Viatjes de Ali Bey el Abbassi/Tomo primer/XIX

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
CAPITOL XVIII Tomo primer - CAPITOL XIX
Viatjes de Ali Bey el Abbassi
Tomo segon



CAPITOL XIX

De la antiga isla Atlántida.—De la existencia d' un mar Mediterrá en lo centre d' Africa.

 Avans de visitar la part occidental del Africa, l' estudi reflexiu de la geografía física d' aquesta part del món, comparat ab las nocions que 'ns ha trasmés la historia y tradició sobre las grans revolucions del globo, y alguns indicis suministrats per los geógrafos ó viatjers d' aquestos últims temps sobre la situació de la part interior d' aquest continent, me portaren casi simultáneament á duas ideas, que derivadas d' un mateix principi, y apoyantse totas duas, sembla concorren á forsar l' assentiment ab un grau de probabilitat major que lo que podia prometrers d' un objecte d' aquesta naturalesa. He cregut:
 1 er Que la antiga isla Atlántida se formava de la serra del Atlas;
 2.on Que existeix á Africa un mar Mediterrá; que aixís com lo Caspi á Assia, existeix per sí mateix sense comunicació ab los altres mars.
 Després de tants sistemas y conjecturas sobre 'l lloch que degué ocupar antigament la isla Atlántida, podria semblar estrany reproduhir una cuestió tantas vegadas ventilada, y olvidada ja avuy dia; més com jo no faig aquí sinó indicar lleugerament aquesta idea, discutida massa sovint per altres escriptors, sa coincidencia ab la existencia d' un mar interior en Africa me servirá d' excusa ab los llegidors, los que no obstant podrán mirar aquest capitol com un epissodi de la historia de mos viatjes.
 Encar que cap viatjer europeu ha atravessat lo Sahhara ó gran desert d' Africa en son centre, tenim suficients datos pera estar absolutament certs de que del N. al S. no está tallat per cap gran serra de montanyas que puga unir la del Atlas á las montanyas de Kong, y á las que 's troban al S.E. del desert, y s' extenen á la direcció E.O. fins Abisinia.
 Al extrém oriental de la serra del Atlas hi han los deserts propers á Godemesch y Trípoli; lo de Suda y de Barca, que tocan per un costat en lo Sahhara, y pe'l altre en lo Mediterrá; per consegüent la serra del Atlas, rodejada al N. y O. per lo Mediterrá, limitada al S. y E. per deserts de sorra, que per una part tocan al Occeá Atlántich y per l' altra al Mediterrá, forma una verdadera isla, sense unió aparent ab las demés montanyas d' Africa.
 Tot lo que 's coneix dels deserts de sorra que rodejan la serra del Atlas al E. y S., proba que no 's componen com los de Tartaria, del humus depauperatus de Linneo, es á dir, d' una terra que de tant travallar y produhir ha quedat corsecada y privada de las moléculas orgánicas necessarias á la vegetació. Se pot jutjar dels deserts del S. del Atlas, pe'ls que he vist al N. y O.: en aquestos últims sols he vist grans capas d' argila glutinosa, que tinch per producte volcánich sub-marí, plans de sorra movible, composta en sa totalitat d' una pols siliceosa de cuars y feldspat, barrejada ab un detritus de conxas finíssim, y banchs de marga calissa molt moderna, formada sens dupte per l' aglomeració de la sorra ó detritus animal.
 Es veritat que no he trobat en aquestos deserts restos enters d' animals marins, mes també ho es que la situació en que 'm trobava m' impedia entregarme á investigacions seguidas; essent probable que si tals restos existeixen, no poden trobarse sino á molta fondaria al S. y O. del Atlas, atés que lo furor de las onas fa pols tots los objectes que s' elevan en aquells paratjes á la superficie del mar.
 Es tan terrible la embestida de las onas, que fins en lo temps de perfecta calma, quan no hi ha borrascas y la superficie del mar sembla tranquila al lluny, las onas baten las voras, aixecant tot sovint montanyas d' espuma de cincuanta ó xeixanta peus d' alsaria, no sols en los punts plens de rocas, sino també en las platjas sorrencas.
 No 'm detindre á examinar las causas d' aquest fenómen, que sembla deuhen anar á buscar en lo moviment general de la gran massa de las ayguas del Occeá, aumentat ó disminuhit per la projecció ó configuració de las costas; mes sos resultats deuhen considerarse per las relacions que tenen ab la present cuestió.
 Quan la mar bat suaument sas voras, s' estableixen en ella las petxinas y zoófits; hi van molt be las plantas marinas, y 's multiplican així com los animals: la descomposició successiva de tots aquestos cossos orgánichs ja engrassant lo terrer y fentlo més apte pera las generacions posteriors; y de la acumulació de tantas despullas en lo transcurs dels sigles, que pera la naturalesa no son més que un dia, resulta finalment una rica terra vejetal, abundantment carregada de moléculas orgánicas, propia pera donar aliment y vida als animals terrestres, que deuhen per sa part servir á las necessitats del home.
 Mes quan per lo contrari la mar bat ab furia una costa, los mareschs y demés animals marins s' apartan d' allí com d' un escull, contra 'l qual prompte serian trossejats; las plantas marinas no poden fixarse, y si s' hi posan, son arrancadas y arrebassadas avans de pendre consistencia en lo terrer que 'ls serveix d' apoyo. Lo desgraciat animal, ó la planta que las corrents llensan sobre aquestas costas, moren víctimas del furor de las onas, y sos fragments son transportats á inmensas distancias. Quan per un efecte de las corrents del Occeá, ó per la disminució dels mars, ó per altra causa qualsevulla, queda aquesta costa descoberta y fora del aygua, no pot presentar sino un apilotament sens coherencia de pedras, sorra, ó partículas siliceosas aisladas, impropi á la vejetació, y de consegüent á la animalisació; en una paraula, un terrer inútil á la existencia del home, y que si es d' alguna extensió será designat ab lo nom de desert.
 Gran part de las costas del Marroch se troba en semblant estat: Tánger está voltat de sorra; Rabat está en la mateixa situació; Mogador, que es lo punt més meridional que he vist, está colocat al mitj d' un petit Sahara, quina sorra forma turons viatjadors bastant alts. Si com crech, aquestos deserts se van aixamplant tant com anem caminant cap al S., trobarem, al fi, lo Sahara ó gran desert, que no es sino repetició en gran del fenómeno que 's veu en petit á Mogador, y en miniatura á Rabat y Tánger.
 Es probat que ditas planurias de sorra son dipósits de la mar que 's va retirant sensiblement d' aquellas platjas: la badía de Tánger se va cegant; lo riu de Rabat també s' omplena y estreny; lo mateix fenómen se reproduheix á Mogador en lo canal que 'l separa de la isla y serveix de port. Aquestos fets son tots comprobats per los fondejaders que de dia en dia 's fan més estrets. Sovint se veuhen remolins de sorra arrancats de la vora del mar pels vents del O., formar en poch temps dunas ó montanyetas en llochs ahont no n' hi havia, sense que may cap vent contrari ó forsa oposada contrabalanseji dits efectes; de manera, que contínuament la sorra está venint de la mar pera no tornarhi. Per consegüent, si 'l Sahara es una repetició en gran del mateix fenómeno, com tot conspira á ferho creure, lluny de compondrers del humus depauperatus de Linneo, no es altra cosa que una superficie de sorra abandonada per la mar, com lo de Mogador y Tánger que jamay han sigut propis á la vegetació.
 Eixa conjectura 's fa casi evidencia, si 's considera la poca elevació del Sahara sobre 'l nivell de la mar. Veyem lo Wad-Drah, lo Wad-Tafilet y demés rius, que baixant de la part S. del Atlas, en lo desert, se perden sens arrivar á la mar per falta d' inclinació pera seguir lo seu curs.
 Lo Senegal y 'l Gambia s' escorren de las montanyas properas á Kong cap al N. N.O. Quan lo primer arriva als límits del Sahara y 'l segon á altra planuria de molta extensió, giran de cop al O., y després de mil giravoltas semblants á las del Meandro en Assia menor, arrivan á la mar per un pla d' inclinació casi insensible. Forman en son curs innombrables islas, puig ab la cayguda d' un arbre ó de cualsevol altre lleuger obstacle, n' hi ha prou pera desviar ó dividir sa débil corrent.
 Aixó sembla indicarnos que quan las montanyas de Kong formavan una isla, dits caudalosos rius se precipitavan en lo mar de Sahara, y quan aquest mar fou cegat per la sorra portada poch á poch han dirigit son curs al Occeá; aixís es que dita sorra successivament los obligava á separarse de sa primera direcció. Essent fluixa la corrent, lo més petit obstacle era prou pera desviarlos com avuy veyem desviarse 'l Senegal quan está pera desembocar en la mar, en lo lloch que anomenan Marigot dels Maringuins.
 Aquestas consideracions, comparadas ab la munió de petxinas trobadas en lo desert, al E. del Atlas, com la considerable cantitat de sal que hi ha en lo Sahara, y ab altres fets que he pogut observar; me fan creurer que 'l Sahara ha sigut mar fins á épocas no molt llunyanas, si 's comparan ab las grans épocas de la naturalesa, y llavors se veu la serra del Atlas formant una isla.
 A dita serra l' anomenan los naturals Tedla. Aquest nom escrit sense vocals, segons l' us de las llenguas d' orient, pot pronunciarse Atdla, al que afegeixen los grechs una s final segons geni del seu idioma, y héus aqui 'l nom conservat fins are desde la primitiva antiguitat tradicional.
 Si consultem los autors y mapas antichs, trobarem designats ab lo nom de mar Atlántich los mars que banyan l' África per llevant, mitjorn y occident; y puig lo país d' Atlas donava son nom á mars tant distants, es ben clar que ab més rahó l' haurá donat al mar de Sahara que banyava sas costas, y llavors la isla d' Atlas ó Atlántida 's presenta voltada pel mar del mateix nom y pel Mediterráni, oferint exactament la primera circunstancia referida á Platon per lo sacerdot de Sais, qui diu que aquesta isla estava situada á las voras del mar Atlántich.
 Altra de las particularitats d' aquella isla era la de trobarse al davant de la embocadura que 'ls grechs anomenan en sa llengua las Columnas d' Hércules. Lo sacerdot no diu senzillament que la isla estés davant de las Columnas d' Hércules, sinó que marca ab més especialitat lo lloch, dihent que estava al davant de la embocadura que 'ls grechs anomenan en sa llengua las Columnas d' Hércules. Ara be, aquesta embocadura may ha sigut altra sino l' estret de Gibraltar; y 'l petit Atlas, que es un bras de la serra que s' exten fins Teza y Tetuan, omple exactament la segona condició.
 Dita isla era mes gran que la Llibia y Assia juntas. Tal es poch més ó menos l' estensió del Atlas gran y petit.
 Lo sacerdot de Sais afegeix que d' aquesta Atlántida poden los viatjers passar á altras islas, d' ahont facilment van al continent. Es clar que 'l gran número d' islas del Mediterrani podia facilitar las comunicacions de l' Atlántida ab diferents punts del continent d' Europa y Assia, banyats per dit mar, y tant mes, quant en l' estat de poder en que 's suposa als reys atlántichs, devian estendrer son domini á las petitas islas vehinas, pera servirse d' ellas com d' escalas, segons l' espressió del mateix sacerdot de Sais.
 La dominació dels reys atlántichs establerta per un costat desde la Llibia fins Egipte, y per l' altre fins la Tirrenia, y sas amenassas contra 'ls grechs, concordan perfectament ab la posició d' aquella isla, situada en la línea central del pais, y ab sa numerosa població.
 Una sola objecció pot ferse á aquest sistema, la qual á primera vista sembla devia destruhirlo. Es la que 's dedueix de la desaparició de la isla, ocasionada segons lo mencionat sacerdot, per horrorosos terratrémols y desastrosas inundacions. La isla en efecte ha acabat d' existir, puig s' ha trasformat en continent; es també possible que algunas parts de la isla hagin sigut engolidas per los terratrémols, com per exemple la part que ocupava l' espay ple avuy pel golf de Trípoli, desde cap de Bon, prop de Túnis, fins al cap de Ras Sem, prop de Derna: los grans banchs de Kirkenni y Sidra que están en dit golf, vendrian també á apoyar dita hipótesis, si se 'ls vol considerar com las parts altas d' una terra enfonsada; lo qual coincidiria també ab la última circunstancia mencionada per lo sacerdot de Sais sobre la isla Atlántida. Respecte la sumersió total en vintiquatre horas d' una isla tant extensa com suposan l' Atlántida y de sas montanyas es un fet impossible d' admetre si s' aten als inmensos avenchs que seria indispensable suposar pera concebir efecte tant prodigiós; suposició del tot gratuita, y que no va apoyada en altres fets análechs trets de l' historia de la naturalesa després del últim gran cataclisme.
 Si 's suposa que arribés l' isla del Atlas fins al cap Ras Sem, llavors aquesta part de l' Atlántida 's trobará davant y á petita distancia de la Terrenia, Grecia, Assia, Egipte y Llibia; y aquí tenim lo teatro de las conquestas dels atlants, qual metrópoli era al centro.
 Podria jo anar donant més y més provas, y raciocinis y més raciocinis apoyant mon sistema; mes no volent tractar aquesta cuestió sinó com accesoria y subordinada á la de la existencia d' un mar interior en Africa, abandono la solució als crítichs que ja l' han analisat. No obstant deixant á part la multitut de sistemas que s' han publicat sobre l' Atlántida, crech poder fer observar que la posició donada á aquella isla per l' autor de l' Historia filosófica del mon primitiu, no respon als datos que tenim del sacerdot de Sais; puig llavors no estaria á las voras del mar Atlántich, si se la coloca, com ell fa, en mitj del Mediterrani, que may ha portat lo nom d' Atlantich, ni devant de la boca que 'ls grechs anomenan en sa llengua las Columnas d' Hércules, es á dir, l' estret de Gibraltar, d' ahont, segons l' autor citat, deuria distar dos centas lleugas. En tal hipótesis cap ratlla recta tirada desde la isla hauria terminat en l' estret sens passar per las terras intermitjas, á causa de la projecció de las costas d' aquell mar. De consegüent lo reduhit espay ahont coloca la isla no podia contenir un territori tan gran com la Llibia y Assia juntas, sia lo que sia, la reducció que's fassa esperimentar als paissos coneguts llavors baix aquets noms, y menos encara un territori en lo qual regnavan soberans célebres per son poder... que estenian son domini á inmensos paissos adyacents y que estavan orgullosos ab tantas forsas. Prou veig que l'autor de l' Historia filosófica ha previngut aquets inconvenients ab ingeniosas solucions; y confesso també que sols ab má tremolosa aventuro algunas objeccions al autor d'un monument que miro com lo Códich de la Naturalesa: pero á ell mateix es á qui someto mas observacions, persuadit de que fará justicia á mon afany pera trobar la veritat, qualsevol que sia 'l grau de probabilitat que 's puga atribuhir á mon sistema.
 Dech també advertir que la posició dada á dita isla per M. Bory de Saint-Vincent en sos Ensaigs sobre las islas Fortunatas, tampoch omple millor las circunstancias mencionadas per lo sarcedot de Sais, puig M. Bory la suposa en lo mar Atlántich, y no en las riberas de dit mar, com diu aquest. En tal cas ja no tendria per un costat la Llibia, y per altre la Tirrenia. Segons la situació y forma que 'ls dona, los atlants no haurian tingut altras islas intermitjas pera passar al continent. Pero lo que encara hi ha de més notable es que 'l sacerdot diu positivament que Atenas existia ja desde 'l temps de la isla Atlántida, y que 'ls atenienses armavan escuadras contra 'ls atlánts conquistadors. Resulta, donchs, en lo sistema del autor, ab tot y son comentari, que 'n temps de l' Atlántida l' estret de Gibraltar y Aténas no existian, perque l' un no estava obert encara, y l' altra, ab totas las planuras de Grecia, estava encara sota las ayguas del Mediterrani, las quals no la deixaren en sech sino pera rompre l' estret y engolirse l' Atlántida. ¿Com, donchs, los atenienses, qual pais encara no existía, poguéren posar fré á l' ambició dels atlants? ¿Com fou possible que 'ls barcos d' uns y altres entressen y sortissen del Mediterráni, que segons la suposició del autor era llavors un llach tancat per totas parts sens comunicació ab altre mar? Remeto la discusió detinguda d' aquest projecte á mas Memorias sobre la part científica de ma espedició d' Africa.
 Una vegada probat en quant es possible que 'l Sahhara fou un mar en temps molt posteriors al últim gran cataclisme del globo, resulta que estant sa superficie molt poch elevada sobre 'l nivell del mar, deu formar una especie d'estany gran, ahont vagin á parar las ayguas de pluja que regan los paissos circunvehins. Es també probable que hagi quedat en lo centre d' Africa un gran llach ó mar Mediterrani, que seria tal vegada monument irrefragable de la retirada del mar Atlántich del Sahhara.
 Hem demostrat la poca elevació del Sahhara sobre 'l nivell del mar, per los rius, als quals després d' entrar en lo desert falta pendent pera arribar als mars esteriors d' Africa. Examinem los motius que 'm fan creure la necessitat de la existencia d' un mar interior en aquella, independentment de las ayguas que 'l Occeá hagi pogut depositar allí, y que bastarian tal volta pera mantenir, com en lo mar Caspi, un llach de gran estensió per molts sigles.
 Hi ha en l' interior d' Africa un espay de trentatres graus y mitj de E. á O., desde 'l naixement del Níger fins al del Misselad, y altre de més de vint graus de N. á S., desde las vessants meridionals del Atlas y altras montanyas properas del Mediterrani, fins á la vessant septentrional de las montanyas de Kong, y a las fonts del Bahar-Culla, superficie inmensa d' ahont no surt una gota d' aygua para entrar en los mars esteriors d' Africa. Si atenem á que per una banda coneixem l' orígen dels rius que van á perdres en lo Mediterrani y Occeá occidental, los quals tots naixen fora d' aquesta superficie, y per altra á que 'ls rius que desayguan en lo golf de Guinea no son molt més caudalosos que 'ls altres; de consegüent no suposan un orígen més distant de sa embocadura que las vessants meridionals de las montanyas de Kong, y altras, que seguint la mateixa línea al E. van á reunirse á las de Komri ó de la Lluna, ahont se troban las fonts del Bahar-el-Abiad ó Riu Blanch, que forma 'l principal bras del Nil.
 Se sab ademés que 'ls rius d' aquesta part d' Africa 's dirigeixen al centre en líneas convergents: los del Atlas y del desert, al S. y S. E.; lo Níger y 'ls que venen de las montanyas de Kong, al N. E. y E.; lo Misselad, lo Kulla y altres molts intermedis, al N. O.; lo Kuku, lo Gazel y altres, al S. y al S. O.; en fi tots los rius coneguts en l' interior d' Africa tenen sa direcció cap al centre d' aquell continent.
 Las relacions d' alguns viatjers en l' interior d' Africa, com aixís mateix las noticias rebudas dels habitants, anuncian que durant molts mesos es tant considerable la cantitat d' aygua que llensan las contínuas plujas d' aquell pais, que 'ls animals y plantas se debilitan y cauhen en un estat d' aniquilament.
 No tenint observacions métricas directas sobre aquesta cantitat d' aygua en paratjes determinats del pais de que 's tracta, cal recorrer á cálculs d' aproximació fundats en la comparació d' altres paratjes coneguts. Se sab que 'n Europa, per terme mitj, cauhen anualment divuyt polsadas d' aygua: aquesta cantitat s' aumenta cap al S. O. En Alger cauhen de 27 á 28 polsadas d' aygua cada any comunment: en 1730 caygueren 30 polsadas, y dita cantitat s' elevá fins á 44 l' any 1732. En Madera cauhen al any 31 polsadas. Baix los trópichs, segons las observacions del célebre baró Humboldt, la cantitat de pluja que cau al any puja fins á 70 polsadas. La superficie en cuestió está tallada en sa meytat pel trópich; mes pera armar contra mí totas las suposicions, reduhiré la cantitat de pluja á 54 polsadas, es á dir, 16 menos de lo que donan las observacions de M. Humboldt; reduhiré á zero las plujas del desert, y suposaré que 'l Sahhara ocupa la meytat d' aquesta superficie, de manera que solsament las ayguas de l' altra meytat suministran l'aygua al gran llach interior. Penso que cualsevol pot quedar satisfet ab tals condicions. Calculem, donchs: la superficie mencionada 's compon de 240,000 lleguas quadradas de vint al grau; pero com ne suposo la meytat de desert, sols quedan 120,000 para suministrar las ayguas de pluja al gran llach: dita extensió, á rahó de 292,410,000 peus quadrats per lleuga en compte rodó, compon una superficie de 352089,2001000,000 de peus quadrats, sobre la qual depositan las plujas una massa d' aygua de 1572901,4001000,000 de peus cúbichs un any ab altre.
  Si á aquest mar interior d' Africa se li donan 250 lleugas de llarch y 50 d' ample, será ab poca diferencia tan gran com lo mar Caspi ó 'l Roig, y formará una superficie de 12,500 lleugas cuadradas, igual á 32655,1231000,000 de peus cuadrats.
 Segons Dobson, la evaporació en Europa, per una temperatura mitja de 11º, es de 30 á 38 polsadas al any. A América, M. Humboldt observá en Cumana, per 28º centígrados de temperatura, 2780 milímetros anyals. S' han vist en la Guadalupe de 4 á 6 milímetros al dia, y aquest sabi viatjer creu que en los trópichs pot pujar fins á 80 polsadas anyalment. Mes pera no deixar que desitjar als antagonistas del sistema, posaré també contra meu aquest dato, triplicant la cantitat assignada per M. Humboldt, y portant la evaporació de nostre llach á 240 polsadas ó 20 peus per any.
 Are be, si 's multiplica dita evaporació per la superficie del llach, resulta una massa de 732102,5001000,000 de peus cúbichs d' aygua, que anyalment s' elevan en vapors á la atmósfera; mes com també hem rebut en igual espay de temps, per medi de las plujas, una massa de 1572901,4001000,000 peus cúbichs, queda encara un excés de 84,7981900,000 peus cúbichs d' aygua que basta á la evaporació en los rius y llachs subalterns, y pera la descomposició del aygua pera la vejetació y altres fenómenos: lo qual demostra encar ab las suposicions menos favorables á mon sistema, que en un mar tant gran com lo mar Caspi ó mar Roig, en lo centre d' Africa, la evaporació no absorbiria ni la meytat del aygua que las plujas deuhen donar anyalment sobre la superficie en cuestió, y que quedaria més de la meytat pera 'ls altres medis d' absorció; de manera, que si aquestos no bastan pera tráure aquesta altra meytat, nostre mar africá deurá ser encara major de lo que he indicat.
 No parlaré de sa fondaria, perque aquesta depen de la configuració de la terra; més sia qualsevulla dita fondaria, lo mar conservará sens alteració tot lo que excedeixi dels 20 peus absorbits per la evaporació.
 Semblants cálculs fan veure la impossibilitat de suposar que 'l Níger se pert en uns ayguamolls en lo Wangara, y explican quin te de ser lo desaygua de tants rius que entran en lo centre d' Africa, sense que se 'ls vegi sortir.
 Demostran aixís mateix la impossibilitat de que surti tan inmensa cantitat d' aygua per la costa de la Guinea, com ha pretés un sabi alemany: en efecte, lo Níger y 'l Senegal prenen son origen de las montanyas de Kong, á curta distancia un d' altre, y 's dirigeixen l' un cap al N.E., y l' altre al N.O. Lo primer, després d' un curs de cent xeixanta lleugas, arriva á Gímbala en los confins del Sahhara, y 'l segon, havent recorregut igual espay, banya 'ls confins del mateix desert á Faribe. La situació d' abdós rius es llavors absolutament la mateixa. Lo Senegal, pera arribar de Faribe al mar, del que no dista més de cinquanta lleugas, fa mil voltas, formant ab sas ayguas gran número de llachs y ayguamolls en un país plá y casi al nivell del Occeá; de manera que pot assegurarse, que si 'l mar se retirés unas cent lleugas de las costas actuals, lo Senegal no podria arribar fins á éll, evaporantse en un ó més llachs.
 Ab més rahó, las ayguas del Níger, que en Gimbala se troba en la mateixa posició que 'l Senegal en Faribe, no trobarán inclinació suficient pera recorrer més de cent cinquanta lleugas, es á dir, lo triple de la distancia que recorre lo Senegal de Faribe al Occeá; y llavors comensará lo gran llach ó mar interior d' Africa, que, extenentse en las dimensions suposadas, arribará junt al llach Fitré, hont se descarregan lo riu de las Gaselas, lo Misselad y altres, y que té comunicació ab lo llach de Semegunda, que considero com una badía o golf de nostre mar Caspi á Africa.
 Mes si desde lo paratje hont suposo comensa aquest mar interior, lo Níger deuria encare recorre duas centas quaranta lleugas; lo Gazel, lo Misselad y 'ls altres rius, més de tres centas quaranta en línea recta pera arribar al golf de Guinea, es evidentíssim que, no trobant inclinació en la terra, s' extendrían y perderian en llachs, sense poder arribar al Occeá.
 Los grans rius Formoso y Rey, com los demés que tiran sas ayguas al golf de Guinea, reben las ayguas d' una superficie bastant extensa pera poder igualarse als rius caudalosos, puig si 's conta desde la vessant meridional de las montanyas de Kong y Komri fins al Occeá, hi ha una superficie de 75,000 lleugas cuadradas, que es més que suficient pera mantenir tots aquestos rius, en un país, ahont un espay de menos de la meytat d' extensió, produheix los grans rius Senegal, Gambia, Riu Gran, Messurata y altres molts, que forman prop del Cap Roig, munió de canals y llachs, iguals als de Riu Formoso y Riu de Rey en lo golf de Guinea.
 La carta general del Africa septentrional, que 's troba en l' atlas, presenta lo plan d' aquest sistema, y com está copiada de la del major Rennell, proba també que la existencia del mar interior suposada, resol lo problema del desaygua dels rius interiors d' Africa, sense transformar en res la geografía coneguda.
 Una vegada demostrat, per lo menos tot lo que ho permet la materia, que la inmensa cantitat d' aygua de las plujas en l' interior d' Africa, conduhida per lo Níger y altres rius cap al centre d' aquell continent, no pot evaporarse en petits llachs, y molt menos en senzills ayguamolls en lo Wangara, ni tampoch arribar al Occeá pe'l golf de Guinea; si deduhim d' aquí la necessitat de que existeixi un gran llach ó mar ahont se reuneixen y evaporin las ayguas sobrants da las necessitats de la vegetació y altras descomposicions del fluit, no queda més que probar ab algun fet la existencia d' aquell mar interior.
 Se troba en autors antichs feta menció de molts grans llachs existents en l' interior d' Africa: lo Nigrites Palus, los llachs Clonia, Libia, Nili, Nuba, Gira, Chelonides. ¿Per qué no havian de ser golfs ó badías d' un sol y gran llach, als que s' haguessen donat diferents noms? Los moderns han fet lo mateix, y si un que no sapigués geografía sentís parlar del mar Adriátich, del Arxipélach, del mar de Marmara y del mar Negre, de segur que no se li ocorreria que fossen parts d' un sol mar anomenat Mediterrá, perque 'ls consideraria cada un separadament.
 En las discussions á que ha donat lloch aquesta cuestió s' han adoptat errors per falta d' inteligencia. Jo crech haver trobat la causa en las diferentas acepcions donadas á la paraula Bahàr. Las nacions que parlan l' árabe, diuhen Bahar á la mar; Bahar, á un llach cualsevulla; y Bahar, á cualsevol riu.
 Quan los árabes ó habitants viatjers del Africa interior han parlat d' un Bahar existent en aquell país, los europeus antichs y moderns han entés que parlavan d' un llach; y sense ferse explicar una paraula, qual únich y verdader sentit creyan compendrer, suposaren que's parlava de llachs ó rius.
 Heus aquí las rahons que 'm determinaren á creurer la existencia d' aquell mar, molt ans de viatjar per Africa; rahons que vaig discutir en 1802 á Paris ab molts sabis del Institut, y á Lóndres ab alguns membres de la Societat real. També vaig enviar desde Cadis una memoria sobre 'l mateix asumpto, fetxada á 30 de Maig de 1803, y altra de Trípoli en Novembre de 1805.
 Mes anem al cas que confirma 'l sistema, y fa indubtable l' existencia d' aquest mar interior.
 En lo barco que 'm dugué de Laraisch á Trípoli en Octubre de 1805, hi havia un negociant del Marroch, anomenat Sidi Matte Buhlàl, que havia viscut molts anys en Tombut ó Tombuctu, y altres paissos del Sudan ó de la Nigricia, ahont feya 'l comers en companyía d' un germá seu.
 Dit Buhlal era aixís mateix germá del cheick, nombrat per l' emperador del Marroch pera gobernar la caravana de la Meca, si las circunstancias políticas haguessin permés fer lo viatje. Era home sensat, d' uns quaranta anys, y de conducta molt arreglada, en extrem verídich, bastant rich, y que no tenia cap antecedent pera sospitar que jo tingués motius de procurarme noticias sobre l' interior d' Africa. Totas aquestas consideracions reunidas, m' obligan á donar la més entera confiansa á sas relacions, y 'm fan creurer que nó m' enganyá, puig no hi tenia interés. Havent tingut varias conversas ab dit comerciant en la travessía, las vaig fer recaure alguna vegada sobre l' interior d' Africa, y d' aixó resultaren las noticias següents:
 Tombut es ciutat gran, molt comercial, y poblada de moros y negres.
 La familia regnant en Tombut es la d' un emperador del Marroch que feu una excursió en lo país, y qual nom es molt respectat.
 En Tombut gosava Buhlal molta més llibertat que en lo Marroch. Tenia sempre pera son servey y ús gran número de negras, que prenia, deixava ó mudava segons son capritxo; lo qual havia alterat algun tant sa constitució física, y li havia ocasionat moltas malaltías.
 «Tombut se troba á igual distancia del Nil-Abid (Nil dels negres, ó Níger) que Fez del Wad Sebú, es á dir, á una lleuga llarga ó duas curtas.
 «Dit riu se dirigeix cap á llevant.
 «Lo Nil-Abid es ample, y tots los anys, durant l' estació de las plujas, surt de mare inundant lo pais com lo Nil d' Egipte, de manera que sembla llavors un bras de mar.
 «Los negres navegan per ell ab barcas de singular construcció. No tenen claus, y totas sas parts están unidas ab cordas de palmas.
 «Cada una de ditas barcas pot dur fins á cinch centas cárregas de camell, en sal, grans y altres géneros.
 «Navegan també sens rems ni velas: pera ferlas caminar, cert número d' homens, segons lo port de la barca, se coloca á las duas bandas cap á la proa; cada qual té en sas mans un pal llarguíssim que apoya al fons del riu, y tots alhora empenyen la barca. Aquesta navegació pueril los obliga á no separarse may de la vora.
 «Lo Nil-Abid se dirigeix cap á l' interior d' Africa, ahont forma un gran mar sens comunicació ab los altres. En dit mar, las barcas dels negres navegan cuaranta vuyt dias de viatje, prop d' terra mes sens que may vejan l' altra vora.
 «Los objectes més ordinaris de comers en aquell mar son los grans y sal, perque hi ha en l' interior extensos paissos que están faltats dels mateixos.
 «Se diu també que 'l mateix mar comunica ab lo riu d' Egipte; mes sobre aixó no hi ha res de cert.
 «Afegeix que Haussa es una ciutat molt gran y populosa al E. de Tombut, y en extrem civilisada.»
 Com en aquestas conversacions parlabam l' árabe, y Buhlal usava sempre de la paraula Bahar, may deixava de demanarli explicacions sobre 'l sentit que li donava: á lo que respongué varias vegadas, que entenia per ella un mar de moltas jornadas de travessía al llarch y ample com aquell en que navegavam ab nostre barco; es á dir, lo Mediterrani.
 Un fet tan notable desvaneix fins la més lleujera sombra de dupte sobre la existencia del mar interior ó mar Caspi africá, que Buhlal anomena sempre Bahàr Sudan ó mar de la Nigricia. Per lo demés á mon veure ja estava demostrat ans de mon viatje á Marroch, pe'ls cálculs de sana física que he indicat. Tal vegada se farán algunas objeccions més; pero als viatjers que vindrán los hi toca donar ó procurarse la resposta.


FI DEL TOMO PRIMER