Victor Hugo en català/Anyorament

ANYORAMENT

¡Y quant depressa fuig nostra ventura!
seguimla y —ja lograda—
dormimnos en sos brassos, descuídats;
y al despertar d' eix son que tant poch dura,
qual nova Elena á son país robada
vehemnos abandonats!

Y en lo avenir inmens, ab febril ansia,
buscamla ab insistencia,
y, al lluny al ovirarla li cridam:
—«Retorna, oh dolsa amiga de ma infancia!»—
Y acut lo plaher; mes sens omplir la ausencia
de aquella que anyoram!

Jo, si lo impur deleyte 'm brinda un dia
sa copa mentidera,
dirél'hi: —«Vesten lluny tu qu' aqui vens
»tentar ma sedenta fantasía,
»que si tristesa 'm dú 'l mirar enrera
»tú 'm dus remordiments!»

Mes jo turbar no dech vostre desvari,
amichs; ans feros veurer
que penas no 'm desvetllan ni dolors;
y encara qu' en mon cor sente 'l contrari,
dech sons alegres de ma lira treurer,
banyats pot ser en plors!

Tal volta en vostre cor, una finjida
rialla passatjera,
oculte un greu recort d' aquella edat!…
¡Es gran, Deu meu, qu' en esta trista vida
vingam tots á sufrir, mes de manera
qu' ho fem tots d' amagat!

Tu tens una coloma sempre amiga
que á tos desitjs se doma;

tu, verge, ton amor tens á una flor;
peró ¿que hi fa? si aquesta se mostiga
aixis com nostra vida, y la coloma
com nostra ditxa's mor!

Vergonya 'ns dem dels plors que 'ns enterneixen:
lo greu retort, la pena
qu' acut á nostra ment nos torna roigs,
com si 'ls llassos terrens que 'ns oprimeixen
fossen de flors, y 'l mon una cadena
de plahers, de cants, de goigs!…

¡Y m' ha fugit sense deixar ni rastre!
Jo he fet per aturarlo
tot quant ma pobre ment ha concebut,
eix temps en que la ditxa, com un astre
hi brilla, mes de sopte 's fon com plácit
somris interromput!