Va divertirse després veyent detonar la ampolla eléctrica diferentas vegadas. Mes lo que l' espalmá fou l' esperiment de la conmoció eléctrica; me la va fer repetir moltas vegadas, tenintnos tots agafats per la ma pera formar la cadena, y 'm demaná llargas esplicacions sobre las máquinas y sobre la influencia de la electricitat.
La vigilia jo li havia regalat una ullera de llarga vista: li vaig demanar alashoras pera acomodarla á la seva, lo que vaig fer al instant, marcant sobre 'l tubo lo grau convenient al ensaig que va fer.
Jo duya lo bigoti molt llarch; lo sultá 'm va preguntar perque no me'l tallava com los altres moros. Li vaig observar que á llevant se duhen d' aquella manera, á lo que contestá: «be, be, pero aqui no s' estila.» Feu portar unas estisoras, y tallá una mica 'l seu; agafant després lo meu, me senyalá lo que devia tallar ó deixar: tal vegada son primer moviment sigué pera tallarmel éll mateix, mes com jo no vaig respondre, va deixar las estisoras. Desseguida 'm preguntá si tenia instrument propi pera midar la calor: li vaig prometre enviarnhi un. Me despedí d' éll portantmen los meus instruments, y aquell mateix dia li vaig enviar un termómetro.
M' estava á la nit en companyía dels meus amichs, quan arrivá un criat del sultá portantme un present de part seva. Vaig dir que 'l fessen entrar al instant, y se 'm presentá postrantse y posantme davant un paquet cubert de una tela d' or y plata. La curiositat de veure 'l primer regalo del emperador del Marroch, me feu obrir apressuradament lo paquet, y vaig trobar... dos pans bastant negres. Com ni per somni estava previngut á semblant regalo, de cop no m' acudí la manera d' interpretar rasgo tan estrany; y'm vaig quedar de moment tan sorprés, que no sabia qué respondre; mes los que estavan en ma companyía, s' apressaren á consolarme, dihent: ¡ditxós vos! ¡quina felicitat es la vostra! Ja sou germá del sultá, lo sultá es germá vostre. Llavors me vaig recordar que entre 'ls árabes la mostra més sagrada de fraternitat es presentarse mútuament un tros de pa y menjar junts; y de consegüent los pans enviats pel sultá eran son signe de fraternitat ab mi. Eran negres, perque 'l pa que gasta 'l sultá se cou en forns de ferro portátils, y aixó li dona 'l color negre per fora, mes de dintre era blanch y gustós.
L' endemá, després d' haver rebut las visitas d' alguns cosins y altres parents del sultá, vaig anar ab lo kadí á ferne una al germá petit del emperador, anomenat Muley Abdsulem, que te la desgracia d' esser cego. Nostra assentada, que durá prop d' una hora, fou enterament filantrópica.
Lo dimars, 11 d' octubre, m' enviá lo kaid la orde del sultá, d' estar disposat á marxar ab ell cap á Mequinez l' endemá; prevenintme li demanés tot lo que 'm fes falta. Tot seguit me 'n vaig anar á veure 'l kaid que 's trobava en lo castell, pera dirli que m' era impossible sortir tan aviat y que necessitava estarme en Tanger alguns dias. Me digué: ¿quant temps necessiteu? Li vaig dir deu dias. Llavors entrá á veure al sultá, qui tot seguit me 'ls concedí.
Aquella mateixa nit, acompanyat del bo del kadí vaig anar á visitar al primer ministre Sidi Mohamed Salaoui, qui 'ns rebé aclofat, en un recó de la caseta de fusta ahont jo havia vist al sultá; peró estava á terra sense tenir sota ni tan sols una mala estora, llumenat per una miserable llanterna de llauna ab cuatre vidres, que tenia á son costat, també á terra. Ab igual aparato acabava de rebrer al cónsul general de Fransa, que sortía en lo precís moment d' entrar jo. Nos sentárem á terra prop d' ell, y 'l quart d' ora que va durar la assentada se passá en cumpliments d' una y altra part.
Me 'n vaig anar tot seguit en companyía del kadí á fer ma visita á Muley Abdelmelek, cosí germá del sultá, home molt respectat que es general de la guardia. Estava acampat en sa tenda, recolzat sobre un matalás ab un de sos fills de pochs anys, y 'l fakih prop d' ell. Al entrar nosaltres lo fakih s' aixecá, Muley Abdelmelek se sentá y 'ns digué que fessem lo mateix en un matalás de prop seu. Nostra conversa, que va durar prop d' una hora, sigué en extrem filantrópica. Pera fer eixas visitas lo kadí anava montat en sa mula, jo en mon cavall y tota la meva gent á peu ab llanternas á la ma. A cada una de las personas que anava á visitar los hi feya un regalo, sens oblidar las gratificacions als porters y criats. També participaren de la meva generositat alguns dels primers oficials y afavorits del sultá.
Lo dimecres 12, sortí aquest molt dejorn cap á Mequinez. Aixís termená la meva introducció en la cort del soberá del Marroch.
Lo sultá Muley Soliman ve á tenir uns cuaranta anys. Sa estatura es alta y sa robustesa extraordinaria. Son rostre no molt moreno, porta imprés lo carácter de la bondat y es notable sobre tot per sos grans ulls plens de vivor. Parla depressa y comprén ab facilitat; son trajo es molt senzill, per no dir ordinari, perque sempre va embossat ab un hhaik grosser; sos moviments son expressius; es fakih ó doctor de la lley y la seva instrucció es pura y enterament mussulmana.
La cort del sultá no te 'l més petit aparato ni brillantor. Durant sa permanencia á Tanger, estigué sempre acampat sota tendas disposadas sens ordre al oest de la ciutat. Las del sultá ocupavan lo centre d' un gran vuyt y las rodejava un parapet de tela pintada en forma de muralla. En la tenda de Muley Abdelmelek, que era molt gran, no s' hi veyan altres mobles que dos matalassos, una gran catifa y un candelero de plata ab una candela groixuda encesa. Al voltant de cada tenda estavan lligats los cavalls y mulas. En tot lo camp sols hi vegí dos camells. No obstant la confusió y desconcert de tal campament, vaig calcular que podria contenir sobre uns sis mil homes.