Victor Hugo en català/Son nom

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca



SON NOM

 Lo dols perfum de casta satalia,
lo roig explendorós d' una aureola,
 del jorn l' últim rumor;
la trista queixa del amich benévol
que nostras penas plany y 'ns aconsola,
lo misteriós adéu del temps que vola,
lo suáu bregit d' n tendre bes d' amor;

 La banda hermosa ab set colors pintada
en lo núvol cendrós, per la tormenta
com un troféu llegada al sol radiant;
l' accent inesperat de veu amiga
qu' en nostra ment encara está patenta.

lo vot secret qu' á la donzella alenta,
 lo somni grat d' infant.

 Lo cant armoniós d' un llunyá coro,
lo gréu sospir qu' á l' amorosa aurora
 envia 'l trist Memnon;
lo murmuri d' un só que, com la perla
de rosada, tremola y s' evapora…
tot dols invent de pensa creadora
es menos dols, oh lira, que ton nom!

 Pronumciémlo apleret, com la plegaria
qu' al Senyor enviám, mes tots á l' hora
fem qu' á coro ressone en nostre cant:
qu' éll sia la fantástica y secreta
llum que lo temple silenciós decora
lo mot qu' en el sagrari, ab veu canora
 murmura l' eco errant.

 ¡Oh mos volguts amichs! Ans que ma musa
per las cegas passions extraviada,
 en mots de foch ardent,
mescle ab los noms qu' un fátuo orgull proclama

lo séu, més cast que maternal besada,
per lo amor en mon ánima inspirada
guardat com un tresor omnipotent;

 Caldrá que sia 'l cant de mos fiels himnes
com un cántich sagrat, que lo home escolta
ab religiós respecte agenollat;
y qu' á llurs veus l' atmósfera sufresca
tal commoció com quan un ángel solta
sas alas de diamant y giravolta
 per sobre 'l nostre cap.