Visions i Cants/La fi del Comte Arnau
XIX
LA FI DEL COMPTE ARNAU
arnau
—La terrenal via infinita
dexèu-me córrer ben fidel.
Mirèu que us porto la cullita:
«Pare nostre que estau en lo Cel».
Só com un cep amb molta fruita
que's dobla al pes de sa dolçor:
no'm veremèu, qu'encare en lluita
vaig aprenent la llei d'amor.
Porto en mi els fills i gent extranya,
porto l'aimada sobre'l cor;
i la muller, que m'acompanya,
me canta'l cant de vida y mort.
Per l'encontrada més obscura
de tant de pes vaig carregat:
sento al damunt com me madura
l'amor degut i no pagat.
adalaisa
—Qui semblant fruit arribi a heure,
li amargarà'l meteix que fèl:
amor que's paga com un deure,
ni grat te'n sento: queda-te'l!
Que trist amor! Quina altra cosa
la generosa voluntat
que salta'l marge i la resclosa
com un torrent que ve sobtat!
Ai! No era aquesta, no era aquesta
la que m'havies tu promès
per dur-me al món com a una festa
i corre-hi sempre i sempre més?
arnau
—Corro de nit, corro de dia;
veig a tot-hom, no'm veu ningú:
veig l'esperit que a dintre'ls nia
i com treballa en cadahú.
Els veig, la cara somniosa
del sòn terrè, que's van alçant;
sento la veu misterïosa
que'ls va cridant, que'ls va cridant.
De tant en tant paren l'orella:
no saben qu'es; miren entorn;
veuen la terra que es tan bella
i mitj-rient baixen el front.
Mes han de fer ben tost per viure:
el dia es curt, la feina es gran...
I van perdent aquell mitj-riure:
els uns del tot, altres no tant.
Jo passo entre ells sense fer nombre
ni entre'ls vivents ni entre'ls esprits,
com un ensomni, com una ombra,
com un despert entre adormits.
la muller
—En el bon temps, a casa nostra,
jo feia igual que are fas tu:
tu sota'l cel, jo sota un sostre:
pera una mare tot es hu.
Quan els infants i les criades
eren dormits, ja de nit gran,
jo recorria les estades
com un fantasma vigilant.
Jo veia'ls somnis i figures
volar damunt dels fronts dormits;
tocava'l rostre a les criatures
per si eren freds o bé enardits.
Veia en llur jaç a las serventes
(el de la dida vora el breç)
en positures diferentes,
i en llur sòn encare més.
Hi havia aquella forta Assumpta
(que terres lluny era'l marit)
que s'adormia cella-junta
i amb una mà damunt del pit.
Després, aquella joveneta
que era un xic rossa i tant humil,
tenia sempre una rialleta
i entorn del cap el braç gentil.
Però les altres, aplanades
pel gros treball de tot lo jorn,
boca-terroses o badades,
eren com mortes a l'entorn.
I, per la casa tenebrosa
tornant al nostre llit retret,
m'hi esmunyia silenciosa,
vetllant encara ton sòn inquiet.
la arnau
—Ditxosa tu, que així visqueres
rica d'amor, muller lleial,
i per l'amor de mil maneres
dintre la vida universal!
Mes... ai de mi! jo que vivia
per mi tot sol i els meus delits,
y are, mort-viu, haig de fer via
com un despert entre adormits!
la muller
—Are ho veieu, les nostres filles,
com no ereu filles de l'amor!...
les filles
—«Fills i filles, llops i guilles»,
solieu dir, pare i senyor.
els moços
—També'ns en deieu de ben grosses
mentre'ns robaveu les suors.
arnau
—«Moços i moces, alans i goces»
fou de mes dites la mellor.
· · · · · · · · ·
· · · · · · · · ·
Totes les veus de la terra
se fan sentî en el Comte Arnau,
li van movent eterna guerra
per els camins de la gran pau.
Són com a mar esvalotada
que de molt lluny se fa present
am la clamor de ses onades
tota la nit en gran torment;
són com el vent de les altures
que d'un sol crit omple l'espai;
són com el plor de les criatures,
que no té fi ni'n tindrà mai;
són el Dolor, rei de la terra,
que en tot pit d'home's fa sentir....
El Comte Arnau se desespera,
perquè vol dir-lo i no'l sab dir.
Però l'esposa fila i canta
dalt a mitj aire del cel blau.
El Comte Arnau tot s'hi decanta
per si la sent cantar suau.
Mes a sa veu altra's conlliga
que mai s'hi havia conlligat...
que va cantant la cançó antiga
amb una nova pietat.
Es una veu encara viva.
No ve del cel, ni ve dels llims:
ve de la terra, tant festiva,
am verd als camps i am sol als cims.
En un pendiç de la montanya
hi ha una pastora de l'ull blau
que, tot cantant la cançó extranya,
se'l va estimant al Comte Arnau.
Un campanar sona en la altura;
les gents se mouen pels sembrats;
esquellejant salta y pastura
la escampadiça dels ramats...
I la pastora enamorada
canta que canta la cançó:
li ha mudat tota la tonada
i ha redimit al pecador.
Que, desde que ella l'ha cantada
amb altra veu, amb altre acord,
ja no hi ha ànima damnada...
La cançó ha mort, la cançó ha mort.
Seguiu el pla, seguiu la serra,
vila y poblat, per hont volguèu:
la cançó es fòra de la terra
i ja mai més la sentirèu.
Alguns diràn que la sentiren;
altres ni'n tenen cap record;
quins l'oblidaren, quins ni la oïren...
La cançó ha mort, la cançó ha mort.
Jo, d'una vella ja afollada
pel pes dels anys, la vaig sentir
ja sense to, a glops, trencada...
I aquella vella's va morir.
Cantant, cantant, nasqué l'infamia,
i descantant la redempció:
el Comte Arnau tenia l'ànima
a la mercè d'una cançó.
Lo que la mort tanca y captiva,
sols per la vida es deslliurat:
basta una noia amb la veu viva
per redimir la humanitat.