Victor Hugo en català/Ell

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Victor Hugo en català (1880) (page 115 crop).jpg


¡ELL!



I.


 Ell sempre y ell per tot! Viva ó gelada,
sa imatje 'm persegueix. Ella es ma aurora;
ella inspira ma veu arrebatada;
ella niuha en ma pensa creadora.
Tremolo, y á ma boca emborbossada
mots y mes mots acudan en tropell,
 y rajan mos cantars
quan son recort acut á mon cervell.

 Jo'l veig aquí guiant l' artillería;
assessinant allá pobles enters
en nom dels regicidas d' altre dia;
mes lluny, soldat, arranca los poders
de las mans del tribú y se 'ls apropía;


y luego, cónsul, pálit y enmagrit
 per lo insomni constant
de imperar, que no 'l deixa jorn ni nit.

 Despres emperador, ab altíu rostre,
dirigint lo combat desde una penya,
premis donant al que 'l perill arrostre,
vomitant los canons foch á sa senya,
sens que ningú com ell tan seré 's mostre;
y, l' ánima essent ell de siscents mil
 pera la guerra armats,
á la lluyta 'ls conduheix grave y tranquil.

 Mes tart, trist presoner á qui escarneixen,
com un vil criminal tractat essent
per vils escarcellers que 'l oprimeixen,
creuhant sos brassos en son pit bullent,
vensut, calvo, doblant son front hont neixen
mil tempestas que 'n fan d' ella un infern,
 per entre mil esculls
va passejant sa ment, oratje etern.

¡Y quán gran no es allí, quán estrellada

veu sa potencia, y escarnit se veu
per los britans, tenint sempre alarmada
la terra en sos dos mons, sols ab lo breu
rumor que mou sa eléctrica petjada!
Y per fi, en Santa Elena encadenat,
 hont lo exposan los reys
enssa gavia morint, de ayre faltat!

 ¡Y quan gran no es llavors que, prest á véurer
á Deu mateix que á son costat lo vol,
de son ull térbol l' humitat vol tréurer!
Son exércit antich, vestit de dol,
evoca ants de sa mort, y's nega á créurer
que tot sol va á expirar; y, grave y mut,
 per mortalla prenent
son mantell, del llit baixa al atahut!

II

En Roma hont del Senat lo poder vens,
en l' Elba, ab monts de neuló lava plens,
en lo Kremlin temut y amenassant;
 en l' Alambra arrogant;
 ¡éll es per tot arréu!
 també en lo Nil se 'l veu
 l' Egipte il-luminant
ab los raigs de sa aurora resplandent.
¡Son astre imperial naix en Orient!

 Entussiasta, valent, plé de prestigis,
pródich, pasmá á la terra dels prodigis.
Rendian los vells xeichs acatament
 al jove emir prudent:
 los pobles assustats
 miravan dels soldats
 lo may vist armament:
éll per las cegas tribus fou volgut
com un Mahomet del Occident vingut.

 Sa estranya mágia consta ja en l' historia.
La tenda del alarb nos diu sa gloria.
Tot lliure beduhí 's contava honrat
 logrant la sua amistat.
 Los tendres nins, veyent
 la marxa de sa gent,
 son pas descompassat
median, d' un tambal al só, ab aplom,
y 'ls cavalls renillavan á son nom.

 En sech, com arrastrat per l' huracá,
l' inmens desert á contemplar se 'n va:
y allí, la gran pirámide eminent
 per pedestal prenent,
 las sombras va evocant
 dels qu' en la fossa están
 desde llarch temps jayent;
y com si una batalla volgués dar,
quaranta segles fa ressucitar.

 Diu éll:—¡Drets tots!— y 'ls segles al moment
s' alsan ensemps, los uns cetros duyent,
y'ls altres de armas plens los cinturons,

 sátrapas, farahons,
 magos, pobles pasmats;
 y, polsosos, callats,
 inclinan tots sos fronts
al devant seu, com si un tribut d' honor
volguéren fer á eix nou conqueridor!

 Aixís sa voluntat que tot ho enfrena
de tot fa un monument. Cert que d' arena
es lo sol qu' éll trepitja; més ¿qué hi fa
 qu' Azur vejés demá
 tapat per l' Aquiló
 que'l bat sens compassió?
 Res aixó importará:
son peu un etern rastre deixa obert
en la fas mouhedissa del desert.

III

 ¡Historia! ¡Poesía! Ell, nou col-lós,
ab sos peus vos abarca á totas dos.
Jo, foll, no puch jamay res gran buscar
per vostres ámbits, sens son nom trovar.
 Si: sempre y quan ma ment
 té ton recort present,
ja sía pera 'l culto ó bé l' afront,
de mos llabis los cants agrupats rajan,
oh, sol de qui jo só 'l queixós Memnon!

 Tú nostra edat dominas. Y ¿qué hi fá
que ángel sias aquí y dimoni allá?
Ton áliga en son vol esferehit
se 'ns endú apesar nostre y sens dalit.
 Sempre, en tota pintura
 resalta ta figura:
lo mateix ull que't fuig per tot te veu:
sempre, oh Napoleon, altiu y grave
en lo brancal del segle estás de peu.

 Tal aixís lo estranjer, quan lo encontorn
explora del Vessuvi, eix inmens forn
ja de Napols á Portici al anar,
ja al, ab pas importú, la pau turbar
 de Isquia, aquest pom de flors
 de falaguers olors,
Qual brugit, com un cant entre vesllums
emanat per sultana d' amor folla,
sembla una veu que vola entre perfums;

 Ja, del sender qu' á Peastum nos conduheix,
al distingir los flams que despedeix;
ja en Puzzol al ohir ab accent put
cantar en lo bell peu de un toscá mur;
 ja al despertar passant
 á eix poble sens semblant,
á eixa momia, á Pompeya, que al retorn
de un somni de delicias, embargada
en brassos del volcá s' encontrá un jorn;

 Ja al divagar ab la lleugera nau
per lo Pausilip, qual marí os complau
recitantvos á Tasso y á Virgil;

sempre veu, sempre, sota lo arbre ombril,
 demunt lo sol cubert
 ab un mantell de vert,
dins del mar, en la prada, al cim del mont,
ó en los marges florits de las riveras,
sempre, al gegant fumant al horizont!




Victor Hugo en català (1880) (page 15 crop).jpg