Victor Hugo en català/Vella cansó del temps jove

Vella cansó del temps jove

Jo ni somniava ab Rosa
quan Rosa ab mi al bosch vingué:
sé que 'm digué alguna cosa
pero no'm recordo qué.

Jo era fret, mes fret que'ls marbres,
y á son costat caminava
parlantl'hi de flors y de arbres,
y ella sa vista 'm fixava…

La rosada 'ns dava perlas
y a la plana girassols:

jo gosava ohint las merlas,
Rosa ohint los rossinyols.

Jo tan sols setze anys contava
mentres ella vint ja fets:
cants lo rossinyol l' hi dava;
la merla á mi sols xiulets.

Rosa s' alsá de puntetas,
y allargá 'l bras, y cullí
las moras d' unas branquetas…
¡y aquell bras jo no 'l vejí!

L' aygua lliscava calmosa
per la molsa de vellut
mentres natura amorosa
dormia dins del bosch mut.

Rosa á sa vista 's detura,
y 'l calsat de prompte 's treu,
y 'l péu banya en la aygua pura…
¡y tampoch vegi aquell péu!

Jo, sense saber lo que feya,
seguíala sens parlar:
riurer uns moments la veya
y altres trista suspirar…

Tampoch vegí qu' era bella
fins á ser del bosch á fora…
—Bé: no hi pensém més:—digué ella.
¡Y ara jo hi penso á tot hora!