Victor Hugo en català/Paraules d' un conservador

Paraulas d' un conservador

Á PROPÓSIT D'UN PERTURBADOR

¿Fóu somni ó realitat? Jutjáu vosaltres.
Un home—¿era juhéu, grech, sarrahí?—
Un membre del partit del ordre, sério
y ab tó de veritat, grave 'm va dir:

—«La sentencia de mort que s' es dictada
contra aqueix bandoler desvergonyit,
contra aqueix anarquista, aqueix xarrayre,
no pot esser mes justa. Era precís
qu' un escarment hi hagués. Cal que 's respecte

l' autoritat y l' ordre. ¿Cóm sufrir
que vinga un qualsevol y ab dret se crega
d' impugnar nostres lleys? ¡Fóra bonich!
Hi ha veritats eternas que's cumpleixen,
si no de grat, per medi del butxí.

¡Solía predicar unas doctrinas!
¡Amor! ¡Progrés! mots vans, sense sentit,
pete que duyan cúa. Ell feya escarni
de nostre venerable culto antich:
res hi havia sagrat per aqueix home,
res digne de respecte. Pera imbuhir
al poble sas doctrinas sospitosas,
per los sitis pitjors t' hauriau vist
rodejat de bovers, pescadors, dropos,
pobressalla perduda. Vetaquí
tota la gent ab qui ell s' escometia:
jamay ab l' home sabi, prudent, rich,
que tingués res que perdrer. Se 'n guardava
com de cáurer al foch, lo malahit.

Alsant los dits al cel y fent ganyotas
deya 'ls qu' així als malats com als ferits

curar podía sens remeys ni bálsams;
y, com si prou no fós, arribá á dir
qu' hasta als morts del fossar retornaria
quan volgués, y qu' ell era un adiví.

Caminava al atzar, dihent:—seguiume—
ja bé anés cap al camp ó cap al riu.
¿Y aixó no es mourer avalots, desórdres?
¿No es sembrar la discordia entre 'ls vehins?
¿No 's veu, tan clar com l' aygua, son propósit
d' encendrer l' inclement guerra civil?

Derrera d' ell corrian fastigosos
pagans qu' al vespre anavan á dormir
en los forns rajolers ó be en las fossas,
l' un guerxo, l' altre coix, l' altre tullit,
y aquell de més enllá tot plé de nafras
qual posterma ab un tést feya sortir…
L'home honest, quan passava ab semblant xusma
dins de casa's tancava tot seguit.

Un jorn, era una festa, no sé quina,
prengué un fuhet y al temple 's dirigí,

d' hon féu sortir, á cops, y crits, y empentas,
als honrats mercaders que allí, ab permís
del sacerdots, posavan sas paradas
y legalment venian, es á dir
que pagavan los drets. D' una esgarriada
per tot arréu seguit l' hauriau vist.

Sas prédicas sempre eran destructoras
familia, societat, drets adquirits,
religió, propietat, moral, tot queya,
tot s' enrunava sota de son pich.

La pagesalla anava al seu derrera
los camps abandonant sense cultiu.

Era molt perillós: dels pobres deya'n
no mes que bé, y no mes que mal dels richs;
y entr' altres disbarats que de sa boca
surtian, dels quals faigne cas omis,
uns dels tants era 'l dir que tots los homes
aqui baix som jermans; que tots tenim
á la terra y sos fruyts los drets mateixos;
que no hi deuria haver ni grans ni xichs;

ni menys senyors y esclaus; y en quant al clero
¡podéu pensar lo que 'n solia dir!
segons éll, sacerdot era sinónim
de malvat, de falsari y d'assassí.

Y no cregáu qu' aixó ho digués á solas,
d' amagat, en veu baixa, sino al mitj
del carrer, sens reparo, á qualsevulla
qu' á passar s' escaygués, y sempre á crits.

Ja veyéu si calia prendrer midas
saludables al ordre del pahís
y sérias, qu' escarment fossen dels necis
que 'l creguessen: la lley ben clar ho diu;
y l' han crucificat.»—

Eixas paraulas
ditas ab ayre dols me van ferir.
Preguntí:—«¿Qui sou vos?»—«Me podéu creurer
qu' era ben menester un cas aixís
pera restablir l' ordre: 'm dich Basili;
só l' escriba del Temple».—Y jo torní:
—«De qui m' estáu parlant?»—y va respondrer:
—«D' eix gandul que l'hi diuen Jesucrist!»