Visions i Cants/L'estimada de Don Jaume

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Disambig.svgAquest text tracta sobre una edició de 1912. Per a d'altres versions, vegeu Visions & Cants/L'estimada de Don Jaume.


 L'ESTIMADA DE DON JAUME


 I

Don Jaume té una estimada
que ben jove'l va emprendar.
L'estimada de Don Jaume,
una terra sobre'l mar.
No més de sentir parlar-ne
ja'n va quedâ enamorat.
Diu als barons que l'ajudin,
que la vol anâ a cercar.
Mentre'ls barons treuen comptes
Don Jaume va a mirâ al mar.
De tant mirar-hi i mirar-hi
en surt un estol de naus,
en surt un estol de veles
que tot el mar n'era blanc.
Don Jaume somriu i hi entra;
l'estol mar endins se'n va.


 II

A l'hora que'l sol va a pondre-s
Mallorca veu l'aimador
que ve dret damunt la barca,
els ulls encesos d'amor.
L'illa's torna tota roja
i el cap del rei nimbat d'or.
Ell, quan posa'l peu en terra,
ja se'n sent conquistador.
En terra posa la planta
i en el cel l'esguard pietós.
La terra la vol pel cel,
el rei Jaume d'Aragó.
Per xò es alt de més alçada
que no tots els seus barons,
i per xò'ls ulls li blavegen,
i per xò té'l cap tant ros.


 III

Tota la nit ha vetllat,
i quan veu l'alba esclarida
alça l'espasa real

boi cridant: Santa Maria!
Tots els cavallers s'aixequen,
mes els raca l'embestida.
«Vergonya, barons, vergonya!»,
clama'l rei en santa ira;
i com fera celestial
entra al combat i els hi atia.
Fou llavors que'ls sarrains,
amb ullada estemordida,
van veure a l'host catalana
com mai ningú més l'ha vista,
i al blanc cavaller Sant Jordi
lluitâ en nostra companyia.


 IV

«Mallorca, dó-m menjâ i beure,
que'm seràn dolços tos fruits;
Ara que t'he fet ben meva,
bé puc gaudir-me de tu.
Que n'es de bona la terra!
Com li escau el cel damunt!
Com més terra, més cel sobre;
com més cel, més quietut.»
Així a soles se parlava
aquell vespre 'l rei august,

i entre'ls morts de la batalla
s'adormia am sòn segur.


 V

Sempre més hi ha pensat
en Mallorca cristiana:
ni'ls grans amors de Valencia,
ni'ls de Murcia, ni cap altre,
li han fet perdre la memoria
de la dolça illa daurada.
«Tinc un regne sobre'l mar
com no'l té cap rei d'Espanya»,
murmura sovint el rei,
mitj-rient i ple d'ufana.
I quan han passat molts anys
i es un vell de barba blanca,
encara li riu als ulls
la conquesta jovençana;
i quan, camí de Poblet,
dins de Valencia finava,
va girâ-s de cara al mar
cercant l'amorosa platja,
i va morir mitj-rient,
pensant que se n'hi anava.