Victor Hugo en català/Lo foch del cel

LO FOCH DEL CEL

I

¿No la veyéu pasar la fosca nuvolada,
ja pálida ó com plom ó ja de sanch tacada,
sinestre com estéril, herm estiu?
Talment sembla qu'un veu la fumareda espessa
que 'l vent s'emporta, y sent la formidable fressa
d'un poble al qual lo foch torna en caliu.

¿D'hon vé? ¿D'hon vé? Del cel, dels mars, de las
montanyas?

¿Es lo carro de foch que porta en sas entranyas
á un próxim mon algun mal esperit?
Mes ¡oh terror! ¿perqué de sopte s' il-lumina
son sen y un raig de llum surt d'ell que 's revenxina
semblant á un llarch serpent esferehit?

II

¡Lo mar! per tot lo mar! onadas, més onadas!
L' aussell fatiga en vá sas alas esponjadas:
aygua aqui, y aygua allá, y per tot arreu!
Sempre onadas sens fi qu'empenyan las primeras
y altres al lluny del lluny corrent tras derreras,
y altres, y altres després l'ull tan sols véu.

A voltas apareix d'un peix la testa núa,
ó brilla al sol lo blau de sa escatosa cúa,
ó l' argent de sas alas may en páu.
Lo mar sembla un remat qual llana'l vent rebrega
mes, un cercle d' arám al lluny l' horizont plega
lo blau mar ajuntant ab lo cel bláu.

—¿Cal aixugar est mar?—del núvol diu la veu.
—Nó!—Y'l vol parat emprén baix lo bufet de Déu.

III

Un golf ab verdas singleras
qu' en las ayguas s' enmirallan!—
Búfalos, cervos y feras
y cants qu' en los rochs estallan!—
Una tribu gegantesca
viu lliure aqui, y cassa y pesca
sens qu' á sas fletxae seguesca
lo llamp si á correr batallan.

Per aqueixas gents errants
l' ayre no 's corromp jamay,
guerrers, donzellas, infants,
ballan junts en rotllo gay,
en torn d' un foch qu' en la riva
lo vent apaga y aviva,
com foch foll que la ment viva
dormint, nos mostra en l' espay.

Las verges, com las vespradas
bellas, d' ébano sos pits,
riuhen al veurerse copiadas
de coure 'n los panys brunyits;
y altres, alegres com ellas,
fan saltar de las mamellas
de las dócilas camellas
llet blanca ab sos negres dits.

Homes, donas despulladas
véuhense en lo golf banyar.
Eixas tribus ignoradas
¿hon devian ahir estar?...
Del cíbal la esquerpa véu
que del cavall l' euga créu
se mescla ab lo crit que tréu
del rocam lo batent mar.

Lo núvol en l' espay de caminar se deix:
—¿Es aquí?— Y una veu li respongué:—Segueix!

IV

L'Egipte!—Ell nos extent, ab sosrossos sembrats
semblants á un rich tapís, sos camps tots virolats:
plans y mes plans qu' ab altre plans s'enllassan
L'aygua abundosa al nort, y al sut l'arena ardent
estantse'l disputant mentr' ell s'adorm rihent.
entr' aquestos dos mars que l' amenassan.

Tres monts per l'home fets que arriban fins al cel
ab sos punxaguts caps furadan lo blau vel
tapant sos peus la cendre que'ls rodeja;
y com si fossen fets tan sols pera gegants
desde 'l panell fins baix s' enxamplan los replans
quals llosas sens cesar lo vent neteja.

Un esfinx de granit y un déu de marbre vert
los guardan sens que may l'ardent vent del desert
los hage fer baixar sa vista atenta
un vol d'estranys vaxells anclats en un gran port;

una ciutat gegant banyant ab dols transport
sos peus de pedra en l' aygua macilenta.

L' aixofegant simoún se sent d' allí bramar
y sobre 'ls blanchs palets l' escata retxinar
dels cocodrils qu' al sol clavan sas grapas.
Véuhense 'ls obelischs naixer en un rampell.
Al ponent s' esbargeix com d' un tigre la pell
lo Nilo Groch quals islas son las clapas.

L'astre rey se pon ja. Quiet al abrich del vent
l' ample mar reflecteix est globo d' or vivent,
eix mon, antorxa y ánima del nostre;
y en lo rogench cel l' un, l'altre 'n lo vermell mar
com á dos reys amichs, se veuhen acostar
los dos sols contemplantse rostre á rostre.

La nuvolada diu:—¿Hon m' he de detenir?
—¡Busca!—una veu respon que 'l Thabor fa extremir.

V

¡Arena y mes arena!
¡L' inmens desert! Es ell
com niu de tota mena
de mónstruo y flagell!
Aquí res se detura:
los mons d' arena obscura,
si 'l vent bufa ab bravura,
rodolan com capdell!

A voltas, veus profanas
turbant eix lloch sagrat,
passan las caravanas
de Ophir, Membré y Bagdat.
De lluny aquesta colla
per lo camí sorolla,
rebolla y 's desarrolla
com un serpent jaspeat.

Eixa planura inmensa
á Déu sols perteneix:

sols ell sap hon comensa,
sols ell son mitj coneix.
Un baf estrany perfuma,
á eix mar que sempre fuma,
y escampa en lloch de escuma
arena que candeix.

—¿Cal transformar en gorch aq'uest desert aixut?
—Més lluny!—respon l' accent del fons del cel vingut.

VI

Com un enorme escull entre onas col-locat
com de torres un munt que'l temps ha arrabassat
Babel, deserta y trista 'ns apareix.
De lo res dels mortals testimoni cumplit,
á la plasenta llum del astre de la nit,
quatre monts ab sa sombra ella enfosqueix.

L' edifici ensulcit s' oculta entre la pols.
Los huracans cautius, passant baix sos traspol
promouhen un rumor inexplicable.

L' humá llinatje avans bullia en son entorn;
y sobre 'l mon entér Babel devia un jorn
aixecar s' espiral interminable.

Devian son grahons pujar fins al zenit.
Dels monts mes colossals, las molas de granit
pugueren sols servir pera una llosa;
y 'ls cims mes atrevits, los ulls desatentats
véyen al sigüent jorn per altres dominats
en sa piramidal testa orgullosa.

Las monstruosas serps y 'l fréstechs cocodrils
per sos esberlats murs corrian com reptils
encauhantse entre penyas grans, superbas;
y, colossos perduts entre eixos amples llochs,
las palmeras, penjant al cim entre dos rochs,
desd' abaix pareixian manolls d' herbas.

Passavan elefants per los crivells dels murs:
creixia un bosch devall de sos pilans obscurs
multiplicats per nostra folla pensa;
aixams d' áligas reals y rápits esparvers

voltavan nit y jorn per sos portals grossers
com abellas en torn de rusca inmensa.

—¡Cal acabarho?—diu lo núvol de ira plé:
—¡Segueix!—¡Senyor!—diu éll,—¿hon donchs m'aturaré?

VII

Vetaqui que dos ciutats estranyas, desconegudas;
qu' alsantse de pis en pis fins á dal dels núvols pujan,
se 'ns apareixen dormint en mitj de la nit obscura,
ab llurs deus, llurs habitants, ab llurs carros y llurs fustas.
Son en la mateixa vall dos jermanas ajegudas.
L' ombra sas torres cubreix estarjidas per la lluna;
després la vista entreveu entre la claror confusa,
aqüeductes, monuments, escalinatas, columnas,
amples capitells; despres distingeix inmensa turba
de granítichs elefants sostenint una ample cúpula;
colossos drets, contemplant com en torn séu se bellugan
disformes mónstruos nascuts d' excesos contra natura
jardins suspesos guarnits d' arcadas, flors y verdura,
y arbres negres inclinats sobre cascadas profusas;
temples vastos hon demunt de cayrells de terra cuyta

cent ídols de jaspi hi han que testas de toro dúan:
plafons d' un sol roch tallats qu' inmensas cambras ocultan,
hon sens' alsar may llurs caps ni mudar may ds postura,
vetllan en rotlle asseguts y miranse tots á una,
Déus de bronne en llurs jenolls descansant sas mans feixugas.
Eixas rampas y palaus, eixas foscas avingudas
que'ns mostran per tot arréu formas may vistas ni hagudas
estos aqüeductes, ponts, archs y torres y columnas,
en quals profundos rodeigs la vista 's pert y s' assusta,
per los inmensos espays del cel se veuhen com muntan
y s' alsan com campanars de interminables agullas,
qu' entre mitj de la foscor se confonen y s' agrupan!
En l' horizont desboyrat mil y mil estrellas llúhan,
y del promontori vast per entre 'ls archs que 'l circundan
brillan també com passant per entre un teixit de puntas.

Ah! ciutats que á folls desitjs vos entregáu sens mesura!
Cada hora aqui nous plahers inventa y novas luxurias;
cada teulada encubreix cent delictes que repugnan,
y, com dos llagas, lo montacan, infestan, corruptan.

¡Totas dos dormen no obstant! Per damunt de cada una
véuhense encare tot just algunas débils espurnas,

antorxas del desenfré ja al naixer desparegudas;
llums derreras dels festins en mitj del carrer perdudas.
Grans arestas de parets blanquejadas per la lluna
tremolan dins dels estanys ó parteixen l' ombra obscura.
Sembla verament que s' óu en lo fons de la planura
rumor d' ofegats patons y d' alenadas confusas;
que 's vehuen las dos ciutats lassas, pálidas y mústigas
deixantse anar mollament per lo deleite abatudas!…
Y 'l vent, passant per debaix del arbre de fragants fullas,
desde Sodoma, 'l sendér que 'ns dú á Gomorra, perfuma!

Llavors fóu quan passant la nuvolada, ohí
la véu del cel dihent:—¡Detúra't: es aquí!

VIII

¡Lo núvol esclata!
Los flams d'escarlata
l' hi obran cent traus,
cayent ab feresa
rius de sofre encesa
per sobre 'ls palaus,
llensant tremolosa

sa llum sanguinosa
per sos frontis blaus!

Sodoma! Gomorra!
Quin pes ¡ay! ensorra
vostres murs marbrats!
L' ardent nuvolada
vos contempla irada
¡oh, pobles malvats!
y sas amples golas
en vosaltres solas
llensan sos embalats!

Déu la gent desvetlla
que's dormí la vetlla
en Ell no pensant:
los palaus s' assolan,
los carros rodolan
ab altres topant:
camins y carreras
pareixen rieras
de foch flamejant.

En eixas obscuras
torres inseguras,
gegants atrevits,
sérs mitj morts se mouhen
y xisclen, y 's cohuen
encara adormits;
y, com de las vigas
las negras formigas,
van cayent rostits.

¿Pot ser que algú fuja
de la horrible pluja?
Ay no! ni un tan sols!
Lo foch que espurneja
las parets trosseja
y enfonza 'ls traspols,
roda y cau, y trenca
la llosa rojenca
esmicantla en pols!

Baix cada centella
creix y s' encastella
lo destructor flam,
s' ajau y s' adressa

corrent mes depressa
que no corre un llamp;
y en ell se arrossega
lo ídol y doblega
sos brassos d' aram!

Y onejant se gronxa,
y las torras tronxa
del poble increyent;
y l' ona ruhenta
que 'l sofre alimenta,
llepantlas, va fent
brillar, com l' escama
d' un lluhert la flama
en sos murs d' argent.

Fon com blana cera
de la fosca ossera
lo robust cayró;
abat com un arbre
lo col-lós de marbre
nomenat Nabó,
y cada pilastra

flameja y s' arrastra
com torrat tió!

En va es qu' homenatjes
tributen á imatjes
dels deus del alt lloch;
lo rey ab sa vesta
cubrint l' ardent cresta
res logra tampoch:
l' ona qu' el pis solca
lo temple remolca
ab sos plechs de foch!

Mes lluny arrossega
un palau hon brega
lo pobre á son pas:
l' ona bullidora
los islots devora
ab ánsia vorás;
y quant á flor sura
se fort y s' apura
com penca de glas!

Lo gran mago arriba
á l' ardenta riva
d' hon tothom se 'n vá.
De sopte sa tiara
s' encén, per sa cara
rajant com quitrá;
y sa má que, llesta,
acosta á sa testa
com cendre 's desfá.

Lo poble; homes, donas,
corre... encesas onas
s' escampan com vel;
de las ciutats mortas
sitia las portas
un cercle cruél.
La gent malehida
véu, esporuguida,
l' infern on lo cel!

IX

Diu que lllavors, semblant á un vell cautiu
que pera contemplar d' altre 'l suplici
per sobre 'ls murs aguayta son trist front,
també 's veijé aguaytar son front altiu
á Babel, á llur cómplice en lo vici,
per sobre 'ls monts que tapan l' horizont.

Y durant eix misteri, al mon pasmat
ompli un gran terretrémol com si en guerra
estigueren ensemps los elements;
y tan profundo fou, qu' en sa ciutat
los pobles sórts que viuhen sota terra
sentiren sos estranys sacudiments.

X

Lo foch fou sens pietat. Ni un sol dels condemnats
pugué escapar dels murs adents y calzinats.

}}
En vá?, plorant, al cel sas mans alsava:
en vá á un altre abrassant, en son derrer adéu,
enlluhernat, confús, preguntava quin Déu
per sa ciutat aquell volcan vessava.

En va en amples traspols buscava un salvament
contra lo loch diví; contra lo foch vivent:
Déu sap humiliar als que l' hi faltan.
En va invocan sos déus; pus del foch al ardor
prompte 'ls ulls de granit d' estos deus en un plor
d' encesa lava de sas clotxas saltan.

Y tot desparegué baix eix suprém revolch:
ab l' home la ciutat, ab la planta lo solch.
Al foch vingut del eel res lo detura!
Avuy rés queda entorn d' eix poble destruhit,
y 'l vent desconegut que bufá aquella nit
mudá fins las montanyas de figura.

XI

Vuy dia las palmeras qu' entre rocas
tristas s' arrelan, senten com las fullas
vanse marsint, y arrabassant sas socas
al botxornós alé d' eix vent fatal.
Deixaren d' existir eixos dos pobles;
y, mirall del passat, en sas despullas
s' extent un gorch de quals ayguas inmobles
s' escapa un fum semblant al d' un fornal.