Viatjes de Ali Bey el Abbassi/Tomo segon/XV
S' havia fixat pera 'l dimars 17 de Febrer lo gran dia de la pelegrinació á la montanya d' Aarafat. Jo vaig sortir la vigilia á la tarde en una schevria posada dalt d' un camell, del mateix modo que á ma arribada de Djedda.
Unas duas horas després vaig passar per devant del cuartel dels guardias negres y mogrebins, situat á la extremitat N. de la ciutat.
Desde allí, prenent per l' E., en pochs minuts vaig ser devant d' una gran casa de camp del scherif, y un quart d' hora després vaig descubrir la célebre montanya Djebel Nor, es á dir montanya de la Llum, hont l' ángel Gabriel entregá al més gran dels profetas lo primer capítol del Corán. Dita montanya s' eleva en figura de pá de sucre, aislada sobre las demés que la rodejan. Hi havia en altre temps una capella en lo cim y era una de las estacions de la pelegrinació; mes los wehhabis després d' haverla arruinat, han posat una guardia al peu de la montanya pera impedir que 'ls pelegrins pujin á fer oracions, que Abdulwehhab ha declarat supersticiosas. Segons me contaren s' hi pujava per grahons oberts á la roca. Com dita montanya queya á un quart de lleuga sobre la esquerra, sols la vaig veure al passar ab la munió de pelegrins.
Seguint lo camí cap al ESE, vaig veure á tres quarts de tres una petita deu d' aygua dolsa ab son receptácle d' obra, y poch després vaig entrar á Mina. Lo primer objecte que 's veu al entrar en lo poble es una font, devant de la qual hi ha una fábrica antiga, construhida segons diuhen, per lo dimoni.
Lo poble de Mina, dit també Mona, no te sinó un carrer; mes tan llarch que vaig emplear més de vint minuts en atravessarlo. S' hi veuhen moltas casas bonicas, la major part arruinadas y sense sostre. Hi ha aixís mateix espays tancats ab paret de pedra seca, y de cinch peus de alsada, que 's llogan als pelegrins durant los dias de pascua.
A dos quarts de quatre vaig fer sentar lo camp á la sortida de Mina, per la part de llevant, en un petit plá, hont hi ha una mesquita rodejada de muralla, com una fortificació.
Tot lo país que acabava de recorrer es una estreta vall entre duas montanyas de rocas graníticas peladas del tot; lo camí molt plá y sobre llit de sorra, estava cobert de camells, de gent de á peu y á caball, y de gran nombre de schevrias.
Un destacament de wehhabis, montats en dromedaris, que vaig trobar al peu del Djebel Nor, vingué á acampar devant de la porta de la mesquita. Lo seguiren ben prompte altres cossos de la mateixa nació, igualment montats en camells, y en poch temps se vejé inundada la plana. Després de posta de sol arribá 'l sultá dels wehhabis, Saaud, quals tendas estavan preparadas al peu d' una montanya, á poca distancia de las mevas.
Una caravana de Trípoli á Berbería, altra del Yemen, munió de pelegrins negres del Soldan ó de la Abisinia, gran nombre de turchs que vingueren per Suez, molts mogrebins arribats també per mar, una caravana de Bassora, altras de llevant, los árabes del alt y baix Egipte, los del país y 'ls wehhabis, estavan llavors reunits ó més be á munts en aquell petit plá, hont s' obliga á acampar als pelegrins, perqué la tradició conta que 'l sant profeta feya lo mateix sempre que anava á Aarafat.
Encare no havia arribat la caravana de Damasch, la que havia ja sortit ab tropas, artillería, y gran nombre de donas pera presentar la rica catifa que cada any s' envia de Constantinopla pera 'l sepulcre del profeta á Medina; mes los wehhabis, que miran aquesta costúm com un pecat, li sortiren al encontre prop de dita ciutat, y manifestaren al baixá de Damasch Emir l' Hage, que la manava, que no 's podia rebrer la catifa destinada pera 'l sepulcre; y si volia continuar son viatje á la Meca, deuria abans despedir sos soldats, artillería y donas, y transformats d' aquesta manera en verdaders pelegrins, la caravana no trobaria obstácle á son viatje. No volent lo baixá sométrerse á tals condicions, se vejé obligat á retrocedir. Alguns suposan que se li exigí una forta contribució de diner; mes altres desmenteixen la asserció.
Dimars 17 de Febrer de 1807, 9 dulhagea, 1221 de la héjira, á las sis del matí, estava en camí en direcció del SE. ¼ E. A curta distancia del lloch de la sortida, vaig deixar á la dreta la casa d' un scherif; allá á las set vaig parar á Mosdélifa, petita capella ab un gran minaret en una estreta vall, y després d' atravessar altre congost entre las montanyas, vaig seguir una vall al SE., que termina al peu de la montanya Aarafat, hont vaig arribar á las nou del matí.
Lo mont Aarafat es l' objecte principal de la pelegrinació dels mussulmans; aixís es que diferents doctors s' adelantan á dir que en cas d' arribar á faltar la casa de Deu, seria tan meritoria la pelegrinació al mont Aarafar, com si 's donessin los set toms al entorn de la Kaaba. Aquesta es també ma opinió.
Sols en lo mont Aarafat es hont se pot formar idea del espectácle imponent que ofereix la pelegrinació dels mussulmans. Un concurs innumerable d' homes de totas nacions, de tots colors, arribats desde 'ls extrems de la terra á través de mil perills é innumerables fatigas pera adorar junts un mateix Deu, lo Deu de la naturalesa; l' habitant del Cáucaso presentant una má amiga al etíope ó al negre de Guinea; l' indi y persa agermanats ab lo berberesch y 'l marroch; tots mirantse com germans, ó com individuos d' una mateixa familia, units ab los vincles de la relligió; parlant los més, ó al menys comprenent poch ó molt la mateixa llengua, la sagrada llengua de la Arabia; no, ¡no hi ha cult que presenti als sentits espectácle més senzill, més tendre, més majestuós!... ¡Filósophs de la terra! permeteu á Ali-Bey defensar sa relligió, com defenseu vosaltres 'l espiritualisme ó 'l materialisme, la vuydor ó 'l plé, la necessitat de la existencia ó la creació. Aquí, lo mateix que vaig notar en la relació de mon viatje al Marroch, no hi ha intermediari entre l' home y la divinitat; tots los individuos son iguals devant del Criador; tots se troban íntimament persuadits que sols sas obras los acostarán ó allunyarán del Sér suprem, sense que cap má extranjera sia capás de fer cambiar l' orde d' aquesta justicia admirable. ¡Quín fré contra 'l crim! ¡quín estímul pera la virtut!... Mes ¡quína desgracia que ab tantas ventatjas, no sigam per aixó millors que 'ls d' altres relligions!
Lo mont Aarafat es una roca granítica com las altras montanyas del voltant, d' uns cent cinquanta peus d' alsada, tancada ab un llens de murallas, y situada al peu d' una montanya més alta, al ESE. d' una planura de tres quarts de lleuga de diámetro, rodejada per totas parts de montanyas peladas. S' hi puja per grahons, part oberts en la roca, part formats d' obra. Hi ha al cim una capella que 'ls wehhabis tractavan llavors d' arruinar per dintre. Me fou impossible visitarla, perque als indinduos que segueixen lo mateix rito que jo, es á dir, lo maleki, los hi está prohibit pujar al cim, segons las institucions del imam fundador del rito: per aixó nos detinguerem á meytat de la pujada pera resar la oració. Al peu de la montanya hi ha una plataforma preparada pera lo mateix ús, nomenada Djamàa Arrahma ó mesquita de la Misericordia. Segons la tradició, lo profeta hi feya sa oració.
Prop de la montanya hi ha catorze grans safretxs que 'l sultá Saaud ha posat en bon estat. Proveeixen en abundancia d' aygua bona pera beure, y serveix igualment pera rentarse 'ls pelegrins en aquell dia solemne. Al costat mateix cap al SO. de la montanya, hi ha una casa del scherif; y á un quart de lleuga cap al NO. altra plataforma hont se fa la oració, y 's nomena Djamàa Ibrahim ó mesquita d' Abraham.
En lo mont Aarafat fou hont lo pare comú dels homes trobá ó reconegué á nostra mare Eva després d' una llarga separació; y per aquest motiu se doná á aquell lloch lo nom d' Aarafat, es á dir, reconeixement. Se creu haver sigut lo mateix Adan lo constructor de la capella que 'ls wehhabis han comensat á destruhir.
Després de la oració del aassar ó de la tarde, que fa cadascú en sa tenda, y disposat tot pera la marxa, lo ritual prevé que 's vagi al peu de la montanya pera aguardar allí la posta del sol. Pera cumplir ab aquest precepte, 'ls wehhabis que's trobavan acampats á distancias molt llargas, comensaren á acostarse, anant al devant d' ells lo sultá Saaud y á Abunocta, son segon jefe. En poch temps vaig veure desfilar un exércit de quaranta cinch mil wehhabis, casi tots montats en camells ó dromedaris, ab altre miler de camells conduhint l' aygua, tendas, llenya, y l' herba seca pera 'ls camells dels jefes. Un cos de doscents caballs portava banderas de tots colors arboradas en llansas; dita caballería pertanyía, segons me digueren, al jefe segon Abunocta. Se veyan també set ó vuyt banderas entre 'ls grupos de camells, mes sens altra insignia, sense timbals, trompetas ni altre instrument militar. Com tota aquella gent anava despullada, lo mateix que sos jefes, me fou impossible reconeixer á Saaud y Abunocta. No obstant me vaig figurar que 'l sultá seria un vell venerable ab una llarga barba blanca y precedit del pendó real. Dit pendó, de color vert, tenia per distintiu la professió de fé, La illahá ila Allah (no hi ha altre Deu sino Deu), brodat en grandíssims carácters blanchs.
Vaig reconeixe ben be en sos cabells llarchs y estesos un dels fills de Saaud, noy de sis ó vuyt anys, moreno com los altres, vestit d' una gran camisa blanca, rodejat d' escolta particular, y montat en un hermós caball blanch ab un albardó sens estreps, segons l' us dels wehhabis, que no coneixen altras sellas: dit albardó, anava cobert d' una manta vermella, ricament brodada, y sembrada d' estrellas d' or.
Ben aviat la montanya y sos voltants se vejeren coberts de wehhabis. S' hi acostaren després las caravanas y 'ls pelegrins solts. Ab tot y las reflexions dels meus, me vaig arriscar á penetrar per entre 'ls wehhabis, arribant fins al centre, á fi d' examinar al sultá més de prop; mes molts d' ells ab qui vaig fer conversa, m'asseguraren que era impossible lograrho, y que la por de sufrir igual sort que 'l desgraciat Abdelaaziz que fou assessinat, havia fet multiplicar las guardias al entorn de la persona de Saaud.
Dech confessar en veritat que vaig trobar molta racionalitat y moderació en tots los wehhabis ab qui vaig parlar. D' ells mateixos es de quins vaig treure la major part de las noticias que donaré sobre sa secta. Ab tot y aquesta moderació, ni 'ls naturals del país, ni 'ls pelegrins poden sentir pronunciar son nom sense tremolar, y encar entre ells mateixos no 'l pronuncian sino en veu baixa. Aixís es que fugen, y evitan en lo possible parlarhi, y sempre que jo volia comunicar ab ells, tenia que superar la més obstinada oposició de part dels que 'm rodejavan.
Lo sultá scherif havia enviat, com se practica tots los anys, part de sas tropas ab quatre pessas d' artillería; deyan també que vindria en persona, mes no 's vejé.
Es costúm, després que arriba cada any un imam del scherif, predicar un sermó sobre la montanya. Lo que vingué aquell dia fou despatxat per Saaud ans de comensar. Un imam del sultá fou qui predicá; mes no 'm fou possible sentirlo per estar molt lluny. Acabat lo sermó, los wehhabis donaren totas las senyals d' aprobació, y aplaudiren á mes no poguer.
Fácil m' hauria sigut trobar medis d' introduhirme ab lo sultá Saaud, com ho desitjava, á fi de coneixel més particularment, mes aixó m' hauria compromés ab lo sultá scherif, qui no deixaria d' atribuhir un pas de simple curiositat á algun motiu polítich: aquesta consideració me feu renunciar.
Esperavam sobre la montanya 'l moment de pondres lo sol. Arribat lo tal moment... ¡quín remolí! Figuris lo lector una reunió de vuytanta mil homes, duas mil donas, y un miler de noys, ab xeixanta ó setanta mil camells, ases y caballs, que á entrada de fosch volen tots ficarse á pas llarch segons lo ritual, per una estreta vall, marxant uns sobre altres á través d' un núvol de pols, y un bosch de llansas, fusells y espasas. Aixís forsant lo pas com podiam, apilotats y empenyuts mútuament es com tornárem á Mosdélifa en una hora y mitja; mentres n' haviam empleat més de duas en anar d' aquest punt á la montanya santa. Lo motiu de la precipitació ordenada per lo ritual, es que no 's deu fer la oració de la posta del sol ó del Mogareb á Aarafat, sinó á Mosdélifa, al mateix temps que la oració de la nit ó Ascha, la qual deu resarse á la derrera celístia, es á dir, hora y mitja després de post lo sol. No 's fan en comú ditas oracions; cada familia, cada reunió las fa en particular. Aixís que arribarem nos donarem pressa en dirlas, abans d' armar las tendas, y la jornada se terminá ab felicitacions recíprocas sobre la ditxa d' havernos santificat ab la pelegrinació del mont Aarafat.
Al altre dia, dimecres 18 de Febrer, 10 del mes de dulhajea, y primer dia de la pascua, sortirem á dos quarts de sis del matí pera anar á acampar á Mina.
Tot just arribarem, baixarem á terra, y 'ns dirigirem precipitadament á la casa del dimoni, que está devant de la font. Duyam cadascú set pedras del gruix d' un sigró, que haviam cullit expressament la nit anterior á Mosdélifa, pera tirarlas contra la casa del dimoni per sobre de la paret. Los mussulmans del rito maleki, com jo, las tiran unas derrera altras, després de pronunciar cada vegada aquestas paraulas: Bism illah-alla-huakibar, es á dir: en nom de Deu; ¡Deu molt gran! Com lo diable tingué la malicia de posar sa casa en un lloch tan estret, que potser no tinga trenta quatre peus d' amplaria, y 's troba á més tallada per grans rocas, hont s' ha de pujar pera assegurar lo tir de las pedras; com finalment tots los pelegrins volen fer aquesta santa operació tot seguit que arriban á Mina, regna allí una extranya confusió. Pero per fi ab ajuda dels meus, vaig lograr, ab tot y las apretadas y esvalot, cumplir tan sagrat deber; y vaig sortir del pas ab duas feridas á la cama esquerra. Vaig retirarme després á la tenda pera descansar de tantas fatigas. Los wehhabis van també á tirar sas pedretas, perque aixís ho feya 'l profeta. En aquell dia ferem també lo sacrifici pascual.
Dech alabar ab justicia la moderació y bon orde que regná en mitj d' aquella inmensa gentada d' individuos pertanyents á diferentas nacions. Mes de duas mil donas confosas en tan inmensa munió no causaren lo menor desordre; y encar que hi havia quaranta ó cinquanta mil fusells, no 's sentí més que un tir, que sortí d' aprop meu. Tot seguit acudí un gefe wehhabi y renyá al que l' havia disparat, dihentli ab severitat barrejada de dolsesa: ¿Per qué haveu enjegat lo tir? ¿Venim aquí á fer la guerra?
A la matinada vaig trobar pel camí al fill més gran de Saaud. Anava á caball, al devant d' un cos de dromedaris. Arribat á Mina al mateix temps que jo, y al passar per mon costat, cridá als que anavan ab ell: Anem, noys, acostemse. Després girant á esquerra y prenent lo trot, seguit de tots los seus, aná á la tenda de son pare, que acampava al peu de la montanya en lo mateix lloch del dia avans. Mas tendas s' armaren prop de las tropas del scherif.
Lo dijous 19 de Febrer, haventme aixecat á punta de dia pera fer la oració, vaig adonarme de que m' havian robat mon escriptori, llibres, papers y part del meu equipatje. L' escriptori tenia dintre un cronómetro, algunas joyas, petits utensilis, mon gran sello, dibuixos y observacions astronómicas.
Espantats los meus criats, se posaren á buscar per tot arreu, tement las consecuencias del robo; puig havian descuydat la guardia que sempre 'ls hi havia encarregat que fessen á la nit. Pero estavan cansadíssims dels dias anteriors, y la guardia dels soldats turchs y mogrebins del scherif que hi havia prop, los hi havia inspirat una fatal confiansa.
Vaig fer tranquilament la oració ab los meus. Quan lo dia permeté distingir los objectes, se trobaren papers espargits per la montanya. Acudiren tots los meus criats; trobaren l' escriptori obert y espanyat, y tots mos papers y llibres per' allá terra, á escepció del cronómetro, de las joyas y las taulas de logaritmes que estavan lligadas, y que en la fosquetat creurian los lladres que eran un Coran.
Ans de la oració de mitj dia anárem á tirar set pedretas rentadas en l' aygua contra un petit pilá d' obra, de sis peus d' alt, sobre dos en quadro, situat en mitj del carrer de Mina, y segons diuhen construhit per lo dimoni: ne vaig tirar altras set á altre pilá com l' anterior, elevat per lo mateix arquitecte, y situat á quaranta passos de distancia; en fi 'n vaig tirar set més contra la caseta de que he parlat ja.
Lo divendres 20 de Febrer, 12 del mes de dulhajea, y tercer dia de pascua, després de repetir la cerimonia de las set pedras, vaig tornar á la Meca.
Al entrar en la ciutat vaig anar al temple dant los set toms á la casa de Deu, y tot seguit, havent fet la oració y begut del aygua del Zemzem, vaig sortir per la porta del Saffa, pera terminar la pelegrinació ab los set viatjes entre Saffa y Merua, com la nit de ma arribada.
Aquest solemne acte anava antigament acompanyat d' altras prácticas d' estació y devoció, afegidas per diferents doctors, ó per ánimas piadosas; mes los wehhabis han suprimit totas las adicions, com fórmulas supersticiosas, y no queda més que 'l següent apéndix, que vaig observar puntualment.
Lo diumenge 22 de febrer, casi tots los pelegrins anaren á una lleuga de distancia cap al ONO. de la Meca, á un lloch hont hi ha una mesquita que 's va arruinant, nomenada l' Aamra. De primer se feu la oració; després se colocaren devotament tres pedras una sobre altra, á poca distancia de la mesquita. Passaren després al lloch hont visqué l' infame Abugehel, aquell enemich encarnissat de nostre sant profeta, y allí, ab sant furor, se 'l malehí y tiraren set pedras. Tornats á la ciutat, darem los set toms á la casa de Deu, y ferem los set viatjes á Saffa y Merua, y ab aixó ja no quedá res que afegir á la cerimonia de la pelegrinació pera satisfacció nostra.
Diu la tradició que aquest apéndix fou instituhit per Ayescha, la dona més estimada de nostre sant profeta.