Viatjes de Ali Bey el Abbassi/Tomo tercer/XII

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
CAPITOL XI Tomo tercer - CAPITOL XII
Viatjes de Ali Bey el Abbassi
CAPITOL XIII




CAPÍTOL XII



Viatje á Constintinopla. — Antioquía.— Tarso.— Mont Tauro.— Arch Triunfal.— Hordas de pastors turcomans.— Modo de viatjar á Turquía. -Ciutat de Konia. — Assiom Karaissar. — Kutalch. —Serra del mont Olimpo.— Scutari.— Entrada á Constantinopla.

 Vaig sortir d' Alep lo dissapte 26 de Setembre á las cinch del matí, acompanyat solsament d' un esclau, un tatar, alguns traginers y cinch fusellers d' escolta.
 Caminant cap al O. ab una lleugera inclinació al N., pujarem per un país desert, tot de roca calissa. A dos quarts de nou nos trobavam prop d' un llogaret, hont nos deixaren los soldats de la escolta pera tornarsen á casa, perque á certa distancia d' Alep ja no hi ha por de ser robat per los beduhins ó lladres que rondan per los voltants de la ciutat.
 Hi ha en aquell indret, al costat del camí, una excavació perpendicular de forma casi elíptica, de més de cent peus de diámetro mitj, y cuaranta de fondaria. A la meytat de l' altura 's veu una galería que dona la volta, y las oberturas de diferentas covas. Creuhen los mussulmans que alló es lo que queda d' una ciutat ensorrada. Los cristians d' Alep asseguran que antigament havia sigut un anfiteatre pera 'ls combats de bestias feras, lo que sembla bastant probable. També podria haver servit aquell monument de presons ó catacumbas; y tal vegada també haja sigut una inmensa cisterna. Jo no m' atreveixo á decidirme sobre cap d' aquestos parers.
 Desde allí lo camí va girant més cap al SO., á través de las rocas que vaig tenir de anar pujant y baixant fins á tres quarts d' onze, hora en que 'm vaig detenir a esmorzar en un poblet anomenat Tadil.
 Seguint lo camí á dos quarts de dotze vaig passar allá á la una per altre poblet nomenat Tereb; y d' allí, després de descansar duas horas, vaig entrar en una gran y hermosa planura plena de poblets. A dos quarts de quatre, acostantme á la direcció del SO. y passant per un poble arruinat, vaig a travessar la gran població d' Hazeni á posta de sol, anant á dormir á las sis en un lloch anomenat Mortahua.
 Dita planura, qual terreno es hermosa terra vejetal, está molt poblada; mes per desgracia no té cap riu ni font, y 'ls habitants no tenen altra aygua que la dels pous y cisternas.
 Tots aquells pobles ofereixen molts vestigis y restos de monuments antichs, y presumo que datan de la mateixa época las cirternas que existeixen. A cada pas se troban fragments de cornisas y altres ornaments d' arquitectura, barrejats ab pedrotas, que serveixen are per las feixas, així com los fragments de columnas pera cubrir los pous. D’aquest modo la má del temps, sempre més poderosa que 'ls inútils esforsos del home, restituheix á la naturalesa lo que l' art li havia arrebassat.

 Dia 27. — Caminant cap al O. á dos quarts de sis del matí, sortirem poch després de dita planura pera entrar en una vall ben conresada, ab turons plens d’ oliverars.
 Allá á las set deguerem atravessar un coll de mal pas; y després, baixant y pujant costas, desembocarem á las nou en una gran vall, ahont está situat lo poble d' Armana. Una hora després férem parada prop d' una font situada al costat d' un jardí. L' aygua n’ es excelent. Aquellas montanyas de roca pelada tenen lo mateix aspecte que las de Jerusalem.
 Mentre 'ns desdejunavam, se presentaren sis noyas á la part interior de la tanca del jardí. Se podian tenir per lo mes selecte del país, ;tan hermosas eran! La blancor de sos rostres enlluhernava y los embellian encare més uns ulls encisers. Una bardissa espinosa que las separaba de nosaltres, las feya semblar més atrevidas; així es que 's cubrian y descubrian la cara á voluntat. No anavan pintadas com las donas d’ África, y sols se 'ls veya tenyit lo voltant dels ulls. Las hi vaig enviar una caixeta de dolsos, y ellas me tiraren un ramellet (heus aquí un hermós principi de novela): pero no 'm fou possible descubrir enterament son vestit que era lo que més desitjava. A las onze 'ns separarem quedant molt amichis, y continuarem lo viatje.
 Al principi pujarem per una costa molt dreta, rodejada d' avenchs. A mitj dia arrivarem al cim, desde ahont se descubreix lo llach Caramort, á la distancia de tres lleugas cap al NNO. Arrivarem á la una al peu de la montanya en mitj, d' unas oliveras. Vaig fer preparar las armas, perqué 'ls turcomans y las tropas de Kuchuk Ali, baixá rebelde, que 's trovava prop de Scandroun ó Alexandreta, feyan incursions en lo país y estenían sos robos fins allí. Allá á las tres nos trovavam en la vora dreta del Vad lo Aassi ó Orentes prop del qual se veu un poblet nomenat Hamzi.
 Passarem lo riu, quina amplada no passa de cent peus, en un barca sens calafatejar, y que feya aygua per tot arreu. La dirigía un home ab un llarch rem, mentres altre no paraba de tréurer l' aygua de la barca ab una gran pala; més no bastant tots sos esfersos pera treure la gran cantitat que n' entraba en aquella pobre barqueta, se veyan obligats los dos barquers, després de cada travesía, á varar la barca á terra y girarla, á fí de treuren l' aygua que hi quedava. ¿A quina época remontarán los coneixements nautichs d' aquella pobre gent? Havent reconvingut per lo fatal estat de sa llanxa al modern Caront, qual blanca y venerable barba desdeya molt de la del barquer del Aqueront, me respongué que n’ esperava una altra de nova d' Antioquía. Li vaig dir que calia tenir provisió de quitrá y estopa pera conservarla en bon estat, puig si no en pochs mesos valdria tant poch la nova com la vella. Semblá admirarse de tal consell, com d’ una cosa may sentida. Després d' un instant de silenci me respongué: que s' aprofitaria de ma advertencia, puig li semblara excelent.
 Vaig fer acampar en la vora esquerra del riu. L' aygua corra tan mansa en aquell indret, que es impossible reconeixer la direcció de la corrent, si no s’ hi tira una cosa que suri. Sa major profunditat es de cuatre peus y mitj; las voras son argilencas, cubertas del llot del riu, talladas casi á plom, y de setze peus d' alsada. Hi abundan los peixos.

 Dia 28. — Nos dirigírem cap al N. á un quart de cinch del matí, seguint la falda de diferentas montanyas. A las set passárem un pont d' un sol arch, sota del que passa un riuhet. Al baixar á l' altra vora me presentaren un peix de més d' un peu de llargada que acabava de saltar á la sorra, y encare vivia.
 Girant camí cap al ONO., atravessárem allá dos quarts de vuyt altre pont elevat sobre un torrent com l' anterior: un y altre llensan sas ayguas al Orontes. A las vuyt arrivarem prop d' una hermosa font d' aygua viva, ahont pararem pera esmorzar.
 A unas cuatre millas al N. de dita font hi ha ‘l Bahar Caramort ó llach d’ Antioquía, format de diferents rius, y quinas ayguas van á parar al Orontes.
 Després d' un repós de tres quarts d’ hora, voltarem una montanya elevada, després n' atravessarem altres de petitas, seguint las ribas del Orontes, que en aquestos diversos punts té la mateixa corrent insensible é igual amplada. Girant després casi al S., entrarem allá á dos quarts de dotze per la porta de l' antiga Antioquía, y després de caminar mitja hora més per entre hortas en lo vast recinte de sas antigas murallas, arrivarem á la ciutat nova, qual gobernador, turch de de nació, m’ allotjá en sa casa.
 Després de posta de sol se serví lo sopar. Acabat aquest, s’ aixecá ‘l gobernador primer que ningú, y alsant casualment la mirada al cel descubrí un cometa. Nos ho digué y ‘l mirarem los demés. Tots se posaren á tremolar tement cadascú per sa vida; mes aviat vaig lograr calmar la seva por.
 Dit gobernador se deya lo Hadj Bekir Agá, personatje molt apreciable, peró m' omplí tant d' obsequis y mostras d' afecte, que no tenía un moment meu, puig sempre me ‘l veya al costat.
 Al arribar vaig enviar á Suaidie, que es lo port més proper, pera que 'm tinguessen un barco amanit pera durme á Tarso. La causa de fer per mar aquesta travessía era 'l perill que hi havia d’empendrer lo viatje per aquella terra, plena llavors de bandolers de Kuchuk Ali.
 Antioquía, nomenada per los turchs Antakia, te quinze mil mussulmans, tres mil cristians de tots ritos y cent cincuanta juheus. Llavors se trobava á Damasch lo patriarca grech d' Antioquía, y ‘l patriarca católich á las montanyas.
 La moderna Antioquía no ocupa sino una petita part del espay sobre 'l qual estava situada l' antiga ciutat, de la que queda encare lo vast recinte de sas murallas que dona idea de sa passada grandesa. Ditas murailas comprenen un espay de més de mitja lleuga de diámetro, y tancan algunas montanyas ab fortificacions antigas que s' extenen fins al plá. Son de pedra, mitj arruinadas y tianquejadas de torres cuadriláteras á distancias desiguals. L' antiga porta per hont vaig entrar es magnífica; pero amenassa inmediata ruina.
 Ans de passarhi, vaig veure á ma esquerra una montanya qual part inferior, tallada á plom, presenta la forma d' una fatxada d’ edifici ab una porta cuadrada en mitj molt ben tallada, y diferentas finestras obertas en la roca ab igual perfecció, lo qual sembla indicar subterranis molt interessants pera un anticuari. Las montanyas compresas en lo recinte dels murs tenen aixís mateix alguns talls perpendiculars de hont surten algunas deus d’aygua.
 Los carrers d’ Antioquía son estrets, mes tenen aceras ben empedradas y altas á un y altre costat. Las casas son de pedra seca y presentan un cop de vista trist y monótono; son las primeras que vaig veure cubertas de teulas desde ma sortida de la Meca. Tot indica que aquell país es molt plujós. Los habitants barrejan l' aygua ab neu pera refrescar sas begudas. Lo clima es més fret que 'l d’ Alep, hont no neva. Sembla que la seda es la principal producció del país. L' aygua y queviures son bons, y l' únich pa que 's gasta son las cocas árabes. Al arribar vaig veure diferentas donas, casi totas d’ una hermosura perfecta.
 Lo gobernador es dependent del baixá d' Alep: sosté un tren magnífich, y segons me semblá durant lo temps de ma permanencia, manté en bon orde ‘l país.

 Dia 29. — A mitj dia vaig rebre avís de que ‘l barco ja estava preparat. Volia marxar tot seguit, pero vaig tenir de jeure y no vaig sortir fins l' endemá.
 A la nit, després de sopar, se presentá á casa del gobernador un oficial francés vestit de tatar, procedent de Constantinopla y que anava á Pérsia. Creyent que era jo á qui 's devia dirigir, se 'm queixá d' un tatar, perque no li dava, tan depressa com volía, caballs pera continuar cap á Alep. Després de tranquilisarlo é indicarli qui era 'l gobernador, vaig arreglarli l' assumpto, me li vaig oferir, y sortí satisfet de la entrevista.

 Dia 30 de Setembre. — Despedit del honrat gobernador, vaig marxar á las vuyt del matí, y després d’ atravessar l' Orontes per un pont, vaig seguir la vora dreta á curta distancia, pujant y baixant montanyas y donant mil voltas que no 'm permetian observar exactament la direcció que duya: crech no obstant fou generalment cap al OSO.
 A las deu pararem en un indret plantat de bellíssims jardins, y seguint la mateixa direcció, arribarem allá á las duas al embarcader de Suaïdie, sobre los marges del Orontes, á poca distancia de la mar.
 Lo país que deixava enrera es hermosíssim, interpolat de montanyas y valls, y tot cubert de la més rica vejetació y bonichs bosquets. Lo camí, bastant dolent, se sembla més be á las hermosas grutas d’ un jardí de recreo que á una carretera real: á cada pas l' atravessan torrents ó riuhets d' aygua clara; las valls se veuhen cubertas de jardins y planters, entre 'ls quals se distingeix particularment la morera blanca, que forma petits boscos enllassats ab ceps, magraners y altres arbres fruyters. Molts remats de tota mena cubreixen las montanyas y part dels plans. Lo majestuós Orontes, engroixit per las ayguas del llach Caramort y per innumerables torrents, corre tranquil per mitj de tan bonich paisatje: tot en fí anuncia en aquells sitis encantats los voltants del lloch habitat per la hermosa Dafne.
 Se compon l' embarcader de Suaidie de cinch ó sis barracas, y una caseta hont viuhen alguns empleats de la aduana.
 Me vaig embarcar en una llanxa á las set de la tarde, y una hora després ja estava en la embocadura del riu. La mar estava terriblement agitada, la barra del riu cuberta de furiosas onadas y ‘l cel negre pels espessos núvols que cubrian l' horisó. Vaig experimentar forts cops en la llanxa al passar la barra y ans d' arribar á la embarcació, la qual, tement la proximitat de la terra durant lo trángul, havia fondejat lluny.
 Aixís que hi vaig arribar, issá vela á pesar del vent contrari.

 Dia 1 d' Octubre. — Després de navegar tota la nit y dia següent ab vents diferents y sempre contraris, lo barco atravessá la boca del golf de Scandrun, y aná á donar fons prop de terra en la costa de Caramania á las vuyt de la nit, la qual passarem á bordo.

 Dia 2. — Aixís que desembarcarem al dematí, una munió d' homes ab mulas y caballs, que sempre esperan las arribadas buscant feyna del ofici, s' apoderaren de nostras personas y efectes, disputantse á cops de puny l’ honor d' acompanyarnos y escoltarnos. Veritat es que son zel depenía del interés personal, que per tot arreu es lo móvil de la conducta del home.
 Hi ha á poca distancia de la mar una població nomenada Cazanlie, notable per la singularitat de sa construcció. Consta d' un centenar de barracas, suspesas sobre quatre pals, á nou ó deu peus d’ elevació: cada barraca se compón d' un senzill entreteixit de pals y canyas, y més aviat sembla un niu d' aucells que habitació d' homes civilisats. S' hi puja per medi d’ una mala escala.
 Mes al lluny vaig veure altre poble molt més interessant y millor construhit: que era un aduar de pastors turcomans. Las barracas son petitas, pero elegants y fixas en terra: consisteixen en tres entreteixits de quatre peus d’ altura, rematant en un sostre de la mateixa especie en forma de volta cilíndrica. Lo reixat de las parets está guarnit de canyas, cánem ó ramas, y 'l sostre cubert de pells. L’ altre costat, sempre obert, reb generalment ombra d' una especie de fullaraca que vola bastant. No 's veuhen en dit poble més que donas y noys; los homes van á pasturar lo bestiar. Mes no per aixó están en vaga las donas, puig s’ ocupan en fer mantega, formatje y altras clases de lacticinis ab molta netedat. Consisteix son trajo en una camisa blanca, un gipó ab mánegas ajustadas, generalment de cotó aconxat, uns enagus de cotó blanch, ab un mocador al voltant del cap y coll. Totas son blancas, y algunas hermosas. Las que tenen nens de pit, travallan ab la criatura penjada á la espatlla. Van ab lo rostre destapat, y encar que son mussulmanas, ignoran, segons sembla, que la lley no permet tal llibertat. Los noys van ben vestits, ab camisa, gech y turbant de color.
 Los habitants de la rodália, coneguts ab lo nom de turcomans, son tan formidables ab las armas en la má, com bons, amables y honrats en sas relacions socials.
 Després de caminar tres horas per la vora de la mar sempre al NE., vaig entrar en Tarso á dos quarts d’ onze del matí.
 Pel camí vaig veure molts búfalos y alguns camells, ab basts de diferents colors.
 Casi tots los homes portan camisa, calsotets blanchs, y justillo ab mánigas estretas: altres sols un gech sense manegas, lligat ab un cinturó, y una gorra blanca, alta y punxaguda, voltada d’ un turbant. Solen portar grans botas negras.
 Tarso ó Tarsis (puig de las duas maneras se pronuncia) es ciutat bastant gran, pero las casas son molt lletjas y de terra. Sa situació es en un gran pla, voltat de jardins, no lluny del riu hont Alexandre Magne va correr perill de morir al banyarshi; y las planuras properas, al E. de la ciutat foren lo lloch hont vencé al desgraciat Darío.
 Llavors sols hi havia un europeo en la ciutat, y aquest era francés.
 Lo cotó y seda son los principals rams del comers del país.
 Tota la nit estigué plovent á bots y á barrals.

 Dia 3. — Sortirem á las set del matí, prenent la direcció del NE. Mitja hora després passarem lo riu de Tarso sobre un pont de tres arcadas, y girarem dret al N., seguint la mateixa direcció lo restant del dia.
 Allá á las nou arribarem al extrem del pla, y tinguerem d' enfilarnos per varis turons. Després nos internarem en la serra del Mont Tauro, composta, per lo menos en la part que vaig veure, de roca jaspiada y trapp, unas vegadas en enormes massas agrupadas, altras en capas apissarradas més ó menos oblícuas, altras per fí en agullas elevadíssimas, formadas d’ una reunió de prismas perpendiculars, que presentavan la apariencia de la cristalisació... ¿Qué es més, en efecte, tota montanya primitiva, que una cristalisació colossal? No vaig veure ni sombra d’ ull de serp ni de pórfit.
 Cubreixen aquesta part de la serra espessos boscos, quals arbres més comuns son alzinas, cedros, xipresos y matas. Tot lo que aquest dia se presentá á mos ulls me fa presumir que las montanyas de Xipre, en época sens dubte remotíssima, foren continuació del Tauro. Los quadros pintoreschs, los magnífichs punts de vista, los grans fays formats d’ ayguas tan trasparents com lo cristall, que per tot arreu enamoran mos ulls, me feyan sentir vivament no poder disfrutar sinó de pas de tan deliciosos llochs.
 Arribat dalt de tot vaig veure una antiga y magnífica calsada, construhida de grans pedras cúbicas sobre un plano horizontal en lo cim de la montanya cap al SE., y terminada en un arch triomfal senzill, pero ayrós, qual part superior comensava ja á arruinarse.
 Pot considerarse aquell arch com un gran balcó, que domina del tot las planuras, teatro de la victoria d’ Alexandre sobre Darío; lo que pot fer presumir que fou elevat en honor de dit conquistador. La calsada comensa també á desferse per sa antiguetat. Al extrem septentrional, cap á la esquerra, vaig notar una roca tallada en forma de frontispici ó pedestal, en lo qual hi havia probablement una inscripció, que me semblá del tot esborrada per la má inexorable del temps, que 's burla dels esforsos que fa l' home pera eternisar los monuments de son orgull.
 Després d’una curta detenció allá á las tres, prop d' una bonica font, vaig arribar á dos quarts de cinch al camí que va directament d’ Alep á Constantinopla, per hont no vaig poder seguir á causa de la rebelió de Kuchuk Ali. Sembla que aquell camí real havia sigut molt bo antigament, mes are está en camí de desaparéixer del tot. A un quart de vuyt de la tarde vaig entrar á Diaïde, en la posta vaig trobar cinch tártars, que havian sortit d’ Alep abans que jo.

 Dia 4. — Be hauria volgut marxar dejorn; pero acostumats los tártars á no sortir sinó molt tart, no vaig deixar Diaïde fins á las sis del matí.
 Lo camí guiá al NNE. fins á dos quarts d' onze, en que girá al NO. A las sis de la tarde pararem en la porta d’ un miserable poblet, nomenat Wadicaschli, y també pels turchs Ulukiscla.
 Aixís que anavam avansant cap al N , la part del mont Tauro que recorriam perdia gradualment sa bellesa, y al fí no presentava més que rocas peladas, quals cims per la banda N. estavan cuberts de neu: caminarem tot lo dia per prop de varis rius y fonts d’ aygua riquíssima. A dos quarts de quatre nos trobavam en país més obert y pla; á las cinch passarem per los voltants d’ alguns pobles rodejats de jardins y vinyas: era temps de verema, y 'ls habitants me convidaren á menjar rahims, regalantmen algunas cistellas.
 Durant tot lo dia vaig veure passar fent lo tragí remats de camells poch diferents dels d' Arabia y África: tenen las camas del devant més curtas y groixudas que las de derrera, lo coll molt més fort, y tota la part anterior del cos més carregada de llana.
 També vaig trobar varis grupos de pastors turcomans: mes ¡quina diferencia entre ells y 'ls pastors árabes! Los ho-mes, donas y noys tots van ben vestits: los camells que conduheixen sos efectes, y 'ls reixats de sas barracas, están cuberts d’ hermosos tapissos turchs. Sembla que disfrutan de totas las comoditats y plahers de la vida pastoral. Entre ells es hont se deurian buscar exclussivament los modelos d' aquells pastors tan celebrats per los poetas.

 Dia 5. — Eran prop de las vuyt quan nos posarem en camí cap al NO. per un país de turons pelats, y després atravessant una plana erma. A las onze passarem per un llogaret miserable, quinas casas son petitas y de terra. Per fí quatre horas més tart, havent atravessat un riu per un pont, entrarem en Erehli, població situada en un bonich indret ple de jardins, sobre la vora dreta del riu, que corre al NE., y no en la vora esquerra, com s’ indica en lo mapa d' Arrowsmith. Aquest poble es gran, pero sas casas lletjas y fetas de terra ó de tobas secadas al sol, com en casi tots los pobles de la Caramania. Per contra 'ls jardins son hermosíssims, y donan molta fruyta, sobre tot peras grossas y boníssimas. La avinguda d' Erehli per la banda del N., es una espessa y alta albareda refrescada á un y altre costat per canals.
 Dia 6. — Sortirem poch després de las set, cap al N., á través d' extensíssims prats plens de bestiar, sobre tot de búfalos, y poblats de casetas circulars de sostre pla. A las nou tocadas deixarem á la dreta lo poble d' Hartan, situat en la vora esquerra d' un riuhet.
 D' allí. girant al ONO. y després al NO., per entre grans plans tan erms com las montanvas que 'ls limitan per un y altre costat, á las duas de la tarde deixarem á la esquerra una salina formada per una gran llau, que rodeja una montanyeta de terra aislada: l' aygua que entra en la llau, evaporada per lo calor del sol, deixa un dipósit de sal marina blanquíssima, y aquesta la transportan en camells á las terras vehínas.
 A dos quarts de quatre entrarem en lo poble de Carabignar, hont vaig deixar descansar á la gent. Aquest poble es bastant gran, y mal edificat al peu d’ un turó tan erm com lo pla que 'l volta; no s' hi veu ni un jardí, ni un arbre, fora de duas albas que hi ha en la població. Aixó es tant més d' extranyar, no faltant aygua en lo pla. La mesquita de Carabignar te per fora hermosa apariencia; se compón d’ una gran cúpula, rodejada d’ altras més petitas, y dos alts y prims minareis. Sobre 'l turó s' hi veu una antiga fortalesa.
 En aquell indret, com en altres de la Caramania, es notable un grandiós edifici, que pot compararse á un temple de tres naus, sobre ‘l que surten algunas fumeras. Ve á ser com un khan destinat á allotjar la caravana de la Meca. Dels cinch tártars que vaig trobar á Diaïde, sols un se m' adelantá: los demés vigilavan en companyía de nosaltres.
 Com jo no podia suportar lo trot contínuo, que es com solen marxar los cavalls tártars, me veya obligat á anar are al pas, are al galop, quan me quedava quatre ó cinchcentas passas enrera, lo qual me cansava menos que 'l trot verdader y sostingut.
 Sapigut es que á Turquía hi ha per tot arreu establertas postas: aixís es que cada dia cambiavam de cabalgaduras, y alguns dias fins duas vegadas.
 Pera quedar del tot desembrassat dels cuydadosdel viatje, convé arreglarse ab un tártar, qui s’ encarrega de conduhir, allotjar, proporcionar menjar al viatjer, y pagar tots los gastos del camí, mediant una suma convinguda. La meytat d' ella se paga á l' hora de la marxa, y l' altra meytat a la arribada. Pera mon viatje d’ Alep á Constantinopla m’ havia jo contertat ab mon tártar per vuytcentas piastras, y ell suministrava caballs pera mí, pera 'l meu esclau y pera la conducció de mos efectes, sens contar los gastos de menjar y allotjament, y altres accidentals que també corrian de son compte.

 Día 7. — Partirem á dos quarts de set del matí, dirigintnos al O., á través de la mateixa erma planura. A un quart de duas arribarem á Ismil, pobre poblet, ahont deviam fer parada.
 Se troban en dit camí varis pous, als que s’ hi baixa per una escala de pedra fins al nivell del aygua. Vaig baixar per beure aygua d' un que tenia cincuanta grahons: per cert que la vaig trobar molt bona.
 La planura es tota argilenca y no s’hi veu un sol arbre.

 Dia 8. — A tres quarts de sis seguirem lo camí per lo mateix plá, primer al ONO. y després al NO. A dos quarts de nou atravessarem una especie de bosch que tanca 'l pla, y no es altra cosa que un gran espay cubert de jonchs y altras plantas palustres molt espessas, de diferentas alturas, y en certs llochs fins de dotze y tretze peus. Després d’ atravessar aquell aygamoll seguirem nostra ruta al O., sempre pel mateix plá, y á las duas de la tarde entrarem en Konia, capital de la Caramania, que es l’ antiga Iconium. Está situada en la extremitat occidental d’ aquella planura deserta y al peu d’ una serra poch alta, que limita l' horizó al O.: hi ha alguns jardins per la banda de mitjdía, y fins n’ hi ha per la part del N. Lo que vaig veure de la ciutat me 'n doná ben pobre idea, encare que es la residencia del baixá de Caramania. Tanca grans cementiris, hont cada sepulcre está marcat per una pedra sens travallar de set á vuyt peus d’ alsada, poch més d' un d' amplada, de quatre dits de gruixa, y colocada verticalment: la munió d' aquells senzills monuments en tan curt espay afecta penosament al observador. Las casas son de terra ó mahons cuyts al sol com las dels poblets més pobres. Vaig veure també una casa de bonica apariencia ab kioskos ó belveders, y grans y amples finestras en las quatre caras del edifici. Peró tot alló está construhit de materials iguals als de las altras casas. Diuhen que dit edifici, lo qual per sa forma y grandesa podria nomenarse palau, fou construhit per un que aprengué en terra de cristians l' alquímia ó art de fer l' or, y per aquest medi s' havia fet sumament rich. ¿Per que aquells infidels, mentres vaig viure entre ells, no 'm volgueren ensenyar art tan útil? De segur que no hauria gastat mos diners en ferme una casa en Konia. Aquell edifici serveix en l'actualitat d' hospici pels pobres. També vaig veure per fora tres mesquitas d’ apariencia igualment magnífica ab grans cúpulas, y minarets alts y esprimatxats.
 Tancan la part inferior de la ciutat altas murallas, flanquejadas de torres quadradas, y revestidas de pedra picada: s' hi veuhen algunas inscripcions turcas; mes la obra es de construcció grega, com ho acreditan los lleons y demés figuras grabadas que allí s’ hi troban.
 Al entrar en la ciutat vaig veure varis noys de diferentas edats, tots bonichs, ab colors de jessamí y de rosa, ben formats, molt nets y ben arreglats. Al veurels vaig reconeixer y benehir lo gran cuydado de las donas d' aquell país, y recordar ab sentiment penós la indolencia de las egipcias y árabes, quals fills son tan fastigosos y repugnants.
 Lo pá que 's menja tant á Konia com en tota la Caramania, es en cocas d' un peu de diámetro, sobre una línea ó línea y mitja d’ altura, de manera que se semblan, fora del tamany, á las ostias d' Europa. Se menjan ditas cocas quan son frescas; serveixen també pera cubrir los aucells y la carn, lo mateix que si fossen fulls de paper.
 S' usan en tota la Caramania carretas ab rodas de fusta, pero bastant ben montadas.
 Ja s’ ha d’ haver notat per la relació que acabo de fer de mon viatje, que no hi ha entre Ismil y Konia cap montanya de las indicadas en lo mapa d’ Arrowsmith. Per lo demés, sa costa del Assia menor me semblá ben feta, y aquestas lleujeras inexactituts podrán desapareixer en una nova edició.

 Dia 9. — Vaig sortir de Konia á las vuyt del matí, dirigintme cap al NE. y al N., y seguint lo pla al peu de las montanyas. Al cap de duas horas y mitja comensarem á pujar alguns turons, y després de passar al altre costat de las montanyas, arribarem allá á dos quarts de duas á sa extremitat N., hont prenguerem la direcció del O. fins a Ladik, poblet situat en un turó entre 'ls monts. Hi entrarem poch ans de las tres.
 La part de montanyas que acabava de recorrer se compon d’ esquitas argilosas y jaspiadas de fulls petits en extrem sútils, disposadas en capas perpendiculars ó desigualment inclinadas, sense cap rastre de vejetació, excepte algunas petitas plantas herbáceas ressecas y matolls en los voltants del poble, hont no obstant s’hi troban jardins y aygua bona.
 Haventse posat malalt un dels tártars que m’acompanyavan, nos vejerem precisats á detenirnos. Com me calía arribar aviat á Constantinopla vaig oferir cent piastras més al tártar, si feya que hi arribessem lo diumenge 18 del mes. A pesar de la promesa que 'm feu, ja estava jo ben segur que no la cumpliría á causa de sa peresa habitual. Se solía ajeure á las set de la nit, y ab tot y aixó jo 'l tenia de despertar cada matí á las set; sens aquesta precaució meva no hauria pogut fer llargas jornadas. Veritat es que tal desídia no era vici d' ell sol, puig los demés tártars no 's quedavan pas enrera.
 Segons mas observacions y direcció del camí, se veu clarament que Ladik no 's troba al O. de Konia, com ho indican los mapas.
 Dit poblet antigament degué haver tingut més importáncia, si s' ha de jutjar per la inmensa munió de restos magnífichs que encare 'n quedan, com capitells, pedestals, cornisas, duas calsadas de pedra y algunas inscripcions gregas.

 Dia 10. — Sortírem allá á las set del matí, en direcció al ONO. atravessant serrals. Girarem després al O. per terreno pla, y passarem allá á las nou per Kadenkhan, poble una mica més gran que Ladik: á dos quarts de dotze atravessarem un pont sota del que passa un riu d’ aygua claríssima; y á la una ferem parada en Elguinn, llogaret rodejat de jardins al peu de las montanyas.
 Vejent que ab tot y la promesa de mon conductor feyam poch camí pera poder arribar á Constantinopla lo dia indicat, lo vaig amenassar ab ferlo castigar ó castigarlo jo mateix, sinó 's determinava á ser més diligent. La por feu en ell lo que no havia fet l' interés, y desde aquell dia comensá á apressar la marxa. Després de dinar tornárem á muntar, y sortirem d’ Elguinn á dos quarts de tres. Atravessarem un petit riu, que desaygüa en un llach poch distant cap al N., y de més de mitja lleuga de diámetro. Tinguérem lo temps tan núvol que 'm fou impossible orientarme; solsament vaig calcular que anavam cap al O. A dos quarts de sis estavam en lo poble d’ Arkit khan, y passat aquest s’ atravessa un riuhet. Ja negra nit passarem prop de varis pobles; per fí á un quart de nou entrarem en Akschier., llogaret situat en la vessant d’ una montanya tan abundant en ayguas, que forman un torrent, y á vegadas un petit riu en cada carrer de la població. Ditas ayguas van a parar en un llach distant una lleuga al NE. Akschier tanca ruinas que 'm semblaren restos d' una antiga catedral.
 Los tártars, sempre peresosos, volian quedarse allí tot l' endemá; pero m’ hi vaig oposar formalment, y malgrat sa repugnancia quedá resolt que l' dia següent dematinet seguiria lo camí.

 Dia 11. — Al matí se 'm presentaren mos guías ab ayre inquiet; no me costá d’ endevinar per son aspecte y senyals que tractavan d’ impedir que marxessem aquell dia, fentme participar de sa inquietut verdadera ó fingida per lo temps, que semblava disposat á ploure. Molt millor, los hi vaig dir, quan vaig compendre son intent, aixís anirem més frescos. Vejent inútils sos esforsos pera detenirme, se retiraren tots moixos á preparar los caballs.
 Sortirem poch ans de las set, prenent la direcció del N. á lo llarch de las montanyas: á las deu girarem una mica més al NO., y entrarem en lo poblet d’ Aisaklem.
 Dit viatje es deliciós: lo caminant segueix una carretera que s' aixeca algunas toesas sobre ‘l pla que s’ exten á la dreta y desde hont se deseubreix en tota sa extensió, lo llach que te duas lleugas de diámetro: á la esquerra te las montanyas de las quals se precipitan milers de torrentons, y quin cim remata en una segona serra de pichs cuberts de neu. Las valls que hi ha al peu, se veuhen plens de pobles, llogarets y jardins.
 Després de mudar de cavalls deixarem la població á las onze, y girant al ONO., desembocarem en un gran pla, per lo qual seguirem en direcció del O. fins á posta de sol. Trobantse llavors ocupadas per lo baixá y sa comitiva totas las casas de Barafdon, poblet situat en lo pla, y hont deviam fer nit, me vaig veure obligat á allotjarme en una cuadra en mitj dels caballs. Tot lo dia haviam tingut un fret rigurós ab fort vent de cara, acompanyat de tant en tant de pedra lo que 'ns molestá molt; y a pesar de la intempérie tinguerem de fer una volta á la esquerra y separarnos del camí real, hont los habitants del cantó acabavan d’ assessinar á alguns tártars.

 Dia 12. — Haventnos posat en camí á las set del matí cap al O., vaig notar alguna novetat en la marxa dels tártars: unas vegadas detenian lo pas, altras se paravan y conferenciavan entre ells ab una serietat mesclada de terror. Aviat vaig saber la causa de sos temors. Lo baixá que haviam deixat á Barafdon acabava de fer tallar lo cap al mestre de postas de la ciutat hont anavam; de consegüent temian ser mal rebuts, y fins trobarhi alguna cosa pitjor.
 Després de deliberar, resolgueren que dos s' avansessen ab un postilló pera tantejar com anavan las cosas. Jo vaig seguirlos á pas més curt, y vaig manar que 'ls demés se paressen prop d’ un pou á trescentas toesas de la ciutat. Llavors altre tártar s’ adelantá fins á prop de las portas, y sortintme 'l postilló al encontre, vaig entrar ab ell en Assiom-Karaissar allá á las onze del matí, anant tranquilament á allotjarme á la casa de postas. Lo germá del mestre de postas decapitat se n’ havia endut los cavalls refugiantse á las montanyas. Per sort los meus tártars trobaren medi de fer saber al gobernador que jo era un enviat del sultá scherif de la Meca prop del sultá de Constantinopla. Al saber aixó, lo gobernador y sa gent s’ apressurá á oferirme sos serveys y á obsequiarme. Feren buscar cavalls, y vaig convéncem de que podria marxar l' endemá.
 La posició de dita ciutat en lo mapa d' Arrowsmith no 's conforma ab ma estima geodésica de la ruta; peró sospench mon judici fins arribar á altre punt geográfich conegut.
 Segons lo mateix mapa la ciutat mira al SO., y ‘l célebre Meandro, que naix en las montanyas vehinas, corre en la mateixa direcció. Jo he vist al contrari que la situació de la ciutat es al NE., y ‘l riu que vaig atravessar per un pont á curta distancia, segueix igual direcció.
 Es Assiom-Karaissar ciutat de bastanta extensió ab diferentas mesquitas, una de las quals me semblá magnífica. Te lo mateix que Akschier, los carrers convertits en torrents ó riuhets, per las ayguas de las montanyas que ‘l voltan per la quadrant del S.
 Las casas son d’aspecte tan trist, com las dels altres pobles per hont acabava de passar. Ab tot y 'l gran fret que feya, hi havia excelents fruytas, com rahims, melons, y pomas delicadíssimas. Lo pa es bo y en forma de cocas d' una polsada de gruixa. Llavors la gent estava ocupada batent.
 Al SO. de la població hi ha una roca aislada en figura de piló de sucre, format per la reunió de prismas irregulars perpendiculars, de manera que sembla tallat á plom per tot arreu: corona son cim un castell antich, que degué ser en altres temps una fortalesa com la de Gibraltar.

 Dia 13. — A dos quarts de nou del matí me vaig dirigir cap al NO. Després d' atravessar un torrent no lluny de la ciutat, seguirem la planura fins á las onze: llavors comensarem á pujar alguns turons y á dos quarts d’una trobarem un poblet; á tres quarts de tres mon conductor pará en altre llogaret nomenat Osmankoi, y m’ allotjá en una fosca cuadra. Irritat contra ell per lo poch camí que feyam aquell dia, y mala posada que 'm donava, mentres los demés tártars tenian bon allotjament, li vaig dar una forta repulsa, y en un accés de rábia li vaig dir que d’ un cop de sabre li faria saltar lo cap si continuava portantse tant malament. Acudiren los demés tártars, y me sossegaren confessant que tenia rahó. Al instant vaig ser trasladat á altre allotjament més decent.

 Dia 14. — No fou inútil la repulsa que vaig dar al tártar: temerós sens dubte per lo tó resolt que vaig pendre, me feu aquella nit servir un gran sopar, y l' endemá ans de ias sis ja estavam en camí. Aquest seguia al ONO. per entre montanyas. A un quart de vuyt deixaren á la esquerra, á Altuntasch , poblet hont hauriam pogut arribar un dia avans sino fossen los tártars tan peresosos. D' allí girarem al NNO., sempre entre montanyas y pel mitj de boscos. Avans de mitj dia 'ns vejerem obligats á abandonar un de nostres cavalls que 's moría. Una hora després baixarem una llarga costa, en quina falda hi ha un riu que corre al N. y 's passa per un pont. A l' altra vora s’aixeca inmediatament altra costa molt dreta, mes no tan llarga com la primera: d’ allí baixarem á una ampla vall, arribant allá á dos quarts de quatre á Kutaieh, ciutat bastant gran y d’ hermosa vista, capital de la provinciá de Nadulia ó Natolia, y residencia del baixá. Está situada en lo cayent d' un turó: las casas, construhidas part d' obra, part de fusta, se veuhen pintadas del tot; totas tenen grans finestras, belveders, y la major part ab jardins que forman un cuadro hermosíssim. La montanya que domina la ciutat está coronada d' un antich castell. Los carrers, per lo menos los que jo vaig veure, son bruts, mal empedrats, correnthi un rech al mitj d' aygua fangosa. Vaig veure dos mercats abundantement provehits de fruytas y llegums; la carn es bona y barata, y ‘l mercat de farinas ben surtit. Hi ha en la ciutat alguns bonichs edificis y diferentas mesquitas.
  Las carretas que s’ usan en lo país son arrastradas per bous ó búfalos; pero tan estretas, que ab dificultat poden portar duas personas assentadas. Los bous son de mena petits, ab las banyas tan curtas com los de la costa de Berbería; al contrari los búfalos, son alts y tenen las banyas grossíssimas. Serveixen també dits animals pera la terra. Jo ja 'ls havia vist á Antioquía servir de bestias de cárrega que la duhen á la esquena.

 Dias 15 y 16. — Mon conductor m’ obligá á quedarme dos dias á Kataieh, ab lo pretext de que no podia trobar cavalls. Vaig aprofitar aquella detenció pera anar á visitar la gran mesquita, vast y antich monument de singular construcció. Sa figura es cuadrada, dividida en duas naus iguals per una rengla de columnas que ocupa desde la porta fins al fons. Estavan reedificantla llavors, afeginthi al voltant tribunas elevadas. Aquesta singularitat, unida á las pinturas que adornavan l' interior del edifici, me xocá tant, que 'm vaig creure transportat de repent á un teatro d’ Europa.
 Los rechs que corren per los carrers son verdaders torrents, sobre 'ls quals la necessitat de las comunicacions ha obligat a ferhi ponts de fusta. En la ciutat s' hi veu una innumerable munió d’ anechs y gossos.

 Dia 17. — Vaig marxar lo 17 á dos quarts de deu del matí. Després de creuhar la planura al N., vaig trobarme poch després de las deu en un pla interromput per serrals. Tinguerem de passar duas vegadas lo riu Pursak; la primera vegada sa corrent anava al O, la segona al NE. Al sortir d’ un hermós bosch que atravessava 'l camí, nos dirigirem cap al NO. á través de las montanyas; y ja post lo sol baixarem al pla per una llarga costa molt rápida, la qual me conduhí á un poblet casi tot construhit de fusta, anomenat Yea Uglu.

 Dia 18. — Los primers raigs del sol nos saludaren al marxar. Al sortir del lloch teniam devant una petita vall sobre la que amenassava caure un temporal de neu, del qual sols nos separava un riu. Al cap de mitj hora arribarem á la extremitat de la vall, seguint la direcció NNE. Ja haviam pujat á las montanyas, quan nos trobarem dins d' un bosch tan espés, que á las nou del matí, ab lo cel seré y un sol brillant, á voltas nos semblava que encare no havia apuntat lo dia. Ab tot, de tant en tant vaig veure punts de vista magnífichs, y sitis deliciosos refrescats per milers de fonts y torrents. Moltas d’ aquellas estavan adornadas ab un petit frontispici degut á la pietat mussulmana, y aixó donava á aquells llochs silvestres la apariencia d' un veritable jardí. Per fi descubrirem a Suhut en una fondalada, ahont arribarem per una baixada casi á plom á las onze del matí.
 Petita y tot, me semblá rica la població; la rodejan vinyas y jardins, quals produccions transportan los naturals á grans distancias. Com disfrutan de certa comoditat, sas casas son bonicas y ben amobladas. Las caras dels habitants no tenen la apariencia de dolsor dels de Caramania; lo nas es gros, y ells son generalment magres, tristos, y fins abstrets y desconfiats, com los hebreus entre 'ls mussulmans.
 Lo riu Sakaria no passa per Suhut, com ho indican los mapas.
 La obstinada peresa de mon conductor, m' obligá á detenirme allí fins l' endemá, ab tot y 'ls desitjos que jo tenia d' arribar lo més aviat possible.

 Dia 19. — Eran dos quarts de set del matí quan nos posarem en camí. Se dirigía nostra marxa al N. y al NNO., creuhant las montanyas; després seguirem per algun temps la cresta d’ una serra, y desde allí, baixant per una llarga costa á una vall estreta y fonda, tallada per un riu sobre 'l que hi ha un pont, entrarem en Vezirkhan á un quart de dotze.
 Es Vezirkhan un poblet compost casi en sa totalitat de cristians grechs, á la vora esquerra del riu, y no á la dreta com senyalan los mapas.
 Després d' alguns instants de repós, continuarem á mitj dia la direcció del N. y NNO., atravessant los jardins y plantacions de moreras blancas que cubreixen la vall; després pujarem y baixarem una montanya elevada, en quin peu gira lo camí cap al O. A un quart de tres estavam á Lefkie, poblet situat en lo fons d' una vall per la qual passa un riu.
 Poch després de posta de sol, arribá un oficial de Mehemed Ali, baixá d’ Egipte, que portava al gobern la noticia de la retirada dels inglesos. Vingué á visitarme. En sa presencia vaig renyar severament á mos tártars, que contavan emplear encare quatre dias fins á Constantinopla. Aixís vaig obtenir la promesa de que hi arribariam en dos.

 Dia 20. — Cumplint sa paraula se posaren en marxa á las tres del matí cap al ONO. Atravessant per un pont lo riu que dista de la població sols mitj' hora, arribarem á las montanyas que deviam passar pera anar á Nicea. Ab tot y las dificultats de la ruta, marxarem lleugerament en la direcció del NO., creuhant rocas, y á vegadas per la vora d’ horrorosos precipicis: afortunadament la lluna era molt clara, puig estava prop del meridiá. Al sortir lo sól ja estavam á Isnik ó Nicea.
 Aquesta ciutat, célebre entre 'ls cristians desde 'l concili celebrat en ella l' any 325 de Jesucrist, es com Antioquía, un lloch petit, rodejat d' un vast recinte de murallas antigas, en las quals hi ha obertas majestuosas portas: sa situació es á la extremitat oriental d' un llach, y en mitj d' una infinitat de jardins.
 Descansarem una mica y continuarem lo viatje seguint la vora del llach: la comitiva del oficial de Mehemed Ali s' havia reunit á la meva.
 L' aygua del llach es dolsa y potable, y las voras formadas de pedruscall menut. Sa figura es irregular y prolongada de llevant á ponent. Vaig calcular que vindria á tenir de cinch á sis lleugas de llarch per una y mitja d' ample. Lo rodejan montanyas pertot arreu, escepte un petit pla al NE., que seguirem durant una hora y mitja.
 A las onze tornarem á empendrer la direcció del N. y NO., á través de montanyas cubertas de bosquina, y desde quin cim se descubreix tota la extensió del llach. No 'ns cansavam d' admirar aquell hermós punt de vista, quan de cop se cubrí lo sol de núvols, y casi al mateix temps caygueren grans xafechs.
 Corriam llavors per una costa rápida, relliscosa per ser la terra argilosa y mullada: mon cavall flaquejá del pit, y caygué de costat sobre meu, ab tot y 'ls esforsos que vaig fer pera sostenirlo: mes com la cayguda 's verificá en dos temps y poch á poch, no 'm vaig fer mal: aquesta fou felisment la única cayguda que he tingut en tots mos viatjes d’ África y Assia.
 Poch després de mitj dia passarem per un poblet, y á la una per un hermós pont, de hont, baixant al fons d’una vall, seguirem successivament las voras de dos rius, que tinguerem d’atravessar diferentas vegadas.
 Tot just sortirem de las sinuositats de dits rius, nos trobarem sobre una antiga calsada, construhida en mitj d' un pantano. Entre aquest y ‘l mar se troba ‘l miserable poblet de Hersek; nos vejerem obligats á embarcarnos nosaltres ab los cavalls pera atravessar lo golf d' Isnikmid, bras de mar que s' interna algunas lleugas en las terras, y en aquell paratje vindrá á tenir una lleuga y mitja d’ ample.
 No sent lo vent favorable, nostra llanxa ó kaik, en llengua del país, tingué que correr una llarga bordada de mitja hora cap al E. y altra de tres quarts cap al NO. pera arribar á la vora oposada. Desembarcarem en lo port d’ un poblet, hont fondejan ordinariament los barcos que fan aquella travessía.
 Continuant desde allí la marxa per las montanyas, arribarem á altre poble á las vuyt de la nit.
 Pera tot lo camí que haviam fet en aquell dia contavan mos tártars havernhi empleat tres.

 Dia 21 d' Octubre. — Al sortir lo sol se posá en marxa nostra comitiva, ab los pitjors cavalls que may haja tingut: aixís es que feyam molt poch camí. Seguirem la vora de la mar de Marmará en la direcció del ONO. Vaig reconeixer primer las illas dels Prímpceps, situadas á poca distancia de la vora. Passant després per diferents pobles, y atravessant una especie de necrópolis, es á dir, un vast camp de sepulcres, vaig arribar per fí á Scudar ó Scutari á dos quarts de duas de la tarde, descabalcant en un café.
 Durant ma permanéncia en Europa, vaig fer amistat ab lo marqués d’ Almenara, llavors embaixador del rey d’ Espanya en Constantinopla. Li vaig participar ma arribada, y tot seguit aquell respectable amich m’ enviá son dragoman, criats, y barcos pera atravessar lo Bósforo. Portá sa delicadesa fins al punt de destinarme en sa casa una habitació que havia fet arreglar á la turca, pera no contrariar mas costums.