Antologia d'autors catalans/Antoni Careta i Vidal
———————
Aquest poeta de l'antiga escola del renaixement Literari de Catalunya es un dels que mostren un estil més purificat de versificació típica dins dels nostres Jocs Florals fins passat l'any 80 de la darrera centúria.
Les seves composicions que com a mostra publiquém son de les més obunden en el seu genre, puig el sentiment de pàtria ha estat una constant obsesió d'aquest poeta d'ànima catalaníssima, que posa en els seus treballs aquell regust que porten els dels mestres que lluitàren en l'época en que la Literatura nostra va aixecar-se com una foguera abrandant, mercés al esforç d'uns quants poetes entusiastes com ell, que son una bella recordança del temps dels nostres avis.
Els seus treballs han tingut diferentes distincións en els jocs de Barcelona, encare que molt poques per el que veritablement merexien les seves produccións. En diferents certamens literaris d'arreu de Catalunya ha obtingut un gran nombre de premis.
En l'any 1882 fòren juntades en un volum les seves poesíes al que donàren el nom de «Les Eures» i en aquest aplec es publicàren amb moltes altres «Lo cavall del Conceller» i «Als Catalans».
Te publicades diferentes obres que porten per nom— «Brosta», «Dibuix a la ploma», «Rajolins», «Cor i sang», «Les consequències», «Los Carboners», «Diccionari de Barbarismes», «Narracións Extranyes», «¡Oydá!» «L'ull acusador», «La Embaixada de la mort», «La marca de foch» i «Tot per ella».
Lo cavall del Conseller
—————
Dia espantós! La mort ajeya
de ma ciutat l'heroyc poder;
jo era ben prop quan ferit queya
de son caball lo Conseller.
Fujo llavors de Barcelona
per comandar cent vigatans.
Poc témps desprès també Cardona
rendida fou a n'els tirans.
Sempre ab rezel vivint com feres,
afanys patiren, set i fam;
mes, per les tropes estrangeres
lo nostre pas era'l del llamp.
Tan embestint com si fugien,
deupmats se veyen los del Duc:
de mos valents també'n morien
clamant la patria i l'Arxiduc.
No trigà mólt que ab pena deyem:
«La terra's pert i ja som pocs!»
Un cap al tart, de sobte'ns veyem
casi tancats entre dos focs.
Tots emprenguerem la fugida.....
Còm vaig surtirne ningú ho sab.
»Cúyta a marxar, sàlva ta vida;
donen cent dobles per ton cap.»
Vaig disposar corrents lo viatge
axís que l'hoste me'ho hagué dit;
prenguí la marxa ab descoratge,
disfressant bé parla i vestit.
«Fujo de tu, ma patria bella,
ja que ventura no't puc dur:
Entre enemics, dins de Castella,
potser estiga mès segur.
Entro a la Cort i celebraven
de Catalunya lo fat trist...!
En altre tems axí insultaven
los vil sayons a Jesu-Crist.
A mon costat vaig sentir fressa:
giro en rodó i'm veig davant
un cavall negre que s'adreça
esvalotat i renillant.
Qui pert son bé i aprés lo troba,
crit més alegre no pot fer...
Era'l cavall d'En Casanova,
de mon amic lo conseller.
Y, dirigintme a qui'l menava
vaig dirli axís:—No ho estranyèu.
Si jo ma historia vos contava...!
Aquest caball es amic meu.
—Quin animal més fer de tracte!
No'l só pogut mai dominar.
— Venèumel, doncs.—Pactèm i al acte
ab bon argent l'hi vaig pagar.
Als dos nos mata l'anyorança;
i un compatrici mercader,
per mon resguart papers alcança
de la moneda ab lo poder,
Dic, fantasiant ma terra llunya,
mentres ensello l'animal:
«Hi tornarèm a Catalunya?»
Ell que renilla i pega un salt.
A cavall pujo desseguida.
Ell va a son pler, rès hi puc jo;
per deturarlo no hi val brida,
qu'es lo desig son esperó.
Brolla en son morro la bromera,
oberts los nasos du flayrant;
tan aviat passa carretera
com los abismes ba saltant.
Ni per menjar dexa sa via;
sols lo governo quan es fosc.
Lluny de poblat i de masía
sempre fem nit dintre del bosc.
Quan reposèm de la jornada,
prop séu l'herbey me fa de llit;
quan signa'l gall lo trenc d'aubada,
ell ja poteja de neguit.
«Au! que veurèm la patria dolça.»
Y l'afalego tot muntant.
Ell alça'l cap, les crins espolsa
i al galop corre estofurnant.
»Só a Catalunya ò bé a la vora»
dic, mentres guayto a tots cantons.
Ja mon cavall l'herba devora
i beu a pler dels reguerons
«A Barcelona anèn per veure
si a ton antic senyor trobèm.
Junts, de la patria havèm de treure
lo jou fexuc, ò morirèm.»
«Ja som davant ma Ciutat bella...
Oh mon corcer, no més un salt!»
Nos deturava un centinella
quan arribarem al portal.
Los papers falsos que portava
vaig ensenyar al capità:
ell lo portal me franquejava
tot saludant barret en mà.
De ma ciutat enamorada
lo trist aspecte fa condol:
més d'una casa hi hà ensorrada
i en los semblants s'hi pinta'l dol.
Prop de la plaça de sant Jaume,
vaig veure un home acongoxat.
—Perquè plorèu germà, digàume?
—Perquè avuy mor la llibertat,—
me va respondre fent sa via.
Para'l cavall, no podent més.
Una fumera tot ho omplía,
que no'm dexava veure rès.
— Qu'es?—sols vaig dir, que me'n recordi,
a un pobre vell, parant son curs.
— Ay! en la sala de sant Jordi
crema'l butxí los nostres furs!—
«Què'n fas !oh Deu! de ta venjança!»
dic; colpejantme testa i pit;
mentre'l caball, que a terra'm llança,
cau exalant un alarit.
M'alço. «Ditxós de tú,—gemego,—
noble animal, la mort t'ajau.
Vinga'l botxí, mon cap li entrego...
¡Val més ser mort que viure esclau!»
Als catalans
—————
Jo que ans d'obrir les fulles de l'immortal história,
sabia que ma patria tingué un passat capdalt,
jo que ab amor la canto sens treuren or ni glòria
i en mig de tots vosaltres puc dur lo cap ben alt;
avuy ple de tristesa, veyent tanta impudencia,
com ombra dels vells segles, vos vinc a preguntar:
¡Qu'heu fet ¡oh compatricis! de la preuada herència
que com reliquia santa deviem conservar?
¿Hont son aquella patria que'ls avis mantingueren
regant-la amb sa sang noble i'l suhor de sos afanys,
i aquelles lleys tan sabies, i aquells costums que'ns feren
admiració, respecte i enveja dels estranys?
Lo fret escepticisme per tot arrèu impera;
pocs son los que recorden les glories qu'hem tingut;
si'ls catalans tornaven d'un segle i mig enrera,
estar petjant creurien país desconegut.
La llibertat antiga ni menys es anyorada:
vil iirania'n diuen sols digna dels temps vells.
De folla prostituta contens l'han disfreçada,
per son ideal ferne, los catalans novells.
Avuy, l'oblit culpable y un criminós exemple,
vestits, música, dances, costums, llenguatge, y tot
a l'extrangera muden; fins dins del sagrat temple
en llengua forastera predica'l sacerdot.
La fè de nostres pares curan que bè's conega,
als nins de les escoles s'ensenya en castellà,
y, per a més vergonya, aquell que a Deu no prega
en est ni cap idioma, renega en català.
!Oh llengua gloriosa! ben cert que no pensaren
que may pogués tocarte pervindre tan amarc
los sants, hèroes y sabis que tan amunt t'alçaren
ni, al fer ses belles trobes, lo dolç Ausías Marc!
Si'ls fonaments no aguanten, s'arruna l'edifici;
axís, quan es perduda la salvadora fè
los homs i les niçagues són presa d'un desfici
que'ls fa correr i empènyers sens cap timó ni frè.
Los llaços de familia s'afluxen cada dia:
ja per infants se dexa no més lo pur amor:
no hi es l'amistat santa que un home al altre unía...
Per tot, lo fret egoisme y'l vici corruptor!
Lo nom sagrat de patria si acàs algú l'invoca,
es per als fills d'aquesta commoure y separar:
y aquest, tot rihent s'ho mira, y espera quan li toca
montar fins als grans setis per lluhir y disbauxar.
Y l'un ho aprèn del pare, y aprés als fills ho ensenya:
si aquell pel mal tirava, s'hi enfanga lo darrer;
y ab tant per est abisme la gènera's despenya,
que aviat seràs ¡oh terra! un vil podrimener.
Oh terra malhaurada! apenes ja s'escolta
cantant lloances tues la veu d'un trovador;
avuy sols te du l'eco la befadora absolta
que't fa un exam de vespes, rimayres sense cor.
Oh catalans! (si encara algun n'hi hà que siga
herèu d'aquells grans homes de cor i braç nervut)
fèu que no arribe l'hora en que tothom vos diga:
«L'honor de Catalunya per sempre s'es perdut.»
Veníu tots los qu'encara no heu oblidat sa historia,
los que volèu tornarli lo séu passat capdalt,
aquells a qui llumena la veritable gloria
i qu'entre tots los altres portèu lo cap ben alt.
Exím tots a la una al crit de «¡Via fòra!»
marxèm, com un sol home, fidels i ben units,
i a tot lo món diguèmli, puix de que ho sàpia es hora:
«No sóm d'esta niçaga d'esclaus desvergonyits!
Som fills d'aquells atletes que als serrahins venceren,
que a Italia feren sua y a Grecia en tremolor;
volèm qu'avuy lluhesca la gloria qu'ells tingueren
ab Deu, Famila i Patria, i Llibertat i Honor.»
Si axís, valenta i noble, l'indignació no esclata,
si's pert la nostra causa per esperit covart,
morímnos de vergonya, puix si'l dolor no'ns mata,
com febles criatures nos resta sols plorar.
—————
Amor meva
————
Tendra y gentil poncella, la vida es un romiatge:
per qui té companyía lleuger es lo camí;
quasi retut me trobo de fer sol mon viatge.
Amor de la meva ànima, ¿lo voldràs fer ab mí?
No sé si ets pobra ò rica, só vist de part de fòra
ta casa, y niu me sembla, d'amor y santa pau:
rès sé de ta hermosura y açò que't veig tot'hora;
mes, sens donarmen compte, de tu me trobo esclau.
Per més que'm veges pobre, jo só mòlt rich, donzella,
tresors per a tu guardo del ànima en lo fons;
al sol de l'amor meva òbret, gentil poncella:
mon cor es una bresca d'amor y de cançons.
De nostres esposalles que sia aviat la festa.
¡Ditxós de mí! De vespres afadigat vindré,
m'adormiré en tos braços, sobre ton pit ma testa,
respiraré l'aroma de ta flayrosa alé.
¡Ay, flor de l'amor meva! si daves fruyts un dia,
en ells nostres imatges veyent com en espills,
tot tremolós los braços al coll te posaría,
dihent: «Beneyta síes, oh mare de mos fills!»
Y quan nostres fruyts dolços assahonats serien,
finant tots dos alhora, ¿què'ns fòra lo morir?
Mentres los nostres còssos en igual lloca jaurien,
l'amor de nostres ànimes veuría'l Cel florir.
Tendra y gentil poncella, la vida es un romiatge:
per qui té companyia lleuger es lo camí;
quasi retut me trobo de fer sol mon viatge.
Amor de la meva ànima, ¿lo voldràs fer ab mi?
