Cántichs/La mort del just

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca








MORT DEL JUST




 DEL mon y sos gustos
 me vull despedir:
 Lo morir dels justos,
 dolcíssim morir.

 Per ells es un son
 mès dols que la mel,
 adormirse al mon,
 despertarse al cel:
 es caure lo tel
 que 'ls ulls va enfosquir;
 Lo morir dels justos,
 dolcíssim morir.


 Quant los ulls se clouen
 l' ánima obre 'ls seus,
 mirant á sos peus
 los cels que 's desclouen:
 los goigs que li plouen
 no 'ls pot obeir:
 Lo morir dels justos,
 dolcíssim morir.

 La mort es la nau
 que du nostra sort,
 del mon es lo port,
 del cel es la clau.
 ¡Dols somni de pau,
 qui 'l puga dormir!
 Lo morir dels justos,
 dolcíssim morir.

 Del cos se despulla
 com d' un vell vestit;
 al arbre florit
 ¿qué importa la fulla?
 la mort sols esfulla
 per fer reflorir:
 Lo morir dels justos,
 dolcíssim morir.

 ¿Quí fuig de la mort
 si espera la vida?
 si á cobrar se crida,
 ¿quin jornalé es sórt?

 ¡D' arribar al port
 ne dihem partir!
 Lo morir dels justos,
 dolcíssim morir.

 Lo just es la flor
 del hort de la Gloria;
 que visca ó que mória
 allí tè 'l sèu cor.
 Baixau, diu, Senyor,
 Baixaume á cullir:
 Lo morir dels justos,
 dolcíssim morir.

 Si 'ls Angels anyora,
 ja apar que ab ells riu;
 apar que ab ells viu
 quant tothom lo plora.
 La mort es l' aurora
 del sol del empir:
 Lo morir dels justos,
 dolcíssim morir.