Viatjes de Ali Bey el Abbassi/Tomo primer/XVIII
Ouschda, població que té uns cinchcents habitants, es com las demés parts pobladas que he trobat de la part d' ensá de l' alcassaba de Temessuin, un oasis en lo desert d' Angad.
Las casas, construhidas d' un sol pis, son petitas, y tan baixas que ab prou feynas s' hi pot estar dret. Ademés son tan brutas y plenas d' insectes, que vaig preferir quedarme acampat sota la tenda á l' alcassaba, que es bastant gran y situada á un costat del poble: vaig passar una part del temps en un hermós jardinet de la vora.
Una deu bastant abundant, que naix á mitja lleuga de Ouschda y qual aygua es excelent, rega 'ls jardins y hortas que rodejan lo poble. Aquestos jardins presentan un hermós vert y excelents arbres fruyters, entre 'ls quals la figuera, la olivera, la vinya y la palmera, ocupan lo primer lloch. Lo país produheix també melons saborosos, y carn ben superior á tot lo que puga imaginarse; y es increible lo delicada que es la del moltó del desert. Aquestos animals son llarchs y magres, tenen molt poca llana, y habitan en un país ahont ab prou feynas hi troban pera menjar; mes sa carn es tal volta la millor del món.
En la població y sos voltants hi ha molts pochs pollastres y cap mena de cassa ó aussells, pero 'l pá, l' arrós y las llegums no hi faltan may.
Per un gran número d' observacions de distancias llunars y eclipses de satélits, la possició de Ouschda fou determinada ab una exactitut satisfactoria; y 'l resultat de sa llongitut es 4º 8' 0" O. del observatori de París. Sa latitut34° 40' 54" N. En una latitut tant elevada, lo clima devia diferenciarse poch d' Europa; peró 'l desert que 'l volta fa que l' ayre sia molt calent. No obtant tinguerem dias bastant frescos en lo mes de Juny, alguna vegada núvols y fins pluja.
Vaig observar en Ouschda un eclipse llunar, del que parlaré en la part astronómica. Devia haver fet moltas més observacions, peró desgraciadament las circunstancias m' ho privaren, deventho sacrificarho tot á mon objecte principal.
Aixís que vaig haver arribat, lo gefe y 'ls principals del poble me declararen que no podia passar endevant, perque lo mateix dia havian rebut la noticia de la revolució que acabava d' esclatar en lo regne d' Alger, y que 'n Tlèmsen ó Tremecèn, ahont jo 'm dirigia, no parava de correr la sanch dels turchs y dels árabes.
Després de moltas discusions y d' haver reflexionat madurament, vaig resoldre enviar un correo, que de tornada me dugué la noticia de que las bullangas de la ciutat de Tlèmsen s' havian apaygabat, peró que 'ls camins estavan plens de rebelats que robavan y asesinavan.
Vaig demanar tot seguit una escolta al gefe de la població; y 'm respongué que no tenia prous forsas, peró que cuydaria d' arreglar las cosas á mon gust.
Al cap de dos dias, lo gefe y 'ls principals d' Ouschda feren venir al Schèk Boanàni que es lo cap d' una tribu vehina, y li proposàren que 'm conduhis á Tlémsen. Lo schek refusá de moment, y després d' haver discutit molta estona, se 'n aná sens haver decidit res.
La meva gent s' esglayá de mon determini, á escepció de dos renegats espanyols que se m' havian reunit quan vaig sortir de Fez, los que en aquet crítich moment se presentaren dihentme: «Senyor, si 'ns ho permet, lo seguirém y participarém de seva sort.» Los vaig mirar ab atenció, y vehent que eran homens resolts, los hi vaig dir que prenguessen las armas, ab lo fi de que me 'n seguis un, quedantse l' altre ab mos equipatjes.
Anava á marxar acompanyat d' un fidel esclau anomenat Salem y de mon renegat, quan vaig trobar tancada la porta de la ciutat, y sos principals habitants, en número de quaranta ó cinquanta, decidits á privarme la sortida.
Los hi vaig dir que 'm deixesen anar; y 'm respongueren casi tots alhora, los uns ab rahons y 'ls altres ab crits. Vaig resistir, y ells resistiren. En fi, dirigintme al cap d' ells vaig pendre una de las pistolas del arsó de ma sella, y ab tó entre amistós y amenasador, vaig dirli: «Schek Soliman, havém comensat bé, y crech que anem á acabar mal. Obriu la porta.» Llavors Schek Soliman, trayent per un cantó la viga que barrava la porta, l' obrí dihent als altres: «Ja que vol morir, que fasse lo que vulga.»
Vaig sortir seguit del meu esclau y del renegat, dirigintme á las montanyas de Boanani. Poca estona després d' haver marxat vaig veure arrivar corrents als mateixos habitants, que venian á reunirsem pera escoltarme; s' acostaren escusántse de la seva resistencia, la que no tenia altre objecte, segons deyan, que 'l seu interés pera mí y la por d' una desgracia.
Forem molt bent rebuts per Boanani, lo qui tot seguit nos convidá á menjar, donantmos un excelent dinar; peró trobava sempre mil obstácles pera conduhirme sol fins á Tlémsen. Per fi, convensut per mas paraulas y las del Schek Soliman, que 'm va servir molt bé en aquesta ocasió, se convingué en arreglarse ab lo schek d' altra tribu, anomenat Benisnuz. Aquest últim devia esperarme ab sa gent á mitj camí, pera escoltarme fins á Tlémsen, y 'l Boanani se 'n encarregaba fins allí.
Dos dias després vingué Boanani á avisarme de que estava disposat pera l'endemá. Se presentá en efecte, ab prop de cent homens, y sortirem al moment d' Ouschda. Tot just forem á mitja lleuga de distancia, dos soldats del sultá vingueren corrents cridant que 'ns paressem. A dits soldats los seguia un cos de tropas manat per un oficial superior de la guardia anomenat El Kaid Dlaïmí, qui m' anunciá que 'l sultá, sabent que jo estava detingut en Ouschda, l' enviava pera protegirme y pera defensarme si calgués.
Li vaig fer saber que la revolució d' Alger y de Tlemsen, y 'ls robos dels revoltats eran los únichs motius que m' havian detingut, y que ja que havia passat lo perill podia seguir lo meu camí ab seguretat, tant mes anant escoltat per las tribus dels boananis y dels benisnuz.
Malgrat mas rahons, Dlaimi 'm declará que en tal estat de cosas no consentia en lo meu viatge fins á rebrer novas instruccions del sultá. Per tal motiu me vegí obligat á entrar en Ouschda y á escriure á aquest.
Aixís que rebé ma carta m' enviá altres dos oficials de la Cort, ab ordre de conduhirme, segons deyan, á Tánger, ab lo fi de poder embarcarme pera llevant. Eixa ordre del sultá m' obligá á sortir de Ouschda ab la meva gent y equipatje lo dia 3 d' Agost, á las nou del vespre. Anava acompanyat de dos oficials y trenta udaïas ó guardias de corps del sultá. Vaig deixar en Ouschda al Kaid Dlaimi ab lo restant de sa tropa. Vaig sortir tan tart, á causa de que Dlaimi havia tingut avis de que cuatre cents árabes armats m' esperavan en lo camí. Me vegí obligat á marxar en secret y sense sapiguer quin camí pendrer, fins al moment de sortir en que Dlaimi 'l va indicar á mos conductors. Deixant de banda 'l camí ordinari, atravessárem cap al S., ficantnos en lo desert. La nit era molt fosca y lo cel estava tapat del tot.
Dia 4 d' Agost.—Després d' haver caminat molt depressa tota la nit pujant per montanyas, arrivárem á las sis del matí prop de las runas d' una gran alcassaba, hont hi havía una deu d' aygua y un gran aduar.
Continuárem caminant sense parar, seguint la direcció de moltas valls tortuosas per quin fons corria un torrent que, tot essent petit, no era menos útil pera regar als travalladors habitants de molts aduars.
En virtut d' una ordre que duyan los oficials encarregats d' acompanyarme, sortían de cada aduar un ó dos árabes montats y equipats que s' afegian á mon acompanyament.
Havent arrivat á las nou del matí al indret ahont acavaba lo torrent, los trenta udaïas se despedíren de mí, deixantme la escolta dels árabes armats, manats per dos oficials.
Aixís que 'ls guardias del sultá 's retiráren, vaig dar algunas monedas d' or á un dels oficials pera gratificar als soldats y continuárem lo camí; peró ben aviat, havent sentit soroll derrera meu, vaig girá 'l cap veyent als udaïas revoltats contra 'ls seus gefes, volguent assessinarlos. Desseguit dos d' ells vinguéren corrents á queixarse, creyent que 'ls oficials s' havian retingut part del diner que jo 'ls hi havia donat. Vaig correr cap á 'n ells y no vaig parar fins que baixáren las armas, fent que seguíssen son camí després d' haver lograt calmarlos y convencels. Mentres durá aquesta baralla, que
'ns alarmá bastant, á causa de las desgracias que podian haver ocorregut, ningú 's recordá de fer provisions d' aygua, ab tot y que 'ns comensava á faltar, y desgraciadament jo ignorava que aquest era l' últim punt en que se 'n podia trobar.
Feyam depressa 'l camí, per la por de topar ab los quatre cents árabes dels qui voliam fugir. Per aquest motiu anavam fora de camí per dintre 'l desert, sobre pedregals y atravessant montanyas. Aquest país está del tot faltat d' aygua; no 's veu ni un arbre, ni una roca aislada que puga oferir un petit abrich ó una mica d' ombra. Una atmósfera del tot trasparent, un sol fort que estabella, un terrer casi blanch y per lo comú de figura cóncava com un mirall ustori, un ventet ardent com lo foch: tal es lo cuadro exacte dels llochs que recorriam.
A cualsevol que se 'l trobi en aquesta soletat se 'l considera com enemich. Los meus tretze beduhins vegéren cap al mitjdia un home armat á caball que estava á una distancia bastant llarga. Tot seguit se reuníren y correguéren com un llamp á sorpendrel, llensant forts crits barrejats ab expressions de menyspreu y de mofa. ¿Qué buscas, germá meu? ¿Ahont vas, fill meu? etc., li cridavan movent los fusells y fentsels passar per sobre sos caps. Lo beduhí descubert aprofitant la distancia fugí á las montanyas ahont fou impossible trobarlo. Aquest fou l' únich home que vejerem.
Ni homes ni bestias havian menjat ni begut desde la vigilia, ni havian parat de caminar desde las nou del vespre. Poch després de mitjdia ja no 'ns quedava una gota d' aygua, y tant la meva gent com las bestias comensaban á cedir á la fadiga. Sovint queyan las mulas ab sas cárregas y las haviam d' anar aixecant contínuament, sostenint tot lo pes que duyan. Aquesta pesada feyna acabá ab las pocas forsas que 'ns quedavan.
A las duas de la tarde, mort de set y de cansament, caygué un home á terra ert com un cadávre. Vaig pararme pera socorrel ab dos ó tres dels meus criats. S' espremé la poca aygua que quedava en un bot, y lograrem introduhirnhi en la boca algunas gotas, peró tant débil ajuda produhí molt poch efecte. Jo mateix comensava ja á sentir una debilitat, que, aumentant d' un modo espantós, m' anunciaba que també á mi m' anaban á abandonar las forsas. Vaig deixar aquell desgraciat y vaig pujar altra volta á caball.
Desde aquell instant anavan cayent un redera l' altre alguns de ma escolta, abandonantlos á sa trista sort, donchs la caravana caminava ja á salvis qui puga. També s' abandonaren algunas mulas ab sas cárregas. Tot passant vaig veure duas de mas grans maletas per terra; mes no vaig poder sapiguer qué fou de las mulas que las duyan; perqué ningú 's cuydaba ja dels meus efectes é instruments. Vaig mirar ab indiferencia aquella pérdua y seguirem endevant. Ja sentia que 'l meu caball tremolava y aixó que era 'l més valent de la caravana. Caminavam abatuts y sens dir un mot. Si jo volia animar á algun que s' apressés, sa resposta era mirarme de dret á dret y posarse 'l dit índice á la boca pera manifestar l' ardenta set que 'l devorava. Vaig voler també tirar en cara als oficials conductors son poch cuydado, que era causa de la falta d' aygua: peró s' escusavan ab lo motiu dels udaïas; y ademés deyan: ¿no sufrim també com los demés? Nostra situació era tant més horrorosa, en quant cap de nosaltres creya poder sostenirse fins al lloch hont s' havia de trobar aygua. Per fi per' allá á las quatre de la tarde jo vaig caure també, mort de cansament y de set.
Estés sens sentits en mitj del desert, ab tant sols quatre ó cinch homens al meu costat, dels quals un havia caygut casi al mateix temps que jo, y 'ls altres en estat de no poder donarme la més petita ajuda; ja que no sabian hont trobar aygua, y encara que ho sapiguessen, sense forsas pera anar á buscarla; hauriam mort tots sense remey, si no 'ns hagués salvat la Providencia per una especie de miracle.
Mitja hora feya que estava á terra sens sentits, segons després me contaren, quan s' ovirá una caravana de mes de dos mil homens que venia cap á nosaltres. La manava un moravit ó sant, anomenat Sidi Alarbi, que anava á Tlémsen ó Trémecen d' ordre del sultá. Vejentnos en tant horrible situació, feu tirar sobre nosaltres molts bots d' aygua.
Després d' havermen tirat algunas vegadas á la cara y á las mans, vaig comensar á recobrar los sentits, vaig obrir los ulls, mirant á totas parts sense poder coneixer á ningú. Al cap d' una estona vaig veure set ó vuyt scherifs y fakihs, que acostantsem me parlaren amistosament. Volia respondrels, mes m' ho privava un nus que 'm tapava la gola; y sols vaig poderme fer entendre per signes, senyalant la boca ab lo dit.
Seguiren tirantme aygua á la cara, brassos y mans y per fi vaig poguermen empassar algunas petitas glopadas. Llavors ja vaig poguer preguntar: ¿Quí sou? Aixís que 'm sentiren, me respongueren: No temeu; no som lladres ni saltejadors, al contrari som vostres amichs: jo soch fulano, etc. En efecte vaig reconexer sas fesomías, mes no podia recordar sos noms. Me tiraren més aygua demunt, y en més gran cantitat que abans, y vaig beure altra vegada. Aixís que vejeren que comensava á restablirme, ompliren d' aygua alguns dels meus bots, y continuaren son viatje, puig cada instant que perdian en aquell lloch era preciosíssim é irreparable sa pérdua.
L' atach de la set se manifesta per tot lo cos ab una gran sequedat de la pell: los ulls se tornan vermells de sanch, la llengua y boca 's cubreixen tant per fora com per dins d' una capa de sarro groixuda com una moneda de cinch franchs; lo color d' aquest sarro es groch fosch, son gust fat, y sa consistencia molt semblant á la cera tova de las brescas. Un defalliment ó deixadesa suspen tot moviment; un nus en lo diafragma y pit deté la respiració; saltan dels ulls algunas grans llágrimas aisladas; se cau á terra, y aviat se pert lo coneixement. Tals son los síntomas que vaig advertir á mos desgraciats companys de viatje, y vaig experimentar jo mateix.
Vaig pujar á caball ab prou dificultat, y tornarem á nostre camí. Los beduhins y mon fidel Salem havian anat, cadascú per la seva banda, á buscar aygua; duas horas tardaren á arribar y vingueren un redera l' altre, portant aygua bona ó dolenta. Com tots arribavan cansadíssims á presentarme lo que trobaren, calgué probarne de tots, y vaig beure més de vint vegadas; més tot just m' havia empassat una mica d' aygua, se 'm quedava la boca tan seca, com si no la hagués mullada. En una paraula, ni podia escupir, ni parlar.
A las set de la tarde ferem parada prop d' un aduar y un riuhet, després d' una marxa forsada de vintyduas horas seguidas, sense un moment de descans.
Tota ma gent y bagatjes anaren arribant durant la nit. En quant á mí, no vaig perdre casi res, perque la caravana de Sidi Alarbi, havent anat trobant successivament mos equipatjes y criats, va socorrer y salvar ab la seva aygua tant als homes com á las bestias.
Si no hagués passat dita caravana, tots hauriam mort sense remey, perque no hauria arribat á temps l' aygua que portaren los beduhins y Salem: nostra respiració y funcions vitals se trobavan ja interrompudas, y estich convensut que no haurian pogut passar duas horas més en tant violent estat y hauriam mort. Quan considero que la caravana s' havia desviat de sa ruta per la falsa noticia de que hi havia un cos de dos á tres mil homes ab intenció d' atacarla (eran los quatre cents árabes que m' esperaban); y que aquell erro fou la causa de ma salvació, no 'm canso d' admirar y benehir la Providencia.
Are comprenen ja com pogué 'l desgraciat major Hughtton haver mort en lo desert per efecte d' una situació semblant a la que acabava jo d' experimentar, sense que hi hagués traició per part dels que l' acompanyavan.
La major part del terrer que comprén lo desert es d' argila sola, á excepció d' algunas petitas venas calissas; tota la superficie está coberta d' una capa de pedras calissas de color blanch, rodonas, aisladas, grossas com lo puny, casi totas iguals, ab la superficie foradada com trossos de morter sech; lo qual me las va fer considerar com verdader producte volcánich. Se troba estesa dita capa ab tan perfecta igualtat, que no deixa absolutament cap punt descobert, y fa la marxa en extrem cansada.
No 's veu en aquell desert cap animal, cuadrúpedo ni aucell, reptil ni insecte; l' ull no ovira cap planta, y l' home se troba rodejat solsament del silenci de la mort. Sols á las quatre de la tarde comensarem á distingir algunas petitas plantas ressecas, y un arbre espinós sense flors ni fruyts. Havia ja recullit en lo desert duas pedras, un tros d' argila, y dos de mineral; mes tot se va perdre.
A consecuencia de tan horrible catástrofe, mas mulas y caballs no sols perderen sas ferraduras, sino que quedaren casi tots fets malbé.
Dia 5.—Eran las set del matí quan nos posarem en marxa, seguint lo mateix desert y fent una volta per lo S. y S.O.
Lo terrer es lo mateix que haviam recorregut la vigilia. A las onze del matí baixarem una llarga costa, y 'ns trobarem en la provincia de Schauia, y sobre la vora dreta del riu Enza. Al altre vora sols s' hi veya una casa, hont vivia lo schek Schàui, gefe de la provincia. Després de passar tres vegadas lo riu, acamparem á mitj dia sobre la vora esquerra prop d' un aduar y un mercat. Tenia la meva gent tan afectada la imaginació, y 'ls animals estavan tan cansats dels perills passats lo dia anterior, que aixís que uns y altres vejeren lo riu, corregueren tots á tirarshi, 'ls homes vestits, y las bestias carregadas; havent costat molt temps y fatich ferlos sortir.
Tot lo dia vaig tenir febre; efecte sens dupte del accident sufert.
Las voras d' aquell riu están ben conresadas; hi teniam abundancia de xindrias, melons y rahims que miravam com un do del cel, en l' estat d' irritació de nostra sanch.
Llavors estava ausent lo schek Schaui, quina provincia 'm semblá molt rica; mes son germá vingué á veurem y m' oferí moltas provisions.
Dia 6.—Nos posárem en camí a las sis del matí cap al O. per las montanyas, y fins á mitjdia no baixárem al gran pla, ahont, seguint al N. O., allá á las cuatre de la tarde passárem lo gros riu Mulouia. Vaig fer alsar las tendas en la vora esquerra, prop d' un aduar.
Las montanyas que atravessarem no eran peladas com las anteriors; puig s' hi veuhen alguns riuhets y terrenos conresats. Lo pla es lo mateix desert de Angad, que derrerament havia atravessat anant á Ouschda.
Vaig continuar sentintme bastant indisposat, tement sempre algun atach més sério.
Dia 7.—Seguí la meva caravana lo camí ja descrit, que termina en la alcassava de Temessuin.
Dia 8.—Seguint la ruta, arrivarem al peu de la ciutat de Teza.
Dia 9.—Tot lo dia varem estar acampats y vaig anar á la ciutat pera assistir á la oració pública del divendres.
Teza es la ciutat més bonica de totas las que he vist en l' imperi del Marroch y la única hont la vista no descubreix ruinas. Los carrers son bonichs y las casas pintadas. La mezquita principal es molt gran, ben construhida y adornada ab un magnífich vestíbul. Hi ha molts mercats ben provehits, moltas tendas y hermosos jardins ó verjers; l' aygua es molt bona, l' ayre puríssim; los queviures bons, baratos y abundants. Los habitants me sembláren vius y emprenedors. Tantas ventatjas plegadas me fan preferir la ciutat de Teza á las demés del imperi, fins á las capitals de Fez y Marroch.
Acampava prop de mas tendas un cos de tropas á las ordres d' un bajá, qui maná ferme 'ls honors y m' enviá provisions. S' estava ab éll Muley Moussa, germá del emperador del Marroch, mes la meva malaltía no 'm permeté anarlo á visitar.
Novas observacions, molt millors que las primeras, donáren la latitut de Teza 34º 9' 32", lo que 'm fa veurer l' error gruller en que vaig incorre en la observació feta ab lo cel tapat durant mon primer viatje. Sols la longitut era exacta.
Contra nostra costum nos posárem en camí á las nou del vespre, dirigintnos cap al S.O. Després de passar lo riu Teza y fer algunas voltas per entre las montanyas, atravessárem altres rius.
Dia 10.—Després de caminar tota la nit, á punta de dia passarem altre riu que corre en direcció al E. Recorrent un país sempre montanyós prenguérem la direcció del O., y á las vuit del matí passárem prop d' un aduar. Me trobava llavors en la provincia de Hiàïna.
A la una continuárem cap al O. y S.O. fins á las cinch de la tarde que vaig fer armar las tendas prop d' un aduar, patria d' un dels oficials del sultá encarregats d' acompanyarme.
Dia 11.—Los bons habitants del aduar me pregáren ab tanta amabilitat que 'm quedés ab ells un dia, que no vaig sapiguer com negarmhi. Me procuráren tota mena de diversions pera ferme passar lo temps agradablement. Per altra part tampoch me va molestar aquesta circunstancia que 'm oferí algun descans que tant necessitava després de las fadigas que acabava de passar.
Dia 12.—Haventme despedit d' aquells bons árabes, me vaig posar en marxa á las sis del matí, fent alguns rodeigs per las montanyas. A las nou atravessárem lo riu Levènn, qu' es bastant caudalós y corre cap al S.O. Anárem seguint durant duas horas sa vora dreta per una llarga planuria, tornant á pujar després per las montanyas. A la una acamparem prop d' un aduar.
Prop del meu camp hi havia ricas y abundants salinas: desd' allí 's descubria una série de sis ó set montanyas aisladas, en forma de pilons de sucre, d' un color roig que 'm feu pensar si serian metálicas enterament.
Dia 13.—A las sis del matí continuarem caminant entre montanyas fins á las duas de la tarde, que acamparem al peu d' un populós aduar.
Tot lo pais que acabava de recorre perteneixia á la provincia de Hiaïna.
Lo terrer se compón de montanyas rodonas d' argila aglutinada, com las de Tetuan. Son estérils per naturalesa; mes los habitants son travalladors, y 's veuhen casi totas las montanyetas cobertas de plantacions de panicum, que se sembla el blat de moro, y forma la base de sos aliments. Allavors estavan en plena fructificació; totas las plantacions estavan custodiadas per homens que procuravan espantar los
aucells, cridant sens parar may.
Fora dels rius mencionats y que atravessarem, los habitants de la provincia de Hiaïna no beuhen altra aygua que la dels pous que obren en la vessant de las montanyas: la de casi tots ells te mal gust; puig es salina, sulfurosa, ó diversament mineral. Abundan los barranchs y llits de torrents coberts del tot per una capa de sal blanquíssima. Crech que aquest pais deu ser molt rich en minerals; peró sos habitants no tenen la més lleugera idea de la riquesa que trapitjan. Hi ha indrets hont se descubreixen las capas metálicas entre l' argila que las amaga; y s' alsan per tot arreu com á torres aisladas en mitj d' un pla, rocas perpendiculars, casi del tot compostas per sustancias minerals.
Los naturals están dedicats á la agricultura, es á dir, que sembran molta mena de grans; peró no tenen arbres, ni cultivan més que un petit número d' hortas. Las casas, construhidas de tapia, son petitas, cobertas de brancas y sols las habitan al ivern; perque á la primavera y al estiu viuhen en tendas com los árabes.
Dia 14.—Marxarem á las sis del mati, donant mil voltas per montanyas bastant altas y ben pobladas de aduars. Era mitjdia quan baixarem al pla. Després d' atravessar lo riu Werga, bastant caudalos, y que corre cap al O., seguirem sa vora dreta en la mateixa direcció fins á las tres de la tarde, hora en que vaig fer armar las tendas al costat de dos aduars.
La tribu que 'ls habita, com també altres molts aduars inmediats, s' anomena Vlèd-Aaïza, ó fills de Jesús; es bastant numerosa.
Dia 15.—Estant ja preparada la meva gent, emprenguerem la marcha á las sis del matí cap al N.O. A las vuyt entrarem al districte de Wazein, y al cap de poch vaig descubrir al N. la montanya sobre que está situada la ciutat. La deixarem á dreta, y seguírem lo camí fins á las tres de la tarde: llavors vaig maná acampar prop d' alguns aduars.
Se compon lo districte de Wazein de extensos plans, terminats al E. per montanyas de bastanta alsaria. En mitj dels plans s' aixeca una gran montanya roja aislada del tot: á la meytat de sa altura hi ha la ciutat de Wazeid: diuhen que es molt gran; pero no te murallas com las demés del imperi. Es la residencia del célebre sant Sidi Ali Benhamet, de qui ja 'ns havem ocupat. Dit personatje, que es senyor de la ciutat y son districte, viu en una especie d' independencia.
En cap pais he vist bestiar més bonich, numerós y ben peixat; ni camps més plens d' espigas. Es de presumir que la gracia divina protegeix als habitants especialment. Lo pais está plé de populosos aduars, disposats d' una manera molt distinta dels demés: puig las tendas están posadas en líneas rectas, mentres que 'n altres punts ho están en cercle.
No 's veu un arbre en tot lo pla, ni altra aygua que la d' algunas fonts.
Acampava jo á una llegua O. de la montanya de Wazein. Montats los instruments, vaig trobar ma llongitut cronométrica6° 55' 0" O. del observatori de París. Dita observació es dubtosa; axís no hi puch contar del tot, peró si en la estima geodésica. Ma latitut, resultat d' una bona observació, doná34° 42' 29", y es la de Wazein, puig dita ciutat estava exactament al E.
Vaig notar en los oficials conductors cert aire de misteri, y signes de connivencia; continuavan no obstant tractantme ab un gran respecte; jo res los hi podia dir, ni tant sols sospitar l' objecte de sas secretas conversas. Las tribus que 's trovan al pas sortian á ferme tots los honors, y á oferirme regalos de queviures y farratje. Jo continuava usant lo parasol. Sempre 'm tractaban com fill ó germá del sultá. ¿Podia ser durable tal estat de cosas? Aixó es lo que veurem ben aviat.
Dia 16.—Nostra marcha comensá á l' hora acostumada, en direcció del O. entre petitas montanyas, y á l' hora de nostra sortida, prenent lo camí de Fez á Tánger, girarem de dret al N. fins á las tres de la tarde, en que acamparem entre 'ls jardins que hi ha al S.O. de la ciutat d' Alcassar.
Vaig fer una observació no molt bona sobre la longitut; sentme impossible pendre 'l pas de cap estrella, ni tampoch de la lluna al apuntar lo dia, á causa dels grossos núvols que tapavan l' atmósfera.
Dia 17 d' Agost.—Aquest dia s' esqueixá 'l vel de la conducta misteriosa dels meus oficials: m' anunciaren que anavam á Laràïsch ó Larache, en lloch de Tánger, com m' havian dit. Aquest procedir me desagradá en gran; pero després de ben reflexionat, vaig deixarme conduhir, sentme indiferent anar á un ú altre dels dos punts.
Per tant nos posarem á caminar á las sis del matí cap al O. Una hora després girarem al N. y N.O. Internantnos en un bosch d' alsinas molt elevadas, y ple de falgueras, y no 'n sortirem fins á mitjdia, havent donat moltas voltas. Per fi després d' atravessar un riuhet entrarem en Larache á la una.
Laraisch, que 'ls cristians anomenan Larache, es una ciutat petita, que vindrá á tenir quatre centas casas, situada en la costa nort d' un turó espadat, desde ahont s' estenen las casas fins á la vora del riu, qual boca es un surgidor pera 'ls barcos grans. Los barcos que no passan de duas centas toneladas poden entrar en lo riu, pero tenen que descarregar pera passar la barra.
Hi ha á Larache moltas mesquitas: la principal es de bona arquitectura. S' hi veu també un espayós mercat voltat d' arcadas, sostingudas per columnetas de pedra. Es lo més hermós que he vist en aquell pais. Es obra dels cristians, igualment que las demés fortificacions. Després d' haver possehit aquesta ciutat los espanyols, fou reconquistada per Muley Ismail.
Per la banda de terra defensa la ciutat una bona muralla ab son fosso, y la porta y 'l pont están defensats per dos mitjos baluarts. L' alcassaba ó castell, que está per part de terra al S. de la ciutat, es un petit quadrat de baluarts ab orellas rodejat de fossos, tot bastant ben conservat, á escepció del parapet, que está molt malmés. Per desgracia la ciutat no te aygua; la que beuhen vé d' una deu situada á la vora del mar, á cent vuytanta toesas de la muralla, en un siti á cobert dels fochs de la plassa. A la estremitat de la ciutat, y en lo cap del riu, hi ha un castell que 'm digueren havia sigut construhit per Muley Yèzid. La fortalesa quadrada está defensada per petitas culebrinas. Defensan la boca del port duas baterias colocadas al S., y altra bateria ó castell per la mateixa banda ab canons y morters, situada á tres centas cinquanta toesas de distancia. Al N. del riu ó port no hi ha cap fortificació.
A tres centas toesas al S. de la última bateria de canons y morters, hi ha sobre la llengua del aygua algunas obras, que vistas desde 'l mar tenen apariencia de una fortalesa; pero no son sinó runas d' una casa y d' un molí vent.
A xeixanta toesas E.S.E. del castell quadrat, hi ha una capella ó santuari d' una santa dona, patrona de la ciutat, anomenada Lela Minana. Allí 's venera son sepulcre. May he pogut desembrollar la complicació de ideas que ha suscitat en mon esperit la existencia de la canonisació d' una dona, ab l' esclusió del paradis anunciada tácitament per la lley al sexo. Pero Deu sab més que 'ls homens.
La costa del S. la forma una roca bastant elevada: la del N. una petita faixa de sorra.
D' órdre del sultá, lo bajá de la ciutat Sidi Mohamed Salaui, me destiná per allotjament la mellor casa, situada en lo gran mercat, al costat de la mesquita principal.
A pesar d' aquestas ventatjas, no poguent pujar al terrat pera veure 'l cel al descobert, me fou impossible pendre distancias llunars; pero ma longitut quedá ben establerta per los eclipses dels satélits, que donaren8° 2l' 45" O. del observatori de Paris: com també ma latitut per los passos del sol35° 13' 15" N., resultat de excelents observacions. Ma declinació magnética es21° 39' 15" O. La temperatura es molt suau, é igual á la d'Andalusía.
La ciutat está rodejada de sorra roja, que considero com un detritus de feldspat, ab grandíssima disposició á conglutinarse. La roca elevada del mitjdia la forman capas perfectament horisoltals, molt primas y acostadas, lo qual dona un teixit pissarrench, tallat perpendicularment á la vora del mar. Ditas capas de roca son formadas únicament de sorra roja ja conglutinada en lo prim teixit apissarrat.
Hi ha alguns jardins en Larache. Los queviures son bons, y l' aygua, encara que forta, no es mal sana.
Consecuencia del viatje de Ouschda fou una malaltía que 'm durá deu dias. També caygueren malalts alguns de mos dependents, y las bestias de cárrega, algunas de las quals quedaren malmesas; pero sols morí una mula. Vaig pendre banys de mar, y vaig aprofitar l' ocasió pera enriquir mas coleccions de productes marítims.
Hi havia llavors á Larache una corbeta de Trípoli després d' haver passat molts mesos en lo riu: lo sultá doná órdre de nolejarla per son compte, destinant la cambra de popa pera ma travessía á llevant. Després de visitar lo barco, que devia molt prompte issar vela cap á Trípoli, vaig fer arreglar pera aquest llarch viatje la cambra que m' havian destinat.
Lo diumenge 13 d' Octubre de 1805, dia de ma partida, vaig anar al matí á despedirme del bajá, qui 'm va demostrar la mes gran estima y consideració, afegint que si volia embarcarme á las tres de la tarde, vindria á despedirme. M' agradá massa aquesta proposició pera que deixés de consentirhi.
Embalats mos equipatjes, y carregats á bordo, vaig fer cap al port á l' hora convinguda, pera embarcarme ab la meva gent.
Havent preguntat per lo bajá, 'm respongueren qu' estava per arribar. Entretant venia la llanxa, me vaig esperar alguns instants á la vora de la mar, en un lloch hont la muralla forma un ángul entrant, y ahont hi ha un carreró que surt del ángul.
Arribada la llanxa, y no deixantse veure lo bajá, me disposaba á pujar á bordo, quan per un costat y altre se presentaren dos destacaments de tropa, un altre desembocá per lo carreró. Los dos primers s' apoderan de tots los meus; l' altre 'm volta, y m' intima que embarqui sol y que surti tot seguit. Pregunto la causa de tan estrany procedir, y 'm responen: aquesta es la órdre del sultá. Pregunto pel bajá, y 'm diuhen ab imperi: Embarqueuvos. Llavors vaig veure clarament la mala fé del sultá y del bajá, que fins lo darrer instant havian ordenat se 'm fessen los majors honors per las tropas y poble, mentres meditavan lo cop que devia ferirme profondament; puig jo mirava ab tant interés la sort de las personas que m' eran afectas, com la meva propia.
Me vaig embarcar en la llanxa trossejat lo cor pels crits d' algunas personas de ma comitiva, inconsolables per tant crudel separació. Vaig baixar lo riu, devorat per la rabia y desesperació, fins arribar al pas de la barca, ahont los forts cops de las onas me donaren mareig, lo qual fou bo pera ma salut, puig lo vómit aliviá 'l meu cos de gran cantitat de bilis; pero estenuat per tant violents batzegadas morals y físicas, vaig arribar casi sens sentits á la corbeta que estaba al ancla á poca distancia fora de la barra. Habenthi pujat, me conduhiren á la cambra, y 'm ficaren al llit.
D' aquest modo vaig sortir del imperi del Marroch. Ometo las reflexions que no son d' aquest lloch, y que tal vegada ho serán d' ocasió mes oportuna.