Antologia d'autors catalans/Manel Folch i Torres
(Mestre en Gai Saber)
———————Va neixer a Barcelona el 25 de Desembre de 1877. Essent molt infant encara ja va demostrar la seva facilitat per la versificació, doncs a la edat de set anys tenía una precocitat extraordinaria en fer redolins. Va seguir el batxillerat, notant-se en ell una marcada afició en la retòrica i poètica, que al cursar-la, aquells redolins d'avans plens d'ingenuitat infantil, varen pendre allavors una forma més complerta al convertir-se en veritables poesíes. L'afició que per les lletres demostrava va servir d'exemple als seus germans més joves qu'ell, que no vareu tardar en seguir-lo, causant amb això, una certa sorpresa en la família Folch, puig en ella, no habia demostrat aquesta afició cap dels membres ascendents de la mateixa.
La seva literatura, des dels començos, ha estat sempre la catalana, essent el seu model la «Lliga de Catalunya» de la que habia estat soci fundador el seu pare, i ont va trobar els primers models estimulants, que foren els principals autors del nostre renaixement. Dedicat al periodisme desde la edat de disset anys, va formar part de diferentes redaccions de diaris d'informació general. La poesia que des del primer moment el va atraurer, va publicar-se en totes les revistes d'aquells temps. Fou un dels fundadors del Cu-cut i en ell va cooperar per l'espai d'once anys.
Dedicat de ple a la poesia, ha sabut formar-se amb ella una personalitat pròpia i un estil atractívol purament seu, trobant-se en ell un cert regust; una certa
aspror natural de la nostra terra; un purificat aire catalanesc, ple tot ell d'una versificació agradosa i d'unes formes especials, de les que'l poeta sap servir-sen molt acertadament.
Aquesta especialitat, l'hi fou molt ben recompensada, conseguint en molts Certamens literaris un sens fin de premis que l'encoratjaren més tard, per assolir tan brillantment, com va fer-ho l'Englantina amb la seva poesia Noces Reials que l'hi va valdrer el Mestre en Gai Saber l'any 1914, habent tingut els anys anterior, la Flor Natural (1913) amb la seva poesia Magnífic col·loqui i en (1912) la Viola amb la poesia Elogi d'una bona mestressa. També varen premiar-li en els Jocs Florals de Barcelona amb diferents premis extraordinaris, les poesíes Istolaci e Indortes, L'etern poema, Sursum, Romanceret del Beato Ramón Llull, Missa de Eixida, Via-Crucis, A una Magestat, Del Terror, Fructidor, En la opressió de Babilonia i altres.
Ha escrit també moltes obres dramàtiques, essent les més importants L'oncle Rector, Reixes enfora, De bon tremp, La cogula, Les ales de cera, La germaneta, A sang i a foc, Un interior, Extrems que's toquen, Dissapte de Glòria.
Se sap també que conserva inèdites una comèdia dramàtica en tres actes que porta per nom Els Gloriosos Dolors i una fantasia escènica molt original, titulada Gent de cartró i llustrina. Aquesta última obra portarà, quan s'estreni, unes il·lustracions musicals del mestre Morera.
La personalitat d'en Manel Folch, és una de les més remarcables en el renaixement de nostra literatura.
Era una hostalera... [1]
———————
Era una hostalera bigarda i traidora...
Caminant, no paris a l'Hostal de l'Arc;
la fam que et rosega, la set que t'arbora,
distreu-les com puguis i passa de llarg.
Fes la teva via sens girar-te enrera;
recull la mirada, car, es ben segû,
si els teus ulls trobaven els de la hostalera,
que ja no hi hauria pas remei per tú.
De llur encís tràgic sa'n fa parlería
dels plans urgellesos al cap de Salou.
i en firals i places l'esbandeix tot dia
un romanç de cego ara tret de nou.
Çò que en diu la brama, poc són contarelles:
aquell a qui miren, ferit n'és romàs.
Embosca's en l'ombra de llurs negres celles,
a l'aguait esperen com lladres de pas.
Majorals, gent d'armes, matalots, firaires,
mossos de guiatge, marxants, sagalets,
ramblers de la mesta, peregrins, captaires,
cursants de l'Estudi, frares menorets,
que un punt els fitaren un jorn que malhaja,
de llur fat no en foren més alliberats,
i des d'aquell'hora que un foc els enraja
de llordes pruïtjes i carnalitats.
I on sia que vagin i on vulga que sien,
a la nit en somnis i en visió desperts,
aquells ulls no els deixen, i els sotjen i espien,
incitants, malignes, temptadors, oberts...
Aquells ulls que ofrenen molles delectances
i en torçó les tornen del pler no gaudit:
infern d'implacables i ardents frisances
que als damnats turmenten de dany i sentit.
Aquells ulls que inmolen la flor d'una vida
no més que amb encendre l'engelosiment;
que d'un llambrec, armen el braç homicida
i el bon seny trasmuden en afollament.
Aquells ulls que saben de l'art fatitllera
els secrets més tèrbols i els amagatalls,
i en les nits obscures, de la carretera
les postes desvien cap als estimballs.
Que als altars llambreguen per les cresteríes
àuries dels retaules i entre els capitells,
i en les cel·les brillen prometent follíes,
esmossant cilicis i amollint flagells.
Que en les aules doctes de Cervera, lluquen
torbadors i càlids, penetrants i fins,
de dea Minerva els esguards acluquen
i memòria lleven de Summa i llatins.
I el camí que mena devers Compostela
—que les prometences i les contricions
senyalaren d'una resplendenta estela —
de pecats empedren i de temptacions.
Ulls bruixots que furen jaces i pallisses
i en la fosca espurnen mateix que sofrins,
i de febre abranden les carns malaltisses
d'estrafets, Ilebrosos, orats i cretins.
Era una hostalera bigarda i traidora...
Caminant, no paris a l'Hostal de l'Arc;
la fam que et rosega, la set que t'arbora,
distreu-les com puguis i passa de llarg.
Fes la teva via sens girar-te enrera;
recull la mirada, car, és ben segû,
si els teus ulls trobaven els de la hostalera,
que ja no hi hauria pas remei per tú.
———————
NOCES REYALS
———————
L'han casada poncelleta
la pubilla d'Aragó;
el marit que li donaren
de vint anys li es passadó'.
Just dexava d'ésser nina,
y'n té encara la faysó,
y aquelles galtes gemades,
y aquells ulls, tot serenó',
y aquells pits, capolls de rosa
ara a punt d'esclatà'en flo'.
Ses dames ja la'n despullen
del brial y del gipó
y de la cambra de noces
van exint sens fer remó'.
Quan s'allunya la primera,
cau la reyna en greu tristó';
quan es fòra la segona,
se li muda la coló',
quan la tercera es exida,
Petronella trenca'l plo'.
El passat, que comidava,
se li feya anyoradó':
— Adéu camps de Ribagorça,
ciutats d'Osca y de Montçó!
Adéu riberes del Cinca,
que may més no us veuré, nó!
Sols el recort, de vosaltres
podrà serme seguidó',
y'l de la dolça mareta,
qu'es ab Deu Nostre Senyó'.
D'anyorament del meu pare,
el rey Ramir d'Aragó
si acorada no me'n sento,
que'l bon Jesús m'ho perdó:
tenía la cara fréstega
y un mirar que feya po',
y fugía de la mare
com si fos la temptació,
tot estrenyentse'l silici
y resant la contrició.—
Sols de ferne esment, la reyna
se'n entrava en gran tremó'...
Per allunyar la pahura
s'es posada en oració:
— Madona Santa María,
Mare de Crist Redemptó';
gloriós Apòstol Sant Jaume,
de bons cavallers Patró:
donàume'l vostre adjutori
y la vostra protecció.
A vosaltres m'encomano—
mesquineta que jo só—
que la meva mare es morta
y'l meu pare en religió,
y sóch la esposa d'un príncep
sense sebre què es l'amó',
car sols l'he vist una volta
y m'ha pres de torbació
y d'una gran reverencia,
el meu marit y senyo'.—
Un ensurt l'ha cor-lligada
quan ha dita l'oració,
que al devora un bleix sentía
y d'un trepig la remó'...
El comte de Barcelona,
y, d'ara, rey d'Aragó,
front a front de la regina
roman en contemplació,
el somriure a flor de llavi,
sobrexintli la dolçó'.
Apar que volti sa testa
un nimbe de resplandó',
y té lluminós el rostre
y l'esguart llambregadó'.
Quan Petronella'l repara,
el creu una aparició,
y a sos peus se llançaría,
no li fos deturadó'
el sentir que li parlava
d'un tò dolç y prenedó':
—Sóu ben nina, Petronella,
per tan madur com sóch jo;
sóu ben gentil, muller mia,
per lo ferreny que jo só.
El meu braç, fet a la escona,
no us serà amanyagadó';
els crits de guerra, en mos llavis
hi han dexat no més que aspro',
y són llechs en galaníes
y en mots tendres d'aymadó'.—
Petronella se l'escolta,
en les galtes la rojó';
son esguart, clavat en terra,
de guaytarl no es gosadó';
y va fruhint l'harmonía
d'aquell parlà'encisadó',
que desment alló que conta
sols ab ferse sentidó',
y fa plorà'y fa somriure,
y es rosada y es xardó'.
En braços l'ha presa'l comte,
besantla acaronadó',
en sos genolls asseguda,
lo mateix que un infantó...
Mel dels llavis de la mare
li dexa'l primer petó;
el segon bes que rebía,
a n'el cor li era entradó';
el tercer—damunt la boca—
ja le'n feya tornado'.
Oh benhaurada parella!
N'es la troba en ta llaó',
car fores plena de gracia
y d'alta benedicció.
Quatre centuries de gloria
en tu hagueren la llevó',
quan dos pobles se fonien
al escalf d'aquell petó
y més la ratlla del Ebre
no'ls hi feya la partió.
- ↑ Poesia inédita